Petjades

Petjades del diable a Xile

Oreste Plath, en la seva obra Geografia del mito y la leyenda chilenos (Grijalbo,1994) parla de la Patada del Diablo i diu:

"Varios obreros construían un fuerte en Corral. Uno de ellos era muy rendidor en el trabajo, a la vez que un tanto silencioso. No se sabía de dónde había llegao ni cuál era su nombre. En fin, sería uno de esos tantos pat'e perro.

A la hora del rancho, siempre sobraba el puesto que le correspondía al individuo aquel. Le buscaban; pero no se le encontraba en ninguna parte. Pronto las sospechas empezaron a actuar; y fue así como en cierta ocasión, los trabajadores hicieron una pequña cruz y montráronsela. El diablo, que éste era el personaje en cuestión, se enojó mucho; lanzó un puntapié y ahí quedó la señal, y reventó dejando el olor a azufre"

 

En un altre lloc, també parla de la "pata del diablo": "Entre San José de Maipo y Melocotón, en la piedra del cerro, está impreso profundamente el pie, porque aquí se apoyó para dar el salto sobre el río". D'aquesta llegenda en podeu trobar dues versions aquí i encara una altra aquí.

El Relliscall del Cavall

Amb aquest nom tan estrafolari, l'ICC anomena el que en un altre lloc hem dit la petjada de sant Miquel de la que parlava un poema de Magí Morera. De fet, no hi ha res com tenir amics i conèixer gent interessant, perquè consultant el tema amb el Carles, em va dir que es tractava de l'ermita de Sant Miquel de Montclar, a la Conca de Barberà.

Buscant per internet, el Carles em va fer veure que es parla d'aquesta petjada dient que es tracta d'un petit solc en l’espadat anomenat la Relliscada de Sant Miquel. Hom diu que és un senyal de la ferradura del cavall que duia el sant, el qual s’estava a la capella del castell de Queralt i, com que no volia romandre-hi, en fugí fent un salt, per damunt de la vall del Gaià, i anà a petar de potes contra el cingle del Montclar. (Font).

En un altre lloc es diu que pel que explica la llegenda popular, va saltar des del Castell de Queralt (un punt igualment elevat que es veu a l'Est) fins aquest indret. Si davallem uns metres per sota del cache podrem endevinal la famosa relliscada encara dibuixada sobre la roca (Font).

També en parla l'Enciclopèdia Catalana: hi ha un petit solc en l’espadat conegut com la Relliscada de Sant Miquel, de la qual la tradició diu que és un senyal de la ferradura del cavall del sant, que, saltant la vall del Gaià, topà de potes contra el cingle de Montclar.

Total, que amb aquesta informació, un dia ventós, m'he decidit a pujar-hi. Arribar al lloc ha estat fàcil, una mica més de mitja hora des del coll de Puig dels Gaigs, que es pot escursar si es vol seguir una mica més amb el cotxe. El paisatge és espectacular, amb unes àmplies vistes.

La relliscada es troba a un centenar de metres cap al nord-est, seguint un esperó que prolonga l'absis de l'ermita. El lloc és molt visible, perquè és una placa inclinada cap a la nostra esquerra (nord), força llisa. Es troba en el punt 0362049 - 4592068 - 914 , a la part inferior de la placa.

Quan hi he arribat he trobat un forat que m'ha semblat que era una petjada. Com que encara no hi tocava el sol, he decidit esperar una mica per veure si amb llum directa quedava la foto una mica millor. Com que feia vent i no em sé estar quiet, he decidit explorar pels voltants. Així que he pujat fins a la carena i, en baixar, amb una nova il·luminació, he vist clarament al terra gravades unes línies, com una U gegant. Això té mes forma de relliscada que no el primer que havia vist.

És clar que això és el que buscava. El que no sé, i no en tinc ni idea, és que devia ser, més enllà de la relliscada del Cavall de Sant Miquel.

Alguna pista?

Petjada del cavall de sant Miquel

En un poema de Magí Morera i Galícia que duu per títol El Cavall de Sant Miquel es llegeix:

“A dalt de Sant Miquel s’es tan a prop del cel que boi no es veu la terra (...)
D’un núvol que duu el vent, el bes del sol ponent ne fa un cavall d’escuma
Que amb un fantàstic salt se’n va fins a Queralt... com si cerqués els comtes.
(...)
De tot aquell passat, tot just si n’ha quedat retalls d’una llegenda.”
“L’arcàngel Sant Miquel un jorn baixà del Cel sobre un cavall de plata.
(...)
Els moros, per tot lloc, el veien traient foc botant de cingle en cingle;
I es diu que, en fer un salt des de Monclà a Queralt, lliscà sobre una roca.
Encara al lluny se veu l’altivol pic on jeu l’antic castell a trossos,
I encara es veu el tall que el ferro del cavall deixà en la relliscada.
Tot lo demés s’ha fos: fins el cavall gloriós de Sant Miquel arcàngel”.

