Ecosimbologia

El dit d'en Serrallonga

Buscant per internet he trobat la llegenda etiològica del Dit d'en Serrallonga, una agulla a la cinglera de Sau. Diu així:

"Si ens col·loquem just davant del campanar de l’esglèsia summergida al pantà de Sau i mirem cap als cingles de Tavertet, veurem una formació geològica força curiosa: ”el dit d’en Serrallonga”. Es tracta d’una agulla de la mateixa naturalesa rocosa que la cinglera però què, tenint com a base la pròpia muntanya, puja separadament i de forma paral·lela. Aquest aspecte li va donar el nom i va fer néixer una llegenda molts anys enrera: En Serrallonga i la seva banda caminaven per la cinglera de Tavertet, quan el més jove de la colla va voler rebatre una de les seves ordres. El bandoler, per mantenir l’ordre i el comandament del grup, es va barallar amb el què li havia presentat oposició, i com que era més hàbil lluitant, amb un moviment ràpid del seu ganivet li va tallar un dit de la mà. Llavors, per demostrar la seva autoritat a la resta del grup, en Serrallonga va agafar el dit que acabava de tallar i el va llençar cinglera avall. Diu la llegenda que aquell dit és l’agulla rocosa que veiem quan, des del Club Nàutic, mirem cap a Tavertet." (font)

 

Més informació:

http://serrallonga1640.blogspot.com/2011/01/el-puig-de-la-forca.html

 

Epidèmies de ball i la seva repercussió medial

Gravat que recull uns dasantsA mitjan juliol de 1518 una dona va començar a ballar pels carrers d'Estrasburg. Va continuar fent-ho durant sis dies. Al cap d'una setmana ja eren 34 balladors i a finals d'agost es parlava d'unes quatre-centes persones ballant.

Els metges varen dir que es tractava d'una epidèmia i per controlar-la varen decidir concentrar els balladors en alguns espais públic. Se'ls va posar música i altres facilitats suposant que finalment es curarien. Ballaven dia i nit i ho passaven malament. Finalment el governador va decidir canviar d'estratègia veient que algunes persones morien de tant ballar. Es va decidir que tot plegat devia respondre a la ira d'algun sant, de manera que es varen organitzar actes públic de penediment: el joc i la prostitució varen ser prohibits i els sospitosos i sospitoses d'aquesta mena de conductes varen ser trets de la ciutat. Els balladors varen ser conduïts a una ermita que hi havia dalt d'un turó. L'ermita era dedicada a sant Vito. 

Aquesta no és l'única epidèmia de ball que coneixem a Europa entre el final de l'edat mitjana i el principi de la moderna, però segurament és la més ben coneguda (vegeu la bibliografia). El context de pobresa i gana que es va viure sembla que estava al darrere d'aquest episodi de contagi. Però alguns elements culturals i antropològics ajuden a entendre la seva expansió: des de la figura de sant Vito fins al funcionament d'alguns rituals de possessió.

