Llegendes

La Pedra Dreta de can Giralt

L'any 1996 es va publicar un llibre sobre llegendes del Bages en el que es recull una llegenda d'Aguilar de Segarra que diu així:

 

A Còdol Rodon, hi ha moltes pedres, algunes de molt grosses. Un dia el propietari d'aquelles terres volia fer-hi un camp, però hi havia una roca molt grossa allà al mig. El pagès va dir que si algú treia aquella roca d'allà, ell li pagaria com a recompensa deu pessetes, que en aquell temps eren molts diners. Van anar-hi homes de tota mena i condició però ningú no podia moure la pedra. Finalment el pagès, cansat de tota aquella història, va decidir no fer el camp.

L 'endemà, però, se li va presentar un vellet molt pobre que li va dir al pagès: "Puc provar de treure d'allà aquella grandiosa pedra?".

I el pagès va contestar:"Proveu,proveu, però no podreu." El vellet, indignat, va anar fins a la pedra, la va aixecar misteriosament i la va tirar tan lluny que va anar a parar a cal Giralt. El pagès ho va veure i espantat va fugir corrents. El vellet, molt content, decidí d'anar a buscar el pagès perquè li donés les deu pessetes de recompensa, però com que no el va trobar es va quedar aquell fabulós camp, que encara avui es sembra.

 

Les petjades del cavall de Sant Martí

Són uns clots d'unes pedres properes a la font de Sant Martí, del terme de Riudellots de la Creu. Quan els catalans guerrejaven contra els moros sant Martí se'ls apareixia i els ajudava ardidament. Els moros li tenien molta quimera i un dia li van preparar un parany prop de la dita font. Però el sant se'ls fongué com per encantament i no deixà més que les potades del cavall.

Joan Amades
Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans
EDITORIAL FARELL

Els fadrins Encantats (Empordà)

Són dues roques aïllades i dretes que es troben arran del mar Norfeu, inmediat al cap de Creus, roques en les quals els ulls populars hi creuen veure la figura de dos homes.

Visita a Còdol Dret

Avui hem anat a l'ermita de Còdol Dret, a Roda de Ter, de la qual no puc dir més que el que ja va publicar Joan Arimany a la Devocioteca.

Arimany esmenta la llegenda recollida per Amades de la font de Sant Salvador, segons la qual aquest i sant Dalmau Moner tenien set i Salvador va tocar una penya amb el palmell de la mà i hi va brollar un raig d'aigua fresca i cristal·lina. Es tracta de la font de Sant Salvador que hi ha als afores de Santa Coloma de Farners.Vegeu-ne algunes dades més a http://www.francescroma.net/petjades/node/17. Sobre sant Salvador d'Horta, vegeu http://www.francescroma.net/petjades/sites/default/files/sant_salvador.jpg

 

Les petjades de sant Martí

Armé romain, le futur saint Martin de Tours (316-397) allait devenir un des premiers symboles de la pauvreté chré­tienne : aux portes d'A­miens, il partagea son manteau avec un pauvre qui tremblait de froid. En outre, sa vie fut une constante lutte contre le paganisme qui régnait sur les campagnes postimpe­riales, lutte entreprise par celui qui descendait lui-même d'une famille païenne, comme nous le montre son nom, Martinus, mis sous la protection du dieu Mars. On le reconnaît, armé d'une hache, abattant un temple très ancien et essayant de faire le même avec un pin voisin devenu objet de vénéra­tion. Placé devant la foule, on lui proposa de se mettre sous la trajectoire de l'arbre pour montrer que son dieu avait raison. "Miraculeusement" l'arbre ne le frappa pas et les païens furent convertis au Christianis­me. Avec saint Martin (et d'autres saints, bien sûr) on voit très clairement comme cer­tains paysans, même s'ils se disaient chrétiens, se livraient à des pratiques dites païennes et comme y renoncer pouvait les condui­re à la sainteté.

