Petjades

La Creu del Carlí

Diu Antoni Pladevall, en un article publicat a la revista Monografies del Montseny de l'any 1992, que es tracta d'un monument d'inspiració modernista situat al nord-oest de Seva, a l'extrem del pla de Terrades (està indicat en el mapa del Montseny de l'editorial Alpina). Aquesta creu recorda la mort d'un soldat carli, Fernando Lanzuela, que tingué lloc el 23 d'agost de 1873.

Segons explica Pladevall, al costat de la creu, a la part de ponent, hi ha tres clots arrodonits marcats al terra, que correspondrien a antigues creus clavades al terra abans de què s'erigís l'actual monument. La dita popular, diu Pladevall, en fa el lloc on varen descansar el cap, el tronc i els peus del soldat mort, de manera que indicarien un cos estirat a terra en una posició mig encongida. "Segons la dita popular, aquestes creus tornen a aparèixer sempre (alguns asseguren que de manera misteriosa) quan algun desaprensiu o anticarlí les esborra."

 

Petjada de Na Guilleuma

Segons recull Francesc Maspons i Labrós (1876), l'encantada Guilleuma havia estat la dama del castell de Montsoriu i hi continuava habitant junt amb totes les seves serventes que també havien estat convertides en encantades. A les nits sortien a recórrer la muntanya i hi feien “sardanes” i a les nits de lluna clara se les veia estendre els llençols i la roba blanca.

Aquesta encantada hauria estat enviada al Gorg Negre, i ho va fer acompanyada de molts follets i bruixes. Per arribar-hi es va llençar des de dalt d'una roca, a la qual es coneix com a Roca Guilleuma, on encara es veuen els seus peus marcats al terra.

 

En la guia del Montseny d'Artur Osona (1886) s'hi llegeix que la Roca Guilleuma és objecte d'una tradició que suposa que sobre la seva superfície hi ha impreses quatre petjades, d'una dona, d'un cavall, d'un bou i d'un gos, “quals petjadas eran d'una bruixa ó dona d'aygua, que devallant del Castell de Montsoriu, reposà sobre la roca pera descansarhi, y fent altre descans en la riera de Riells, se dirigí al llegendari Gorch-Negre del poble de Gualba, hont moravan sas companyas”.

 

El Salt de la Núvia (Bigues)

 

Francesc Maspons i LabrósDiu Francesc Maspons i Labrós (1876) que una gentil donzella pujava a Puig-graciós a donar la seva mà a un ric comte de terres desconegudes, tot i que ella s'havia promès a la Verge Maria. En el moment d'anar al casori, pujaven les comitives del nuvi i la núvia cap al santuari, i en trobar-se, el cavall que duia la núvia es va espantar i va sortir corrent desbocat. Algunes persones intentaren seguir-la amb els seus cavalls...

Per fi el cavall arribà a un torrent proper a l'església de Bigues, on hi havia una gran timba i caigué a l'aigua. Els que intentaven ajudar-la, varen arribar just per veure la seva caiguda, però no en pogueren trobar cap rastre, “

Sols allí on havia caigut el cavall, damunt d'una roca, van veure senyalades ses potes, que encara avui s'hi conserven; i des d'aquell dia quedà conegut aquell lloc, com se'n diu avui dia encara per Salt de la Núvia”.

En el mapa adjunt es pot veure que el topònim encara existeix avui dia, tot i que la llegenda sembla haver-se perdut.

 

http://www.icc.cat/vissir3/?mp_x=n%3A435543.75&mp_y=n%3A4614753.875&mp_z...

 

La Patada d'Aibar

En un recull de toponímia d'aquesta població navarresa es llegeix

PATADA, LA
Recibe el nombre de una piedra en la que parecen apreciarse las huellas de la pezuña y una rodilla de un buey. Se dice que al paso del Santísimo en el lugar un buey se arrodilló y dejó grabadas las huellas.

Petjades d'una Làmia

Deia José Miguel de Barandiaran, en un article de l'any 1966, que "Delante del portal de la cueva de Oibar, situada en el barrio Okamika de Guizaburuaga, existen todavía en la roca del suelo una supuesta huella de pie de lamia y unos hoyos o cazoletas a su lado".

A més a més, també recordava que hi ha altres marques o records associats a aquests éssers mitològics: dólmens, ponts, cases, palaus, castells o esglésies.

Les encantades, com es pot veure en el text que segueix, correspondrien al que a casa nostra anomenem Encantades.

Segons la Wikipedia:

En la mitología vasca, las lamias o laminak son genios mitológicos a menudo descritos con pies de ave, cola de pescado o garras de algún tipo de ave. Casi siempre femeninos, de una extraordinaria belleza, moran en los ríos y las fuentes, donde acostumbran a peinar sus largas cabelleras con codiciados peines de oro. Suelen ser amables y la única forma de enfurecerlas es robarles sus peines. Se cuenta también que han ayudado a los hombres en la construcción de dólmenes, cromlech y puentes.

A veces se enamoran de los mortales, pero no pueden casarse con ellos, pues no pueden pisar tierra consagrada. En ocasiones tienen hijos con ellos. En otras leyendas son mitad humanos y mitad peces. Otras dicen que no son más que la diosa Mari.

