mitopaisatge

Petjades del Diable de la Posa (Isona, Pallars Jussà)

En el número del més de juliol de la revista Sàpiens es pot llegir un petit escrit sobre les petjades del diable al jaciment de la Posa (Isona, Pallars Jussà).

Segons aquest article, la gent gran deia que les petjades dels dinosaures eren "les petjades que deixa el diable".

No havia aconseguit trobar-ne cap referència escrita fins ara, tot i que hi havia gent que m'assegurava haver-ho sentit a dir o llegit (però sempre em deien que no aconseguin trobar el lloc on ho havien llegit).

Ara, si més no, en tenim una constatació escrita.

Petjades de la Posa

De totes maneres, Joan Amades deia que la imatge de la Mare de Déu de la Posa "Fou trobada a la muntanya de Sant Antolí i  decidiren portar-la a l'església parroquial. Quan eren pel camí, sentiren una veu que baixava del cel que els deia 'Posa, Posa!'; i tots van creure que volien dir que posessin, allí on es trobaven, la imatge que portaven, i allí mateix li aixecaren una capella i la denominaren de la Posa, per rememorar la veu que havien sentit".

A l'edat moderna, la paraula posa es feia servir per referir-se a un indret on es guardaven cereals per fer-los servir en cas de necessitat. Sobre això, vegeu

Planes i Albets, Ramon, 1988, “Les botiges de blat de la ruralia (Madrona i Miraver, 1669/1671)”. Cardener, 5. P. 197-225.

 

¿¿¿Petjada de Sant Marc????

Atenció: no identificada!Deia C. A. Torras (1905) que  sant Marc va travessar des de la serra de Sant Marc de Brocà fins a Falgars posant un peu a Santa Cecília, on hauria deixat marcat el seu peu, que descriu com 

"una pedra ont hi havia marcada una petjada de mig pam de profunditat, la qual se atribuïa al peu de dit sant". 

També Vicenç Plantada, al 1887, deia que "un dia Sant March s' trobava á la capella de Santa Cecilia de riu Tort: li debia convenir ésser prompte á la seva capella, donchs, que, ab una gambada va pujar als Castellassos, que encara la roca guarda lo clot." (sobre això vegeu http://francescroma.net/petjades/node/136).

Segons diu Vicenç Plantada, venint del Ripollès, es deixa Santa Cecília a la dreta del camí i després "cosa de tres quarts montanya amunt hi ha lo serrat dels Castellassos, ahont hi ha una creu de ferro" i s'hi puja en processó el dia de lletanies.

Tot fa pensar I QUE CONSTI QUE TOT ÉS UNA HIPÒTESI QUE CALDRÀ CONFIRMAR que la petjada és el clot que he trobat aquest matí (20 de gener de 2011) al cim del Tossal Rodó. Em porta a pensar això diverses raons, discutides amb la inestimable ajuda del Carles Fígols.

  • Encara avui dia, el mapa de l'ICC indica un topònims "els Castellassos" a llevant d'aquest cim.
  • El forat, únic en el lloc, com diu Torras, té mig pam de profunditat
  • El Tossal Rodó es troba a mig camí i en línia recta entre Sant Marc de Brocà i Santa Cecília de Riutort: la tradició diu que va pujar de Santa Cecília fins a Sant Marc d'una gambada, posant el peu als Castellassos. Des de Guardiola de Berguedà es veu clarament el perfil retallat d'aquesta serra i com el Tossal és el lloc més eminent entre els dos edificis religiosos.

En tot cas, qualsevol altra informació serà benvinguda.

Visita al Purgatori de Tagamanent

Aquestes festes he anat dues vegades al Purgatori. Volia fer-hi una petita exploració per veure què hi trobava.
Els antecedents són fàcils d’entendre: vaig parlar amb un home de Centelles que em va dir que el salt del Purgatori rebia aquest nom perquè allà hi purgaven la llana. Purgar la llana era rentar-la.

Una d'encantades

De dones d'aigua i d'encantades n'hi ha gairebé pertot arreu. I si no, mireu això: http://www.mitcat.net/06_daigua/index.html

 En aquest mateix espai ja en vàrem parlar aquí: http://francescroma.net/petjades/node/69

 Però ara voldríem fer un comentari més general, que més o menys diria així:

 

La versió típica de la llegenda de les encantades era patrimoni de les classes altes de la societat medieval i moderna. Per entendre una mica millor aquestes llegendes que parlen d’encantades, hem de dir que aquesta versió es consolida de forma definitiva al segle XII, formant part del patrimoni cultural de la noblesa. Aquest grup social la fa servir per donar prestigi a alguns llinatges i per explicar les possessions que aquests tenen en terres o edificis (Le Goff, 1983). Ara bé, quan aquesta llegenda arriba a les classes populars tal com la coneixem al segle XIX, la prohibició ja no consisteix a dir uns mots, sinó de robar-los una peça de roba. De fet, la presència d’una tovallola només ha estat detectada una vegada en l’acurat estudi que ha fet Claude Lecouteaux (1997) sobre les encantades medievals.

En canvi, aquest robatori de llençols o de tovalloles és el fet més repetit de la llegenda popular a Catalunya, fet que, com sabem, no està desconnectat de la creença que aquest robatori pot dur la prosperitat a les masies. Així, si a l’edat mitjana casar-se amb una encantada donava prestigi o feia construir castells i artigar boscos, més tard, en el món rural, donarà lloc a una certa “riquesa”.

Algunes llegendes parlen de persones que es casen amb encantades o que en capturen una i la porten a casa seva, però en ambdós casos la fada marxa sense ensenyar-los tot el que podria haver-los fet saber. Així, una casa d’Aineto, a més dels llençols va poder caçar una encantada, igualment com va passar a Tor, i, en ambdós casos, la fada empresonada no arribà mai a parlar. Finalment un dia aconseguí escapar-se, però sense fer-los saber un secret molt important. Normalment aquest secret té a veure amb el control i les propietats de certs vegetals. Aquest fets ens sembla molt important, sobretot vist a la llum de la llegenda de l’estany de Lanós que podeu trobar aquí: http://francescroma.net/petjades/node/306

 

 

 

 

 

 

L’encantada de l’estany de Lanós

Segons aquesta llegenda, un pastor volia casar-se amb una encantada que vivia a l’estany de Lanós (la Cerdanya). Ella va acceptar, però amb certes condicions: que no hi hauria d’anar ni menjada ni dejuna, ni vestida ni despullada, ni a peu ni a cavall. Les condicions semblen fer l’empresa impossible, però, aconsellat per una vella cerdana, un jove va trobar la solució.

Contingut sindicat