 

Sant Jaume al segle XVII

L'any 1623, Joan Garcia de Caralps parlava de dues llegendes relacionades amb petjades de sants. En aquest cas es tracta de dues petjades atribuïdes a sant Jaume, una a Galícia i l’altra a Lleida, tot i que aquesta darrera no sembla tenir una plasmació directa en el medi geogràfic. Caralps diu que aquestes dues petjades les havia inclòs en una recopilació que es diu De Canonizatione sanctorum, publicada també al 1623. La primera és el peu del romeu de Lleida:

 

En la ciudad de Lérida, hizo muchos milagros S Jayme, y entre otros sanò un pie a un peregrino, en cuya memoria està instituyda en essa ciudad una capilla, que en su lengua es llamada del peu del romeu, o del pelegri. Y en memoria de tantos milagros, cada año despues aca en el dia de san Jayme, compran los niños unas lanternillas de papel de varios colores, las quales nombran san Jaumet: y encendidas con unas candelillas de cera, reluzen aquellos colores maravillosamente en la noche, y disputan qual san Jaumet es mas hermoso.”

 

La segona és la marca del cos del sant que es conservava prop de Padrón (Galícia):

 

Por personas dignas de fe, se tiene relacion de la antiquissima tradicion, que tienen los naturales de aquella tierra de Galicia: y particularmente los Cardenales de aquella santa Iglesia, como el barco , y vaxel en el qual fue llevado el venerando cuerpo de S. Jayme de Jerusalen a España, despues de su martirio, es de piedra, y no de madera. Encima desta grande piedra, pusieron los dispicuplos de San Jayme su cuerpo santo, y diò la piedra lugar al santo cuerpo como si fuera de cera, y se hizo honda a manera de sepulcro, que todo el cuerpo dende los pies a la cabeça quedò dentro de la dicha piedra, hecha a manera de sepulcro, que no lo hizieran manos de hombr con tanta hermosura y proporcion. Noten este otro milagro, que nade la piedra como si fuera madera, en honra de san Jayme, y de sus discipulos. Y que los romeros y peregrinos que yvan a visitarle, rompian algunos pedaços del dicho barco, por su devocion, como a Reliquias. Dizen fue forçado meter la dicha piedra al hondo de un rio, cerca del Perdron, el qual (en el menguante del mar, donde desembarcaron los discipulos de san Jayme con el cuerpo santo) viene casi a descubrirse el dicho barco, que los romeros con sus bordones y palos llegan muy facilmente a tocar al dicho barco, o sepulcro de piedra, echo de manera de arca o barco.”

 

(Font: Garcia de Caralps, Juan: Historia de S. Oleguer. P. 145 i 147)

 

Petjada al Sant Misteri de Cervera

Segons Valeri Serra i Boldú, a l'esglesia del Sant Misteri de Cervera hi havia una petjada d'un dimoni. Segons la tradició, tot va començar un dia en què estaven traient el dimoni d'un endimoniat i quan li varen preguntar per on volia sortir, aquest va contestar que volia sortir pel dit gros del peu.

Total, que així fou. I en record, diu Serra, la gent ensenyava, mig en broma i mig seriosament, la petjada d'un peu marcada en una columna del púlpit, que seria la sabata de l'esperitat que va sortir disparada.

 

 

Petjant per la vida

Avui hem anat al santuari de Montgrony, al Ripollès. És un lloc preciós, que a més em porta molts records d'anys enrere.

Però també em recorda l'existència de dues petjades atribuïdes al Comte Arnau. Fins i tot n'hi ha fotografies:

El dimoni de Devonshire

Es tracta d'una llegenda molt coneguda que va succeir al 1855, quan a Devon varen aparèixer una sèrie de petjades sobre la neu que mai s'ha sabut l'origen que varen tenir.

"The Devil's Footprints is a name given to a peculiar phenomenon that occurred in Devon, England, in 1855: after a light snowfall, trails of hoof-like marks appeared in the snow, following primarily straight lines for over 100 miles. The footprints were so called because some superstitious people believed that the footprints were the tracks of Satan, as they were allegedly made by a cloven hoof."