 

Algú en sap alguna cosa?  Qualsevol informació serà benvinguda.

Llegendari català triat per Carles Riba Bracons. Barcelona, Editorial Catalana SA, 1920.

Petjada de Sant Cristòfol al Sant Sepulcre (Penedès)

L’any 1893, a Vilafranca del Penedès, es publicaven uns Recorts de la infantesa. Fets histórichs y qüentos tradicionals de la meva terra que se suposa que foren escrits per Pere Alagret, un erudit local de notable interès.
Alagret dedica una part de la seva obra a parlar de l’ermita del Sant Sepulcre, al costat d’Olèrdola, i diu:

Prenem ab calma aquest curt revolt que té la pujada de la Serreta, ja que no’ns es posible avuy tot pujant pel dret, posar la nostra planta en lo peu de Sant Cristófol, petjada que al passar per eix lloch deixá enmotllada tal sant, segons la tradició, qual idéntica forma desaparesqué al obrirse no fa molt las modernas pedreras que per banda y banda del camí se afondeixen.”

Després de parlar d’aquesta petjada, el recorregut figurat d’Alegret arriba a l’ermita, on hi ha una figura d’una cabra col•locada en un forat obert a la paret darrere d’una urna, que treu el cap com si estigués mirant els fidels. Aquesta figura, diu el nostre autor, recorda la història d’un pastor que tenia una cabra que cada dia s’aturava a una esquerda i la feia fugir a pedrades. Un dia es va decidir a cavar i hi va trobar una imatge del Sant Crist, mort ,de mida natural i tot sencer.
El pastor ho va anar dient a tothom i es va reunir una multitud de gent que volia veure la imatge miraculosa. Més endavant s’hauria decidit de construir el temple.

El Salt de la Reina Móra de Siurana

Petjada de la Reina MóraDèiem en un altre lloc que Antoni de Bofarull havia parlat de la petjada de la Reina Móra de Siurana en una obra publicada al 1846. Ara n'oferim més detalls.

Bofarull diu que "Inmediato al castillo, y á cuatro pulgadas solamente del precipicio, se halla en la peña un hueco semejante al que dejaria la pata de un caballo al pisar el barro.” (P. 45)

A més, continua aquest autor, el temps havia fet pedre moltes coses de l'antigor, però no havia pogut “(...) borrar ó extinguir el hueco ó señal que dejó estampado con la pata, desde la juntura al sobrepié, el caballo de la excelsa fugitiva. ¡Hasta los niños respetan la piedra de la señal que está al borde de la montaña, al llegar á cuyo punto no hay quien se atreva, sin horror, á asomar el rostro, y mirar el inmenso despeñadero que sirvió para el salto de la Reina Mora!” (P. 48).

Per completar la informació, en una nota diu que la llegenda l’ha treta de “(...) varios curiosos que han visitado el castillo y en especial de una pequeña memoria que escribió un amigo del Autor. El castillo se conserva aun, la creencia del salto de la Reina Mora sigui viva tambien y la marca ó señal del caballo puede verse fácilmente, pues, sin ponderacion, no hay en Ciurana quien ignore su significado y es mas que sumo el respeto con que se mira la piedra.” (P. 131)

Pel que sembla ens trobem davant d'una llegenda amb un contingut popular força clar, que era coneguda per la gent de la contrada i que, ja en aquell moment, algun estudiós o curiós havia publicat. De moment no hem pogut localitzar l'obra, però ja sortirà....

El que també sembla confirmar-se és que per la posició arran de cingle i la descripció que en fa, s'està referint al que mostrem en la imatge adjunta i no a realitats geogràfiques de major escala que a vegades han volgut ser identificades com el salt (en alguns casos sembla que es parli d'un releix en el cingle, en altres del mateix mirador...).

