Petjades

Petjades de sant Joan a Gaztelugatxe (Bizkaia)

Una petjada de sant Joan al País Basc.

Petjada de l'àngel i el dimoni a Bilbao

«CUENTA la leyenda que en el paseo de los Caños existían dos huellas grabadas en las losas. Una anchota y torpe, y la otra, unas diez losas paseo adentro, leve y diminuta. En el barrio de Bilbao La Vieja vivía una humilde familia que tenía una hija extremadamente bella, de unas 18 primaveras. Borrachos y camorristas la acosaban, el mismo diablo debía de andar mezclado entre ellos, pero a la joven la protegía su ángel de la guarda.

Petjada del diable de la catedral de Munich

La “huella del diablo” (Teufelstritt) es la curiosa leyenda que lleva aparejada la Catedral desde su construcción. La misteriosa historia cuenta que el arquitecto de la Iglesia, Jörg von Halsbach, hizo un pacto con el diablo.

Petjada de la Reina Móra

A Siurana de Prades, es pot veure el peu del cavall de la reina móra que fugia dels cristians que anaven a prendre la fortalesa a l’assalt: és el Salt de la Reina Mora. Segons la tradició, la reina hauria preferit estimbar-se abans que caure en mans dels cristians. Hi ha versions que afirmen que la reina s’estava banyant en el moment que sentí els crits dels cristians clamant el seu cabdill -Canagó- que havia conquerit la vila. En veure’s sorpresa, nua mateix, va cavalcar i es llençà a l’abisme. Al terra encara es pot veure la marca del seu cavall.

Podeu llegir la llegenda a http://www.cornudellaweb.com/siurana/llegendes.htm

D'aquesta llegenda ja en parla Manuel Milà i Fontanals en la seva obra Observaciones sobre la poesía popular, publicada al 1853 (pàg. 96, nota 11): "(...) y se muestra todavía la huella del casco del bruto y el sepulcro de la reina, que así se llama un grande ataud arribado á su antiquísima iglesia bizantina".

Seria aquesta la tomba? 

Aquest mateix topònim també el trobem al castell de Verdera, a prop de Port de la Selva (Alt Empordà), però en aquest cas no sabem que existeixi cap petjada. Segons la llegenda, la reina hauria agafat el cavall per sortir a socórrer el seu marit que estava a punt de perdre la batalla. Però ella va caure del cim on encara avui dia es conserven les restes del castell. Les nits sense lluna, la gent del poble deia que sentien els gemecs de la reina (Pla, 1946).

Visita al Museu Diocesà de Tarragona

Aprofitant que havia de "baixar" a Tarragona per motius de gestió que potser algun dia explicaré, vaig muntar-me un dilluns de retrobament de velles amistats i de visita cultural a la ciutat.

Vaig veure muralles romanes, i turistes francesos i russos, però de tot plegat em quedo amb una peça del Museu Diocesà. Encara que de mala qualitat, us adjunto la imatge que en té penjada el museu en el seu web. Es tracta, un cop més d'una escena de l'Ascensió on es veuen els peus de Jesucrist en el moment d'enfilar-se al cel.

Segons l'audioguia que em varen proporcionar, es tractaria d'una part d'un retaule procedent d'Alcover, fet per Jaume Ferrer segon al 1457. Però el sistema de referenciació que fa servir el museu és tan precari que no ho puc assegurar. Ens ho vàrem mirar amb una persona del museu i em va suggerir que ho demanés a l'arxiu. Estic pendent que el mateix museu em respongui, cosa que no ha passat de moment.

A la vista de tants peus de déu en retaules, llibres i pintures la pregunta és com és que n'hi ha tan pocs en la nostra geografia?

Peus de Déu i premses medievals

Fa dies que em varen dir que algunes petjades, concretament els peus de Déu del Berguedà, podrien ser antigues peces de premses medievals. La veritat és que he buscat informació i no ho tinc clar, tot i que és una hipòtesi que segurament es demostrarà que és certa.

En tot cas, estic gairebé segur que, per la seva forma, tenen algun tipus de relació amb unes il·lustracions que apareixen al segle XVI en uns flos sanctorum editats en català. És possible?