El fet ha estat fins i tot recollit per la wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Devil%27s_Footprints

Segons el diari The Sun, aquests fets s'haurien repetit al 2009: http://www.thesun.co.uk/sol/homepage/news/article2317157.ece

 

Les pedres de Sant Fruitós (Tarragona)

Amadeu-J. Soberanas recull en el seu llibre sobre les llegendes històriques de Tarragona que al que era la seu de la Diputació (actualment ajuntament de Tarragona) hi havia dues pedres grans en una de les quals es deia que s’endevinava el retrat de sant Fructuós. Segons la llegenda, Fructuós i els seus diaques, Auguri i Eulogi, esperaven l’execució de la seva sentència a mort, dictada pel governador de Tarragona, lligats a dues pedres que es trobaven al centre del Circ Màxim de la ciutat. Després de ser cremats, “unes mans pietoses volgueren esculpir la imatge de Sant Fructuós a la pedra on havia estat lligat el Sant; l’autor, tanmateix, no va poder acabar l’obra per por de ser descobert i deixà a mig desbastar l’estàtua”.
Aquestes pedres apareixen en una documentació de 1669, on ja es deia que eren les pedres on els personatges sans havien estat martiritzats, i no va ser fins al 1937 quan, en construir un refugi antiaeri, es varen localitzar i estudiar. Malgrat que es va provar de salvaguardar-les, l’any 1943 ja es deia que havien estat tallades per la meitat per facilitar-ne el transport i que es trobaven en un replà de les grades de la façana de l’Ajuntament. D’aquí varen desaparèixer i no se’n va saber res més (Nogués, 1943). Se’n pot veure una fotografia en el treball de Nogués i sembla ser que tenien un origen romà.

Dos dies, tres petjades

El mes d’agost no podia començar millor. Aprofitant els primers dies de vacances hem anat a buscar la petjada del dimoni de Comiols, i de pas, la del Batzop i -per què no provar-ho?- el pas de sant Serni d’Ogern.
D’entrada la sort es va posar al nostre costat, perquè la conducció d’aigua a les fonts d’Ogern s’havia embossat i vàrem tenir la sort de trobar gent reparant la canonada, que està al costat del pas.
La de Comiols l’havia de trobar gairebé per força gràcies a les indicacions del Ramon I. Canyelles.
Però potser la més interessant és la petjada de Batzop, a Vilamitjana, a tocar de Tremp. La vàrem trobar fent una cerca per internet en el web de hotel Nerets (http://imaginalia.net/hotelnerets/activitats.swf). Dic que és la més interessant perquè segurament és la primera referència que se’n coneix més enllà del marc local (un marc local força limitat perquè la fornera no en sabia res). Hem d’agrair l’esforç d’una persona que ens ha acompanyat fins al lloc i que ens ha fet venir ganes de tornar-hi. Segons ens ha dit, només havia estat recollida en un treball de recerca per alumnes d’EGB del poble.
A partir d’ara, aniré actualitzant les informacions a cadascuna de les entrades i posaré la informació de les noves.
 

La Roca Dalmaua

Dins d’un projecte educatiu del CEIP Vilademany d’Aiguaviva, l’any 2003 es va treballar una sèrie de materials folklòrics. Els nens i nenes de P-3 es varen inventar algunes llegendes i, com es diu textualment, es va fer “una representació d'una llegenda que fusiona dues llegendes del nostre poble:"la llegenda de la roca Dalmaua" i "la llegenda de les campanes enterrades d'Aiguaviva"” (extret de http://www.xtec.es/ceipvilademany/antic/llegenda.htm).

El drac de Sant Llorenç del Munt

La història del drac de Sant Llorenç, tal com la va recollir el capellà Anton Vergés al 1871, comença dient 

Llegenda de Soler de Vilardell

A prop de Sant Celoni, hi vivia un drac que tenia espantada la gent de la comarca, i els viatgers que passaven pel camí reial de Barcelona a Girona, tot resseguint la Tordera entre el Montseny i el Montnegre.

Un dia, Sant Martí, amb aparença d’un pobre que demanava caritat, va anar al Castell de Vilardell, que estava a la part baixa dels boscos del Montnegre. Quan en Soler, el cavaller i senyor de Vilardell, va sortir amb el pa i l’almoina, ja no hi havia ningú, però es va trobar una espasa com no n’havia vist mai cap.

Ermita de la Salut de Sant Feliu de Pallerols

El pare Narcís Camós diu que el santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa): 

se edificó en el año 1644 en el mes de Septiembre, en cuya edificación han experimentado de la casa de su término muchos consuelos, pues teniendo grandes daños antes por ocasión de las tempestades, después que se edificó han experimentado más prosperidades, cesando desde entonces aquella tormenta de tiempo y siguiéndose grande bonanza para el consuelo de todos (…)”.