La mirada humana i el mitopaisatge

Le mythopaysage était presque obligatoire pour les classes paysannes en raison de sa position structurelle ; elles ne pouvaient regarder autrement la nature qui les entourait. Comme on l’a vu ailleurs, elles voyaient des sommets que les élites ignoraient, des pierres et des lacs sans importance pour les gens des villes qui participaient d’une culture écrite. Mais les paysans voyaient ces choses en fonction d’un point de vue structurel et donc ils voyaient le monde physique comme un monde social; bref, comme deux mondes analogiques. C’était cette position structurelle qui donnait à voir quelques endroits comme le résultat du travail des minairons –et il ne faut point oublier que ces petits êtres sont comme des humains en miniature- ou des saints qui, eux aussi, présentaient une relation d’analogie avec les personnes car ils étaient sur-humains. Cette formalisation phénoménale des lieux n’était pas livre, et elle ne pouvait pas l’être : quand on arrive au village de Centenys on se rend compte que la punition de Mer qui transforme les champs en de grandes extensions de pierres était évidente. Les paysans ne pouvaient pas douter de ce niveau structurel, écologique, car les pierres sont toujours là, impossible de les en sortir pour les humains.
Mais si les pierres donnaient une sorte de caractère obligatoire à la perception du lieu, la formalisation in visu qui devrait instituer une représentation du lieu, une seconde «nature» par rapport à la réalité physique, était un peu plus libre. Mais jamais absolument libre. Il y a des lieux qui ont besoin d’un nom et d’autres non ; il y a des endroits qui réclament du sens et d’autres qui s’en passent, mais, quand on donne une représentation à un lieu, celle-ci n’est jamais libre : la nature n’est jamais vierge parce que notre regard n’est jamais vide. Il y a des lieux sans sens apparent, mais il y a aussi des lieux qui ont des sens différents, et on ne peut penser ni à une construction médiale du sens qui soit complètement libre ni à des lieux sans sens, à condition qu’ils ne soient pas indicibles. La différence entre le regard des élites modernes sur les montagnes et celui des paysans au fond des rivières et gourgs profonds est que dans un cas on n’en disait rien et que dans l’autre il y avait une série de légendes et de représentations en général qui permettaient de voir ce qui était invisible. Ce n’est pas du tout la même chose, l’invisibilité que l’indicibilité ; dans un cas on peut avoir un monde physique remplacé par une réalité phénoménale et, dans l’autre, il peut y avoir des choses physiquement réelles mais sans formalisation phénoménale, sans regard. On peut porter différents regards sur les mêmes choses, mais dans ces cas différents, nous parlerons de réalités différentes aussi.

La geografia mítica i el sentit de l'ecumene

Des pierres avec des formes étranges, des endroits bizarres, des faits morphologiques ou météorologiques difficiles à exprimer pour une mentalité paysanne agissent comme des prises pour permettre le déploiement de sens écouménal que les mythes proposent. Alors, ils deviennent des échantillons de géographie mythique qui nous transmettent une série de valeurs, ce qu’on a appelé mythopaysage. C’est une réponse à la nécessité humaine de maîtriser ce qui nous entoure, l’environnement.

Fait milieu, l’environnement devient compréhensible, prévisible, acquiert une échelle humaine. Mais l’environnement n’est pas uniquement une série de lieux et de choses dures, fortes, visibles ; il est aussi ce qu’il n’est pas à un moment donné. Les structures à niveau environnemental, les écosystèmes si l’on préfère, ne se forment pas uniquement à partir du présent, mais du futur et du passé.

Les animaux et les végétaux s’adaptent à vivre 365 jours pendant une année. Ils peuvent être le souvenir fossile d’autres époques climatiques ou peuvent se trouver en risque de disparition par l’effet d’un changement des caractéristiques chimiques du sol ou de l’air. Quand on s’approche de ces mécanismes physico-chimiques pour les comprendre, sans coupure, sans qu’on perçoive le saut, on entre dans le monde du milieu, de l’écoumène. On arrive à quelque chose qui ne va pas de soi, mais qui va avec le Nous. Comme Bernard Lassus nous l’a enseigné, les eaux contaminées d’une rivière peuvent faire un beau paysage. Le buis des ermitages peut vivre pendant des siècles grâce à l’action numineuse de la Vierge. Les masses d’air et d’humidité qui circulent dans l’atmosphère deviennent ainsi des êtres personnifiés; même le climat prend des formes humaines. Ce n’est pas seulement que quelques paysans pensent que quand il neige quelqu’un est en train de plumer les oies ; le phénomène est plus subtil : sans s’en rendre compte, les cycles écologiques ou climatiques ont porté les sociétés à habiter dans un monde humanisé. En convertissant la montagne en lieu de notre écoumène on a donné forme et explication au fonctionnement de la planète et de la biosphère ; et, en faisant de quelques parties de la nature le lieu de notre résidence, on a construit les villes et villages, les cabanes et abris qui ont changé la morphologie de la planète et parfois le fonctionnement de la biosphère.