Font: Bofarull y Brocà, Antonio de, 1846, Hazañas y recuerdos de los catalanes

Petjades de Buda

For four centuries after Gautama’s death (approx. 483 BC), legends and facts about the Historical Buddha, his dialogues and his sayings, were preserved only in the memories of monks and followers. There were no written records or artistic representations. Like the Hindu Brahmins, the early Buddhists believed that religious knowledge was too sacred to be written down, too sacred to be etched in stone or wood. In those early years, when overt representations of the Buddha image were taboo, the main artistic vehicle for symbolizing the Buddha’s presence was to show the Buddha's “footprint.” These footprints of early Buddhist artwork can be found throughout Asia, often in narrative reliefs depicting key episodes in the Buddha's life, and thereby indicating his personal presence.

These footprints are often engraved with various Buddhist symbols. One of the most frequently used symbols in early Buddhism was the Svastikah 卍 -- which many centuries later was unfortunately modified and subsequently misused as the symbol of Nazi Germany (Swastika).

Continuar llegint

Imatge:

Copyright Mark Schumacher,
http://www.onmarkproductions.com/assets/images/footprints-buddha-miho-musuem-TN.jpg

 

Petjades de sant Tomàs a Sud-Amèrica

Antonio Ruiz de Montoya, nascut a Lima el 13 de juny de 1585, va ser un missioner que va deixar una profunda marca en la història religiosa del Guayrà. En la documentació que es conserva, explica que quan s'acostaven a alguns poblats indis, la gent rebia aquests missioners amb importants mostres d'afecte i eren obsequiats amb diferents coses per menjar.

L'explicació d'aquest comportament és que, segons un antiga creença, Sant Tomé havia passat per allà i en el moment de marxar els havia dit que, tot i que no havien fet cas del seu intent de cristianització, “(...) cuando después de muchos tiempos vinieren unos sacerdotes sucesores míos, que trajeren cruces como yo traigo, oirán vuestros descendientes esta doctrina”.

Segons va recollir Ruiz de Montoya, per tot el Brasil es creia que el sant havia començat la seva evangelització (no massa reeixida per cert), a l'illa de Santos, on es veien les marques de les seves petjades en una gran roca. Montoya diu no haver-les vist, però explica que terra endins hi ha el camí de Sant Tomé i a la ciutat d'Asunción es veuen dues petjades, en forma de sandàlies, que recorden el lloc on l'apòstol va predicar. També explica que el bisbe de Lima va anar a venerar aquestes petjades i que va fer construir una una capella a sobre seu per guardar aquesta mena de relíquia. Segons el mateix Montoya, quan al segle XVI els missioners varen arribar a l'Índia Oriental es varen trobar un grup de cristians de Sant Tomàs, que deien que era aquest sant (que seria el mateix sant Tomé) qui havia fundat la seva església. Sembla que sant Francesc Xavier va utilitzar aquesta tradició per atreure'ls cap a la religió cristiana.(1)

De fet, ja al segle XVI es parlava de Pay Zumé o Tumé, una distorsió fonètica de Tomé. L'editor de la Historia Argentina del descubrimiento, población y conquista de las provincias del Río de la Plata, escrita per Ruy Díaz de Guzmán, el 1612, en una nota indica que els indis Peabeyú rebien aquest nom, que en guaraní voldria dir “per aquí passa el camí antic”, a causa de d'una franja de terra coberta d'herba petita i baixa, molt diferent de la que creix al seu costat, que es creia que era el camí que sant Tomàs havia seguit en el moment de predicar l'evangeli en aquesta regió. L'Editor anota també que, segons el pare Cataldino, es podien veure les petjades del sant impreses en una penya i el camí que travessava els camps i que mai no s'havia tancat, tot i que els indis no el fessin servir.

The Cambridge illustrated history of préhistoric art (P. 10-11) també explica que en la història de Nostra Senyora de Copacabana del pare Alonso Ramos (1621) s'esmenten tres llocs on hi ha petjades atribuïdes a missioners molt anteriors al seu temps, en alguns casos identificats amb sant Tomàs.

Cap a 1620, a Colòmbia, al sud de Bogotà, el pare Simon hi veu signes de creus que ni el temps ni l'aigua no han pogut esborrar. De Zamora, al 1635 esmenta unes figures gravades a Colòmbia associades també a sant Tomàs. Al 1638 Antonio de Calancha, reproduïa un petroglif en una roca propera a Lima en què es veia una petjada d'un peu esquerre que es creia que era de sant Agustí (vegeu imatge).