La Pedra Blanca de l’ermita de la Font de la Salut

A Sant Feliu de Llobregat hi ha l’ermita de la Salut, dita antiguament de la Font de la Salut. Segons la llegenda, hi havia una família molt rica de Sarrià que tenia moltes terres i molts béns, i es deia Través; eren famosos pels seus ramats de cabres, que anaven a pasturar per Sant Feliu.
Era un any molt dolent, les collites no eren bones a causa de la sequera, i hi havia molta fam i pesta.
Un dia, el pastor es va adonar que una de les cabres més petites del ramat no deixava de furgar amb les potes un dels racons del camp on menjaven herba. A més a més, estava agenollada com si estigués fent reverències a algú, no mirava ningú i estava amb el cap cot.
Avisat l’amo del ramat de tant estrany comportament, es va posar a cavar fins que van trobar una imatge de la Mare de Déu.
A partir de llavors, aquesta imatge ha servit per curar les malalties i per assegurar les collites. També donava fertilitat a les dones. Segons la llegenda, l’amo Travé, quan va veure tota la devoció i l’amor a Maria que havia despertat aquesta imatge, va fer donació del camp de pastures on s’havia trobat la imatge i va fer-hi construir un Santuari.

HUELLAS LEGENDARIAS SOBRE LAS ROCAS: TRADICIONES ORALES Y MITOLOGIA COMPARADA

Un article interessant de José Manuel Pedrosa en la Revista de Folklore.

Petjades de sant Joan a Gaztelugatxe (Bizkaia)

Una petjada de sant Joan al País Basc.

Petjada de l'àngel i el dimoni a Bilbao

«CUENTA la leyenda que en el paseo de los Caños existían dos huellas grabadas en las losas. Una anchota y torpe, y la otra, unas diez losas paseo adentro, leve y diminuta. En el barrio de Bilbao La Vieja vivía una humilde familia que tenía una hija extremadamente bella, de unas 18 primaveras. Borrachos y camorristas la acosaban, el mismo diablo debía de andar mezclado entre ellos, pero a la joven la protegía su ángel de la guarda.

Petjada del diable de la catedral de Munich

La “huella del diablo” (Teufelstritt) es la curiosa leyenda que lleva aparejada la Catedral desde su construcción. La misteriosa historia cuenta que el arquitecto de la Iglesia, Jörg von Halsbach, hizo un pacto con el diablo.

L’estany d’Engolasters (Andorra)

Aquest llac, segons la llegenda, es va formar sobre una antiga ciutat que un dia va desaparèixer sota les aigües de l’estany. Diuen que, quan Sant Pere anava pel món, un dia va arribar a la ciutat d’Engolasters demanant caritat i un tros de pa. Totes les cases el varen engegar, excepte la de la fornera. Aquesta li va voler donar, però quan el va tenir fet li va fer llàstima haver de regalar-lo, i proposà a sant Pere, que anava disfressat de pobre rodamón, de fer-li’n un altre.

El Peu de Sant Cristòfol

Els veïns d´Erill-la-vall estaven molt amoïnats per les continues robinades que baixaven pel barranc de Basco i colgaven el poble. El capellà els hi va aconsellar que s´encomanessin a sant Cristòfol, un gegant molt virtuós que s´havia fet sant ajudant a la gent. Doncs, els veïns van comprar els Sant i després de fer-li un vot perquè els guardés de torrenteres el van pujar a una capella que havien construït per a ell al capdamunt de Basco.