Cuenta una leyenda que una vez una mujer le robó el peine de oro a una lamia y ésta, enfurecida, trató de maldecirla, pero no lo logró, puesto que sonó la campana de la iglesia y eso la salvó.

En numerosas localidades españolas (especialmente del sureste de la Península) el mito de las lamias se adapta en la Leyenda de la Encantada.

La leyenda de Piporé

Copiamos de la página web de la empresa Piporé (Argentina):

Las tierras ocupadas por las reducciones jesuíticas eran frecuentemente asoladas por bandas procedentes del brasil. Los “bandeirantes” practicaban la caza del hombre, llevando prisioneros a los indígenas a los que luego sometían a la esclavitud. La organización de los jesuitas, altamente disciplinada, era un poderoso freno a la acción de estas bandas, siendo frecuente que ante la presencia de éstas los indios buscaran su protección.

En las inmediaciones del actual arroyo Santo Pipó existía, por aquellos tiempos, una tribu guaraní cuyo cacique no había aceptado la conversión al cristianismo que predicaban los jesuitas. En una de sus incursiones, los bandeirantes atacaron la tribu, muy pocos de cuyos integrantes pudieron huir.

Entre éstos se contaba el cacique, quien logró cruzar el arroyo y refugiarse en la reducción. Los padres misioneros le administraron las sagradas aguas, bautizándolo con el nombre de Santos. Cuenta la leyenda que los pies y manos del cacique dejaron una huella indeleble en los márgenes del arroyo. Para conmemorar el acontecimiento, los jesuitas labraron una piedra en la cual tallaron la huella de un pie, la de una mano.
En guaraní “PI” significa pie y “PO” manos, “RE” huellas. Así se formó Piporé que significa: Huellas de Pie y Mano del cacique Santos. Con estos elementos y el apócope irregular Santo (de Santos) se formó “Santo Pipó” que la imaginación popular llevó a la categoría de Santo Milagroso.

 

Fuente: http://www.pipore.com.ar/quienes-leyenda-pipore.html

Petjada del Comte Arnau

 

Petjada del Comte Arnau a Sant Pere de MontgronyA prop de Sant Pere de Montgrony, a uns dos-cents metres de l'església en direcció est, pel camí del coll de Mansillo (indicat i marcat amb pintura de color vemellós) es troba un gran clap de pedra calcària, roca mare, on es veu una petjada atribuïda al Comte Arnau. El lloc és molt fàcil de trobar, sabent que es troba a 260 metres en línia recta de la cruïlla on se separen els camins que marxen cap al coll de Mansillo i el coll Roig (indicat). Es troba en el punt 42º 15' 587 – 002º 05' 169.

Es tracta d'una depressió natural, de 30 cm de llargada per 15 d'ample (en la secció més gran) i una profunditat que varia entre els 6 i els 10 cm. Té forma de petjada humana i està orientada d'oest a est.

Hem pogut localitzar la petjada gràcies a les indicacions d'Antoni Llagostera, que a més ens en va facilitar una fotografia de principis de segle XX. A ell li hauria fet conèixer un escalador, que l'havia coneguda per tradició oral.

El problema que es planteja és si es tracta de la mateixa petjada que varen referir Serra i Pagès o Romeu i Figueres, perquè en la seva petjada es veien altres coses, com veureu aquí:

http://francescroma.net/petjades/node/298

 

Qualsevol informació serà benvinguda.

Les Petjades mítiques a Catalunya: una geografia gairebé inexplorada

La revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, volum 70 (que correspon a l'any 2010), acaba de publicar un article sobre les petjades mítiques a Catalunya que explora les primeres referències que en coneixem.

Aquest article es pot consultar en línia en el següent enllaç.


Aquest article estudia les petjades mítiques que es troben a Catalunya, entenent per petjada mítica qualsevol forma del medi natural que sigui vista com la marca del peu d’algun personatge mític sobre alguna superfície natural, normalment la roca. Normalment, aquestes petjades han estat atribuïdes a sants, verges, al mateix déu i als dimonis, sense oblidar els casos d’altres personatges més o menys històrics. Moltes vegades donen lloc a referents toponímics i en tots els casos estudiats algun tipus de narració llegendària explica la seva aparició. Aquest estudi se centra en les primeres manifestacions que s’han pogut documentar i només tracta de manera esporàdica alguns casos referenciats un cop arribat el segle xx. S’ofereix, per primera vegada, un intent d’explicació de la diversitat d’orígens que ha donat lloc a unes formes més o menys semblants sobre la nostra geografia i a les llegendes que les expliquen.

 

Petjades del Diable de la Posa (Isona, Pallars Jussà)

En el número del més de juliol de la revista Sàpiens es pot llegir un petit escrit sobre les petjades del diable al jaciment de la Posa (Isona, Pallars Jussà).

Segons aquest article, la gent gran deia que les petjades dels dinosaures eren "les petjades que deixa el diable".

No havia aconseguit trobar-ne cap referència escrita fins ara, tot i que hi havia gent que m'assegurava haver-ho sentit a dir o llegit (però sempre em deien que no aconseguin trobar el lloc on ho havien llegit).

Ara, si més no, en tenim una constatació escrita.

