Llegendes

La Patada d'Aibar

En un recull de toponímia d'aquesta població navarresa es llegeix

PATADA, LA
Recibe el nombre de una piedra en la que parecen apreciarse las huellas de la pezuña y una rodilla de un buey. Se dice que al paso del Santísimo en el lugar un buey se arrodilló y dejó grabadas las huellas.

El sot de Creu (la Castanya)

la Creu del Sot de la CreuEn el lloc conegut com a Sot de la Creu hi ha una creu clavada en el tronc d’una alzina (0445084 – 4626161 -1094). L’home de la Cortada explica que al Boscàs tenien un rabadà molt petit a qui varen tractar molt malament durant la seva estada a la casa. Ho va passar molt magre fins que un dia va abandonar el lloc. Anys més tard va tornar a casa de l’amo tan ben vestit i arreglat que no el varen reconèixer. L’home va demanar a l’amo del Boscàs si el podeia acompanyar pel camí que puja al Bassau. Quan varen ser al sot de la Creu li va explicar qui era i li va recordar els tractes que havia rebut. Després de fer això, el va matar allà mateix. La creu recorda aquest fet.

Es tracta d’una petita creu metâl·lica de 30x17 cm, clava al tronc d’una alzina, a escassos metres del petit torrent, normalment sec, que forma el sot de la Creu. Baixant pel camí, després de passar el torrent (on uns mur de pedra defineixen el camí), es troba en una alzina força gran que es veu des del mateix camí (potser a 20-30 m del torrent). Si es fa el camí de pujada, la creu queda a la part del darrere del tronc de l’alzina, de manera que només és visible si es gira la vista enrere.

 

 

 

 

 

El dit d'en Serrallonga

Buscant per internet he trobat la llegenda etiològica del Dit d'en Serrallonga, una agulla a la cinglera de Sau. Diu així:

"Si ens col·loquem just davant del campanar de l’esglèsia summergida al pantà de Sau i mirem cap als cingles de Tavertet, veurem una formació geològica força curiosa: ”el dit d’en Serrallonga”. Es tracta d’una agulla de la mateixa naturalesa rocosa que la cinglera però què, tenint com a base la pròpia muntanya, puja separadament i de forma paral·lela. Aquest aspecte li va donar el nom i va fer néixer una llegenda molts anys enrera: En Serrallonga i la seva banda caminaven per la cinglera de Tavertet, quan el més jove de la colla va voler rebatre una de les seves ordres. El bandoler, per mantenir l’ordre i el comandament del grup, es va barallar amb el què li havia presentat oposició, i com que era més hàbil lluitant, amb un moviment ràpid del seu ganivet li va tallar un dit de la mà. Llavors, per demostrar la seva autoritat a la resta del grup, en Serrallonga va agafar el dit que acabava de tallar i el va llençar cinglera avall. Diu la llegenda que aquell dit és l’agulla rocosa que veiem quan, des del Club Nàutic, mirem cap a Tavertet." (font)

 

Més informació:

http://serrallonga1640.blogspot.com/2011/01/el-puig-de-la-forca.html

 

Pont del Clop (Lladurs)

Nova reunió en la plaça del castell de Terrassola per a bastir el pont fonamentat en la codinera on la Ribera Salada és impossible travessar en l’hivern i primavera. Els veïns no s’entenen, cansats de pagar i treballar pel senyor. Tots volen bastir el pont on els convé; les reunions sovintegen i les baralles acaben en aldarulls.

Dones d'Aigua

La Ribera Salada

El perquè de la Ribera Salada

L'home de la lluna al Solsonès

Canalda, Cambrils, Montpol, Castellà de la Ribera, La salsa i al diumenge dins l’octava, Altés, tots festiven la solemne diada.
Hi havia el buigaire de ... que no respectava festes ni festenyals, ni diumenges, ni dies de mitja creu, no deixava la buiga es cuidava de la família, els permetia assistir a l’església, no molestava ningú, era buigaire, buigaire moriria, feina dura i mins guany.

Una d'encantades

De dones d'aigua i d'encantades n'hi ha gairebé pertot arreu. I si no, mireu això: http://www.mitcat.net/06_daigua/index.html

 En aquest mateix espai ja en vàrem parlar aquí: http://francescroma.net/petjades/node/69

 Però ara voldríem fer un comentari més general, que més o menys diria així:

 

La versió típica de la llegenda de les encantades era patrimoni de les classes altes de la societat medieval i moderna. Per entendre una mica millor aquestes llegendes que parlen d’encantades, hem de dir que aquesta versió es consolida de forma definitiva al segle XII, formant part del patrimoni cultural de la noblesa. Aquest grup social la fa servir per donar prestigi a alguns llinatges i per explicar les possessions que aquests tenen en terres o edificis (Le Goff, 1983). Ara bé, quan aquesta llegenda arriba a les classes populars tal com la coneixem al segle XIX, la prohibició ja no consisteix a dir uns mots, sinó de robar-los una peça de roba. De fet, la presència d’una tovallola només ha estat detectada una vegada en l’acurat estudi que ha fet Claude Lecouteaux (1997) sobre les encantades medievals.

En canvi, aquest robatori de llençols o de tovalloles és el fet més repetit de la llegenda popular a Catalunya, fet que, com sabem, no està desconnectat de la creença que aquest robatori pot dur la prosperitat a les masies. Així, si a l’edat mitjana casar-se amb una encantada donava prestigi o feia construir castells i artigar boscos, més tard, en el món rural, donarà lloc a una certa “riquesa”.

Algunes llegendes parlen de persones que es casen amb encantades o que en capturen una i la porten a casa seva, però en ambdós casos la fada marxa sense ensenyar-los tot el que podria haver-los fet saber. Així, una casa d’Aineto, a més dels llençols va poder caçar una encantada, igualment com va passar a Tor, i, en ambdós casos, la fada empresonada no arribà mai a parlar. Finalment un dia aconseguí escapar-se, però sense fer-los saber un secret molt important. Normalment aquest secret té a veure amb el control i les propietats de certs vegetals. Aquest fets ens sembla molt important, sobretot vist a la llum de la llegenda de l’estany de Lanós que podeu trobar aquí: http://francescroma.net/petjades/node/306

 

 

 

 

 

 

L’encantada de l’estany de Lanós

Segons aquesta llegenda, un pastor volia casar-se amb una encantada que vivia a l’estany de Lanós (la Cerdanya). Ella va acceptar, però amb certes condicions: que no hi hauria d’anar ni menjada ni dejuna, ni vestida ni despullada, ni a peu ni a cavall. Les condicions semblen fer l’empresa impossible, però, aconsellat per una vella cerdana, un jove va trobar la solució.

L'encantada de Vall-de-Ros

L'hereu de mas Viaplana s'enamorà de la reina de les donzelles o dones d'aigua del gorg de Vall-de-ros, al nord-est de Bigues. Ella acceptà de casar-s'hi amb la condició que no li retrauria mai l'origen dient-li “dona aigua i peu forcat”. Com en la llegenda anterior, es varen casar i varen tenir dues filles.

Epidèmies de ball i la seva repercussió medial

Gravat que recull uns dasantsA mitjan juliol de 1518 una dona va començar a ballar pels carrers d'Estrasburg. Va continuar fent-ho durant sis dies. Al cap d'una setmana ja eren 34 balladors i a finals d'agost es parlava d'unes quatre-centes persones ballant.

Els metges varen dir que es tractava d'una epidèmia i per controlar-la varen decidir concentrar els balladors en alguns espais públic. Se'ls va posar música i altres facilitats suposant que finalment es curarien. Ballaven dia i nit i ho passaven malament. Finalment el governador va decidir canviar d'estratègia veient que algunes persones morien de tant ballar. Es va decidir que tot plegat devia respondre a la ira d'algun sant, de manera que es varen organitzar actes públic de penediment: el joc i la prostitució varen ser prohibits i els sospitosos i sospitoses d'aquesta mena de conductes varen ser trets de la ciutat. Els balladors varen ser conduïts a una ermita que hi havia dalt d'un turó. L'ermita era dedicada a sant Vito. 

Aquesta no és l'única epidèmia de ball que coneixem a Europa entre el final de l'edat mitjana i el principi de la moderna, però segurament és la més ben coneguda (vegeu la bibliografia). El context de pobresa i gana que es va viure sembla que estava al darrere d'aquest episodi de contagi. Però alguns elements culturals i antropològics ajuden a entendre la seva expansió: des de la figura de sant Vito fins al funcionament d'alguns rituals de possessió.

Visita a Osormort

Petjada de Sant Martí a OsormortAvui he tornat a la Petjada de Sant Martí, a Osormort. Segons la llegenda, Sant Martí i el dimoni es barallaven per les ànimes dels humans i varen decidir jugar-se-les a veure qui saltava més lluny. El sant va saltar i va caure a l’altra banda del riu, mentre que el dimoni ho va fer més enrere. Les marques del peu del sant i de les potes del Banyeta es veuen encara avui dia gravades sobre una roca al costat de la font de Masferrer.

M'he hagut de barallar una mica amb unes plantes emprenyadores que no m'hi volien deixar arribar...però n'he pogut fer les fotos que necessitava. Aquest cop he distingit la marca del peu del diable, amb forma de peu de porc, al costat de la del sant. Fins ara no l'havia vista. Veig que coincideix amb la identificació que en fa el Joan aquí.