 

Sobre els baixants (1 de maig de 2001)

Avui havia quedat amb l’Eckart i la Carme per anar a la serra de l’Arca i ensenyar-los algunes coses, però els mal temps ens n’ha fet desistir. Però com que una cosa són les previsions i una altra el temps atmosfèric, aquest matí he pogut escapar-me una estona.

El Bosc de Tosca (la Garrotxa)

“Quan Barcelona era un prat, el bosc de Tosca era ciutat”. Segons la llegenda, antigament en el lloc conegut com a Bosc de Tosca hi havia una ciutat que, ningú no ens ha sabut dir perquè, va desaparèixer. La gent no en sap explicar les causes. Com a molt arriben a insinuar el possible pas d’un volcà.

La Pedra dels Nou Forats (Viella)

Als afores de Viella, encara avui són ben visibles els resultats d’una baralla entre Sant Miquel i el dimoni.
A la ribera oriental del riu Nère, es troba un roquissar blanquinós amb unes petites coves o forats. Segons la llegenda, un dia sant Miquel va trobar el diable i, engrescats, varen decidir fer una competició a veure qui tenia millor punteria. Es tractava de llençar pedres i aquell qui fes més impactes en un lloc predeterminat s’enduria, com a premi, les ànimes dels aranesos.

Petjada de Sant Marc

Segons va publicar C. A. Torras en la seva guia del Berguedà de 1905, sant Marc va travessar d'una camada des de la serra de la seva ermita (Sant Marc de Brocà) fins a Falgars posant un peu a Santa Cecília. Aquí hi va quedar la marca del seu peu.

Diu Torras: "No fa pas molt temps se mostrava encara una pedra ont hi havia marcada una petjada de mig pam de profunditat, la qual se atribuïa al peu de dit sant"

Petjada de Sant Martí de Vidreres

Joan Amades va recollir una llegenda l'any 1915 de boca de mossèn Planes que diu que “En un cingle del camí ral de Lloret a Vidreres hi ha una altra petjada d'aquest sant. Sant Martí féu juguesca amb el Diable de qui faria un salt més llarg. El Diable, en saltar, caigué al mig de l'estany de Sils i sant Martí anà a caure a l'Esparra. Per fer un salt tan gran hagué de prendre molta embranzida i deixà marcades les petges arran del cingle”.

 

 

 

 

 (continua...)

 

El pla de la Mala Junta

Al Lluçanès també hi ha el pla de la Mala Junta, un camp que es creu que cada any per santa Àgata s’hi posa la boira i on cada estiu hi cau alguna pedregada. La raó d’aquests fets es troba en què un pagès va anar a treballar-lo fins i tot quan un pobre li havia recordat la data que calia celebrar. Déu el va castigar fent obrir el sòl i fent que aquest s’empassés l’home i els animals (la junta) (Mestre; Montañà; Planes, 1998).

La ditada de sant Martí de Gessa

Segons la llegenda, un dia -possiblement al segle XVII- un pastor va veure una cosa que no acabava de reconèixer. A mida que s’hi acostava pogué sentir una veu que li deia: jo sóc sant Martí i vull que vagis al poble i que diguis als teus veïns que pugin fins aquí i que m’hi facin una capella. El pastor, però ningú no el cregué.

17 d’abril de 2001 - Serra de l'Arca

He pujat des de la Bisbal, pel camí de can Serra de l’Arca. On s’ha de deixar la pista m’he desviat i l’he seguida. No tarda a baixar i creua un rierol. Aquí hi ha un munt de corriols de senglar que arriben per beure una mica d’aigua que queda en un petit clot. Passat un tap de bardisses, la pista continua, però al cap de poc l’he deixada perquè he trobat les restes d’un antic camí d’uns dos metres d’ample. Està escortat per murs de pedra.