 

El Peu de Sant Cristòfol

Els veïns d´Erill-la-vall estaven molt amoïnats per les continues robinades que baixaven pel barranc de Basco i colgaven el poble. El capellà els hi va aconsellar que s´encomanessin a sant Cristòfol, un gegant molt virtuós que s´havia fet sant ajudant a la gent. Doncs, els veïns van comprar els Sant i després de fer-li un vot perquè els guardés de torrenteres el van pujar a una capella que havien construït per a ell al capdamunt de Basco.

El Peu del Dimoni

És un relleu com l'empremta d'una petjada en una roca prop del pont del Prat, allà on la carretera de Mont-roig enllaça amb la de Pratdip. 

 

Miquel S. Jassans, Onomàstica de Colldejou. IEC, 2003. P. 69.

Les petjades de Joan Garí

Segons la llegenda, Garí era un ermità que es va retirar en una cova de la muntanya de Montserrat per trobar-se amb Déu. Fou tal la seva dedicació a la pregària que cada cop que anava a Roma les campanes del Vaticà començaven a tocar i fins i tot el papa sabia que aquell sant home arribava a visitar-lo. Un dia, però, el dimoni es proposà de temptar-lo fent-se passar per un altre ermità retirat en una altra cova alhora que endimoniava la filla del comte de Barcelona, Jofre el Pilós.

 

El comte, no sabent altre remei per guarir la seva filla Riquilda, va anar a veure Garí. Un cop guarida, Jofre va demanar que la noia restés amb l’ermità a la cova, per evitar un segon endimoniament. Aconsellat pel seu veí, el diable, Garí acceptà la companyia. Però la carn és feble i Garí després de pecar, va matar la donzella.
Quan varen anar a buscar-la, Garí els digué que havia marxat, però ja la seva pena era tal que decidí tornar a Roma a implorar el perdó papal. Abans d’arribar a Collbató se li va fer de nit i es posà a dormir sobre la roca. El dia següent, quan es va llevar, es va trobar dins d’un clot immens que havia sorgit com a conseqüència del pes del seu pecat: és el Llit de Fra Garí.
El papa de Roma va consultar el cel, el qual decidí no castigar-lo amb la mort, sinó que el convertí en una mena d’animal horrible, pelut i horrorós que caminava de quatre grapes. Amb aquesta aparença tornà a Catalunya i vagà per valls i muntanyes fins que arribà a Montserrat. Un dia, els homes del comte, que estaven caçant, varen trobar aquella estranya bèstia i la hi varen dur. Jofre el posà en una gàbia i els barcelonins s’acostaven a mirar-lo.
Va passar, però, que un dia, quan encara l’infant Miró era un nen, va reconèixer qui era en realitat l’estrany animal i li va dir: alça’t Garí, que Déu t’ha perdonat. Garí tornà a la seva aparença normal i hagué de confessar el seu pecat i on trobarien el cadàver. En anar a recollir-ne les restes, es trobaren amb un cos impol•lut i vivent. Segons va dir la mateixa Riquilda, la Mare de Déu l’havia cuidada tot aquell temps.
Uns anys més tard es va trobar la Moreneta i aquesta es va parar just al lloc on Riquilda havia estat enterrada (on ara hi ha el monestir). D’aquesta manera tothom comprengué que la filla del comte havia de ser l’abadessa del monestir de monges que es bastiria en aquell indret.
La llegenda de Joan Garí correspon al registre culte i ja la trobem en la relació del viatge que Jeroni Muntzer fa al segle XV al monestir de Montserrat. Hi ha prou elements per pensar que es vincula a la llegendística àrab. Com gairebé totes les llegendes té un sentit moral molt clar i en aquest cas ens parla de la fragilitat de la voluntat humana, sempre temptada pel dimoni per assolir convertir les persones en pecadores i d’aquesta manera poder-se-les endur a l’infern. Fins que es va retirar la imatge, aquesta servia per trobar parella amb qui casar-se si s’encertava a tirar-li una moneda.
 