 

Petjades del Comte Arnau

Gràcies a l'ajut de l'Antoni Llagostera, he pogut recuperar una informació que tenia oblidada sobre les petjades del Comte Arnau al Ripollès. Reprodueixo les fotografies que en va fer Romeu i Figueras als anys quaranta del segle passat, junt amb els seus comentaris.

Romeu i Figueres, el Comte Arnau

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Romeu i Figueras, el Comte Arnau

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Val la pena donar un cop d'ull a l'escrit que l'Antoni té penjat a http://usuarios.multimania.es/allagostera/trobadors/arnau.htm

L’Estany de Montcortès (Pallars Sobirà)

Igual que al cas de l’estany d’Engolasters, aquí també hi hauria una ciutat engolida sota les aigües. Pallars, que aquest era el nom de la ciutat, va ser engolida per les aigües quan els seus habitants varen negar el menjar a Jesús que hi passava vestit de captaire. També per sant Joan se senten les veus dels pallaresos negats i es pot veure una dona, amb una pastera al cap, que recorre la riba del llac.

L’estany de Sils i el viatge de Pere Portes

Al poble de Sils (la Selva) hi havia hagut un estany (que posteriorment es va dessecar) que es creia que era l’entrada a l’infern. Allà es castigaven els prevaricadors, els botxins i tots aquells que feien por o tiranitzaven el poble amb mesures massa dures. Els dies de tempesta, entre el vent, se sentien els gemecs dels qui eren a l’infern purgant les seves faltes (Pla, 1946).

L’estany de les Tres Creus

L’Estany de les tres creus, un estany proper a l’ermita de la Verge del Collell, va aparèixer per castigar tres persones que s’havien rigut del rosari. Segons la llegenda tot va començar amb una mena de terratrèmol que acabà inundant el lloc i ofegant els qui havien preferit restar a l’hostal en comptes d’anar al rosari (Pla, 1946). El nom de l’estany deriva de les tres creus que, malgrat el sacrilegi, es varen aixecar en aquell lloc.

L’estany del Bruell

Segons la llegenda que explica l’origen de l'Estany del Bruel, prop de Castelló d'Empúries (Alt Empordà), el senyor del castell de Verdera va ser obligat a ofegar-se per una multitud que volia evitar que recollís tot el blat per tal de fer-ne pujar el preu. En altres versions és un pagès qui hauria acumulat tot el blat (Amades, 1936).

El llac que donà naixement a Igualada

L'origen llegendari de la ciutat d'Igualada (l'Anoia) es relaciona amb la història del senyor d'Òdena, que era molt avar. El dimoni, en forma d’home feble i de poca salut, li va proposar de fer tot el que li demanés a canvi de l’ànima. Veient-lo tant poca cosa, el senyor no s’hi pensà dues vegades. Però, a l’hora de la veritat, va passar allò de què les aparences enganyen.

Origen dels estanys del Pirineu

Una geomorfologia plena a vessar d’estanys i estanyols, com és la del Pirineu, no podia passar desapercebuda per al nostre llegendari, sobretot si comparem aquesta Catalunya humida amb la Catalunya seca de més al sud. Segons la llegenda, si al Pirineu hi ha tants estanys és perquè, el tercer dia de la creació, Déu va separar les aigües de la terra, però com que va arribar al Pirineu cansat i gairebé de fosc va decidir deixar-ho tot tal com estava.

La Relliscada de l'ermita de la Roca

Ermita de la Mare de Déu de la Roca (Mont-roig del Camp)Gràcies a l'ajuda del Centre Miró de Mont-roig del Camp he pogut recuperar la Relliscada del Rei Moro de l'ermita de la Roca. Segons la llegenda, aquest personatge va intentar robar a l'ermita i mentre ho estava fent va començar una tempesta. En no fer-li cas, li va caure un llamp que li va fer caure l'espasa, de manera que va quedar marcada al terra. Unes obres fetes no fa massa anys la varen fer desaparèixer.

El cavall va veure com se li posaven roentes les ferradures i a cada salt que feia en deixava la marca a la roca. Finalment, va fer un gran bot que el dugué a caure a l'altra banda del barranc. El rei hauria caigut en un forat que el dugué a l'infern mentre la roca va quedar amb unes formes particulars. Vegeu el text de Vicenç Toda en els documents adjunts.

Encara avui dia s'anomena Baixada del Rei Moro la part del sender que hi ha just a tocar de l'ermita (entre aquesta i la font de l'Alzina). Des d'una mica més avall, just on el camí que ve de l'aparcament enllaça amb l'antic camí que puja per una mena de carena, poc abans d'arribar a la font, si mireu cap a ponent podreu veure dues figures de grans dimensions com si fossin esculpides a la roca. En realitat es diu que són dues cavitats. La de l'esquerra presenta la forma de les potes del cavall (o d'un elefant, segons la versió), mentre que la de la dreta sembla una figura humana gegant posada al costat del seu cavall.

Es diu que la relliscada es una veta allargada i blanquinosa que es veu en aquest lloc, però nosaltres, tot i buscar-la no la vàrem saber veure.

Una versió menys “literària” de la llegenda -que podeu consultar aquí- diu que el rei volia robar les joies que adornaven la imatge de la verge. Com que li volgué arrencar les arracades, la marededéu va gemegar i l'home, aterrit, va fugir amb el cavall que havia deixat a la porta de la capella. En fer-ho, li va caure l'espasa, que va quedar gravada al sòl. El cavall es va precipitar i va deixar marcada la seva relliscada en un petit cingle que hi ha poc abans d'arribar a l'aparcament.

 

 

Bibliografia:

 

  • "Ressó Mont-rogenc" núm. 22, pàg. 21 (3r trimestre 1987).

  • Estudi onomàstic de la vila i terme de Mont-roig del Camp, de Ferran Jové Hortoneda, pàg. 347.

Volem agrair a Josep Miquel Martí Rom l'ajuda aportada per recollir aquesta informació.

 

Llegendes de Sant Llorenç del Munt

  Tornar a l'índex
 

 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 

 
   
 
  La cova Simanya és una cavitat d’uns 400 metres de llarg, amb una àmplia entrada al inici de la canal del Llor, prop de coll d’Estenalles. A mitjans segle XIX, Víctor Balaguer explicava que aquesta era la cova del drac i dins hi havia una ciutat i els seus habitants encantats. Diuen que homes dones i nenes nus i descalços estaven arrenglerats a les parets com si fóssin en una carnisseria. També hi veien carrers i places. El sacerdot Ermèndia, al segle XVII, s’hi va aventurar i va explicar tot això, fins trobar, en una gran plaça, un munt de fems frescos, que feren sospitar la presència d’una bèstia horrorosa per la qual cosa recularen.
   
   
  Malgrat que a prop d’aquest avenc en trobem dos dels més profunds del massís: el de l’espluga (-127 m.) i el de la Cort Fosca (- 110 m.), la situació d’aquest avenc, a peu mateix del Camí ral, prop del coll del Correu, ha fet que fos especialment temut pels viatgers. Hom diu que servia perquè els bandolers hi llencessin la gent que havien assassinat, però també es conta que era una de les entrades de l’Infern i que cosa o home que hi queia ja no en sortia mai més...
   
 
  Qualsevol amant de l’espeleologia quan sent nomenar la cova del Drac de la Mola,  arrufa el nas... no és una cova sinó un forat que travessa el monòlit del mateix nom (tècnicament és un talweg mort). Doncs aquí, segons la llegenda, hi vivia el drac (veient el forat, massa, massa gran no havia de ser la bèstia...)

 

   
   
  A principis dels anys vuitanta es restaurava la parròquia de Sant Martí de Mura. Aquesta campanya de 1984 pretenia reobrir l’accés del temple primitiu que es trobava tapiat des de feia segles. Al primer cop de maça hom s’adonà que el mur era buit. Emparedat dins la porta hi havia un petit sepulcre medieval de pedra decorat amb creus resplendents inscrites en cercles, coberta d’una tapa de doble vessant. Dins hi trobaren diversos ossos humans entre els que destacava una calavera amb un forat al mig del front. D’aquest forat sortia un manuscrit dels segles XIV-XV. Cal suposar que el misteri d’aquell personatge amb el crani foradat i amb el sepulcre emparedat ho deuria explicar el manuscrit, però això no ho sabrem mai ja que l’operari que va agafar el crani ho va fer amb tan poca traça que li va caure i el fràgil document es va fer miques igual que la calavera . Es va enviar a Vic però va ser impossible reconstruir-lo. Qui devia ser? Quin misteri amagava? 
   
   
  Ens trobem davant un altre cas que esdevé misteriós per manca d’informació. Cap a 1948, uns carboners mentre perparaven el tererny per fer unes carboneres davant Els Òbits, trobaren tres enterraments: dos de teules i un de lloses. A un dels personatges allà enterrats li mancava el crani: no hi havia cap os de les cervicals en amunt, ni tan sols dents que es conserven molt de temps. Al cap de poc grups excursionistes en trobaren d’altres tombes de teules que van ser desmuntades sense cap mena de rigor científic. El més sorprenent és que en aquells enterraments també s’hi trobà gent decapitada.
Mai sabrem què va passar, només que van ser morts amb violència per uns i enterrats amb veneració per altres.  Podrien ser les restes dels monjos del monestir després de ser saquejat per al-Mansur el 6 de juliol de 985?
   
