Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

Segons els experts, el nom de Ripoll apareix documentat com Ripullo i Rivipolli al segle IX, topònim en el qual trobem aglutinat els mots llatins riu i pullus (pollancre, àlber) (Bofarull, 1991). Situada a l’encreuament de dos dels rius més importants de Catalunya -el Ter i el Freser- aquesta ciutat va ser construïda en un lloc ple d’arbres de ribera, com són els pollancres o els àlbers. I aquest tipus de vegetació va quedar fixada en el topònim que encara avui dia, tot i que n’haguem perdut la consciència, fem servir per identificar-la.
Ara bé, veritats científiques a part, l’etimologia popular és força més divertida i comprensible per a la gent que de llatí ni en sabia ni en sentia necessitat. Segons la versió popular, un any que ningú no recorda, una pagesa anava al mercat per vendre el seu aviram. Com que aquests animals li pesaven molt, va decidir fer tocar de peus a terra els animals de ploma. Els va deslligar de les potes i vinga som-hi! Els animalons es varen haver de resignar a fer el camí pels seus propis mitjans, però n’hi havia un que era més menut i sempre es quedava enrere. Per fer-lo caminar, la pagesa l’empenyia amb una canyeta que portava i li deia: “arri poll, arri poll”.

Al cap d’una estona, la senyora es va creuar amb un altre home, el qual, interessant-se pel seu estat, li demanà on anava. Però com que era sorda com una paretas delicatas (evidentment això no ho diu la llegenda!), sense sentir-lo va continuar: “arri poll”. L’home es va creure que deia que anava a Ripoll i repetint el nom als seus amics, finalment, es va acabar per donar aquest nom a la vila que encara creix entre el Ter i el Freser.

Més informació: http://www.ripoll.cat/municipi7_2.php

Domingo Torrent i Garriga va ser un notari manlleuenc que l'any 1902 va publicar un llibre titulat Las leyendas de mi pueblo, fruit de la seva col·laboració amb la premsa local. Una de les llegendes que explica parla de la casa del Purgatori i explica l'origen d'aquest topònim.
Segons diu, aquesta història li havia explicat un capellà missioner que va morir a Austràlia en l'acte de convertint infidels, un dia que anaven a peu de Manlleu a Vic.
La llegenda diu que un grup d’estudiants del seminari de Vic van cap a Manlleu i se’ls uneix un cavaller que fa el mateix camí que ells amb motiu del comerç. A mig camí se’ls fa fosc i senten el toc d’ànimes de l’església de Sant Esteve de Granollers. Llavors, un estudiant proposa resar en honor de les ànimes i el cavaller hi assenteix tot dient que si no s’hi guanya res, tampoc hi ha res a perdre.
Acabada l’oració, el cavaller demana als seus acompanyants si creuen que el purgatori existeix, perquè ell considera que deu ser un invent dels capellans per tenir diners, que es diuen sufragis per les ànimes sense saber si són al purgatori o en un altre lloc, etc.
Això fa que entrin a discutir el tema a fons, fins que arriben a un lloc del camí que es diu Call Fondo. Aquí els apareix de cop

“(...) una viva y espantosa representación del purgatorio. Grandes llamas obstruían el camino, y en medio de ellas, ardían infinidad de personas, que, con las manos levantadas, clamaban al cielo misericordia, varias de las cuales habían sido conocidas de unos ú otros de los que absortos contemplaban aquel extraño suceso. Al poco rato cesó la visión, volviendo á quedar el camino del todo á oscuras”.

Tots plegats continuen el camí sense dir res i en arribar a Manlleu, després de passar el pont, el cavaller li dóna la mà tremolosa a l'estudiant i li reconeix que el purgatori existeix.
Aquesta és la història que li va explicar aquest seminarista i Torrent hi afegeix que a prop d'aquest lloc, a mà dreta venint de Vic a Manlleu pel camí antic, hi ha una casa de camp que es diu el Purgatori,

“(...) la que, según nos aseguró el mismo compañero, debe su nombre al singular suceso que nos refirió, y nosotros acabamos de contar á nuestros lectores”.

Algú en sap alguna cosa més?

Per exemple, on es troba?

Entre Centelles i Sant Martí de Centelles es troben dos topònims força curiosos.

D'una banda hi ha el salt de Ca i, una mica més avall el del Purgatori (vegeu mapa). Fins al moment només tinc un record molt vague del primer topònim al segle XVII, però el segon no recordo haver-lo vist en la documentació històrica que he consultat.