El Castell de l’Envestida (Osona)

Unes petjades atribuïdes a sant Miquel, es trobaven al afores del poble de Rupit. L’escenari de la lluita entre el dimoni i el sant són els rodals del cim anomenat Castell de l’Envestida. Segons la tradició, el patró del poble, complint el seu deure, es barallava amb el dimoni. Quan aquest darrer va veure que anava a perdre, es va llençar cingle avall i es va escapar cap al gorg de la Trapa.

El tresor de la tartera del Canigó

Segons una llegenda que recollim de Joan Amades (1997), un parell de lladregots, penedits de llurs malifetes, varen decidir d'anar a fer penitencia a les asprors del Canigó. Però les bones intencions varen durar poc, i ràpidament es varen deixar portar per la temptació de tornar a la mala vida. Com que no tenien diners, decidiren robar al primer que trobessin. I aquest primer va ser sant Martí!

El Roc de Sant Urbici a Serrateix

Enmig dels camps que hi ha al sud-est del poble es troba un bloc aïllat conegut amb el nom de Roc de Sant Urbici. Segons la llegenda, sant Urbici hauria estat martiritzat en aquest indret i com a prova s'esmenten unes marques vermelloses que hi ha sobre la roca. Una altra versió diu que en aquest lloc es va trovar el cos sant, després que li deixés un boig procedent de Bordeus amb el cadàver del sant a coll.

La facilitat d'inventar llegendes

Avui he estat pensajant per la carena que uneix Sant Julià de Vilatorta i el santuari de Puiglagulla. Bé, pensajava mentre intentava trobar la cova de Sant Miquel i la cova del Gegant.

Huellas de santo y su uso didáctico: un clàssic del tema

En los caminos que conducen a los santuarios de Serrablo, con relativa frecuencia los romeros pueden observar marcas en las piedras que según la tradición corresponden a huellas del titular del templo cercano. Així comença el magistral text d'Enrique Satué que es pot consultar aquí: http://www.serrablo.org/las_huellas_de_santos_y_su_uso_didactico

La natura de les llegendes

A diferència dels contes, les llegendes sempre tenen algun vincle amb un lloc concret i amb uns personatges que haurien pogut ser reals (Van Gennep, 1982). Això no vol dir que el que ens expliquen sigui cert, ni tan sols possible, però sí que hauria de ser creïble. I precisament per fer creïbles certs fets llegendaris, la geografia del lloc esdevé essencial. En alguns indrets se senten veus que confirmen o recorden el que la llegenda vol explicar.

Les vinyes (16 de abril de 2001)

El llibre d’Enric Garcia-Pey sobre la toponímia de Tagamanent, en el seu índex toponomàstic, conté 50 referències per a l’entrada vinya. Entre elles, les vinyes del Bellit, les del Montcau, les de Picamena, de Puig-agut, del Purgatori, del Soler, etc. Indrets tots ells que avui dia ens semblen qualsevol cosa excepte una vinya. En tot cas, pinedes o alzinars han substituït aquesta liana (Vitis vinifera) altra hora tan estesa. Brucs, alzines, pins i altres arbres i arbustos ocupen el lloc dels ceps que la fil•loxera no va poder matar.

16 d’abril de 2001

He recorregut la zona NW d’Aiguafreda. He estudiat les terrasses i parets seques que hi ha al costat del GR-2. Primer, només sortir de les darreres cases de la urbanització, he vist una gran quantitat de feixes, algunes d’un metre i mig, com a molt, d’ample. Després he passat per una cabana de vinya que hi ha just al costat del GR. Davant d’aquesta cabana hi ha un antic camp amb el sòl pla.