Petjades de la Posa

De totes maneres, Joan Amades deia que la imatge de la Mare de Déu de la Posa "Fou trobada a la muntanya de Sant Antolí i  decidiren portar-la a l'església parroquial. Quan eren pel camí, sentiren una veu que baixava del cel que els deia 'Posa, Posa!'; i tots van creure que volien dir que posessin, allí on es trobaven, la imatge que portaven, i allí mateix li aixecaren una capella i la denominaren de la Posa, per rememorar la veu que havien sentit".

A l'edat moderna, la paraula posa es feia servir per referir-se a un indret on es guardaven cereals per fer-los servir en cas de necessitat. Sobre això, vegeu

Planes i Albets, Ramon, 1988, “Les botiges de blat de la ruralia (Madrona i Miraver, 1669/1671)”. Cardener, 5. P. 197-225.

 

Piedra de los Moros de Ayera

Ayera és un petit poble d'Osca, al Somontano. La Piedra de los Moros es troba als afores del poble. Tot i que es parla d'una pedra, en realitat estem davant d'un conjunt arqueològic poc estudiat.

En primer lloc hi ha una agulla amb forma de penis, que hi ha gent que diu que en realitat va ser una forma tallada a la roca. A mi, personalment, no m'ho sembla.

Després hi ha una petita cova excavada a la roca i un gran conjunt de sitges excavades a la roca. Entre totes aquestes sitges es troben les petjades de la reina mora, que les va deixar en fer un salt. Es tracta d'un peu normal i un altre de forma més aviat rectangular. El que crida l'atenció és una excavació de més d'un metre i mig en forma de peu, que es deia que l'havia fet un gegant.

Segons la llegenda, a Santa Eulalia la Mayor hi havia un rei àrab que tenia empresonada la seva filla a la torre del castell. La filla, cansada d'estar tancada, va saltar des d'un balcó i va anar a parar a la nostra roca, on va deixar les seves petjades marcades a la roca.

Manuel Benito considera que aquest jaciment és la catedral d'una ruta de les coves fecundants que apareixen a la Hoya de Huesca. En podeu trobar més informació aquí.

 

 
 

 

 les sitges  Petjada del gegant

 

 

 

Petjades de la reina mora

Conjunt de sitges El peu del gegant Petjades de la reina móra

Petja de Mare de Déu de Santa Coloma

En Josep Morell, ja fa temps i aquí, em va fer saber l'existència d'aquesta petjada. Avui he tingut un moment i m'hi he escapat, i puc dir que l'he trobada.

Deia en Josep:

 

"Coincidint pràcticament amb un vèrtex dels límits municipals de Santa Coloma de Farners, Sant Hilari Sacalm i Arbúcies, en el paratge anomenat "Tres pins", hi ha una pedra natural al costat mateix d'un camí de molt bon accés (un dels antics camins de Santa Coloma a Sant Hilari) amb una petita petja al cim. La pedra té una alçada de uns 2 metres.
Igual que la propera i ben coneguda "Pedra dels Evangelis", és una fita natural entre els bisbats de Girona i Vic No conec cap llegenda sobre aquesta pedra, però per la mida de la petja hi devia passar Maria de molt petita.
Situació: a la carretera de Sta.Coloma a St.Hilari (km 7.5 aprox), just després del trencant a Font Selva pendre un camí que puja a ma dreta. Seguir uns 300 - 400 metres pel camí més fresat i es troba la pedra a l'esquerra del camí
."

 

Efectivament, la localització és exacta. Diguem que el GPS em dóna la referència 0462625 - 4634437 - 564.

El mapa del Montseny de l'editorial Alpina n'indica el topònim, just a l'angle nord-est del mapa.

De fet, sembla evident que es tracta d'una fita de terme, molt semblant a la Pedra dels Evangelis, que no és massa lluny d'allà. Ho indica el fet que a la seva part superior té una creu gravada (possiblement hi ha restes d'una altra de més gran, però ara molt malmesa).

Moltes gràcies, Josep, per la informació.

Poso un parell de fotos: una de la petjada (que com es veu seria molt petita) i l'altra de la creu que hi ha gravada al cim.

 

 

¿¿¿Petjada de Sant Marc????

Atenció: no identificada!Deia C. A. Torras (1905) que  sant Marc va travessar des de la serra de Sant Marc de Brocà fins a Falgars posant un peu a Santa Cecília, on hauria deixat marcat el seu peu, que descriu com 

"una pedra ont hi havia marcada una petjada de mig pam de profunditat, la qual se atribuïa al peu de dit sant". 

També Vicenç Plantada, al 1887, deia que "un dia Sant March s' trobava á la capella de Santa Cecilia de riu Tort: li debia convenir ésser prompte á la seva capella, donchs, que, ab una gambada va pujar als Castellassos, que encara la roca guarda lo clot." (sobre això vegeu http://francescroma.net/petjades/node/136).

Segons diu Vicenç Plantada, venint del Ripollès, es deixa Santa Cecília a la dreta del camí i després "cosa de tres quarts montanya amunt hi ha lo serrat dels Castellassos, ahont hi ha una creu de ferro" i s'hi puja en processó el dia de lletanies.

Tot fa pensar I QUE CONSTI QUE TOT ÉS UNA HIPÒTESI QUE CALDRÀ CONFIRMAR que la petjada és el clot que he trobat aquest matí (20 de gener de 2011) al cim del Tossal Rodó. Em porta a pensar això diverses raons, discutides amb la inestimable ajuda del Carles Fígols.