 Aquesta roca es deia Coyllor Sayana, que voldria dir “el roc on l'estrella es va aturar”, tal com diu aquest llibre “it has this name because a male and a female Indian got up on the stone to perform the veneral acts... The two snsual people who, without respect, offended God over the print of the Saint (...)”. Uns magnífics articles de Sergio Fritz identifiquen aquesta roca amb un símbol del mateix sant Tomàs, perquè l'estrella es referiria, un altre cop a Pay Zumé.

 

Petjades a Xile

Entre los descubrimientos que hemos realizado en el balneario El Quisco, situado en la costa central de Chile, se encuentra la que sería una misteriosa huella de pie en una roca elevada.

Potades del Diable de Susterris

En la roca viva del congost de Susterris, en terme de Talarn, hi ha quatre forats, anomenats també potades del diable. Un dia Sant Antoni i el diable es barallaven i ambdós van rodolar cinglera avall. El diable, amb les seves quatre potes de boc, donà un fort cop a la penya per agafar-se, i les hi deixà marcades. El sant va descendir amb suavitat. En commemoració d'aquest fet li fou dedicada una capella, consttruïda al lloc on descendí el sant.

Petjada de Puig-Sacosta

Té la forma de ferradura i es troba de Puig-sa- Costa, a la Garrotxa. En passar per allí el diable amb unagrossa pedra al coll per acabar el pont de Sarrià de Ter, sentí cantar un gall que anunciava el dia, i, furiós, donant un fort cop de peu, llençà la pedrassa, que anà a caure al pla de carn Formiga de Santa Pau. La potada fou tan forta, que la muntanya es va esllavissar i el pedregall anà a caure a Camprodon. Hi ha una altra Potada del Diable en terme de Mieres, vora del riu.

La potada del mal esperit

Es troba en terme d'Olot, vora la gorja del mateix nom. Conta la tradició que dos fadrins, un de pobre i un altre de ric, pretenien una donzella, la qual es descantava pel segon perquè tenia diners. El pobre veinet-se desairat, demanà ajut al diable i aquest li prometé riqueses i la simpatia de la minyona si li lliurava l'ànima. El minyó s'hi avingué i en Banyeta li donà una cabassada d'or, però li obligà a signar un contracte amb sang d'una esgarrinxada que li féu fer.

La Llegenda de la Potada del Diable (Rubió)

A la Serra de la Vall hi ha un cova, que és coneguda per tothom com la Cova del Diable. Davant d’aquesta cova, a la pedra, hi ha diferents marques i senyals, totes elles atribuïdes al sinistre i infernal personatge: mitja lluna, mig peu i, també, el seient on s’asseia el dimoni.

Aquesta llegenda consta que Satanàs tenia, aquí, la seva guarida i esperava els qui morien per endur-se llurs ànimes a l’infern. Per aconseguir més gran nombre de persones per al seu reialme es valgué de la fúria dels elements per tal que aquets malmetessin collites i cases. Malgrat tot el dimoni no va aconseguir els seus objectius i sentint-se humiliat i derrotat, va optar per abandonar aquestes contrades. No obstant, va quedar el testimoni de la seva presència i durant generacions s’expliquen històries de la Cova del Diable i la seva potada.

 

Vegeu també : http://francescroma.net/petjades/node/158

 

Font d'informació: http://www.alosdebalaguer.com/rubio-de-baix

Petjades de Jaume I a les Illes

Ja fa temps que en tenia referències, però em sembla que ha arribat el moment de parlar-ne. Més que res perquè Caterina Valriu i Tomàs Vibot varen recollir en cinc itineraris per Mallorca tots els llocs relacionats amb la llegenda de Jaume el Conqueridor.

Entre aquests llocs hi ha diverses petjades del rei o del seu cavall, entre les quals esmento Ses Potadetes (Esporles), Sa Potada des Cavall (Banyalbufar), Sa Potada des Cavall del Rei en Jaume (Sóller), Sa Roca del Rei en Jaume (Campanet) i Sa Pota del Rei (tres indrets amb el mateix nom). Això sense comptar altres topònims i lloc que fan referència a aquesta figura però que no es refereixen a petjades.
Cal reconèixer el valor del treball de Valriu i Vibot, que han fet un treball erudit i alhora rigorós. Erudit en el sentit que hi ha les diferents referències a aquestes petjades que s'han pogut conèixer. Rigorós perquè cada indret segueix un mateix esquema i s'acompanya d'una fotografia. D'aquesta manera no hi ha dubte que el lloc realment existeix.