AUGUSTIN BERQUE o la natura ecosimbòlica de la natura

En aquest treball em proposo donar a conèixer els plantejaments teòrics i les bases epistemològiques del tipus de geografia cultural que Augustin Berque utilitza per parlar del tema del paisatge. M’atreveixo a dir que actualment l’obra de Berque és pràcticament desconeguda dins de les universitats espanyoles, situació aquesta que prova el gran canvi de punt de referència que està vivint la geografia a casa nostra.

Toponímia i antroponímia

Els fogatges de l’edat moderna, en el cas que estudiem, contenen diverses qüestions molts interessant en aquest sentit. La primera és el fet que en el fogatge de 1515 es confonen les cases i les persones. D’aquesta manera, a Sant Cebrià de la Móra hi vivien persones com Andreu Clot, Samion Perera o Pere Joan Codina, persones físiques que representaven agrupaments humans (famílies o unitats domèstiques) i que eren inscrites al costat que cases senceres, com per exemple “Lo mas Figuera”.

Les pedres

Aquests petits fragments de roca i minerals no són altra cosa que una part del substrat mineral que forma la vall de l’Avencó. De fet, en el fons, no són altra cosa que petites parts d’una massa rocallosa que podem dir que és la mateixa muntanya. Per diferents processos fisicoquímics, el substrat mineral que forma el sòl -que no és uniforme en tot el terreny estudiat- es va esquerdant i finalment se’n desprenen petits o grans blocs. Així apareixen les pedres.

Petjades osonenques

 Repartits pel territori català es troben, amagats per alguns racons, cingleres o vorals de camí, uns clots o solcs –també coneguts com cassoletes- a les roques als quals se’ls associa alguna llegenda. Generalment es tracta de narracions que atribueixen aquests forats a petjades deixades en moment de juguesca entre un sant i el dimoni.

Així comença l'interessant article que Joan Arimany ha escrit sobre unes petjades de sant Martí i de sant Antoni a Osona. Ho podeu llegir aquí: http://devocioteca.blogspot.com/2008/07/de-quan-els-sants-caminaven-per-osona.html

 

 

Els “dimoniets” de Castellbell (El Bages)

A tocar de la masia de les Comes (Castellbell i el Vilar, el Bages) hi ha una sèrie de grans pedres que s’han desprès del cim de la muntanya per un fenomen d’erosió diferencial. Com en altres casos, un fet que geològicament sembla fàcil de comprendre ha estat produït, segons la llegenda, pel treball d’una sèrie de petits dimonis que es trobaven tancats dins d’una caixa plena de riqueses que pertanyia al propietari d’aquesta casa i que la seva muller va obrir per xafarderia.

Els tarters dels minairons (Alt Urgell)

Els minairons són uns petits éssers que ajuden a fer les feines més pesades de la casa, com ara segar. En caben milers i milers dins d’un canut o canonet d’agulles. Són extraordinàriament obedients i l’únic que us demanaran serà feina i més feina. Però ai de vosaltres si no els sabeu manar res! Us faran la pell!

Les Pyrénées Maudites

Les récits de la série "punition du refus d'hospitalité"

 

Sant Mer a Centenys

Diu la tradició que una bèstia fantàstica tenia aterrida la gent de Banyoles: assecava la vegetació, enverinava les fonts, empestava els camps i, de postres, es menjava els caps de bestiar i els pastors. Per salvar el poble varen decidir que cada dia, per sorts, portarien un infant a la boca del cau del drac, com si fos un tribut de sang. El cas arribà a oïdes de l’emperador Carlemany, que s’hi enfrontà personalment. Però en sortí derrotat.

Sant Cebrià de la Móra

Sant Cebrià de la Móra és el cas més clar de conversió d’un part del medi ambient en un element cultural. L’edifici, de clara construcció romànica, es va construir a partir de la pedra d’esmolar vermella que composa el substrat on s’aixeca l’església. Poc a poc, arrencant carreus al medi, es va anar construint un objecte que deixava de ser un element natural per convertir-se en un element cultural.

Contingut sindicat