  • Encara avui dia, el mapa de l'ICC indica un topònims "els Castellassos" a llevant d'aquest cim.
  • El forat, únic en el lloc, com diu Torras, té mig pam de profunditat
  • El Tossal Rodó es troba a mig camí i en línia recta entre Sant Marc de Brocà i Santa Cecília de Riutort: la tradició diu que va pujar de Santa Cecília fins a Sant Marc d'una gambada, posant el peu als Castellassos. Des de Guardiola de Berguedà es veu clarament el perfil retallat d'aquesta serra i com el Tossal és el lloc més eminent entre els dos edificis religiosos.

En tot cas, qualsevol altra informació serà benvinguda.

Visita a Osormort

Petjada de Sant Martí a OsormortAvui he tornat a la Petjada de Sant Martí, a Osormort. Segons la llegenda, Sant Martí i el dimoni es barallaven per les ànimes dels humans i varen decidir jugar-se-les a veure qui saltava més lluny. El sant va saltar i va caure a l’altra banda del riu, mentre que el dimoni ho va fer més enrere. Les marques del peu del sant i de les potes del Banyeta es veuen encara avui dia gravades sobre una roca al costat de la font de Masferrer.

M'he hagut de barallar una mica amb unes plantes emprenyadores que no m'hi volien deixar arribar...però n'he pogut fer les fotos que necessitava. Aquest cop he distingit la marca del peu del diable, amb forma de peu de porc, al costat de la del sant. Fins ara no l'havia vista. Veig que coincideix amb la identificació que en fa el Joan aquí.

 

Petjades mítiques a Catalunya

Aquest article estudia les petjades mítiques que es troben a Catalunya, entenent per petjada mítica qualsevol forma del medi natural que sigui vista com la marca del peu d’algun personatge mític sobre alguna superfície natural, normalment la roca.

Normalment, aquestes petjades han estat atribuïdes a sants, verges, al mateix déu i als dimonis, sense oblidar els casos d’altres personatges més o menys històrics. Moltes vegades donen lloc a referents toponímics i en tots els casos estudiats algun tipus de narració llegendària explica la seva aparició.

Aquest estudi se centra en les primeres manifestacions que s’han pogut documentar i només tracta de manera esporàdica alguns casos referenciats un cop arribat el segle XX. S’ofereix, per primera vegada, un intent d’explicació de la diversitat d’orígens que ha donat lloc a unes formes més o menys semblants sobre la nostra geografia i a les llegendes que les expliquen.

Mots clau: petjades mítiques, geografia mítica, cultura popular, folklore

 

Petjades del Comte Arnau

Gràcies a l'ajut de l'Antoni Llagostera, he pogut recuperar una informació que tenia oblidada sobre les petjades del Comte Arnau al Ripollès. Reprodueixo les fotografies que en va fer Romeu i Figueras als anys quaranta del segle passat, junt amb els seus comentaris.

Romeu i Figueres, el Comte Arnau

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Romeu i Figueras, el Comte Arnau

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Val la pena donar un cop d'ull a l'escrit que l'Antoni té penjat a http://usuarios.multimania.es/allagostera/trobadors/arnau.htm

Una obra de cocons

Tinc sobre la taula una obra excepcional, les Llegendes de les Balears d'Andreu Ferrer i Ginart (1, 2). L'obra va tenir la desgràcia de guanyar el segon premi del concurs del Llegendari Català de 1927, i dic la desgràcia perquè en aquest pais ningú es recorda de les bones coses que no passen per ser les millors. Per sort, si més no en aquest cas, el temps ha posat les coses al seu lloc i més de noranta anys més tard aquesta obra ha estat publicada per l'Abadia de Montserrat en una edició a cura de Josep Massot.

No he pogut fer-ne més que una lectura ràpida i del capítol que més m'interessa, que us podeu imaginar que és el de les petjades (pàgines 269-277). Però una lectura de l'índex m'indica que es parla de les petjades de Jaume Primer, molt conegudes, però també que existien unes potades del cavall del comte Mal.

Una de les coses que m'ha critdat l'atenció és la llegenda de les ditades del Cocó, situades a Lloseta. Segons aquesta narració la Mare de Déu rentava la robeta del Bon Jesús sobre una penya que té una forma de barbacana (cova) "i en el paladar de la mateixa s'hi veuen tres foradets semblants a tres ditades. Molta de la gent qui va en el Cocó [capella de la Mare de Déu] vol posar els dits dins aqueis forats perquè creuen que així no surten padastres" (repelons).

Aquesta llegenda presenta diferents aspectes interessants, alguns dels quals sembla que s'han perdut a la nostra terra. El més clar és la utilització sanitària d'aquestes "petjades" (el següent cas és el de la petjada de sant Cristòfol, que servia perquè els nens no morissin de petits), però en aquest moment em vull centrar en el topònim Cocó.

En un altre lloc he recollit la llegenda de la Cadira de Sant Cristòfol a Olesa de Bonesvalls. En buscar informació sobre aquesta "petjada" Xavier Sánchez em  va posar sobre la pista dels cocons. Segons l'Alcover-Moll seria un "Clot natural obert en la roca, dins el qual es posa aigua quan plou o quan hi arriba la mar" i sembla evident que en aquest cas la cadira no seria altra cosa que un cocó (o cocona com es veu aquí), altrament dit una cadolla.