El viàtic d’Arbúcies

En altres casos, exercint la seva funció justiciera, la terra s’ha empassat els balladors que no respectaven les normes de l’església. Es el cas d'Arbúcies, on els dansaires estaven tan concentrats en el ball que no es varen adonar del pas de la processó. En comptes de ser nosaltres qui ho expliquem, deixarem la paraula a Víctor Balaguer (1893):

La petjada del diable de Rubió

A Rubió (la Noguera) hi ha una petjada i altres signes del diable, en un indret que Joan Bellmunt anomena Cova del Diable, però que no és cap cova. Segons la llegenda, per tal d’aconseguir alguna ànima, el dimoni provoca una sèrie de mal temps per fer renegar la gent del poble i així endur-se’n les seves ànimes per sempre més.

La potada del mal esperit (la Garrotxa)

Una altra petjada es trobava al riu Flu¬vià. En aquest darrer cas, les petjades del maligne recorden la fúria del dimoni que no pogué posseir l’ànima d’un jove a qui el capellà havia aconsellat de seguir sent pobre en comptes de vendre la seva ànima al diable.

Ditada del dimoni a Taüll

A Taüll es deia que en certa ocasió el dimoni havia fet un salt gegantí i havia deixat marcada l’empremta de la seva mà a la Ribera i la del seu peu a Pedrenys, a banda i banda de la vall per on discorre el riu de Sant Martí (Obiols, 1992). Aquestes marques, segons la gent del poble, avui dia han desaparegut a conseqüència d’una riada.

La Roca del Diable d’Aspa

Segons la llegenda, al poble d’Aspa, a les Garrigues, hi ha una pedra marcada amb la mà del diable. El diable, per guanyar ànimes condemnades, va provocar un període de temps en què se succeïren ventades, sequeres, nevades, pestes i finalment una gran tempesta d’aigua i llamps. Suposem que l’objectiu, com en altres llocs, era fer renegar els habitants del poble, però no ho va aconseguir. L’únic que va passar va ser que, trobant-se el diable a la vora del riu Set, el va atrapar la tempesta en el moment que un llamp feia desprendre’s la pedra. Per tal que no li caigués al damunt, la va haver de deturar amb la mà. Per això, des d’aquell dia, els seus dits hi restaren gravats (Bellmunt, 1987).

A Aspa sembla que això de les pedres llegendàries que es despenyen per culpa del mal temps els va agradar, perquè també s’explica la història de la Roca dels Set Minyons que, segons Joan Bellmunt (1987) rebria aquest nom a causa de què hi ha set minyons enterrats a sota. Segons la nostra recerca sobre el terreny, es tracta d’uns joves que s’hi varen refugiar d’una tempesta fins que la roca va cedir i els va sepultar a tots plegats.
Prop d’allà, al Cogul, Joan Bellmunt ha descrit la Roca de l’Estamenya, que deriva de l’estam, la llana un cop pentinada, pel fet que un traginer d’estam va morir-hi despenyat. Encara per Sant Joan s’hi senten els crits del traginer, crits que se sentiran mentre al món hi hagi lladres (Bellmunt, 1987).
La pedra i els crits, doncs, ensenyen una moral, moral que també és present en una altra pedra del veí poble del Cogul. Segons aquesta llegenda, la pedra diria: “el que m’aixecarà, diner en trobarà, i ara que estic tombada, n’estic molt descansada”. Per si algú s’atrevia a aixecar-la, la llegenda ja deia que s’hi podria llegir: “l’esforç més gran de l’home estarà fet per la cobejança, car si no el mogués l’ànim de posseir no hagués fet l’esforç d’aixecar-me, torna’m a posar tombada que el vostre egoisme em deixa marejada” (Bellmunt, 1987).

 

Petjades del Diable de Camps, localització

A l’entrada al poble de Fonollosa, venint de Manresa per la BV-3008, després de passat un pont, surt a mà dreta la carretera que, en 2 km, porta a Camps. Poc abans d'arribar a Camps, després de recórrer 1.1 km, a mà esquerra surten, molt a prop una de l'altra, dues pistes, separades només pels pocs metres d'amplada d'un camp. La segona té un indicador a les masies Fadrí del Cinto, Can Cinto, Can jaumet, Can Pelfort, Can Petit i Can Maginet. La primera és una pista dolenta que mena als camps propers.

