Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

A mitjan juliol de 1518 una dona va començar a ballar pels carrers d'Estrasburg. Va continuar fent-ho durant sis dies. Al cap d'una setmana ja eren 34 balladors i a finals d'agost es parlava d'unes quatre-centes persones ballant.

Els metges varen dir que es tractava d'una epidèmia i per controlar-la varen decidir concentrar els balladors en alguns espais públic. Se'ls va posar música i altres facilitats suposant que finalment es curarien. Ballaven dia i nit i ho passaven malament. Finalment el governador va decidir canviar d'estratègia veient que algunes persones morien de tant ballar. Es va decidir que tot plegat devia respondre a la ira d'algun sant, de manera que es varen organitzar actes públic de penediment: el joc i la prostitució varen ser prohibits i els sospitosos i sospitoses d'aquesta mena de conductes varen ser trets de la ciutat. Els balladors varen ser conduïts a una ermita que hi havia dalt d'un turó. L'ermita era dedicada a sant Vito.

Avui he tornat a la Petjada de Sant Martí, a Osormort. Segons la llegenda, Sant Martí i el dimoni es barallaven per les ànimes dels humans i varen decidir jugar-se-les a veure qui saltava més lluny. El sant va saltar i va caure a l’altra banda del riu, mentre que el dimoni ho va fer més enrere. Les marques del peu del sant i de les potes del Banyeta es veuen encara avui dia gravades sobre una roca al costat de la font de Masferrer.

M'he hagut de barallar una mica amb unes plantes emprenyadores que no m'hi volien deixar arribar...però n'he pogut fer les fotos que necessitava. Aquest cop he distingit la marca del peu del diable, amb forma de peu de porc, al costat de la del sant. Fins ara no l'havia vista. Veig que coincideix amb la identificació que en fa el Joan aquí.

Gràcies a l'ajut de l'Antoni Llagostera, he pogut recuperar una informació que tenia oblidada sobre les petjades del Comte Arnau al Ripollès. Reprodueixo les fotografies que en va fer Romeu i Figueras als anys quaranta del segle passat, junt amb els seus comentaris.

Val la pena donar un cop d'ull a l'escrit que l'Antoni té penjat a http://usuarios.multimania.es/allagostera/trobadors/arnau.htm

Igual que al cas de l’estany d’Engolasters, aquí també hi hauria una ciutat engolida sota les aigües. Pallars, que aquest era el nom de la ciutat, va ser engolida per les aigües quan els seus habitants varen negar el menjar a Jesús que hi passava vestit de captaire. També per sant Joan se senten les veus dels pallaresos negats i es pot veure una dona, amb una pastera al cap, que recorre la riba del llac.

Al poble de Sils (la Selva) hi havia hagut un estany (que posteriorment es va dessecar) que es creia que era l’entrada a l’infern. Allà es castigaven els prevaricadors, els botxins i tots aquells que feien por o tiranitzaven el poble amb mesures massa dures. Els dies de tempesta, entre el vent, se sentien els gemecs dels qui eren a l’infern purgant les seves faltes (Pla, 1946).

L’Estany de les tres creus, un estany proper a l’ermita de la Verge del Collell, va aparèixer per castigar tres persones que s’havien rigut del rosari. Segons la llegenda tot va començar amb una mena de terratrèmol que acabà inundant el lloc i ofegant els qui havien preferit restar a l’hostal en comptes d’anar al rosari (Pla, 1946). El nom de l’estany deriva de les tres creus que, malgrat el sacrilegi, es varen aixecar en aquell lloc.

Segons la llegenda que explica l’origen de l'Estany del Bruel, prop de Castelló d'Empúries (Alt Empordà), el senyor del castell de Verdera va ser obligat a ofegar-se per una multitud que volia evitar que recollís tot el blat per tal de fer-ne pujar el preu. En altres versions és un pagès qui hauria acumulat tot el blat (Amades, 1936).

L'origen llegendari de la ciutat d'Igualada (l'Anoia) es relaciona amb la història del senyor d'Òdena, que era molt avar. El dimoni, en forma d’home feble i de poca salut, li va proposar de fer tot el que li demanés a canvi de l’ànima. Veient-lo tant poca cosa, el senyor no s’hi pensà dues vegades. Però, a l’hora de la veritat, va passar allò de què les aparences enganyen.

Una geomorfologia plena a vessar d’estanys i estanyols, com és la del Pirineu, no podia passar desapercebuda per al nostre llegendari, sobretot si comparem aquesta Catalunya humida amb la Catalunya seca de més al sud. Segons la llegenda, si al Pirineu hi ha tants estanys és perquè, el tercer dia de la creació, Déu va separar les aigües de la terra, però com que va arribar al Pirineu cansat i gairebé de fosc va decidir deixar-ho tot tal com estava.

Gràcies a l'ajuda del Centre Miró de Mont-roig del Camp he pogut recuperar la Relliscada del Rei Moro de l'ermita de la Roca. Segons la llegenda, aquest personatge va intentar robar a l'ermita i mentre ho estava fent va començar una tempesta. En no fer-li cas, li va caure un llamp que li va fer caure l'espasa, de manera que va quedar marcada al terra. Unes obres fetes no fa massa anys la varen fer desaparèixer.

El cavall va veure com se li posaven roentes les ferradures i a cada salt que feia en deixava la marca a la roca. Finalment, va fer un gran bot que el dugué a caure a l'altra banda del barranc. El rei hauria caigut en un forat que el dugué a l'infern mentre la roca va quedar amb unes formes particulars. Vegeu el text de Vicenç Toda en els documents adjunts.

Encara avui dia s'anomena Baixada del Rei Moro la part del sender que hi ha just a tocar de l'ermita (entre aquesta i la font de l'Alzina). Des d'una mica més avall, just on el camí que ve de l'aparcament enllaça amb l'antic camí que puja per una mena de carena, poc abans d'arribar a la font, si mireu cap a ponent podreu veure dues figures de grans dimensions com si fossin esculpides a la roca. En realitat es diu que són dues cavitats. La de l'esquerra presenta la forma de les potes del cavall (o d'un elefant, segons la versió), mentre que la de la dreta sembla una figura humana gegant posada al costat del seu cavall.

Es diu que la relliscada es una veta allargada i blanquinosa que es veu en aquest lloc, però nosaltres, tot i buscar-la no la vàrem saber veure.

Una versió menys “literària” de la llegenda -que podeu consultar aquí- diu que el rei volia robar les joies que adornaven la imatge de la verge. Com que li volgué arrencar les arracades, la marededéu va gemegar i l'home, aterrit, va fugir amb el cavall que havia deixat a la porta de la capella. En fer-ho, li va caure l'espasa, que va quedar gravada al sòl. El cavall es va precipitar i va deixar marcada la seva relliscada en un petit cingle que hi ha poc abans d'arribar a l'aparcament.

Bibliografia:

• "Ressó Mont-rogenc" núm. 22, pàg. 21 (3r trimestre 1987).

• Estudi onomàstic de la vila i terme de Mont-roig del Camp, de Ferran Jové Hortoneda, pàg. 347.

Volem agrair a Josep Miquel Martí Rom l'ajuda aportada per recollir aquesta informació.