Ara em caldrà llegir amb calma el capítol dedicat a en Cocou, un personatge mític saltador que Andreu Ferrer recull en el seu treball. Podria ser que en Cocou fes cocons o cocones?

Un estany de Casau (Vall d'Aran)

Si hi ha un element que pot castigar els mals comportaments i a més quedar-se com un ecosímbol permanent per recordar la manera com s’han de fer (o no) les coses, aquests són els llacs. Així, a Casau (la Vall d’Aran), una llegenda explica que una colla de lladres de bestiar, formada entre altes per un capellà, va ser castigada pel cel a través de la terra que tenien sota els peus en el moment d’una trobada. Aquesta terra es va convertir en aigua que es va endur els dolents fins al fons d’un llac.

La Relliscada de l'ermita de la Roca

Ermita de la Mare de Déu de la Roca (Mont-roig del Camp)Gràcies a l'ajuda del Centre Miró de Mont-roig del Camp he pogut recuperar la Relliscada del Rei Moro de l'ermita de la Roca. Segons la llegenda, aquest personatge va intentar robar a l'ermita i mentre ho estava fent va començar una tempesta. En no fer-li cas, li va caure un llamp que li va fer caure l'espasa, de manera que va quedar marcada al terra. Unes obres fetes no fa massa anys la varen fer desaparèixer.

El cavall va veure com se li posaven roentes les ferradures i a cada salt que feia en deixava la marca a la roca. Finalment, va fer un gran bot que el dugué a caure a l'altra banda del barranc. El rei hauria caigut en un forat que el dugué a l'infern mentre la roca va quedar amb unes formes particulars. Vegeu el text de Vicenç Toda en els documents adjunts.

Encara avui dia s'anomena Baixada del Rei Moro la part del sender que hi ha just a tocar de l'ermita (entre aquesta i la font de l'Alzina). Des d'una mica més avall, just on el camí que ve de l'aparcament enllaça amb l'antic camí que puja per una mena de carena, poc abans d'arribar a la font, si mireu cap a ponent podreu veure dues figures de grans dimensions com si fossin esculpides a la roca. En realitat es diu que són dues cavitats. La de l'esquerra presenta la forma de les potes del cavall (o d'un elefant, segons la versió), mentre que la de la dreta sembla una figura humana gegant posada al costat del seu cavall.

Es diu que la relliscada es una veta allargada i blanquinosa que es veu en aquest lloc, però nosaltres, tot i buscar-la no la vàrem saber veure.

Una versió menys “literària” de la llegenda -que podeu consultar aquí- diu que el rei volia robar les joies que adornaven la imatge de la verge. Com que li volgué arrencar les arracades, la marededéu va gemegar i l'home, aterrit, va fugir amb el cavall que havia deixat a la porta de la capella. En fer-ho, li va caure l'espasa, que va quedar gravada al sòl. El cavall es va precipitar i va deixar marcada la seva relliscada en un petit cingle que hi ha poc abans d'arribar a l'aparcament.

 

 

Bibliografia:

 

  • "Ressó Mont-rogenc" núm. 22, pàg. 21 (3r trimestre 1987).

  • Estudi onomàstic de la vila i terme de Mont-roig del Camp, de Ferran Jové Hortoneda, pàg. 347.

Volem agrair a Josep Miquel Martí Rom l'ajuda aportada per recollir aquesta informació.

 

Les petjades del cavall de Sant Martí

Són uns clots d'unes pedres properes a la font de san Martí, del terme de Riudellots de la creu. Quan els catalans guerrejaven contra els moros sant Martí se'ls apareixia i els ajudava ardidament. Els moros li tenien molta quimera i un dia li van preparar un parany prop de la dita font. Però el sant se'ls fongué com per encantament i no deixà més que les potades del cavall.

Extret de http://www.festa.cat/?q=histories/veure/640

Petjada de (sant) llop a Sils

Sils té representació, tanmateix, en el culte a la petjada animal. Joan Viñolas ha recollit mitjançant la tradició oral l’antiga existència d’una pedra que es trobava a prop de l’església, amb la petja d’un llop. Això permet la formulació d’un seguit d’hipòtesis que relacionin aquesta pedra amb la veneració que fins no fa massa anys es retia a sant Llop.

En un plantejament hipotètic, es pot considerar que l’antiga ermita de santa Maria va ser en èpoques molt reculades dedicada a sant Llop. En tot cas, del que sí tenim constància documental és que al s. XIX existia un altar de la parròquia dedicat al sant. La devoció vers sant Llop arribà fins aproximadament a mitjan segle XX, quan encara es celebrava la seva festivitat. En aquesta diada el capellà de la parròquia oferia als seus feligresos aigua beneita, intercedida prèviament al sant, per al guariment del mal de coll.