 

Informació de l'obra: http://ccuc.cbuc.cat/record=b3536218~S23*cat

Llegenda de la Pedra de Sant Jaume de Súria

A Súria, a l'anomenat torrent dels Galàpets,en la crüilla de l'esmentat torrent amb el camí que puja cal al Poble Vell, hi havia una roca molt grossa damunt de la qual es podien veure, marcades, les petjadesde les potes d'un cavall. En el mateix lloc hi havia hagut antigament un molí del qual encara es conserven les moles a la plaça de l'Olivera, a prop d'allí.

Cadira del Dimoni de Nagol

Gràcies a la interessant pàgina del Jordi Casamayor he tingut coneixement de l'existència de la Cadira del Dimoni de Nagol, a Sant Julià de Lòria. Tal com diu el Jordi, es tracta d'una pedra de premsa de vi que conserva les marques per ajustar-la bé a la premsa. La gent de Nagol creien que assegut sobre aquest roc, el diable vigilava les seves vinyes.

D'aquesta premsa també se'n parla en el llibre de Michel Martzluff i Sergi Mas (Premses i vinyes d'Andorra, publicat per l'Institut d'Estudis Andorrans, pàg. 47), però en aquest cas no es donava cap explicació al topònim.

No és l'únic cas de premsa de vi, sòcol o quintà que apareix en aquesta pàgina, però sí que és l'únic en què hi ha un mínim de construcció llegendària. Per veure els altres casos i tancar d'una vegada l'origen d'algunes d'aquestes petjades, només heu de posar la paraula "premsa" en el seu buscador.

Queda clar, doncs, que algunes de les petjades que apareixen en la nostra geografia haurien estat contrapesos o quintàs de premses, algunes d'elles procedents de l'època medieval, tot i que tenien arrels (sembla ser) en el món grec.

Fotografia extreta de la pàgina web de Jordi Casamajor, que m'ha autoritzat a reproduir-la.

La Roca del Cavaller (Sant Llorenç del Munt)

A Sant Llorenç del Munt, entre el coll del Correu i els Hostalets del Daví el camí ral s’estreny i avança per una zona ombrívola i escarpada.

Aquest tram havia estat escenari de nombrosos crims i robatoris protago­nitzats per bandolers, ja que era de pas obligat en el recorregut de Barcelona a Manresa. És entre aquests dos punts on es troba la roca del Cavaller, entre el cingle i el camí, fet que impedia qualsevol escapatòria.

Segons la llegenda, en aquest indret un cavaller que feia de correu va ser sorprès per uns bandolers que pretenien assaltar-lo. Veient-se atrapat, va esperonar ben fort el seu cavall i aquest va fer un gran salt sobre la roca i el barranc. Així va poder escapar dels bandits, que van quedar del tot boca­badats.

Segons diuen, la força amb què el cavall va saltar va deixar al terra una marca en forma de ferradura, que encara avui es pot observar.1

Segons les notes aportades per la font referenciada, aquest lloc també rep el nom de roca del Cavall o salt del Tinent, perquè un tinent de l'exèrcit s'hauria escapat de dos bandolers fent un salt pel barranc.

Aquesta informació procedeix de fonts orals, segons aquesta font. Però no deixa de ser curiós que l'estructura de la llegenda segueixi gairebé fil per randa el que en digué Antoni Ferrando i Roig en el llibre Les sendes dels Bandolers (P. 179), publicat anteriorment, llibre que, a part de situar millor la roca, no fa esment de la petjada.

Petjada de Sant Martí i el seu cavall a la Guàrdia

Segons una llegenda que va recollir Lluís Vilà i Collell als anys cinquanta, a finals del segle XIII, un minyó del mas Gonfaus de Santa Maria de la Guàrdia (avui municipi de Sagàs) afirmava que havia vist passar sant Martí de Tours sobre el seu cavall i que en el moment que arribava a un indret a un centenar de metres de l'església, al pla de la Guàrdia, el cavall s'havia agenollat i sant Martí havia fet el mateix abans de marxar. Sembla que això havia passat més d'una vegada fins que un dia el noi va veure que un dels bous que guardava es quedava quiet davant d'una cova a prop del lloc on el sant s'agenollava i pregava. Encuriosit, en anar-hi, hi va trobar la imatge de la Marededéu de Santa Maria de la Guàrdia.
Més endavant s'hi va aixecar l'església actual, que recordaria el lloc i el fet de la trobada. Vilà, hi afegia que “el poble devot i fidel veu, encara avui, el pas de Sant Martí amb el seu corcer, en les petjades o forats, en forma de ferradura, que són de veure en les roques del Pla de la Guàrdia”.