   
  A l’entrada de la Vall d’Horta hi ha les ruïnes de l’anomenada Torre del Moro, Castell o Torrota de la Roca. Conten que fa uns anys mentre uns treballadors extreien terra destinada al forn d’una rajoleria, descobriren un antic dipòsit d’ossos humans, una mena de fossa comuna de grans dimensions. Un altre misteri. Potser una fosa comú originada per l’epidèmia de Pesta negra que assolà Catalunya al final de l’Edat Mitjana?
     

 

 
 
  Igual que les llegendes d’indrets es remunten moltes d’elles a l’època medieval, les de tresors amagats solen remuntar-se a l’època de l’ocupació francesa. Ves a saber per què!
   
 
  Al castell del Farell es veu que els francesos i tenien el quarter general i era allà on anava a parar tot l’or, la plata i les joies que rampinyaven. Quan els catalans es van sublevar ela gavatxos va sortir cames ajudeu-me carregant dos cofres  que no van tenir més remei que deixar amagats a la soca anomenada Roure Gros, entre el Farell i Matarrodona. Anys després van tornar però la soca feia molt de temps que l’havien tallada i el bosc del voltant també per tant van ser incapaços de localitzar el tresor.... que encara hi deu ser!
 
 
  Diuen que als anys vint del passat segle es va presentar un viatger misteriós a Sant Vicenç de Castellet buscant algú que el portés a l’indret anomenat Queixal del Llop. Contractà en Cintet i a l’endemà ben d’hora van sortir cap al lloc. Un cop a lloc, el desconegut va pagar generosament en Cintet i el va fer marxar. El noi s’amagà darrere una matolls i veié com l’home agafava un plànol, comptava passes amunt i avall i, finalment, tragué unes eines d’una bossa i es posà a cavar. Quan el desconegut va marxar, en Cintet va anar al lloc i va veure la terra remoguda, una llosa que fou extreta de la cavitat i, sorpresa!, una moneda d’or de Carles III.
 
 
  Diu la llegenda que la Torrota estava comunicada per un llarg túnel amb la torre circular del cingle Gran, prop de Vacarisses. En temps de les guerres carlines, una nit de llamps i trons de febrer, un militar carlí i el seu assistent venien de La Barata pel camí ral amb una mula carregada d’or. Sense que ningú els veiés van entrar al túnel i van amagar el tresor. L’endemà van ser enxampats i l’oficial mort. L’ajudant va ser deportat a Ceuta on, al veure que mai podria recuperar el tresor va fer-ne confidència a un lladregot de Terrassa amb el que compartia cel·la, anomenat Nas Ratat. Quan Nas Ratat va ser alliberat i va tornar a Terrassa va anar a cercar el tresor però mai el va trobar. Només cal que hi aneu a trenc d’alba i trobeu la trapa que el nas ratat no va saber veure i els primers rajos de sol faran brillar les monedes d’or que encara hi ha amagades. Animeu-vos! Es més fàcil que encertar la primitiva.

 

Extret de http://www.telefonica.net/web2/mitcat/sterra.html

Llegendes d'Anglès

 

 El nom d’Anglès

La tradició oral, amb més afany glorificador que rigor històric, conta que a les darreries del segle VIII, l’Emperador Carlemany es trobava per les nostres contrades en plena guerra amb els sarraïns i, vet aquí, que en arribar al cim de la muntanya de Puig de Frou, davant la gran bellesa que es mostrava als seus peus exclamà: “Quina Vall tan bonica, sembla la Vall dels Àngels”. D’aquesta gesta se’n fa ressó el text esculpit en pedra a la façana de Can Camps, al carrer d’Avall (antiga casa del governador). El cert, però, és que l’any 778 només una part de l’exèrcit de Carlemany passà per les nostres terres en direcció a les de l’Ebre; la resta només és fer volar la imaginació col·lectiva.
Tanmateix, amb un mica més de rigor històric, Joan Coromines cita l’origen de la nostra població en la seva gran obra Onomasticon Cataloniae: “(...) Vallis Anglensis (...) En un mot hi ha hagut sempre dos pobles més o menys importants en aquesta vall, amb dues esglésies, i sembla, adhuc, quatre. Era, doncs, ben bé la VALL DE ECLESIIS, la vall de les Esglésies (...)”.
Haurà de passar gairebé un segle per trobar-nos amb la derivació actual com a Anglès. Així en ho assenyala Villanueva a la seva obra sobre les esglésies de Catalunya, quan esmenta un document de l’any 949 que assenyala: “valle que dicitur Anglès”.

 


“A Anglès, el diable hi és”


Diu la tradició que en una ocasió, per la diada de Sant Antoni, no es trobaven músics per a la festa. Al final algú va dir, “Jo trobaré una cobla encara que siguin de dimonis”. Tot just havia marxat que va trobar un desconegut amb qui tot xerrant va tancar tractes tot proporcionant-li la preuada cobla. En ser el dia de la festivitat, tot i que la cobla va arribar tard a la missa, va ser a temps de tocar les sardanes, però en demanar-los que toquessin el Contrapàs de la Passió, els músics s’hi van negar en rodó. Llavors els músics van marxar corrent, menys un que “va quedar enganxat per la cua, i encara hi deu ésser”; per això, hom diu: “A Anglès, el diable hi és”.

 


Les bruixes del Castell d’Anglès


Recollit a l’obra del nostre costumista en Joan Amades en ha arribar que a l’antigor el castell d’Anglès era centre de reunió de totes les bruixes de la rodalia que hi anaven damunt la seva escombra.
El cert, però, és que de bruixes n’hi havia de tota mena i condició. A mitjanit sortien de casa sense fer fressa, quan tothom ja dormia. Si eren casades, posaven un tió en el seu lloc del llit marital per despistar el marit si aquest es despertava. Si tenien mainada, escopien tres vegades a terra i les escopinyes responien per elles si els petits les cridaven. Abans de fer-se l’untet per poder volar posaven dues calderes al foc, una de brou per refer-se amb una bona escudella a la tornada, i una altra que fei bullir les herbes i bèsties emmetzinades que servien oer llur malifetes.
A d’alt de tot del castell dels Cabrera, del que avui ben poca cosa en resta, hi tenien eñ seu cau de reunió. Allí feien un ball rodó. Si el propòsit era desencadenar una pedregada, totes les bruixes orinaven dins d’un sot i, quan era ple, el picaven amb una vara de freixe i amb nou nusos; i tot seguit sortia una boira que feia un núvol de pedregada. El pagesos, enrabiats, les esperaven i les apalissaven amb els mànecs de les eines del camp i a cada cop els trencaven un os.

 


Roca del Castell


A l’antigor, al peu de la roca del castell d’Anglès, hi trancorria plàcidament el llit del riu Ter. Diu la tradició que en aquells temps llunyans comparegué a la Vall d’Anglès, un foraster ben plantat i misteriós. Ningú no sabia d’on era, no com es deia, ni què hi venia a fer. A la matinada, quan la claror del sol naixent tornava la vida de cada dia amb el desvetllament de la plana i a les muntanyes veïnes tot just es començava a albirar el nou dia, el misteriós foraster s’estava assegut a la roca del castell, d’on gairebé no s’allunyava fins que les ombres del crepuscle estenien llur mantell negre damunt la vall mig adormida. Tothom es preguntava que hi feia durant tantes hores palplantat damunt la roca. Fins i tot algún veí saberut, va dir que el foraster es passava tot el dia mirant el peix del riu Ter. I d’aquí vingué l’inici del cognom de Miralpeix, ben conegut de tothom i que ha donat nom a una de les nissagues més importants en la història de la nostra població.

 


La campana de les ànimes


Prop de l’antic castell hi havia una de les cases pairals amb més tradició de la vall, que guarda amb gran estima i veneració una vella campana centenària. Conta la tradició que l’hereu de la casa sortia cada vesprada de la plaça de la Vila amb la campana al braç i recitant un Parenostre en sefrugi de les ànimes dels difunts i un altre demanant a Sant Roc i a Sant Sebastià que els guardessin de la fam, la guerra i la pesta. Els veïns acompanyaven el res des del llindar de les seves cases. Tot seguit començava a fer dringar la campana amunt i avall, ganing-ganang. En el seu recorregut s’aturava en diferents indrets del barri antic per fer un nova resada.
La profecia deia que el dia que es deixés de tocar la “Campana de les Ánimes”, aquell vell llinatge s’extinguiria, i vet així que así va ser. Durant la darrera carlinada l’hereu de la casa en sortir com cada vespre, fou aturat i atonyinat per uns soldats que se’n mofaven de la tradició. Seria la darrera vegada que sortiria la Campana de les Ànimes.