De tota manera, avui m'han ofert dues explicacions per a aquests topònims, que segurament provenen de la cultura popular (podrien ser etimologies populars?). Les explicacions són les següents:

• El Salt de Ca rebria aquest nom perquè allà anaven a llançar els gossos daltabaix quan els volien matar.
• El sot o salt del Purgatori tindria aquest nom perquè antiguament s'hi havia "purgat" la llana.

Segons em deien, purgar la llana seria rentar-la per eliminar-ne les impureses, extrem aquest que encara no he pogut documentar. Segons el meu informant, aquest procés s'hauria fet aprofitant l'aigua de la font Gran, que raja no massa més avall del salt del Purgatori. Fins i tot m'han dit que encara es conserva una de les basses que es feia servir per aquestes necessitats.

Serà qüestió de tornar-hi un dia d'aquests!

El 10 d'octubre de 1810, els metges Josep Pascual, Antoni Pasqual, Antoni Bertran, Josep Casas i Josep Ball signaven una resposta a una consulta dels consellers de la ciutat de Vic sobre com calia actuar davant una epidèmia “mui malgina i contagiosa” que es donava a la ciutat de Girona.

Els autors de l'informe varen demanar que es controlés la gent que sortia de Girona i que es blindés el corregiment de Vic, apostant en els camins vigies de nit i de dia per evitar l'entrada de gent estranya i així evitar el contagi. Una altra mesura -la que ara ens interessa- era la creació d'una “casa de observación” on s'havien de quedar per poc temps les persones que vinguessin de Girona i que poguessin haver estat contagiades. També es proposa que “(...) aÿa otra vecina en donde se recogiesen los más sospechosos, o enfermos”.

L'informe aconsella que la primera casa s'estableixi a la capella de Sant Sixt i la segona a la Talaia (1), “(...) previniendo que aÿa algunas tablas para camas de aquellos, alguna prevencion para alimento i que se les subministre del modo mas acomodado lo que convenga para la posible comodidad y asistencia”.

Podeu trobar una transcripció del document en l'article de Frederic Sena, “Dades per a una història de la sanitat a Vic”, publicat en la revista Ausa, 118-119, de 1987, disponible a http://www.raco.cat/index.php/ausa/article/view/38479/38353

La pregunta, hores d'ara, és si aquest fet podria tenir algun tipus de relació amb l'aparició de tres noms de casa -Cel, Infern i Purgatori- que hem estudiat en un altre lloc. Podria ser que la Casanova de l'Armengol canviés el seu nom pel de Purgatori arran d'aquests fets? Recordem que la primera referència que en tenim es troba en el padró de 1875.

Si això fos així, es podria entendre que els topònims de l'Infern i del Cel, atribuïts a Puig-Oriol i Bellavista respectivament, apareguessin uns anys més tard (el primer ho fa al 1888 i el segon al 1904).

Aquestes preguntes només es poden intentar respondre tornant a l'arxiu, cosa que haurem de fer ben aviat.

1 - La Talaia correspon a la casa actualment coneguda com a Talaia del Xiprer, que en documents de principis de segle XX hem vist com a Talaia d'en Xifré.

Gràcies a la interessant pàgina del Jordi Casamayor he tingut coneixement de l'existència de la Cadira del Dimoni de Nagol, a Sant Julià de Lòria. Tal com diu el Jordi, es tracta d'una pedra de premsa de vi que conserva les marques per ajustar-la bé a la premsa. La gent de Nagol creien que assegut sobre aquest roc, el diable vigilava les seves vinyes.

D'aquesta premsa també se'n parla en el llibre de Michel Martzluff i Sergi Mas (Premses i vinyes d'Andorra, publicat per l'Institut d'Estudis Andorrans, pàg. 47), però en aquest cas no es donava cap explicació al topònim.

No és l'únic cas de premsa de vi, sòcol o quintà que apareix en aquesta pàgina, però sí que és l'únic en què hi ha un mínim de construcció llegendària. Per veure els altres casos i tancar d'una vegada l'origen d'algunes d'aquestes petjades, només heu de posar la paraula "premsa" en el seu buscador.

Queda clar, doncs, que algunes de les petjades que apareixen en la nostra geografia haurien estat contrapesos o quintàs de premses, algunes d'elles procedents de l'època medieval, tot i que tenien arrels (sembla ser) en el món grec.

Fotografia extreta de la pàgina web de Jordi Casamajor, que m'ha autoritzat a reproduir-la.