Dit això, només em cal agrair al Josep Sánchez la informació d'aquesta petjada i el material que m'ha enviat i, anar d'excursió a la Guàrdia....

Petjada de Sant Cristòfol

Un dels indrets més màgics del Pla de l’Estany és el pla d’Usall, on hi ha l’església de Sant Cristòfol. El bosc de can Cols separa can Traver de l’església i guarda les petjades de sant Cristòfol.
Segons la llegenda, aquest sant va arribar a aquest lloc després d’haver rebut una bona pedregada dels veïns de Centenys (aquest apedregament també apareix en la vida de sant Mer).

La font del Vedell d'or

Són així anomenats uns enderrocs que hi ha al peu de la muntanya de Montjuïc, propera a Girona. La font havia rajat de la boca d'un vedell de pedra. La font era molt concorreguda. Un dia el diable va embruixar l'aigua i per atreure més la gent canvià la tosca pedra del vedell per un gran i preciós vedell d'or, de boca del qual rajava també aigua. La gent, però, veié en el canvi una intervenció diabòlica i no acudí a la font.

Les petjades del cavall de Sant Martí

Són uns clots d'unes pedres properes a la font de Sant Martí, del terme de Riudellots de la Creu. Quan els catalans guerrejaven contra els moros sant Martí se'ls apareixia i els ajudava ardidament. Els moros li tenien molta quimera i un dia li van preparar un parany prop de la dita font. Però el sant se'ls fongué com per encantament i no deixà més que les potades del cavall.

Joan Amades
Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans
EDITORIAL FARELL

Les petjades de sant Martí

Armé romain, le futur saint Martin de Tours (316-397) allait devenir un des premiers symboles de la pauvreté chré­tienne : aux portes d'A­miens, il partagea son manteau avec un pauvre qui tremblait de froid. En outre, sa vie fut une constante lutte contre le paganisme qui régnait sur les campagnes postimpe­riales, lutte entreprise par celui qui descendait lui-même d'une famille païenne, comme nous le montre son nom, Martinus, mis sous la protection du dieu Mars. On le reconnaît, armé d'une hache, abattant un temple très ancien et essayant de faire le même avec un pin voisin devenu objet de vénéra­tion. Placé devant la foule, on lui proposa de se mettre sous la trajectoire de l'arbre pour montrer que son dieu avait raison. "Miraculeusement" l'arbre ne le frappa pas et les païens furent convertis au Christianis­me. Avec saint Martin (et d'autres saints, bien sûr) on voit très clairement comme cer­tains paysans, même s'ils se disaient chrétiens, se livraient à des pratiques dites païennes et comme y renoncer pouvait les condui­re à la sainteté.

 

Sant Jaume al castell d'Orís

A la primera meitat del segle XVIII, Feliu de la Penya diu que al castell d’Orís “(...) en romper qualquier piedra de la Peña, se halla en ella una Concha, como las que llevan los Peregrinos”.[1]

Aquesta idea va ser continuada per Pere Serra i Postius en un llibre sobre les meravelles rares de Catalunya (Siete maravillas raras del Principado de Cataluña, publicat a Barcelona vers 1745) on recollia alguns elements del meravellós que corrien per la societat barcelonina. Aquest llibre conté un capítol titulat conchas de la montaña de Orís en el qual es parla del fet que en trencar alguna pedra d'aquest lloc apareixien al seu interior unes petxines:

En una inaccessible Montaña, en el Termino de Oris, Obispado de Vique, en qualquiera estacion, y dia del año, (...) se puede ver, y observar una famosa maravilla: y es, que rompiendo qualquier pedazo de las grandes peñas que por ella se encuentra, se halla dentro de el como esculpida una perfecta Concha, ya grande, ya pequeña, como aquellas que llevan en el sombreo, y escl[a]vina los Romeros, y Peregrinos”.

Avui dia sabem que es tracta de fòssils, però Serra i la societat del seu temps ho va interpretar com un signe que sant Jaume havia passat per aquell lloc segles enrere. Segons un manuscrit, degut a la ploma del jurisconsult Lluís de València, que Serra afirma haver consultat al 1715, els amos del castell, “unos Cavalleros de la mas conocida, y antigua Nobleza de Cataluña”, haurien hostatjat sant Jaume. La prova, a banda de la tradició que ho explicava, era que “(...) siempre que se rompen con un martillo alguna piedra de la peña sobredicha, en la proporcion rompida, ò que queda, se vè figurada una Concha, que es la insiginia del Santo Apostol (...)”. Aquest manuscrit donava unes referències de l'any 1690, una a la ciutat de Barcelona i una altra provinent d'un causídico[2] d'Orís mateix, el qual li hauria fet notar que l'escut del castell d'Orís contenia una petxina. El mateix Serra explicava que després va experimentar-ho personalment l'any 1710 quan es trobava a Vinyoles i que es va endur una pedra a casa seva, tot i que la va perdre en el setge de 1714, quan la seva casa va ser bombardejada.