 


El molí de Cuc


La història del Molí de Cuc va lligada al vell casalot bastit pel patrici Cuc, que posseïa el títol de Familiar del Sant Ofici, i era titular de capella i sepultura pròpia a l’església parroquial de Sant Miquel. La llegenda que ens ha arribat fins als nostres dies ens diu que el moliner de Cuc, no sabem si fruit del remordiment, s’anà a confesar. Mentre anava descabdellant les seves faltes, deixà anar amb veu petita que a l’hora de tornar tot el blat que li duien a moldre al molí, en abocar el sac a la tramuja, sempre li’n quedava una mica al cul de sac i, és clar, així d’unça en unça anave fent racó.
El rector no es va poder estar de reprendre’l durament, i com que el moliner respostejà que no se’n sabia estar, que els dits se li aturaven i no hi havia manera de fer baixar mai tot el sac, heus aquí que el senyor rector per posar-hi solució li donà un santcrist perquè presidís l’estança del Molí; així, en veure-la cada dia, evitaria l’ànsia de rapninyar el blat dels altres. Els primers dies el moliner tot li anava com oli en un llum, però ben aviat va començar a veure’s abocat a la ruïna. Un bon dia, abans de començar la jornada, s’encarà amb el santcrist i li etzibà:

- Mira noi, tu i jo hem de parlar seriosament, ja que d’ençà que segueixo els teus consells, la cosa va per mals averanys i si hem de seguir així un dels dos haurà de tocar el pirandó, perquè ni el pap podrem omplir. I, com que jo sóc l’estadà més antic, et toca a tu tocar el dos.

Així és que dit i fet, el moliner agafà el santcrist i a la intempèrie el deixà. Des d’alehores tornà a trampejar tal i com ho havia fet sempre i el blat tornà a enganxar-se al cul del sac com tostemps. I és que pots canvia de moliner, però no pas de lladre.

 


La Font del Canyo


El passeig del Canyo és un dels indrets més bells i preuats de la nostra població, mercès l’ordenació que en féu als anys quaranta l’arquitecte municipla Joaquim M. Masramon. Tot i que avui el coneixem de forma enjardinada, no sempre ha estat així. La placidesa que s’hi respira contrasta amb les malastrugances que en l’antigor hi ocorregueren.
Segons la tradició, en aquells verals hi havia hagut una masia de les més importants de la contrada. Les terres de conreu amb què contava eren molt fèrtils, ja que l’aigua no els mancava gràcies a la font que hi havia vora la casa gran. Als seus estadants se’ls coneixia per la seva supèrbia i gasiveria, no en va eren uns dels pagesos més rics de la comarca, i havien tingut una llarga descendència. Al mercat d’Amer tenien fama d’ésser dels que volen “sac i peres”.
Però, vet aquí que un bon dia un diable disfressat de rodamon s’atansà a la casa i els demanà si podien fer-li caritat. La mestressa l’endegà escales avall. El rodamon demanà de poder beure de la font, però, amb la nova negativa de la mestressa, que li replicà que l’aigua la necessitaven (tot i el doll que en baixava), llançà una maledicció que féu que de cop i volta la font s’assequés.
Les terres es tornaren ermes i l’opulència de la casa va començar a decaure fins desaparèixer. Va ser llavors quan la font va tornar a rajar i, fins i tot, calgué fer dos brolls més a causa de la intensitat amb què sortia l’aigua. D’altra banda, en les terres circumdants tornà a crèixer una abundosa i exuberant vegetació. Però encara avui dia sembla que la maledicció duri, ja que l’aigua dels tres dolls continua no sent potable.

 


La núvia de Can Biel


Can Biel és un dels masos fortificats més antics i ressaltats de la nostra població. Malgrat l’opulència que destil·la, la casa sempre ha estat envoltada de melangia. Resulta que un hereu de la casa havia de celebrar esposalles amb una rica pubilla de la contrada. Al convit de noces, no hi faltaren ni el rector, ni els pabordes, ni el domer, ni propietari que s’ho valgués. Tots els hisendats de la contrada hi eren representats i fins hi havia algun canonge.
Després del gran xeflis vingué el torn de les ballades i els entreteniments. S’escollí el jugar a fet i amagar. Tothom tenia delit d’atrapar la núvia; ella, però, esmerçà gran interès a amagar-se no fos cas que la trobés algú. Silenciosament s’enfilà escales amunt fins a la torrassa del mas tot amagant-se dins un vella caixa de núvia que hi va trobar, amb tan mala fortuna que la caixa quedà travada i segellada.
Amb la cessió dels actes de bandolerisme, la torrassa havia caigut en desús i ara ningú no hi pujava mai. Així és que a baix tothom estava enfeinat cercant la núvia per tots els racons i forants de la casa, sense trobar-la. Finalment, vençuts els ànims, els convidats van demanar a la núvia, tot cridant plegats, que podia sortir del seu amagatall. Transcorreguda una estona i veient que la núvia no donava senyals de vida, les cares d’alegria es convertires en tristesa. En acabar la vetllada, els convidats se’n tornaren a casa i el poble nuvi amb la pena es quedà. Pels pobles veïns, uns parlaven de si la pobre núvia en la foscor de la nit havia caigut al Ter i el corrent se l’havia emportada. Altres deien que la desaparició havia estat obra dels homes d’en Ramon Felip, que anys abans ja n’havien fet de les seves per la zona.
Passats els anys, l’atzar féu que un bon dia una pubilla dels mas obrís la caixa de núvia que havia a la torrassa, trobant-se amb un munt d’ossos envoltants d’un bonic vestit de núvia i les joies del maridatge.

 


Sant Pere Sestronques, Sant Amanç i Santa Bàrbara


Diu la rondalla que es varen trobar fent camí tres sants: Sant Pere, Sant Amanç i Santa Bàrbara. Arribant prop de Sant Martí Sapresa, Sant Pere s’estroncà i decidí reposar del cop. Com que venia de marina i no estava acostumat a caminar per les muntanyes, veient el camí costerut que s’acostava, va animar a seguir els seus companys de camí mentre ell es refeia de la patacada. Finalment decidí d’establir-se en aquell mateix indret i fou aixó com fundà l’església de Sant Pere Sestronques.
Decidits a continuar el camí, Sant Amanç i Santa Bàrbara començaren a enfilar la muntanya, però a la primera de canvi Sant Amanç mostrà grans dosis de cansament i dolor a la carcanada. Per això decidí fer una aturada en el camí, concretament en un petit pujol on bastí una petita cabana. Aquesta, acabaria donant recés espiritual als masos de la contrada fins que aquests varen contribuir amb mans i sous a la construcció de la nova església parroquial de Sant Amanç.
Santa Bàrbara, sense defallir per l’abandonament dels seus companys, continuà pel costerut camí. Tal va ser la seva tenacitat que no va parar fins arribar damunt de la carena on, admirada de la magnífica vista que s’hi contemplava, decidí bastir un petit refugi de fusta que més tard es reforçaria amb pedra i esdevindria la casa de l’ermità en bastir el nou temple. Allí visqué molts anys i, ara, només ens recordem d’ella quan plou o trona. Així ho diuen les dites: “Quan Santa Bàrbara porta capell, pluja pel clatell”; “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”.

 


En Miquel de Sant Amanç


Conta la llegenda més culinària de Sant Amanç que, pels volts de les darreries del segle XIV, N’Elionor de Cabrera, senyora del Castell d’Anglès, convidà els seus cortesans a un àpat on no faltaren les millors viandes de la contrada ni el vi novell de la darrera collita de les vinyes del Puig Vell. Entre les viandes hi havia una carn magra preparada cuidadosament per un dels seus cuiners, d’origen pissà, i que havia vingut de tornada d’unes de les campanyes del rei Pere III. El que no sabia N’Elionor és que el dit cuiner no era res més que un dimoni disfressat que, en veure’s obligat a deixar el servei del rei abans de poder-lo emmetzinar, com havia fet amb Jaume d’Urgell, decidí enginyar-se-les per venjar-se de tan ferma pubilla. Com sia, entre les carns, el cuiner preparà unes mangonguilles amb carn magra i bolets, om prèviament diposità una bona quantitat de mataparents, i les embolcallà amb la mantellina. Vet ací, però, que el grup (que era fill de Sant Amanç), tot espavilat ell, s’adonà de la trafolla i serví les mandonguilles sense la metzina, la qual havia substituït per un savi amaniment de julivert, alls, ous i pinetells. Sembla ser que la preparació resultà del gust dels comensals. N’Elionor va atansar-se a la cuina per felicitar el cuiner i, abans de deixar anar paraula, aquest, que creia que l’anava a reprendre, li etzibà les culpes de la metzina al grum tot descobrint-se la tramoia. Abans que el dimoni s’adonés que havia ficat peus i cua a la galleda, N’Elionor el va fer empresonar a la masmorra més fosca del castell, de la qual no sortiria mai més, i nomenà nou cuiner el jove grum Miquel de Sant Amanç. D’aquí que aquesta menja es conegui com les “mandonguilles amb mantellina de N’Elionor o de Sant Amanç”.
Encara avui, els veïns del carrer del Castell diuen que, durant alguna nit de Sant Joan s’han sentit els sorolls del dimoni que es queixa de la seva dissortada fi.