El Gorg Negre de Sobremunt

Segons la llegenda, un home molt curiós un dia va voler comprovar la seva profunditat i va començar a lligar una pedra a l’extrem d’un cordill molt llarg. Quan el fil se li acabà, va poder sentir una veu que deia “descabdella que descabdellaràs, que mai al fons no arribaràs”. Aquesta llegenda es repeteix una mica pertot arreu i mai no se sap que s’hagi arribat a poder saber la veritable profunditat del gorg.
També s’explica que una nit fosca hi passava un pagès que va veure un moltó molt gras en un lloc proper al gorg. El va agafar, el va lligar amb la seva faixa a la cua del cavall i se l’enduia cap a casa, però, al passar a prop del gorg, l’animal va començar a tibar de manera que gairebé s’emporta el cavall i el pagès cap a dins del toll. Per sort, l’home va exclamar: “valga’m les témpores de sant Tomàs!” al temps que tallava la faixa amb un ganivet. Fou llavors que el moltó li contestà: “sort que dejunades les has”, i desaparegué.
L’expressió només s’entén si sabem que per Sant Tomàs era tradició de fer una temporada de dejuni. Va ser el compliment d’aquest precepte religiós el que salvà aquest pobre pagès del Lluçanès i la missió del gorg, a través de la seva llegenda, era de recordar aquest deure cristià.
Hi ha una altra versió que diu que aquest pagès es deia Pere Mas i que, en passar a prop del gorg sentí una veu que deia: “Satanàs, a on vas?”, i una altra que contestava: “A cavall d’en Pere Mas!”. Com que l’home s’espantà de veure que havia agafat el mateix dimoni, decidí desfer-se’n. I sort en tingué que la seva dona, que l’acompanyava, va tenir la idea de fer el nom del Pare al cabrit.
El cabrit sortí corrent cap al gorg, on s’enfonsà com si fos un ferro roent. I la llegenda explica que, des d’aquell dia, en Pere Mas -que sempre s’havia caracteritzat per tenir les mans una mica més llargues del compte- no va tornar a prendre res que no fos seu. Vet aquí un altre ensenyament que es desprèn del mateix indret.
 

Les petjades de Joan Garí

Segons la llegenda, Garí era un ermità que es va retirar en una cova de la muntanya de Montserrat per trobar-se amb Déu. Fou tal la seva dedicació a la pregària que cada cop que anava a Roma les campanes del Vaticà començaven a tocar i fins i tot el papa sabia que aquell sant home arribava a visitar-lo. Un dia, però, el dimoni es proposà de temptar-lo fent-se passar per un altre ermità retirat en una altra cova alhora que endimoniava la filla del comte de Barcelona, Jofre el Pilós.

 

El comte, no sabent altre remei per guarir la seva filla Riquilda, va anar a veure Garí. Un cop guarida, Jofre va demanar que la noia restés amb l’ermità a la cova, per evitar un segon endimoniament. Aconsellat pel seu veí, el diable, Garí acceptà la companyia. Però la carn és feble i Garí després de pecar, va matar la donzella.
Quan varen anar a buscar-la, Garí els digué que havia marxat, però ja la seva pena era tal que decidí tornar a Roma a implorar el perdó papal. Abans d’arribar a Collbató se li va fer de nit i es posà a dormir sobre la roca. El dia següent, quan es va llevar, es va trobar dins d’un clot immens que havia sorgit com a conseqüència del pes del seu pecat: és el Llit de Fra Garí.
El papa de Roma va consultar el cel, el qual decidí no castigar-lo amb la mort, sinó que el convertí en una mena d’animal horrible, pelut i horrorós que caminava de quatre grapes. Amb aquesta aparença tornà a Catalunya i vagà per valls i muntanyes fins que arribà a Montserrat. Un dia, els homes del comte, que estaven caçant, varen trobar aquella estranya bèstia i la hi varen dur. Jofre el posà en una gàbia i els barcelonins s’acostaven a mirar-lo.
Va passar, però, que un dia, quan encara l’infant Miró era un nen, va reconèixer qui era en realitat l’estrany animal i li va dir: alça’t Garí, que Déu t’ha perdonat. Garí tornà a la seva aparença normal i hagué de confessar el seu pecat i on trobarien el cadàver. En anar a recollir-ne les restes, es trobaren amb un cos impol•lut i vivent. Segons va dir la mateixa Riquilda, la Mare de Déu l’havia cuidada tot aquell temps.
Uns anys més tard es va trobar la Moreneta i aquesta es va parar just al lloc on Riquilda havia estat enterrada (on ara hi ha el monestir). D’aquesta manera tothom comprengué que la filla del comte havia de ser l’abadessa del monestir de monges que es bastiria en aquell indret.
La llegenda de Joan Garí correspon al registre culte i ja la trobem en la relació del viatge que Jeroni Muntzer fa al segle XV al monestir de Montserrat. Hi ha prou elements per pensar que es vincula a la llegendística àrab. Com gairebé totes les llegendes té un sentit moral molt clar i en aquest cas ens parla de la fragilitat de la voluntat humana, sempre temptada pel dimoni per assolir convertir les persones en pecadores i d’aquesta manera poder-se-les endur a l’infern. Fins que es va retirar la imatge, aquesta servia per trobar parella amb qui casar-se si s’encertava a tirar-li una moneda.
 