És clar que una de les divinitats remeieres de sant Llop són les propietats curatives del mal de coll i l’esquinència (esquinància o angina). Els goigs així ho recullen:

“Puix la real descendència
us obliga a ésser piadós,
guardeu-nos, sant Llop gloriós,
del mal de coll i d’esquinència”

La festa que es feia a Sils es celebrava amb poques variants a la d’altres indrets, com ara el convent de la Mercè, a Barcelona. Però el que cal plantejar-se en el nostre cas és la possible relació de la petjada del llop amb la veneració al sant. Aquest sant protegia els pastors, els quals no havien de patir per les possibles destrosses que ocasionaven els llops en els ramats. Els camps de pastura a Sils es trobaven estesos bàsicament a la zona de l’estany (especialment en èpoques de dessecació) i per tant prop de l’església. ¿És possible que el tradicional culte al sant hagués fet néixer la llegenda de la petja en la imaginació popular? Deixem aquest interrogant i molts d’altres que es podrien plantejar entorn d’aquesta creença i constatem únicament el sentir de la tradició oral.

 

Extret de http://webspobles.ddgi.cat/sites/sils/Pages_LeftMenu/llegendes.aspx

 

La pedra de Sant Vicenç a Catí

Ermita de Sant Vicenç a CatíLa reial vila de Catí, al Mestrat, té el privilegi d'haver estat visitada en diverses ocasions per sant Vicenç Ferrer. Com a mínim el sant hi va ser al 1410, quan la tradició relata que va fer un sermó des de dalt d'una pedra que encara avui dia es conserva i que es va instal·lar en una casa del poble.

Al deixar Catí, la gent el va acompanyar fins al coll on dos segles més tard s'edificaria una ermita en el seu honor, “(...) donde les dejó como recuerdo y confirmación de su doctrina una piedra como un pan, en la que hizo con su dedo pulgar una cruz, como si fuera sobre blanda cera”.

Aquesta pedra l'any 1618 es va col·locar en un nitxo de la paret de la capella que es va començar a construir al 1610. Malauradament, avui dia ha desaparegut.

La primera missa a l'ermita de sant Vicenç va tenir lloc al 1620 i pocs anys més tard, al 1627 i 1629, coincidint amb un moment de sequera, el poble hi va pujar en processó per implorar la pluja. Hi ha qui diu que va ser llavors que es va col·locar la pedra amb la creu gravada al nitxo de la dreta de l'altar major.

 

En una de les parets laterals de l'ermita, la de ponent, hi ha un forat on la gent introduïa la mà i part del braç per sol·licitar la gràcia del sant (vegeu foto). Es diu que també hi havia un altre lloc on els devots introduïen el cap de manera que aconseguien que no els tornés a fer mal durant la resta de la seva vida.

Forat on s'introdueix el braç per a la seva curació

L'any 1722 es va fer entrega a la parròquia d'una relíquia del sant i a partir de 1725 la imatge del sant va ser baixada amb freqüència amb motiu de rogatives per la pluja. L'any 1773 també se li va edificar una capella en un dels portals de la ciutat.

 

 

Informació extreta de:

http://www.catimenu.com/santvicent.htm

http://www.catimenu.com/ermites.htm

 

 

Petjada de la Mare de Déu a la catedral de Toledo

MurilloDos herejes, Helvidio y Joviniano, y un judío, habían escrito un libro lleno de blasfemias contra la Virgen y, como respuesta viva y aplastante, surgida al calor del amor y veneración del Santo a la Madre de Dios, nació el tratado de “La Perpetua Virginidad de María Santísima”.

Cadira de Sant Cristòfol (Olesa de Bonesvalls)

Roca amb forma de butaca on la llegenda diu que va seure Sant Cristòfor. Esta situada al llit de la riera, un xic per sota del límit de terme amb Olesa (http://www.begues.cat/begues.php?id=8)

Topònim documentat l'any 1864 (www.tesisenxarxa.net/TESIS_UB/AVAILABLE/...//11.MVT_CAP_10.pdf)

Demanant-nos què podria ser, hem arribat a descobrir que podria ser un cocó, que l'Alcover-Moll diu que seria un "Clot natural obert en la roca, dins el qual es posa aigua quan plou o quan hi arriba la mar".

A continuació podreu veure la llegenda en versió moderna (per cert, que també parla de les petjades del sant):

 

 

Dues petjades al Baix Camp

Roca de la Ferradura d'EscornalbouAprofitant aquestes festes, hem visitat el monestir d'Escornalbou i l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, al Baix Camp. L'objectiu era trobar les petjades que se suposa que havien deixat un parell de personatges que la nostra llegenda qualifica de “moros”, una en cadascun dels llocs.

Al monestir, avui dia convertit en museu, hem pogut observar una ferradura esculpida a caire del cingle que dóna a Vilanova d'Escornalbou. S'ha de demanar que us l'ensenyin, perquè només es veu des de dins d'una part de monestir que normalment no es visita, obrint una finestra. Ens han dit que podria ser que hagués estat feta molt recentment (després de la guerra). De tota manera, a la bodega del monestir hi ha unes pintures noucentistes que il·lustren la llegenda segons la qual un rei moro, que va segrestar la princesa i el seu cavall, en la fugida va relliscar i es van precipitar pel cingle, deixant aquesta empremta a la pedra.