 


La torre de les bruixes


De bruixes, al llarg de la història n’hi ha hagut de tota mena, fins i tot d’arrodonides. De sempre, les bruixes han gaudit d’un poder sobrenatural o màgic, degut al seu pacte amb el diable. Malgrat que hi hagi indrets on han abundat més que en d’altres, a tot arreu n’hi ha hagut. I si Llers és poble de bruixes, qui ho havia de dir, però, que moltes d’elles triarien la nostra vall per instal·lar-s’hi i així portar a terme els seus encanteris.
Hi ha encara l’antic cloquer vell de la parròquia de la Cellera d’Anglès, anomenat popularment “La torre de les bruixes”. Sembla que allí s’hi reunien les bruixes de tota la contrada, fet que comportà que els vilatans de la Cellera i d’Anglès demanessin la intervenció del frare dominic i cèlebre inquisidor Eimeric de Girona.
El cert és que en alguns dels dies més freds de l’hivern, quan hom passa pel darrere de l’església de Santa Maria de Sales, davant el carrer on hi ha l’antic cloquer, si s’escolta bé, hi ha qui ha sentit els gemecs de les bruixes que s’hi acosten tot enyorant-se del seu antic cau.
I és que els nostres avantpassats en devien tenir un tip entre les bruixes del Castell d’Anglès, muntant damunt un cabró, i les del cloquer vell de la parròquia de la Cellera, muntant damunt un marrà.

 


La protecció de la Verge del Remei: Guerra i pesta


La patrona d’Anglès és la Verge del Remei i, com a tal, protegeix els anglesencs dels infortunis. Sovint és invocada pels fidels per demanar-li la gràcia del remei en tota mena de malalties i dolors.
Temps enrere es donà la circumstància que els anglesencs hagueren de retre gratitud a la patrona quan salvà el poble del pillatge dels francesos. Segons la tradició, pels volts de la segona meitat del segle XVII, en una de les nombroses invasions dels francesos, tots els pobles veïns havien patit el pillatge i el saqueig de vitualles al pas de les tropes. En tocar-li el torn a Anglès, els viltants, sota l’aixopluc de les defenses de l’antic castell, pogueren repelir l’agressió. Les tropes franceses, enutjades, anant de camí cap a Olot volgueren revenjar-se. Per tal d’agafar per sorpresa als vilatans i que els centinelles del castell no avisessin de la seva arribada al poble, a l’alçada del pla de Trullàs, pujaren Ter amunt fins a Sant Julià. De repent, una espessa boira embolcallà tota la vila i la feu del tot invisible. Els invasors no s’adonaren que passaven de llarg fins ben arribat al Pasteral. Llavors el comandant de les tropes preguntà quin patró tenien aquells vilatans i exclamà en saber que era la Verge del Remei: “Doncs que la conservin i la venerin, perquè avui els ha guarit d’un perill molt greu”.
En agraïment, el poble feu ofrena a la Verge d’unes claus de finíssim argent com a símbol de la seva protecció. Unes claus que, malgrat la destrucció de l’antiga imatge (el 20 de juliol de 1936), avui encara pengen del braç dret de la nova imatge.

Però si de la guerra ens lliurà, també ho feu de la pesta. Mn. Lluís Constans explica que el 1653 la pesta assolava molts pobles de Catalunya. Els habitants d’Anglès, davant aquests infortunis i tement que la pesta arribés a les nostres contrades, s’adreçaren en solmnes pregàries a la Verge del Remei, la qual els deslliurà d’aquest infortuni. No ho passaren tan bé els nostres veïns cellerencs, als quals la pestà assotà en tota la seva cruesa. En agraïment els vilatans encarregaren a l’argenter gironí Joan Francesc una llantia d’argent que encara avui crema; i, si no, que li ho diguin a aquells descregut soldat francès que hi volgué encendre el seu caliquenyo i a cada volta que ho provava, la flama s’apagava per tornar-se a encendre quan se n’allunyava!

 Extret de http://www.angles.cat/turisme/html/llegendes_de_la_vall.html

El convent de les monges de Sant Miquel del Fai

 Quan a Sant Miquel del Fai cessà la comunitat de monjos, en lloc seu s'hi construí un monestir de monges. Esposes del Senyor, en soledad tan preada, vivint enmig d'una eterna primavera, acompanyades sols dels cants dels ocells i dels saltants d'argentines aigües, no semblarien sinó un aplec d'àngels baixats aquí en la terra. Quin lloc de més santedad i puresa! Quina joia i tranquil.litat hi gaudien! Desgraciadament el dimoni, enemic sempre de Déu, els tenia declarada guerra i feia temps que cercava ocasió propícia per fer-les perdre.

Era el temps en què es relaxaren totes les ordres monàstiques, i el mal esperit, aprofitant-ho, aparellà una comitiva de formosos i galants cavallers que anant de caça, perdut l'indret que seguien, vingueren a parar des de Riells al camí de Sant Miquel. Tots eren joves i ben dispostos, galants i rics, i l'or i la seda pertot lluïen, de manera que sols de veure captivaven.

Així és que quan arribaren a la porta del convent i van trucar-hi, les monges quedaren tan sorpreses que no sabien què els passava, i si bé de primer es mostraren receloses d'obrir, per fi va poder més en elles l'esperit dolent i els van franquejar de bat a bat la porta.

Tots van entrar; fins el nombrós aplec de criats, falconers i patges van tenir-hi cabuda, i tot va canviar ben aviat d'aspecte. Quin anar i venir de gent! Quins crits de l'un a l'altre! Quina animació i gatzara! En altre temps, allò que a tot estirar s'haguessin permès les monges hauria estat esttajar els joves a les dependències foranes de la casa, cas que l'hora avançada no els hagués permès tornar-se'n; llavors, encisades pel moviment aquell i del galanteig dels joves i cansades, per altra part, de la soledat i la vida aspra, els obsequiaren amb tota complaença i fins els van fer seure en la seva pròpia taula.

Els joves, agraïts, van voler correspondre a la seva finesa, van fer posar tota mena de viandes de les que duien; i amb elles i el vi que anava a dojo, es va animar tant la taulada que fins les altes roques acostumades a la quietud es van espantar i es va sentir un gemec horrorós que fa fer estrémer la terra; era un senyal diví, més els galants i les monges ni tan sols van sentir-ho.

Paraules dolces bé a l'orella cauen, i ulls que volen aviat captiven; el cas és que les pudoroses verges, perdut el respecte a Déu i al sant estat que tenien, es llançaren amb tot el foc de la jovenesa a l'alegria, i els crits de joia es succeïen sense mai parar. Els veires anaven que ni reposada tenien; l'embriaguesa, l'escalfament de cap, la rojor de les galtes, tot ho animava, i el deliri ja era al seu punt més alt, quan sentint-se un to esgarrifós, tota la muntanya va esclatar amb un gran devassall d'aigua; les dues cascades d0ample a ample es van desbordar i caient impetuoses damunt el monestir, tot d'una agafant-lo, amb les roques que de dalt s'esquinçaven, de ple a ple cap avall de la timba esmicolati amb horrorós estrèpit van llençar-lo. No es va sentir un ai, ni tan sols una queixa, no va haver-hi temps de proferir-la; per altra banda, el ressò de la caiguda tot va atordir-ho.

Res va quedar en peu. Més tard, en un lloc distint i més a prop del punt d'entrada, es va construir la casa que avui hi ha i que fins fa poc temps va pertànyer a mans eclesiàstiques, conservant-se com a record de la seva antiguitat una arca i una creu bizantines. Però d'aquell lloc es pot dir que fins i tot la terra va fugir-ne; sols com a edificant memòria en van quedar suspeses enmig la roca, que ningú no pot arribar-hi, una escala de pedra i una fusta que es diu que servia per aguntar els clemàstecs, les quals tothom estranyen i fan venir esgarrifances de fred sols de veure i pensar des d'on devien precipitar-se els convidats i les monges. Fou un càstig terrible, però s'ho van merèixer.

Francesc Maspons Llabrós (1876)

 

Extret de : http://www.telefonica.net/web2/chuy/berti/berti/art/convent.html

Llegenda de la Fou (Sant Martí de Tous)

 
 

  La Cérvola Blanca o la Llegenda de la Fou

 
 
 
Escultura que fa referència a la llegenda de la Cérvola Blanca de la Fou. Situada a un extrem de la plaça de Nostra Senyora de Fàtima

La Fou, com diu el seu nom, és un barranc o pas estret, amb parets de pedra calcària, plenes d’ufana i de verdor, més pròpies del pre-Pirineu que d’aquests indrets.

La llegenda de la “Cérvola Blanca” es remunta a l’època feudal, quan els castells i senyorius tenien plena vigència.

 


En el temps en què succeïren els fets, els senyors del Castell de Tous –diu la llegenda- eren respectats i considerats com a senyors de molta categoria. Tot era prosperitat i benestar. Però, els faltava una descendència a la qual deixar els seus béns i el seu futur llinatge.

En aquells dies, els boscos del castell eren espessos, molt més extensos que ara i plens de caça major.

En una d’aquestes caceres, quan anaven pel bosc de la Devesa, prop de la Fou, s’aparegué als caçadors, com una centella una cérvola blanca però se’ls feu fonedissa i no pogueren ni tan sols seguir-li el rastre. Des d’aquell dia, els caçadors la pogueren veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats.

En l’últim intent per a atrapar-la, aconseguiren acorralar-la entre unes bardisses i l’espadat de la cinglera. Però ... per més que buscaren no la van trobar. Només hi havia en el seu lloc una nena amb bolquers, blanca com la llet i rossa con un fil d’or. Davant d’una troballa tan extraordinària, i enmig de la sorpresa general, el senyor se l’endugué amb ell tot dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”. Així, enmig de festes i gran joia, la nena fou adoptada com a filla pels senyors del castell.