L’Esllisador del Diable

Unes potades del diable que sí que es poden visitar es troben al castell de Sarroca de Bellera (Pallars Jussà). Es tracta de quatre forats fets sobre la roca que es coneixen amb el nom d’Esllisador del Diable, suposem que per proximitat amb el pendent que tot seguit descriurem. Segons Joan Amades, els forats s’haurien produït en el moment que el dimoni, enutjat, va deixar caure la darrera pedra que portava per enllestir el Pont del Diable.

Les Potes del Dimoni de Susterris

Al costat de Talarn hi ha l’estret de Susterris, on antigament hi havia quatre forats coneguts com les potades del diable, potades que eren el resultat de la lluita cos a cos entre el dimoni i sant Antoni (Amades, 1997). Aquestes petjades avui dia es troben sota el pantà de Sant Antoni, poc més amunt de Tremp. Per tant, han desaparegut. Però un escrit de l’any 1880 ens explica com eren:

Les petjades del diable de Santa Engràcia

Al punt més elevat del poble de Santa Engràcia, al Pallars Jussà, hi ha unes petjades del dimoni. Segons la gent del lloc, aquestes petges, que semblen dibuixar el recorregut d’una persona, s’haurien format quan el dimoni es va passejar per sobre de la roca encara tova. En la nostra visita al lloc, ens va donar la impressió que es tractava d’uns petits forats tallats a la roca per mans humanes, però no ho podem assegurar.
Per arribar a Santa Engràcia, haurem passat molt a prop de l’estret de Susterris. Aquest nom vol dir infern (sota-terra) i tenim constància que allà, al costat d’un jaciment arqueològic, hi havia unes altres marques del pas del dimoni.

Petjades del diable de Santa Engràcia
 

Potada del Diable de Mieres

"Hi ha una altra Potada del Diable en terme de Mieres, vora el riu. El diable es proposava fer una grossa muralla per contenir l'aigua del riu i inundar el poble de Sant Miquel de Montmajor (sic). El diable treballava de nit i sant Martí de dia li desfeia la feina. A les tres o quatre nits de treballar, el diable, enfurit, abandonà l'empresa i de ràbia deixà marcades les petjades en la pedra. Tenia un peu de gall i l'altre de boc".

D'aquesta manera recollia Joan Amades una llegenda que li havia explicat mossèn J. Casassa. La llegenda, però, se situa a Sant Miquel de Campmajor, al Pla de l'Estany. Ha estat gràcies a les indicacions de J. P. que he pogut localitzar l'indret.

 

Potada del Diable de Sant Miquel e Campmajor Església de Loreto de Briolf

 

Petja dels Tres Dimonis

A Sant Aniol de Finestres hi ha l'anomenada petja dels Tres Dimonis. Es tracta d'una grossa llosa plana amb tres forats rodons, formant un triangle.

"Expliquen que per allà van passar tres diables i van deixar marcat a la roca la petjada del seu unglot. L’avi dels Saiols explicava als néts, a la vora del foc, que el diable es va trobar Nostre Senyor i aquest li féu el senyal de la Creu; el dimoni, impotent, no va poder evitar de caure de genolls i de cap a terra. De la ràbia, va treure tant de foc que deixà foradada la llosa per sempre més. Els masovers dels Saiols diuen que passar de nit per aquest indret feia malastrugança."

 

La petjada del diable del Capsacosta

Segons la llegenda, una noia de prop de Girona havia de casar-se amb un jove que vivia a l’altre costat del Ter, però el dia de la boda el riu anava gras i no podia arribar-hi. En aquestes que se li presentà el dimoni oferint-li fer un pont abans que el gall cantés a mitjanit, això sí, a canvi de l’ànima.

Petjada del Dimoni de Comiols

Furgant per la xarxa he trobat la petjada del dimoni de Comiols. Era en un web més que recomanable, el http://www.artesadesegre.net/ de Ramon I. Canyelles.

