Petjades-News

La Roca del Cavaller (Sant Llorenç del Munt)

A Sant Llorenç del Munt, entre el coll del Correu i els Hostalets del Daví el camí ral s’estreny i avança per una zona ombrívola i escarpada.

Aquest tram havia estat escenari de nombrosos crims i robatoris protago­nitzats per bandolers, ja que era de pas obligat en el recorregut de Barcelona a Manresa. És entre aquests dos punts on es troba la roca del Cavaller, entre el cingle i el camí, fet que impedia qualsevol escapatòria.

Segons la llegenda, en aquest indret un cavaller que feia de correu va ser sorprès per uns bandolers que pretenien assaltar-lo. Veient-se atrapat, va esperonar ben fort el seu cavall i aquest va fer un gran salt sobre la roca i el barranc. Així va poder escapar dels bandits, que van quedar del tot boca­badats.

Segons diuen, la força amb què el cavall va saltar va deixar al terra una marca en forma de ferradura, que encara avui es pot observar.1

Segons les notes aportades per la font referenciada, aquest lloc també rep el nom de roca del Cavall o salt del Tinent, perquè un tinent de l'exèrcit s'hauria escapat de dos bandolers fent un salt pel barranc.

Aquesta informació procedeix de fonts orals, segons aquesta font. Però no deixa de ser curiós que l'estructura de la llegenda segueixi gairebé fil per randa el que en digué Antoni Ferrando i Roig en el llibre Les sendes dels Bandolers (P. 179), publicat anteriorment, llibre que, a part de situar millor la roca, no fa esment de la petjada.

Petjada de Sant Martí i el seu cavall a la Guàrdia

Segons una llegenda que va recollir Lluís Vilà i Collell als anys cinquanta, a finals del segle XIII, un minyó del mas Gonfaus de Santa Maria de la Guàrdia (avui municipi de Sagàs) afirmava que havia vist passar sant Martí de Tours sobre el seu cavall i que en el moment que arribava a un indret a un centenar de metres de l'església, al pla de la Guàrdia, el cavall s'havia agenollat i sant Martí havia fet el mateix abans de marxar. Sembla que això havia passat més d'una vegada fins que un dia el noi va veure que un dels bous que guardava es quedava quiet davant d'una cova a prop del lloc on el sant s'agenollava i pregava. Encuriosit, en anar-hi, hi va trobar la imatge de la Marededéu de Santa Maria de la Guàrdia.
Més endavant s'hi va aixecar l'església actual, que recordaria el lloc i el fet de la trobada. Vilà, hi afegia que “el poble devot i fidel veu, encara avui, el pas de Sant Martí amb el seu corcer, en les petjades o forats, en forma de ferradura, que són de veure en les roques del Pla de la Guàrdia”.

Dit això, només em cal agrair al Josep Sánchez la informació d'aquesta petjada i el material que m'ha enviat i, anar d'excursió a la Guàrdia....

Petjada de Sant Cristòfol

Un dels indrets més màgics del Pla de l’Estany és el pla d’Usall, on hi ha l’església de Sant Cristòfol. El bosc de can Cols separa can Traver de l’església i guarda les petjades de sant Cristòfol.
Segons la llegenda, aquest sant va arribar a aquest lloc després d’haver rebut una bona pedregada dels veïns de Centenys (aquest apedregament també apareix en la vida de sant Mer).

La font del Vedell d'or

Són així anomenats uns enderrocs que hi ha al peu de la muntanya de Montjuïc, propera a Girona. La font havia rajat de la boca d'un vedell de pedra. La font era molt concorreguda. Un dia el diable va embruixar l'aigua i per atreure més la gent canvià la tosca pedra del vedell per un gran i preciós vedell d'or, de boca del qual rajava també aigua. La gent, però, veié en el canvi una intervenció diabòlica i no acudí a la font.

Les petjades del cavall de Sant Martí

Són uns clots d'unes pedres properes a la font de Sant Martí, del terme de Riudellots de la Creu. Quan els catalans guerrejaven contra els moros sant Martí se'ls apareixia i els ajudava ardidament. Els moros li tenien molta quimera i un dia li van preparar un parany prop de la dita font. Però el sant se'ls fongué com per encantament i no deixà més que les potades del cavall.

Joan Amades
Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans
EDITORIAL FARELL

Els fadrins Encantats (Empordà)

Són dues roques aïllades i dretes que es troben arran del mar Norfeu, inmediat al cap de Creus, roques en les quals els ulls populars hi creuen veure la figura de dos homes.

Novetats al web

Tot i que odio profundament els qui es dediquen a sabotejar sistemàticament els llocs web aliens, he de reconèixer que, a més de molta feina, m'han donat l'oportunitat de refer algunes coses en aquestes Petjades.