Passaren els anys i la noia es convertí en una formosa donzella, envoltada d’admiradors que la pretenien. Però, tant tenis de bonica com de desdenyosa. Amb menyspreu pels pretendents deia fins i tot que seria d’aquell que li portés viva o morta la cérvola blanca.

Provaren sort nois vinguts de tot arreu, però, un per un, es donaren per vençuts. Només un persistí més enllà de tota mesura. Estava tan foll d’amor de la noia, que la gent se’n compadia.

Un dia, extenuat de cansament, es trobava dins la Fou. Estava assegut al peu d’una balma per descansar una mica. Tot d’una, sortí un pastor que li preguntà:

- Què us passa que esteu tan abatut?

El jove li explicà el seu desig d’aconseguir la cérvola i el perquè, i li deia que seria capaç de fer el que fos per tal d’aconseguir-ho.

- Potser jo us puc ajudar – li respongué.

- Com?

- A canvi de la vostra ànima.

- Fet.

- Doncs bé, veniu aquí a les dotze de la nit. I quan sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors li dispareu i serà vostra.

Dit això, desaparegué. Aquell lloc encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que era ben bé ell sota l’aparença d’un pastor.

A la nit, l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait per a poder veure la cérvola enmig de la foscor, el jove esperava el primer batec de la campana. Al seu so l’animal, com sortit d’enlloc, creuà pel seu davant. Veure la cérvola i disparar la fletxa fou tot u. La sageta la tocà però sols la deixà ferida.

Escultura que fa referència a la llegenda de la Cérvola Blanca de la Fou. Situada a un extrem de la plaça de Nostra Senyora de Fàtima.

Ell desesperat, es creia burlat com tantes vegades. Li seguí el rastre de la sang, boscúria endins, pels llocs més tenebrosos d’aquell indret. Quan hagué passat el tros més atapeït, aparegué davant els seus ulls la visió més fantàstica que ell podia imaginar. Tenia davant seu una meravellosa balma; del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes i verda, cobertes de voltes de pedra amb tot de verd pel davant. Però –més extraordinari encara – a la vora del llac la noia que ell estimava tenia sobre la falda la cérvola ferida i la guaria amb les seves mans ...

Es llança als peus de la noia i de genolls li digué:

- Jo he complert la condició que calia perquè fossis meva. Em faràs aquesta mercè?

- Compliré la promesa, però abans deixa’m fer-te una proposta.

- Demana’m el que vulguis.

- Doncs, que fugim d’aquest món, per poder viure junts per sempre.

Tant bon punt ell digué que sí, el llac es va obrir i la terra els engolí per sempre.

Ni ell, ni ella, ni la cérvola tornaren a ser vistos després d’aquell dia.

Elisa Vidal, “Tous memòria viva. Relats i llegendes”. Pàg. 21 a 24. Editorial Claret

 

Extret de http://www.tous.cat/index.php?num_informacio=294&vista_imprimir=1

Llegendes de Sils

La llegenda de Pere Porter

Ben segur que en aquest context tan enigmàtic i obscur es degué covar la llegenda de Pere Porter –o Portes-, la qual ha esdevingut tot un símbol per al poble de Sils. Actualment forma part del nomenclàtor de carrers. S’han fet, amb el pas del temps, diverses edicions de la llegenda d’en Pere Porter. En definitiva, la llegenda ja no només simbolitza la més genuïna tradició popular de la zona de Sils, sinó que també representa una bona mostra de literatura catalana.

D’una manera molt sinòptica, diguem que la llegenda recull la història de Pere Porter, un pagès de Tordera que es veié apressat per un deute familiar cancel·lat, però que no havia estat enregistrat pel notari d’Hostalric. De camí a Maçanet, on anava a recollir uns diners per poder pagar el presumpte deute, féu coneixença amb el dimoni, el que el convidà a visitar l’infern per tal de cercar solucions al seu problema. L’entrada a l’infern es va fer a través de l’estany de Sils. Un cop arribat a l’avern, Pere Porter es sorprengué amb la visió de rellevants personatges de la vida terrenal, fins trobar Gelmar Bonsoms, notari d’Hostalric, el qual li indicà el lloc on podia trobar l’acte de pagament del debitori. La sortida de Porter de tan fantàstic i tenebrós indret fou insòlita i ben enigmàtica, i anà a parar a Morvedre, al País Valencià, on va contreure una malaltia que li durà des del primer setembre fins al primer octubre i no arribà a Hostalric fins el dia u de novembre –Dia dels Difunts-. Allà explicà la seva inversemblant aventura davant l’atònita mirada dels vilatans, que veiren confirmada la narració un cop trobat el document notarial en qüestió.

La llegenda, d’autor anònim, fou escrita al principi del s. XVII, però sembla que existia anteriorment, i es conservà mercès a la tradició oral. Conté tots els caràcters propis de les llegendes populars. No hi ha dubte que la narració exigeix una investigació absolutament aprofundida, ja no sols des de la perspectiva del contingut, sinó també del context. Caldrà desvelar tot una sèrie d’elements simbòlics, com ara la coincidència de l’arribada de Porter el Dia dels Difunts, o bé l’aparició d’uns personatges reals, destacats en el passat i que ara patien un turment exemplificador. Gaietà Vidal i Valenciano intueix un sentit moralista de l’obra: “Més bé hi ha motius per a pensar que, mogut l’autor per piadosos sentiments, o fortament impressionat a la vista de tantes malifetes, se proposà evitar la seva repetició, fent públiques les maldats i recordant les penses que han de sofrir en l’altre món aquells que, oblidant el compliment de llurs devers i el de les prescripcions morals, les portaren a efecte sense altre fi que satisfer llurs brutals apetits i malignes inclinacions”.

Del que no hi ha dubte és que la llegenda, com a mínim des dels seus orígens escrits, tingué un gran predicament entre la població.

El culte a la petjada

Un altre aspecte molt propi del foklorisme popular és el culte a les petjades. Aquesta veneració, sovint d’indesxifrable interpretació, restà molt arrelada en la mentalitat camperola.

Un cas d’aquestes característiques troba novament en l’estany de Sils un marc apropiat on desenvolupar-se: Sant Martí mantenia un contenciós amb el diable per veure qui estava més capacitat per guiar les ànimes dels habitants d’aquelles contrades. Concertaren que una solució adient per esbrinar la qüestió seria mesurar la potència d’un salt que farien a través de l’estany de Sils. Òbviament, el diable va caure justament al bell mig de l’estany, d’on no sortí mai més, ja que sens dubte travessà una de les entrades existents al fons de l’estany i anà a parar de dret a l’infern –concomitància evident amb la llegenda de Pere Porter- i segons la creença popular, d’entremig de les aigües s’havien vist sovint flames semblants a una foguera. Sant Martí, d’altra banda, aconseguí l’objectiu d’anar a parar a l’altre costat de l’estany, deixant estampades en forma de creuetes les seves petjades. Diu la tradició que la gent infructuosament intentava de comptar-les una i altra vegada, però mai n’obtenia el mateix nombre. Fins i tot, encara a la darreria del s. XIX, els pobladors de Sils anaven a l’anomenada Pedra de les Creus a comptar les petjades de Sant Martí.

Joan Amades interpreta aquesta llegenda com una barreja entre el culte a la pedra i a les aigües embassades, tot i que potser caldria afegir-hi el culte simplement a la petja humana.

La tradició vincula sovint sant Martí amb la divinització de la petjada. Narracions semblants existeixen a Osor, a la zona de Viladrau i a Riudellots de la Creu, on fins i tot es veneren les petjades del cavall de sant Martí.

És colpidor de comprovar com Joan Amades copsa –encara que sigui molt de passada- l’enorme influència de l’estany en les antigues creences dels veïns de Sils:
“Resulta remarcable el fet de la diversitat de llegendes i creences relacionades amb l’estany de què parlem i el dimoni, que semblen ésser un indici que aquest estanyol, avui desguassat, havia estat poblat per algun geni o esperit anterior al cristianisme, arribat fins a nosaltres sota la figura del domini retut i reduït per sant Martí, un dels succedanis cristians de genis primitius per diversos pobles de cultura romànica”.

La veneració a sant Llop

Sils té representació, tanmateix, en el culte a la petjada animal. Joan Viñolas ha recollit mitjançant la tradició oral l’antiga existència d’una pedra que es trobava a prop de l’església, amb la petja d’un llop. Això permet la formulació d’un seguit d’hipòtesis que relacionin aquesta pedra amb la veneració que fins no fa massa anys es retia a sant Llop.

En un plantejament hipotètic, es pot considerar que l’antiga ermita de santa Maria va ser en èpoques molt reculades dedicada a sant Llop. En tot cas, del que sí tenim constància documental és que al s. XIX existia un altar de la parròquia dedicat al sant. La devoció vers sant Llop arribà fins aproximadament a mitjan segle XX, quan encara es celebrava la seva festivitat. En aquesta diada el capellà de la parròquia oferia als seus feligresos aigua beneita, intercedida prèviament al sant, per al guariment del mal de coll.