Segons ens explica en Ramon, “Conten encara avui la gent gran que, segons la tradició, el diable voltava per les serres i el Bosc de Comiols, fent tota classe de maldats. La gent van fer moltes pregàries per fer-lo fora del terme i de la població i finalment ho van aconseguir. El diable va sortir corrent, esperitat, del poble en direcció sud, va continuar cap a l'església de Sant Romà, va continuar cap avall girant a la dreta cap al cap del Cinglo que dóna al barranc, i des d'allí, va fer un gran salt cap a l'altre costat del barranc i el van perdre de vista per sempre més. Però a l'indret on va prendre embranzida i va fer el gran salt, fou tanta la força que va fer que va deixar una urpada marcada a la pedra. Aquesta urpada és la petjada del Diable, que encara avui es pot veure i que la gent de Comiols, sempre que tornen a l'antic poble encara van a visitar per quedar convençuts que el diable havia marxat per sempre.”

En tenim unes quantes fotografies a http://www.artesadesegre.net/MARQUESAT2008-08-11UEP/index.htm Aquesta petjada està entrant al poble pel costat sud, per on porta la pista, just al damunt de la pujada que mena al pla on es troba la població. Està indicada per una petita fita de pedres.

El Peu de Crist de Guissona

L'any 1623, Pere Alsina, un frare franciscà natural de Guissona, torna a aquesta vila després de passar quatre anys a Jerusalem. Amb ell arriben diverses relíquies,
“(...) entre les quals aportà la forma y planta del peu de Cristo quan sem pujá lo dia de la Senció lo Sel i la qual deixá emprentada a la montanya del monte Oliveti (...)", "(...) una forma i pitjada del peu de Cristo, la cual dona asi a Nostra Senyora del Claustra de Guissona (...)”.

El pas de Sant Serni

Sant Serni, patró del poble, va passar per Ogern predicant la religió cristiana. Cansat de caminar, es va aturar a reposar al cap d'una roca al lloc dit el Pas de Sant Serni. Diuen que és vora la rasa, a l'altra banda de la Baell i a sota mateix de l'església de Salsa.
Tant sant era l'home i tan feixuc es trobava pel cansament que, en seure a la roca viva, van quedar marcades per sempre les empremtes (dels peus i del cul) de pa positura d'estar assegut”.

Retaule del Roser de Riner

Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona s'exposa un retaule del segle XVII on una de les escenes representa l'ascensió del Senyor i s'hi veuen perfectament les seves petjades sobre el terra del mont de les Oliveres.

Segons el catàleg del fons del museu, és el retaule de la Mare de Déu del Roser de la parròquia de Sant Martí de Riner i podria ser que hagués estat obra de Pedro Fernández entre 1625 i 1640.

 

Una excursió aprofitada!

El món és petit i boterut. Ho demostra que rodant amb la bicicleta he conegut el Carles, que ja havia fet una aportació en aquest web i que m'ha tornat a insistir en l'origen medieval d'alguns peus de déu, concretament els del Berguedà.
M'ha convençut! Els peus de déu de Bagà serien una part d'un tipus de premsa de vi medieval.

La ditada de sant Martí de Gessa

Segons la llegenda, un dia -possiblement al segle XVII- un pastor va veure una cosa que no acabava de reconèixer. A mida que s’hi acostava pogué sentir una veu que li deia: jo sóc sant Martí i vull que vagis al poble i que diguis als teus veïns que pugin fins aquí i que m’hi facin una capella. El pastor, però ningú no el cregué.

Petjada de la Marededéu de Santa Margarida (2)

 

Amb el guiatge del Xevi Roviró he aconseguit trobar la petjada de la Marededeu de Santa Margarida d'Ardola. Segons sembla, tot i que caldrà verificar-ho, als anys quaranta es feia una processó a la font quan hi havia necessitat d'aigua i s'hi banyava una imatge. Tal com es pot veure a la foto, el dipòsit d'aigua de la font té una forma que recorda lleugerament el d'un peu força més gran del compte. 

 

 

 

 

 

 

Huellas de santo y su uso didáctico: un clàssic del tema

En los caminos que conducen a los santuarios de Serrablo, con relativa frecuencia los romeros pueden observar marcas en las piedras que según la tradición corresponden a huellas del titular del templo cercano. Així comença el magistral text d'Enrique Satué que es pot consultar aquí: http://www.serrablo.org/las_huellas_de_santos_y_su_uso_didactico

Contingut sindicat