Ecosimbologia

La Pedra de Sant Gabriel a Veciana (segle XVIII)

Segons un document que podria haver estat escrit al 1772 per Pere Pasqual Cabanach, franciscà i ecònom de Veciana, un pastor estava desahogant sa corrent naturalesa sobre una pedra sota la qual hi havia un rètol que deia “Sant Gabriel”. En fer això, es va quedar lligat de peus i mans a la roca i només se’n desféu gràcies a l’ajut del sant. En vista del prodigi, els habitants de Veciana hi anaren en processó i decidiren dur la pedra a l’església parroquial, fet que no fou possible malgrat intentar-ho dues vegades, perquè cada cop es desencadenaven fortes tempestes de llamps i trons. El bisbe de Vic va donar permís per edificar-hi una ermita, erigida amb la col·laboració de tot el poble,[1] en el procés d’erecció de la qual es manifestà per dues vegades la intervenció del sant en proveir l’aigua necessària per a aquesta acció.[2]

El Cavall Bernat de Montserrat

El Cavall Bernat no té forma de cavall mirat d’enlloc. Hi ha autors que la hi han trobada, però això és una qüestió d’imaginació. I diem que és imaginació perquè és força conegut que el nom originari -un altre cop l’etimologia- no deriva de cavall, sinó de carall. En aquest sentit, la cultura popular donava molta importància al que se n’han dit les parts baixes del cos, el sexe i la brutícia.

Som el medi perquè ens el mengem i ens el bevem.

Segons les darreres formulacions de la física, les molècules que formen el nostre cos físic es renoven totalment en uns períodes de temps que es poden determinar. D’aquesta manera, mantenim la nostra unitat tot canviant completament. Seguim essent els mateixos fins i tot quan les cèl•lules i les molècules que ens formen van canviant constantment. A aquesta manera d’entendre la realitat se l’anomena biodansa.

El Peu d'Adam al paradís de Ceilan

En el capítol 35 de la Curiosa filosofía y tesoro de maravillas de la naturaleza examinadas en varias questiones naturales de Juan Eusebio Nieremberg (Madrid, 1639), es parla de la illa de Ceilan i es diu:

Les feixes

Les feixes són un exemple de com el medi ambient, sense deixar de ser ell mateix, esdevé un medi humanitzat. Per fer una bona feixa, el primer que cal és fer un mur que segueixi de prop les corbes de nivell del terreny i que eviti així la pèrdua del sòl laborable. En aquest procés, els rocs que es troben enmig del futur camp serveixen per construir el marge i alhora, la seva utilització, evita que facin nosa en el terreny que serà conreat.

Pedres sobreres

Quan es vol explotar agrícolament un espai, algunes de les coses que fan nosa són la vegetació i les pedres. La vegetació, des de la invenció del foc, no suposa cap problema important. En canvi, les pedres sempre ha estat més complicat de fer-les desaparèixer.

Turó de Viure

El Turó de Viure, a Sant Guim de Freixenet, va aparèixer el dia que el diable portava a Mallorca la terra que treia d’un pou que estava construint. En arribar el dia, en Banyeta va deixar el que duia al terra i així va aparèixer aquest turó (Bellmunt, 1988). La mateixa llegenda servia per explicar l’origen del Turó de Palou, també a la Segarra (Bellmunt, 1988).

El Farell

Segons sembla el nom d’aquesta muntanya vallesana deriva de far, un lloc elevat on s’encenien fogueres per fer senyals. Però la cultura popular ha identificat aquesta muntanya amb l’habitacle d’un gegant anomenat Fort Farell o també Gegant del Pi. Aquest darrer qualificatiu li ve del fet que acudí a deslliurar Barcelona del poder dels àrabs armat amb un gran pi que arrencà de socarrel. Com diu la cançó, el Gegant del Pi va vèncer el Gegant de la Ciutat de Barcelona.

L'Aneto

Segons Amades (1958), més o menys el mateix es deia del cim més elevat del Pirineu, l'Aneto: aquest era un gegant que va ensenyar als pastors la indústria de la llet. Va ser convertit en muntanya i petrificat per haver negat l'hospitalitat i l'aigua a Jesús o un altre pelegrí errant (Gutiérrez, 1999). Sembla que una història semblant hauria estat aplicada als pobles d'Aneto i d'Ainet.

El Puigmal

El Puigmal, al Ripollès, seria un gegant cobert de neu, o bé una divinitat adormida (Soler, 1998). Però la toponímia de la regió ha guardat aquest nom per al Pic del Gegant i el Pic de la Fossa del Gegant, sobre el circ de Carançà (Abélanet, 1999) i no per al pic del Puigmal.

El gegant del Montseny

L’origen del Montseny es vincula a una família de gegants, que duien per nom Esmè, que ha restat petrificada (Amades, 1994). Segons el llegendari, Esmè feia unes passes tan grans que era capaç d’anar caminant posant els peus sobre els cims més importants del massís: Matagalls, turó de l’Home, les Agudes, etc.

El Gegant Encantat de Montserrat

El Gegant Encantat de Montserrat seria un gegant petrificat pel cel perquè no parava de jugar a les bitlles i de canviar de lloc les agulles del massís. Encara avui dia el podem veure rodejat de bitlles per ensenyar-nos el poder superior dels déus sobre els humans, fins i tot si aquests són gegants.