És clar que una de les divinitats remeieres de sant Llop són les propietats curatives del mal de coll i l’esquinència (esquinància o angina). Els goigs així ho recullen:

“Puix la real descendència
us obliga a ésser piadós,
guardeu-nos, sant Llop gloriós,
del mal de coll i d’esquinència”

La festa que es feia a Sils es celebrava amb poques variants a la d’altres indrets, com ara el convent de la Mercè, a Barcelona. Però el que cal plantejar-se en el nostre cas és la possible relació de la petjada del llop amb la veneració al sant. Aquest sant protegia els pastors, els quals no havien de patir per les possibles destrosses que ocasionaven els llops en els ramats. Els camps de pastura a Sils es trobaven estesos bàsicament a la zona de l’estany (especialment en èpoques de dessecació) i per tant prop de l’església. ¿És possible que el tradicional culte al sant hagués fet néixer la llegenda de la petja en la imaginació popular? Deixem aquest interrogant i molts d’altres que es podrien plantejar entorn d’aquesta creença i constatem únicament el sentir de la tradició oral.

Extret de http://webspobles.ddgi.cat/sites/sils/Pages_LeftMenu/llegendes.aspx

 

Llegendes de ponts del diable

PONTS DEL DIMONI DE LLEGENDA
Darrere l’empremta del diable
 
       
 
 
  El menhir de la Pedra del Diable es troba a Santa Pau, a la Garrotxa. La fotografia de l'esquerra és de Joaquim Botet del 1911. La de la dreta és del 1997. La llegenda d'aquest menhir és la més universal de les relatives als Ponts del Diable: una mossa s'havia de casar amb un jove que l'esperava a l'altra banda del Ter, prop de Girona. El riu baixava gros i no podia travessar-lo. La noia prometé l'ànima al diable si abans de les dotze de la nit la portava a l'altra banda. El Dimoni es posà a construir un pont de pedra, i volant per l'aire duia grans roques des del Pirineu. Mentre portava l'última, arribà la mitjanit, i la deixà caure amb gran terrabastall al lloc per on passava [Albert Fàbrega·Arciis Megalithic Pages]

a majoria de barrancs són estrets i profunds, amb la qual cosa seria molt difícil fer més d'un arc -per la fondària- i tampoc no cal, per l'estretor de la llera. Això fa que predominin a muntanya els ponts d'un sol arc. Per altra banda, quant menys curvatura té l'arc més gran és la força horitzontal, de manera que en general convenen arcs estrets i alts -de mig punt o ogivals. Si ho sumem tot plegat -un sol arc, més la fondària dels barrancs (sobretot als Pirineus)- tenim aquests espectaculars ponts que donen la sensació d'obres no humanes.1

 

La geografia catalana està formada de topònims que vinculen els ponts amb el maligne Banyeta. El Pont del Dimoni de la població veïna de Santa Eugènia de Ter n'és un bon exemple. Fins i tot alguns ponts han esdevingut veritables llegendes, on sempre trobem aquesta curiosa associació entre el pont i la figura tenebrosa i llòbrega del Dimoni.

 

Tanmateix, per quina estranya raó es produeix aquesta curiosa societat entre els ponts i els dimonis? A molts pobles de Catalunya hi ha ponts que la gents en diu «del diable”. Tots n'hem sentit a parlar. Per exemple el Pont del Dimoni del Montblanc, de Susqueda, de Martorell, de Sant Cugat, o el mateix de Santa Eugènia, i més o menys totes segueixen el mateix guió.

 

Temps era temps, en un poble a tocar el riu, sempre surt algun personatge femení (una jove en la majoria dels casos o alguna velleta) que havia d'anar a cercar aigua en una font que es troba gairebé sempre a l'altre costat de la riba, la qual cosa implica haver de travessar el riu. Per poder-lo salvar, ho feia a través d'un pont tronat i escardalenc. o bé a través d'una passera feta amb còdols grans. Aquesta penosa i rutinària feina a vegades es veia interrompuda per algun gran aiguat que provocava que les aigües del riu es desbordessin i arrosseguessin amb la seva força incontrolada ponts tronats, palanques i passeres.

 

Aleshores quan l'endemà del gran ruixat la noia o la velleta es disposava a portar la seva tasca quotidiana, es trobava que no podia travessar el riu. Tot seguit apareix un estrany cavaller, normalment vestit de negre, que s'oferia per ajudar-la a travessar i en aquest punt és quan li fa la seva sinistra proposta. El misteriós cavaller proposa bastir un magnífic pont de pedra en una sola nit a canvi d'una sola cosa, que sempre acostuma a ser l'ànima de la jove o bé del primer ésser viu que passi el pont.

 

El cavaller misteriós, que no és altre que en Banyeta, es posa a treballar sense desmai, sense pauses, avançant en la construcció del pont en pas ferm i segur. La víctima del Dimoni en aquest punt comença a desdir-se de la promesa feta a Mefistòfil i tot seguit explica la seva experiència recent a alguna ànima caritativa que li proporciona la solució al seu problema.

 

En alguns casos la solució passa per mullar amb una galleda d'aigua als galls del galliner per tal que comencin a cridar abans de trenc d'alba per enganyar en Banyeta i obligar-lo a deixar la construcció del pont quasi acabat. En altres es tracta que el primer en passar pel pont acabat sigui un animal, com per exemple un gat o una cabreta, i d'aquesta manera enredar el Dimoni que s'emporta un xasco i un disgust majúscul.

 

La llegenda dels ponts del diable, amb tot els seus components bàsics, tingué el seu origen en algun indret determinat i s'hauria escampat a altres llocs on existien ponts envoltats d'un entorn natural semblant, agafant els topònims i les peculiaritats de cada lloc. Incialment Ia difusió fou oral, però segur que és durant el segle XIX quan foren recollides pels rondallaires i s'editaren col·leccions populars que probablement contribuiren a escampar aquestes llegendes a altres indrets. Els escriptors de rondalles agafaven la història bàsica i la completaven amb els components locals adscrits a cada lloc per tal de captar l'atenció i l'interès de la gent de cada contrada.

 

Si no fos un contrasentit, el patró dels enginyers de camins seria el diable. Deixant de banda que les cruïlles sempre han estat llocs màgics i de bruixes, l'obra més apreciada per part del dimoni, immediatament després de la captura d'ànimes, és, segons el llegendari, la construcció de ponts. La tradició dels anomenats ponts del diable és general a Europa, tot i que Catalunya és un dels llocs on més proliferen. Això no és casualitat. El territori català és abrupte i sobretot està solcat per barrancs pregons que les aigües turbulentes dels rius i rieres de règim mediterrani han anat excavant al llarg dels segles. Això ha fet que el país estigui ple de ponts des de temps immemorial. I el que és més important, que aquests ponts siguin d'enginyeria agosarada i espectacular2, sobretot després que a l'Edat Mitjana es dominés perfectament la tècnica dels arcs.

 

Curiosament, la imatge mental que tots guardem en el fons de la nostra memòria és segurament la d'un esplèndid i frondós bosc de ribera, tallat per un espès i fort corrent d'aigua i al fons la figura d'un enigmàtic pont alt i d'un sol arc, que completa aquest quadre mental que tantes vegades hem vist en els millors pintors i els millors dibuixants de les nostres contrades.

 

Aquest desafiament de la llei de la gravetat que palesen els ponts havia de provocar forçosament alguns tipus d'incredulitat respecte a aquest tipus de construccions per part de la gent que els utilitzava quotidianament. Els ponts d'un sol arc, la seva alçada amb un gran ull de llum, més la fondària dels barrancs, dóna com a resultat una construcció d'allò més espectacular que fins i tot pot semblar que es tracta d'una obra no humana.

 

La mateixa audàcia del pont medieval va desconcertar el poble senzill, molt supersticiós, que no aconseguia d’explicar-se l'aparent contrasentit d'un pesant semicercle de pedra flotant a l'espai, dels seus bons vint metres sobre el terra. Allà hi havia gat amagat, aquell artifici no era propi de bons cristians. Era obra del diable!3

 

Aquesta fisonomia pròpia dels ponts situats sobretot en zones abruptes (per exemple els Pirineus i les Guilleries) ha estimulat aquesta visió llegendària del pont vinculat amb el Dimoni. De fet, segurament, el pont és l'element constructiu que demostra un major atreviment respecte a la impetuositat del riu, atès que s'instal.la massa prop del llit del riu i aquesta circumstància provoca que sovint sigui la primera víctima dels seus vòmits descontrolats. Aleshores la tasca d'haver de refer els ponts després d'un aiguat, tenint en compte l'alt cost econòmic i de temps que significava la seva reconstrucció, i la necessitat manifesta que els homes i les dones de la contrada tenien de disposar del pont per poder creuar la riba, explica d'alguna manera aquesta tendència d'associar el pont amb el diable. La impotència de presenciar l'esfondrament d'un pont que havia significat l'esforç de diverses generacions, explica la necessitat d'encomanar-se fins i tot a Mefistòfil per a la seva construcció o reconstrucció. A casa nostra també tenim topònims que fan referència a la relació entre els ponts i el Dimoni.