De tota manera, sembla que aquí hi hauria “gato encerrado”, perquè Josep Mèlic, que coneix molt el lloc, ens va dir que la ferradura es trobava en un altre lloc, a mig camí de l'ermita de Santa Bàrbara (a sobre del monestir, al cim del turó piramidal) en un revolt ample de l'escalonat  que hi ha. Cal sortir del camí uns quatre o cinc metres i anar cap a la roca plana que forma un singlall una mica perillós: un esplèndit mirador damunt la vall de l'Argentera. Amb aquestes indicacions he trobat el lloc, però no puc dir que hagi trobat la ferradura, perquè la roca presenta alguns clots que ho podrien ser i en la roca plana que ens han indicat, justament no n'hi ha cap. El que sí que he trobat a prop del lloc han estat tres creus gravades en la roca, que segurament correspondrien a alguna estació del viacrucis. Pintura a la bodega del monestir d'Escornalbou

 

D'altra banda, a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, de Mont-roig del Camp, he parlat amb una dona que m'ha indicat on es trobava l'espasa i la relliscada del cavall del rei moro que volia robar les joies que adornaven la imatge de la verge. Com que li volgué arrencar les arracades, la marededéu va gemegar i l'home, aterrit, va fugir amb el cavall que havia deixat a la porta de la capella. En fer-ho, li va caure l'espasa, que va quedar gravada al sòl (segons aquesta dona entre la porta del santuari i una font que hi ha poc abans, pujant a la banda esquerra del camí). El cavall es va precipitar i va deixar marcada la seva relliscada en un petit cingle que hi ha poc abans d'arribar a l'aparcament. Tal com ens ha dit la dona, qui no ho sàpiga no ho coneixerà; i així ha estat: no hem pogut reconèixer ni la marca de l'espasa ni la relliscada. Però deixem constància que aquesta llegenda encara existeix (si en voleu saber alguna cosa més, mireu aquest article, que us farà pensar en la deessa Isis).

 

Petjades de les vaques de sant Isidre

Buscant per internet he trobat una petjada de les vaques de sant Isidre, que es trobaria a Jambrina, al nord de Castella i Lleó. Segons la llegenda:

"(...) decía la mi’abuela como San Isidro Llabrador, un santu muy querío y apreciao nel pueblu, puis cuando llega la sua festividá, cellébrase a lo grande, fácese un buen convite pa tol pueblu, y tien por costume, repartir pan y queisu.
Con esto rememoran, como San Isidro yendo conas suas vacas a arar, pisaron unas peiñas, y elli deijaron las suas cazuñas marcadas. A consecuencia d’esto, d’estas pisadas brota constantemente augua. Que nin en branu para.
Asina celebran nel pueblu la fiesta, con una cofradía bien grande y devota al sou patrón
." Font

Petjada de Santa Caterina

A Torroella de Montgrí hi ha l'ermita de Santa Caterina. Segons la tradició, l'haurien fundada tres monjos o ermitans del monestir de Montserrat. També va ser l'escenari que va inspirar i potser ambientar la novel·la més famosa de Víctor Català, Solitud.

Però, fent una passejada virtual per la xarxa acabo de descobrir que la santa a la que està dedicada l'ermita també va deixar la seva petjada en aquest espai tan singular.

Segons es llegeix en el web les Gavarres,

Conta la tradició popular que els soldats romans -o sarraïns, mai ho he tingut clar- perseguien Santa Caterina per la muntanya que porta el seu nom, al terme de Torroella de Montgrí, seguint la ruta avui marcada pel GR 92 i que segueix l'itinerari de les capelles fins a la Creu, desviant-se després cap al Castell i cap a l'ermita de Santa Caterina.
En aquesta persecució, degut a l'empenta i a la força sobrenatural de la Santa, quedà la seva petjada marcada a la roca, essent visible encara en el dia d'avui
. (Font)

De moment, encara no l'he visitada, però la foto indica que realment existeix.

Més informació sobre l'ermita i algunes llegendes.

Roca de la Ferradura d'Escornalbou

Després de l'èxit de la Roca de la Ferradura del Cavall de Sant Marc i de la Pedra de la Ferradura de Montalt, vaig animar-me a buscar més informació sobre altres petjades d'aquest estil. I una cerca per internet m'ha dut a la roca de la Ferradura, al castell d'Escornalbou. Segons una versió,

 

La roca de la Ferradura, amb la petja gravada, ens recorda la llegenda del rei moro, que va segrestar la princesa i el seu cavall, en la fugida va relliscar i es van precipitar pel cingle (font)

 

Una segona versió parla del Salt del Dimoni, que sembla que s'hauria de trobar al costat de la font del Sarraí:

 

De fet, aquest espai, junt amb el camí que hi condueix, és l’escenari on transcorre la llegenda d’amor entre un sarraí i una cristiana. Diu la història que durant l’ocupació islàmica de la muntanya, el fill de l’emir de la zona i la dona del castlà d’Escornalbou es van enamorar. Un dia que els amants s’havien de trobar a la font, la dama, tement un atac del marit gelós, quan va veure l’enamorat dalt del cavall, va córrer a muntar-hi damunt. El cavall va començar a córrer camí amunt fins a l’indret que actualment es coneix amb el nom del Salt del Dimoni, es va aturar i va saltar daltabaix. Es diu que mai van aparèixer els cossos dels enamorats ni del cavall als peus de l[a muntanya? I que] el dimoni els estava esperant a baix per endur-se’ls a l’infern.