 


[1] Feliu de la Penya y Farell, Narciso, 1709, Anales de Catalunya. P. 13.

[2] Segons el diccionari de la RAE, “Procurador o representante de una parte en un proceso.”

 

Sobre el castell, vegeu http://www.salillas.net/castellscatalans/oris.htm

 

Sant Jaume al segle XVII

L'any 1623, Joan Garcia de Caralps parlava de dues llegendes relacionades amb petjades de sants. En aquest cas es tracta de dues petjades atribuïdes a sant Jaume, una a Galícia i l’altra a Lleida, tot i que aquesta darrera no sembla tenir una plasmació directa en el medi geogràfic. Caralps diu que aquestes dues petjades les havia inclòs en una recopilació que es diu De Canonizatione sanctorum, publicada també al 1623. La primera és el peu del romeu de Lleida:

 

En la ciudad de Lérida, hizo muchos milagros S Jayme, y entre otros sanò un pie a un peregrino, en cuya memoria està instituyda en essa ciudad una capilla, que en su lengua es llamada del peu del romeu, o del pelegri. Y en memoria de tantos milagros, cada año despues aca en el dia de san Jayme, compran los niños unas lanternillas de papel de varios colores, las quales nombran san Jaumet: y encendidas con unas candelillas de cera, reluzen aquellos colores maravillosamente en la noche, y disputan qual san Jaumet es mas hermoso.”

 

La segona és la marca del cos del sant que es conservava prop de Padrón (Galícia):

 

Por personas dignas de fe, se tiene relacion de la antiquissima tradicion, que tienen los naturales de aquella tierra de Galicia: y particularmente los Cardenales de aquella santa Iglesia, como el barco , y vaxel en el qual fue llevado el venerando cuerpo de S. Jayme de Jerusalen a España, despues de su martirio, es de piedra, y no de madera. Encima desta grande piedra, pusieron los dispicuplos de San Jayme su cuerpo santo, y diò la piedra lugar al santo cuerpo como si fuera de cera, y se hizo honda a manera de sepulcro, que todo el cuerpo dende los pies a la cabeça quedò dentro de la dicha piedra, hecha a manera de sepulcro, que no lo hizieran manos de hombr con tanta hermosura y proporcion. Noten este otro milagro, que nade la piedra como si fuera madera, en honra de san Jayme, y de sus discipulos. Y que los romeros y peregrinos que yvan a visitarle, rompian algunos pedaços del dicho barco, por su devocion, como a Reliquias. Dizen fue forçado meter la dicha piedra al hondo de un rio, cerca del Perdron, el qual (en el menguante del mar, donde desembarcaron los discipulos de san Jayme con el cuerpo santo) viene casi a descubrirse el dicho barco, que los romeros con sus bordones y palos llegan muy facilmente a tocar al dicho barco, o sepulcro de piedra, echo de manera de arca o barco.”

 

(Font: Garcia de Caralps, Juan: Historia de S. Oleguer. P. 145 i 147)

 

Petjada al Sant Misteri de Cervera

Segons Valeri Serra i Boldú, a l'esglesia del Sant Misteri de Cervera hi havia una petjada d'un dimoni. Segons la tradició, tot va començar un dia en què estaven traient el dimoni d'un endimoniat i quan li varen preguntar per on volia sortir, aquest va contestar que volia sortir pel dit gros del peu.

Total, que així fou. I en record, diu Serra, la gent ensenyava, mig en broma i mig seriosament, la petjada d'un peu marcada en una columna del púlpit, que seria la sabata de l'esperitat que va sortir disparada.

 

 

Petjant per la vida

Avui hem anat al santuari de Montgrony, al Ripollès. És un lloc preciós, que a més em porta molts records d'anys enrere.

Però també em recorda l'existència de dues petjades atribuïdes al Comte Arnau. Fins i tot n'hi ha fotografies:

El dimoni de Devonshire

Es tracta d'una llegenda molt coneguda que va succeir al 1855, quan a Devon varen aparèixer una sèrie de petjades sobre la neu que mai s'ha sabut l'origen que varen tenir.

