paisatge

L'Afrau del Muntanyà

 9 de gener de 2011 

Avui he anat a seguir la riera de Martinet, més concretament la zona més amunt de l’Afrau.

A partir de la masia, seguir el riu és impossible. Per això he anat al Muntanya i hi he deixat el cotxe. He baixat al torrent fins on acaba la pista que porta a una antiga pedrera. Després he remuntat seguint el torrent: hi havia un corriol!

He arribat a la presa del Molinot i he donat una volta fins al límit sud del camp de golf. Després he pujat al jaciment iber de Montgròs i he baixat a la font dels Empouadors per un camí que tampoc no sortia al mapa (com el tros després de la pedrera). Per no pujar al Bruguer he tornat enrere fins a Montgròs i he continuat fins a baixar al riu. Aquí he trobat un camí que m’ha permès anar baixant fins a l’Afrau (però no seguint el curs del riu, sinó per la riba esquerra).

De la casa he pujat cap al nord, però a mitja alçada he trobat un camí que m’ha dut al baixant de Roquerols i de nou al cotxe. A l’inici del baixant es veuen uns graons excavats a la roca i per la solella del Petges hi ha moltes carboneres, algunes molt grans. 

He vist el que segurament són les restes d’antigues construccions. Arribant a l’Afrau, els pins me n’han delatat la proximitat. 

Es fa estrany veure pins pinyers enmig d’un alzinar tan dens i tan a prop del bosc de ribera. Però per sota dels pins es detecten traces d’antigues feixes. Suposo!

La monòtona diversitat del paisatge

L'altre dia, tot pensajant, vaig arribar al punt en què em va semblar que perquè un paisatge ho sigui, ha de ser monòton i alhora divers.

Monòton perquè en un paisatge esperem trobar alguns elements repetits, coneguts: no val a posar-hi segons què.

Divers perquè, encara que es formi amb els mateixos elements, aquests han de donar un sentit nou. Si no, el paisatge desapareix.

Això ho vaig pensar mentre pujava a Roca Salvatge, un lloc que bé es mereix una visita.

Contingut sindicat