Objectivitat-subjectivitat

Hem de plantejar la relació natura-cultura a partir d’una integració que doni compte de les transformacions subjectives o fenomenals (les metàfores o les llegendes, en el nostre cas) i de les transformacions objectives o físiques (els metabolismes, els cicles ecològics, etc.) que concorren per donar al medi un sentit unitari que integra la realitat sensible i la realitat factual (Berque, 1990).

Clot de Vilamala (Solsonès)

Segons la llegenda, en aquest lloc una allau de pedra i terra hauria arruïnat una ciutat o petit nucli rural que no havia acollit uns viatgers. Només una casa es va salvar del càstig perquè els seus estadants havien acollit els pobres. Es tracta del Cap del Pla o la masia de Sòbol (Bellmunt, 1993).

Pallers de Montserrat

A Montserrat també n’hi ha, de pallers de pedra: són els Pallers de Pedra o Pallers de Tot l’Any. Segons la llegenda, en aquell indret montserratí hi habitava una família de gegants forts, audaços i una mica emprenyadors que es deien els Regira-rocs. Diem que eren una mica emprenyadors perquè tenien la mania de robar les coses dels pagesos de la rodalia. Però un any de males collites, les coses varen tenir un desenllaç fatal.

Els Pallers de pedra d’Aranyó

En el cas dels Pallers de Pedra d’Aranyó, ningú no us negarà que es tracta d’un fenomen d’erosió diferencial; però antropològicament les coses tenen un altre sentit, perquè el fet que semblin dos pallers fa segles que ha fet volar la imaginació.

El Mig Món

Al barri de Cal Trist, als afores de Súria, es pot observar un anticlinal. Els miners del poble us explicaran que la mateixa forma l’havien vista quan treballaven a la mina, a molts metres de profunditat. Ara bé, als ulls de la llegenda, es tracta de què Súria és mig món o al mig del món, perquè sembla evident que la forma de les roques vulgui indicar un eix de simetria a partir del qual el món s’hauria desplegat. El dia que el món s’acabi, aquestes pedres tornaran a ajuntar-se.

Verdaguer i la imatge de la Muntanya

Indiscutiblement, Jacint Verdaguer es troba entre els excursionistes de més renom del nostre país. I això, malgrat la imatge de poeta ensotanat, conservador i carrincló amb què, avui dia, molta gent se l’imagina.

Un text de Verdaguer sobre els despreniments de terres i roques

Sur les avalanches on connaît l’information qui nous donne Jacint Verdaguer du sanctuaire et le village de Montgarri: des 18 contrabandistes qui se trouvaient au village uniquement 4 sont allés à la messe. En passant le port ils ont tous péris, à l’exception de ceux qui ont assisté à l’office divin.

Origens i llegendes de Setcases

Seguim parlant de topònims que donen motius per al desenvolupament de certes llegendes. Emprenem de nou el camí del Ripollès i ens aturem un moment a la vila que li fa de capital.

Estany del Canigó

L’estany que ha fet córrer més tinta, ha estat el del Canigó, tot i que després s’ha sabut que en realitat geogràficament la llegenda corresponia als estanys de Nohedes, perquè al massís del Canigó no hi ha cap estany que geogràficament pugui tenir les característiques físiques que la llegenda suposa per al llac que estem tractant.

La muntanya maleïda (Vall de Benasc)

La llegenda de la Maladeta parla d’un tipus de petrificació, el resultat de la qual és el naixement d’una tartera, és a dir, d’una certa forma de paisatge que va aparèixer en el moment que els habitants d’aquell indret varen ser castigats per la justícia divina. Com veiem, hi ha un interès per fer complir la justícia i perquè els resultats d’aquesta siguin visibles i coneguts de tothom.

Les pedres de Santa Fe

L’essència ecosimbòlica de la realitat és veu molt clarament en les pedres de santa Fe, les quals us convidem a visitar, anant fins a Organyà (Alt Urgell). 

El Serpent de Collegats

Els fets geològics difícils d’explicar per a la cultura popular havien de ser explicats d’alguna manera. A més de creure’s el centre del món, la cultura popular també s’havia fet un món a la seva mida o a la de les seves fantasies. Aquest és el cas de la cova del Serpent.

La Coma Ermada

Avui anirem a visitar la Coma Ermada per adonar-nos que la llegenda pot servir per canviar la manera d’interpretar una part del medi natural, igualment com també ho fa el treball directe sobre aquest mateix espai físic. Per donar forma a una muntanya ho podem fer a cops de magalla o fent participar la col·lectivitat d’una mateix discurs llegendari. En el cas de la Coma Ermada, per una banda s’ha aconseguit un resultat i, per l’altra, un altre.

Paret Delgada

Diuen que si busquem trobarem i per això els nostres avantpassats podien trobar explicacions als noms dels llocs que no comprenien. El que feien era imaginar una etimologia possible, però aquesta etimologia, que científicament era falsa en molts casos, a nosaltres ens serveix per ajudar-nos a explicar coses del seu món. Hem de pensar que el conjunt d’explicacions factibles de què disposaven aquella gent eren limitades per la seva cultura.

La Roca de Pena

Segons la llegenda, quan es passava de nit per l’anomenada Roca de Pena se sentien gemecs i veus que de matinada desapareixien. Com us podeu suposar, la gent del lloc evitava acostar-s’hi en aquelles hores i això serveix per indicar-nos que aquests gemecs que se sentien els donaven algun tipus d’informació.

Contingut sindicat