"The Devil's Footprints is a name given to a peculiar phenomenon that occurred in Devon, England, in 1855: after a light snowfall, trails of hoof-like marks appeared in the snow, following primarily straight lines for over 100 miles. The footprints were so called because some superstitious people believed that the footprints were the tracks of Satan, as they were allegedly made by a cloven hoof."

El fet ha estat fins i tot recollit per la wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Devil%27s_Footprints

Segons el diari The Sun, aquests fets s'haurien repetit al 2009: http://www.thesun.co.uk/sol/homepage/news/article2317157.ece

 

Petjades Pirineu enllà

Aprofitant quatre dies que ens hem escapat cap al Pirineu, hem anat a caure a la vila de Tarbes, a prop de Lourdes. La meva guia parlava d'un museu que es trobava al parc Massey, però el museu està tancat. De tota manera, també deia que en el parc hi havia un claustre amb un capitell que explica la història (diuen que ja es troba a la llegenda daurada) del pelegrí de Sant Jaume a qui acusen de robar en un hostal i que condemnen a ser penjat a la forca. A la tornada, el seu pare passa pel lloc i el troba encara viu.

 

 

Doncs això era el que buscava i, quina no seria la meva sorpresa quan vaig trobar una petjada en un dels capitells! Es tracta de la ja repetida Ascensió. Aquest claustre es va formar a partir de les restes de dos monestirs destruïts al segle XVI durant les guerres de religió. En podeu seguir la història a http://www.triesurbaise.com/cheflieu/histrie/cloitre.htm

Més informació: http://www.flickr.com/photos/10699036@N08/2406289664/

Deu ser que les petjades em persegueixen (tot i que crec que sóc jo qui les persegueix a elles), perquè em vaig comprar la tesi doctoral de Jean-François Soulet, de l'any 1974, que conté a la portada una escena de l'Ascensió.

De tornada, parada a Viella, i visita a l'església de Sant Miquel, i us ho creureu si us dic que en el retaule que hi ha també hi ha apareix una escena de l'Ascensió?

La petjada de Batzop (Vilamitjana, Pallars Jussà)

Diu la llegenda que Batzop era un home molt gran que vigilava o tenia compte de la regió. Tant gran era que va deixar la seva petjada marcada a la roca. Al seu costat s’hi veuen els forats dels peus del seu ase, que anava molt carregat, i del bastó que duia.
També hem sentit a dir que aquesta petjada podria ser atribuïda a Jesús, però el nostre informant, que ha tingut l’amabilitat d’acompanyar-nos fins al lloc, no en sabia res.
Pel que ens ha dit, aquesta llegenda no hauria estat publicada mai.

Petjada de Batzop (esquerra) i detalls de les petjades del seu ase (les dues extremes) i del bastó que duia (forat rodó del mig).

Dos dies, tres petjades

El mes d’agost no podia començar millor. Aprofitant els primers dies de vacances hem anat a buscar la petjada del dimoni de Comiols, i de pas, la del Batzop i -per què no provar-ho?- el pas de sant Serni d’Ogern.
D’entrada la sort es va posar al nostre costat, perquè la conducció d’aigua a les fonts d’Ogern s’havia embossat i vàrem tenir la sort de trobar gent reparant la canonada, que està al costat del pas.
La de Comiols l’havia de trobar gairebé per força gràcies a les indicacions del Ramon I. Canyelles.
Però potser la més interessant és la petjada de Batzop, a Vilamitjana, a tocar de Tremp. La vàrem trobar fent una cerca per internet en el web de hotel Nerets (http://imaginalia.net/hotelnerets/activitats.swf). Dic que és la més interessant perquè segurament és la primera referència que se’n coneix més enllà del marc local (un marc local força limitat perquè la fornera no en sabia res). Hem d’agrair l’esforç d’una persona que ens ha acompanyat fins al lloc i que ens ha fet venir ganes de tornar-hi. Segons ens ha dit, només havia estat recollida en un treball de recerca per alumnes d’EGB del poble.
A partir d’ara, aniré actualitzant les informacions a cadascuna de les entrades i posaré la informació de les noves.
 

HUELLAS LEGENDARIAS SOBRE LAS ROCAS: TRADICIONES ORALES Y MITOLOGIA COMPARADA

Un article interessant de José Manuel Pedrosa en la Revista de Folklore.

Contingut sindicat