 

La llegenda de Sant Martí i la cadira del diable del municipi d'Osor

 

Segons sembla, Sant Martí vivia al costat d'un torrent d'Osor, aproximadament on limiten els termes municipals d'Osor i de la Cellera de Ter. El seu exemple d'austeritat i de bondat era un referent diari i concret per als habitants de la zona, que els animava a viure sota les lleis del cristianisme.

 

Pel que sembla, el Dimoni pretenia fer-los odiar Sant Martí i va dissenyar una estratègia per fer-ho possible. Un bon dia es va disfressar de senyor ric i regalava monedes d'or a tots els habitants que anava trobant pel camí. Però aquesta estratagema va fracassar i els habitants de la contrada engegaren aquell senyor que malparlava del seu sant.

 

Conscient del seu fracàs, el Dimoni va engegar una segona proposta que va fer arribar a Sant Martí. Els dos es col·locarien a la riba dreta del torrent d'Osor i el que saltés més enllà de l'altra riba s'apropiaria del territori. Sant Martí va saltar a cinc passos entre la mofa d'en banyetes, que ja es veia guanyador segur. Quan el Dimoni va efectuar el salt, Sant Martí es va treure el Sant Crist invocant el nom de Jesús. En aquell precís moment el diable va caure al bell mig del llit del riu i va perdre la juguesca. Com a resultat del seu malcap, encara avui es poden veure en el torrent d'Osor, la roca on va caure Sant Martí i una altra roca que encara serva l'empremta del trasero del Dimoni, anomenada cadira del diable.

 

La pedra llarga de Sant Hilari Sacalm

 

Un bon dia, un senyor gran tenia necessitat de travessar la riera de Sant Hilari atès que anava molt grossa i veient-se en aquesta situació encomanà la seva ànima al diable si l'ajudava a travessar el riu. EI diable es va avenir a construir-li un pont abans de les dotze de Ia nit. Tanmateix, les condicions d'aquest tracte arribaren a les orelles de la filla del vellet, sumint-la en una gran preocupació i amb la ferma voluntat d'impedir-ho.

Tothom sap que els galls canten a la mitjanit. A la casa de la filla i el vellet n'hi havia tres: un de blanc que cantava a les deu, un altre de ros que ho feia a les onze, i un tercer, negre, que cantava a la mitjanit. La noia va despertar el gall abans de la mitjanit per tal d'esperonar-lo a cantar abans de les dotze, fins aconseguir-ho. Aleshores totes les forces infernals que realitzaven el pont deixaran anar la darrera pedra que duien (la pedra llarga) i els dimonis marxaren enfurismats altre cop a l'infern.

 

La pedra dreta de can Mateu de la Creu

 

Casar-se no ha estat mai fàcil. Una vegada que el Ter anava de gom a gom, una noia del Pont Major, que havia de travessar-lo el matí següent per anar a casar-se a Sarrià de Ter, va dir: -Donaria la meva ànima al diable si m'alcés un pont abans de mitjanit. El diable, que sempre va per feina i que no deixa passar mai cap ocasió, va acceptar la juguesca i va mobilitzar tot un exèrcit de dimonis i bruixes.

 

Van posar-se a treballar de seguida. Les bruixes anirien volant a buscar les pedres que necessitessin i els dimonis, que de sempre han estat uns bons paletes, s'encarregarien del pont. A més, per poder saber l'hora, van disposar que hi hauria tres galls que els indicarien el temps que faltava. El de color blanc els avisaria a les deu, el ros ho faria a les onze i el negre cantaria a mitjanit. Confiats que no tindrien problemes, els dimonis no paraven de cantar:

 

Canti el gall blanc,
canti el gall ros,
mentre el negre, no fos.

 

Van tocar les deu i va cantar el primer gall; a les onze va fer-ho el segon. El pont quasi era enllestit, però encara els quedava posar una última pedra. De fet no hi havia problemes perquè ja era en camí. Dues bruixes havien anat a buscar-la al mig de les Gavarres. Tornaven tan esverades que, en passar sobre can Mateu de la Creu, un mas molt a la vora de Sant Sadurní, el gall negre va despertar-se per culpa de la fressa que feien. Va cantar espantat. Aleshores les bruixes, reconeixent el seu cant, molt decebudes, pensant que ja eren les dotze, van deixar caure la pedra. Encara avui es pot veure, molt a prop del mas. Durant molt de temps va ser dreta, però ara és tombada.

 

Per culpa d'això el pont, que acabaria donant el nom al poble del Pont Major, va quedar inacabat i el diable va perdre aquella juguesca. Però com que una pedra de menys no és un gran obstacle per impedir un matrimoni, a la noia aquella que havia de casar-se només li va caldre fer un salt petit per poder arribar a l'església on l'esperava el xicot. Qui no s'esperava una cosa així era el diable. Enrabiat en veure que no havia guanyat cap ànima, la mà se li va fer de pedra i li va caure damunt del pont, de manera que va quedar-hi encastada com si fos la pedra que faltava. Durant molts anys, tothom que anava i venia d'una banda a l'altra podia veure una pedra en forma de puny que era, en realitat, el puny del diable.4

 

Text facilitat per Andreu Bover i Pagespetit i extret del catàleg de l'exposició Ponts de Llegenda. L'aliança entre l'eficàcia i la bellesa, produïda pel Museu de l'Aigua de Salt (el Gironès), 2003

 

1Fàbrega Enfedaque, Albert. Llegendes i creences de ponts del diable, dòlmens i menhirs a Catalunya, pàg. 14. Sant Vicenç de Castellet. Edicions El Farell, 2000
2Fàbrega Enfadaque, Albert. Llegendes i creences de ponts del diable, dòlmens i menhirs a Catalunya, pàg. 13. Sant Vicenç de Castellet. Edicions El Farell, 2000
3Maristany, Manuel. Els ponts de Catalunya. Col·lecció Som i Serem, 18. pàg. 35. Barcelona. Generalitat de Catalunya, 1998
4Cortadellas, Xavier. La pedra dreta de can Mateu de la Creu. El poble dels cents focs. Llegendes de les Gavarres, pàg. 119-120. Edicions el Mèdol, 1996

 

 Extret de http://www.eldimoni.com/article.php?id_article=1266

Les fonts del Llobregat

Fonts del LlobregatLes fonts del Llobegat neixen com a càstig a una dona que no ha acollit a un rodamón el primer dia. Segons la llegenda, després de refusar-lo, el rodamón és acollit a casa d’una veïna i aquesta, com a recompensa, veu augmentar la roba que renta en una font.

El Ter i el Freser

La imaginació popular ha personificat el Ter i el Freser com si fossin dos germans bessons. Com que naixen no massa lluny l’un de l’altre, la veu popular ha cregut que caldria trobar una explicació a quin dels dos duria el nom fins a la seva desembocadura al mar, especialment després de trobar-se, de nou, a Ripoll. Per decidir-ho feren una juguesca: el primer d’arribar a la ciutat de Ripoll duria el nom fins al mar.

L'origen del Mar

pantà de sauSegons Joan Amades, en uns temps molt antics, en el món no hi havia ni mar ni rius, només algunes miserables fonts que no feien massa servei. Els qui posseïen alguna d’aquestes fonts n’estaven molt orgullosos i a vegades privaven del seu ús als altres. Però vet aquí que un dia, anant Jesús i sant Pere pel món assedegats, arribaren a un poble.

La pedra de Sant Vicenç a Catí

Ermita de Sant Vicenç a CatíLa reial vila de Catí, al Mestrat, té el privilegi d'haver estat visitada en diverses ocasions per sant Vicenç Ferrer. Com a mínim el sant hi va ser al 1410, quan la tradició relata que va fer un sermó des de dalt d'una pedra que encara avui dia es conserva i que es va instal·lar en una casa del poble.

Al deixar Catí, la gent el va acompanyar fins al coll on dos segles més tard s'edificaria una ermita en el seu honor, “(...) donde les dejó como recuerdo y confirmación de su doctrina una piedra como un pan, en la que hizo con su dedo pulgar una cruz, como si fuera sobre blanda cera”.

Aquesta pedra l'any 1618 es va col·locar en un nitxo de la paret de la capella que es va començar a construir al 1610. Malauradament, avui dia ha desaparegut.

La primera missa a l'ermita de sant Vicenç va tenir lloc al 1620 i pocs anys més tard, al 1627 i 1629, coincidint amb un moment de sequera, el poble hi va pujar en processó per implorar la pluja. Hi ha qui diu que va ser llavors que es va col·locar la pedra amb la creu gravada al nitxo de la dreta de l'altar major.

 

En una de les parets laterals de l'ermita, la de ponent, hi ha un forat on la gent introduïa la mà i part del braç per sol·licitar la gràcia del sant (vegeu foto). Es diu que també hi havia un altre lloc on els devots introduïen el cap de manera que aconseguien que no els tornés a fer mal durant la resta de la seva vida.

Forat on s'introdueix el braç per a la seva curació

L'any 1722 es va fer entrega a la parròquia d'una relíquia del sant i a partir de 1725 la imatge del sant va ser baixada amb freqüència amb motiu de rogatives per la pluja. L'any 1773 també se li va edificar una capella en un dels portals de la ciutat.

 

 

Informació extreta de:

http://www.catimenu.com/santvicent.htm

http://www.catimenu.com/ermites.htm

 

 

Contingut sindicat