L’Estany Mal

A casa nostra tenim un exemple molt semblant al del llac de Lucerna, del qual parlàvem tot just de començar aquesta obra. Es tracta de l'Estany Mal, a costat del de Malniu (la Cerdanya), un topònim que tenim documentat com a mínim l’any 1612 (Galceran & Solé, 1985). Segons la llegenda, després de la traïció, Pilat arriba en aquest indret fugint del que ha fet.

Lloret Salvatge

Segons la llegenda, en un temps remot va coincidir el pas d’una processó o d’un enterrament amb un ball que se celebrava a la plaça d’aquest poble. El capellà va demanar als músics i balladors d’aturar la dansa mentre passava l’acte litúrgic, però va ser endebades. Seguint la consigna d’un capdanser, va continuar la festa, fins que la terra s’obrí i engolí els impenitents músics i dansaires.

El viàtic d’Arbúcies

En altres casos, exercint la seva funció justiciera, la terra s’ha empassat els balladors que no respectaven les normes de l’església. Es el cas d'Arbúcies, on els dansaires estaven tan concentrats en el ball que no es varen adonar del pas de la processó. En comptes de ser nosaltres qui ho expliquem, deixarem la paraula a Víctor Balaguer (1893):

La petjada del diable de Rubió

A Rubió (la Noguera) hi ha una petjada i altres signes del diable, en un indret que Joan Bellmunt anomena Cova del Diable, però que no és cap cova. Segons la llegenda, per tal d’aconseguir alguna ànima, el dimoni provoca una sèrie de mal temps per fer renegar la gent del poble i així endur-se’n les seves ànimes per sempre més.

La potada del mal esperit (la Garrotxa)

Una altra petjada es trobava al riu Flu¬vià. En aquest darrer cas, les petjades del maligne recorden la fúria del dimoni que no pogué posseir l’ànima d’un jove a qui el capellà havia aconsellat de seguir sent pobre en comptes de vendre la seva ànima al diable.

La Roca del Diable d’Aspa

Segons la llegenda, al poble d’Aspa, a les Garrigues, hi ha una pedra marcada amb la mà del diable. El diable, per guanyar ànimes condemnades, va provocar un període de temps en què se succeïren ventades, sequeres, nevades, pestes i finalment una gran tempesta d’aigua i llamps. Suposem que l’objectiu, com en altres llocs, era fer renegar els habitants del poble, però no ho va aconseguir. L’únic que va passar va ser que, trobant-se el diable a la vora del riu Set, el va atrapar la tempesta en el moment que un llamp feia desprendre’s la pedra. Per tal que no li caigués al damunt, la va haver de deturar amb la mà. Per això, des d’aquell dia, els seus dits hi restaren gravats (Bellmunt, 1987).

A Aspa sembla que això de les pedres llegendàries que es despenyen per culpa del mal temps els va agradar, perquè també s’explica la història de la Roca dels Set Minyons que, segons Joan Bellmunt (1987) rebria aquest nom a causa de què hi ha set minyons enterrats a sota. Segons la nostra recerca sobre el terreny, es tracta d’uns joves que s’hi varen refugiar d’una tempesta fins que la roca va cedir i els va sepultar a tots plegats.
Prop d’allà, al Cogul, Joan Bellmunt ha descrit la Roca de l’Estamenya, que deriva de l’estam, la llana un cop pentinada, pel fet que un traginer d’estam va morir-hi despenyat. Encara per Sant Joan s’hi senten els crits del traginer, crits que se sentiran mentre al món hi hagi lladres (Bellmunt, 1987).
La pedra i els crits, doncs, ensenyen una moral, moral que també és present en una altra pedra del veí poble del Cogul. Segons aquesta llegenda, la pedra diria: “el que m’aixecarà, diner en trobarà, i ara que estic tombada, n’estic molt descansada”. Per si algú s’atrevia a aixecar-la, la llegenda ja deia que s’hi podria llegir: “l’esforç més gran de l’home estarà fet per la cobejança, car si no el mogués l’ànim de posseir no hagués fet l’esforç d’aixecar-me, torna’m a posar tombada que el vostre egoisme em deixa marejada” (Bellmunt, 1987).

 

Contingut sindicat