A Santa Maria de Merlès, però tocant a Prats de Lluçanès, hi ha dues pedres que fa temps que em criden l'atenció, tot i que són força conegudes. La primera és el roc Foradat, que hi ha qui pensa que va ser un lloc de culte, relacionat amb el món dels ramats. En la roca s'endevinen dues fornícules comunicades per un petit forat. Però la tradició diu que aquest era el lloc on s'estava la Napa, o on guardava les gallines que robava, una bruixa que va ser acusada de matar una nena l'any 1766. A casa seva es va trobar un braç de la criatura i el fetge cuit amb sang. Per aquest motiu va ser executada l'any següent.

No massa lluny d'allà hi ha la Cadira d'en Galceran, que podria ser que també fos un lloc de culte. El nom, però, li ve del fet que el dirigent carlí Josep Galceran i Escrigues, fill de Prats de Lluçanès, hi fou ferit mentre dirigia les operacions de les seves tropes. De tota manera, en un dels costats de la roca hi ha una representació fàl·lica força evident que podria reforçar la idea que estem davant d'un lloc de culte a la fecunditat.

Més informació:

http://www.feec.es/Informacio%20Gral/sender/fitxes/prova/fitxa_etapa.php...

http://guiaeix.com/guiaeix/zonanord/guia3/itinerari1/pag5.htm

.

Le mythopaysage était presque obligatoire pour les classes paysannes en raison de sa position structurelle ; elles ne pouvaient regarder autrement la nature qui les entourait. Comme on l’a vu ailleurs, elles voyaient des sommets que les élites ignoraient, des pierres et des lacs sans importance pour les gens des villes qui participaient d’une culture écrite. Mais les paysans voyaient ces choses en fonction d’un point de vue structurel et donc ils voyaient le monde physique comme un monde social; bref, comme deux mondes analogiques. C’était cette position structurelle qui donnait à voir quelques endroits comme le résultat du travail des minairons –et il ne faut point oublier que ces petits êtres sont comme des humains en miniature- ou des saints qui, eux aussi, présentaient une relation d’analogie avec les personnes car ils étaient sur-humains. Cette formalisation phénoménale des lieux n’était pas livre, et elle ne pouvait pas l’être : quand on arrive au village de Centenys on se rend compte que la punition de Mer qui transforme les champs en de grandes extensions de pierres était évidente. Les paysans ne pouvaient pas douter de ce niveau structurel, écologique, car les pierres sont toujours là, impossible de les en sortir pour les humains.
Mais si les pierres donnaient une sorte de caractère obligatoire à la perception du lieu, la formalisation in visu qui devrait instituer une représentation du lieu, une seconde «nature» par rapport à la réalité physique, était un peu plus libre. Mais jamais absolument libre. Il y a des lieux qui ont besoin d’un nom et d’autres non ; il y a des endroits qui réclament du sens et d’autres qui s’en passent, mais, quand on donne une représentation à un lieu, celle-ci n’est jamais libre : la nature n’est jamais vierge parce que notre regard n’est jamais vide. Il y a des lieux sans sens apparent, mais il y a aussi des lieux qui ont des sens différents, et on ne peut penser ni à une construction médiale du sens qui soit complètement libre ni à des lieux sans sens, à condition qu’ils ne soient pas indicibles. La différence entre le regard des élites modernes sur les montagnes et celui des paysans au fond des rivières et gourgs profonds est que dans un cas on n’en disait rien et que dans l’autre il y avait une série de légendes et de représentations en général qui permettaient de voir ce qui était invisible. Ce n’est pas du tout la même chose, l’invisibilité que l’indicibilité ; dans un cas on peut avoir un monde physique remplacé par une réalité phénoménale et, dans l’autre, il peut y avoir des choses physiquement réelles mais sans formalisation phénoménale, sans regard. On peut porter différents regards sur les mêmes choses, mais dans ces cas différents, nous parlerons de réalités différentes aussi.

Seguim parlant de topònims que donen motius per al desenvolupament de certes llegendes. Emprenem de nou el camí del Ripollès i ens aturem un moment a la vila que li fa de capital.

A través dels topònims i les llegendes es fixen els valors, els fets i les històries sobre el sòl: la realitat és instituïda. El medi ambient esdevé un text, sense deixar de ser un discurs social. Un discurs arrelat en la realitat social i cultural del lloc.

Tenim un exemple molt interessant d’etimologia popular en el cas de la riera del Tenes (Vallès Oriental). Segons Maria de Bell-lloc (1882), prop de Bigues hi havia les runes d’uns edificis que es deia que eren el que restava de la vila d’Atenes. Segons la llegenda, l’existència d’aquesta ciutat hauria donat nom a la riera de Tenes, però de fet ens adonarem que en realitat el procés va haver de funcionar a la inversa.