Les petjades de sant Martí

Armé romain, le futur saint Martin de Tours (316-397) allait devenir un des premiers symboles de la pauvreté chré­tienne : aux portes d'A­miens, il partagea son manteau avec un pauvre qui tremblait de froid. En outre, sa vie fut une constante lutte contre le paganisme qui régnait sur les campagnes postimpe­riales, lutte entreprise par celui qui descendait lui-même d'une famille païenne, comme nous le montre son nom, Martinus, mis sous la protection du dieu Mars. On le reconnaît, armé d'une hache, abattant un temple très ancien et essayant de faire le même avec un pin voisin devenu objet de vénéra­tion. Placé devant la foule, on lui proposa de se mettre sous la trajectoire de l'arbre pour montrer que son dieu avait raison. "Miraculeusement" l'arbre ne le frappa pas et les païens furent convertis au Christianis­me. Avec saint Martin (et d'autres saints, bien sûr) on voit très clairement comme cer­tains paysans, même s'ils se disaient chrétiens, se livraient à des pratiques dites païennes et comme y renoncer pouvait les condui­re à la sainteté.

 

Una petjada a Querós

L'any 2003, Jaume Carbonés Parramon, nascut al 1916, en una entrevista publicada al web de l'Associació Amics de Querós (vegeu-la aquí), parlava del collet del Bagatell, on "segons la tradició popular és aquí on hi ha una pedra amb la petjada de Sant Martí".

De moment no n'hem pogut saber res més, però agrairem qualsevol informació.

Sant Jaume al castell d'Orís

A la primera meitat del segle XVIII, Feliu de la Penya diu que al castell d’Orís “(...) en romper qualquier piedra de la Peña, se halla en ella una Concha, como las que llevan los Peregrinos”.[1]

Aquesta idea va ser continuada per Pere Serra i Postius en un llibre sobre les meravelles rares de Catalunya (Siete maravillas raras del Principado de Cataluña, publicat a Barcelona vers 1745) on recollia alguns elements del meravellós que corrien per la societat barcelonina. Aquest llibre conté un capítol titulat conchas de la montaña de Orís en el qual es parla del fet que en trencar alguna pedra d'aquest lloc apareixien al seu interior unes petxines:

En una inaccessible Montaña, en el Termino de Oris, Obispado de Vique, en qualquiera estacion, y dia del año, (...) se puede ver, y observar una famosa maravilla: y es, que rompiendo qualquier pedazo de las grandes peñas que por ella se encuentra, se halla dentro de el como esculpida una perfecta Concha, ya grande, ya pequeña, como aquellas que llevan en el sombreo, y escl[a]vina los Romeros, y Peregrinos”.

Avui dia sabem que es tracta de fòssils, però Serra i la societat del seu temps ho va interpretar com un signe que sant Jaume havia passat per aquell lloc segles enrere. Segons un manuscrit, degut a la ploma del jurisconsult Lluís de València, que Serra afirma haver consultat al 1715, els amos del castell, “unos Cavalleros de la mas conocida, y antigua Nobleza de Cataluña”, haurien hostatjat sant Jaume. La prova, a banda de la tradició que ho explicava, era que “(...) siempre que se rompen con un martillo alguna piedra de la peña sobredicha, en la proporcion rompida, ò que queda, se vè figurada una Concha, que es la insiginia del Santo Apostol (...)”. Aquest manuscrit donava unes referències de l'any 1690, una a la ciutat de Barcelona i una altra provinent d'un causídico[2] d'Orís mateix, el qual li hauria fet notar que l'escut del castell d'Orís contenia una petxina. El mateix Serra explicava que després va experimentar-ho personalment l'any 1710 quan es trobava a Vinyoles i que es va endur una pedra a casa seva, tot i que la va perdre en el setge de 1714, quan la seva casa va ser bombardejada.

 


[1] Feliu de la Penya y Farell, Narciso, 1709, Anales de Catalunya. P. 13.

[2] Segons el diccionari de la RAE, “Procurador o representante de una parte en un proceso.”

 

Sobre el castell, vegeu http://www.salillas.net/castellscatalans/oris.htm

 

Els límits del món i els mapes mentals

El meu fill ha dibuixat espontàniament el pic del Carlit (a la Cerdanya) després d’haver-ne fet l’ascensió. Es veu una muntanya vertical, amb dos cims i una creu a cadascun d’ells, separats per una gran canal central.
Després li he demanat que ampliés el dibuix, i hi ha aparegut un llac, el camí i la tartera.
No hi ha dubte: és el que se’n diu un mapa mental. Cap dubte!
Diuen que es tracta de la visió personal del món que ens rodeja. Fins aquí, d’acord.

Contingut sindicat