 

Per esbrinar el tema, m'he posat en contacte amb el castell, que actualment forma part del Museu d'Història de Catalunya, i m'han dit que la petjada existeix efectivament, que es veu des d'una finestra del mateix castell, però que cal demanar-ho perquè normalment no s'ensenya en la visita guiada que hi fan. També m'han dit que el Salt del Dimoni està al costat de la font, però que es tracta d'una altra cosa.

Mentre no se'm posa bé una escapada familiar, si algú hi va i en diu alguna cosa, sempre serà benvinguda.

La ferradura del cavall de sant Marc (Berguedà)

Entre la Pobla de Lillet i el santuari de Falgars, en el camí ral que uneix aquests dos llocs, es troba una petita escletxa a la paret calcària la forma de la qual recorda en certa manera una ferradura de cavall. Segons la llegenda, en un temps molt llunyà sant Marc cavalcava per aquesta zona i es va aturar en aquest lloc per poder fer una mirada a la vall. Abans de marxar, va decidir anar a la serra de Falgars per visitar la Mare de Déu i demanar-li la devoció dels poblatans pel fet de deslliurar-los de la pesta. Des d'aquell dia de 1348  cada any pujarien a fer una visita al santuari de Falgars. Per recordar-ho va posar la petjada del cavall a manera de signatura.
Aquesta és la versió que en dóna Lluís González l'any 2008 en la reedició del llibre de Ramon Anglerill sobre la història de la Mare de Déu de Falgars.
Cal recordar que ja al segle XIX es parlava de petjades de sant Marc entre les ermites de Santa Cecília i Sant Marc de Brocà, però no sembla que estigui parlant d'aquesta en concret.
La ferradura es troba en el mateix camí ral, poc després del que avui dia s'anomena el Primer Grau, just després de passar el tros més complicat del camí. Efectivament, entre la Pobla i el santuari de Falgars hi ha uns dos-cents metres força complicats de passar amb animals, i és aquí on es troba la ferradura.
L'he poguda trobar perquè hi ha una pintada al terra que indica on és, però tot i això no l'he sabuda veure fins que se m'ha ocorregut mirar dins de l'esquerda (la petjada fa com una butxaca de cangur): hi he trobat diverses monedes. No hi ha dubte, doncs, que és la que us poso a la foto. I les monedes més antigues eren pessetes dels anys vuitanta del segle passat, o sigui que poc ajuden a datar la cronologia.
Ara, però, caldria intentar fer una hipotètica explicació d'aquesta petjada. Tot i que sóc força reaci a aquest tipus d'interpretacions, aquesta vegada em sembla que ens trobem davant d'un ritual de protecció en un pas difícil del camí. Deixar el tribut monetari era una manera de demanar la protecció del sant en aquest mal pas, o d'agrair-li, segons si es pugés o baixés. De tota manera, és només una hipòtesi. Si algun dia la poguéssim comprovar, es podria pensar que podria ser que aquestes monedes fossin recollides pels caminants que pugessin i que les deixessin a l'ermita, en alguna obra pia (l'aplec de Sant Marc era un dels importants allà). Com a mínim, Erkoreka n'ha descrit algun cas que funcionava d'aquesta manera al País Basc.

Tot i que és molt fàcil de trobar, diguem que la ferradura es troba en el punt 0414932 - 4676435 - 1055

Mapa ICC
El mapa de l'Alpina no la documenta.

Catàleg de petjades a Euskal Herria

Acabo de descobrir un treball publicat l'any 1995 per Anton Erkoreka titulat Catálogo de las “huellas” de personajes míticos en Euskal Herria.

Erkoreka (Bermeo, 1950) es doctor en medicina, professor universitari i actualment director del Museu Basc de la Història de la Medicina i la Ciència. En el seu treball cataloga mig centenar llarg d'aquestes mostres, en descriu algunes dades i les data en moments tan dispars com la prehistòria o l'edat mitjana, sense oblidar que algunes són objectes d'origen natural.

Pel que fa a la seva classificació més formal, estableix sis tipus de petjades:

 

  • Cavitats o cassoletes d'origen natural que són interpretades com un producte d'un personatge mitològic o religiós.

  • Excavacions o escultures amb forma de peu humà fetes per un picapedrer en una llosa de pedra.

  • Alineacions de forats o cassoletes arrodonides, situades moltes vegades en monuments prehistòrics, sense llegendes associades.

  • Petjada de la peülla d'un animal en un camí de muntanya, normalment en un pas estret del sender i sobre una roca plana, que permet als animals que hi passen recolzar-se en aquest forat i salvar l'obstacle.

  • Incisions allargades en forma de cassoleta, formant sèries lineals i realitzades per picapedrers per tallar pedres (segons Erkoreka, no acostumen a anar associades a cap llegenda).

  • Marques en algunes pujades atribuïdes a les llantes d'un carro o a les petjades d'una serp gegant.

 

 

El treball acaba amb petjades en monuments i amb petjades domèstiques, sobre les quals no ens entretindrem.

Si voleu saber més coses sobre Erkoreka, cliqueu aquí.

Si voleu consultar l'article, cliqueu aquí.

 

Un llibre on es parla de petjades i altres coses

Després de més de dos anys de recerca sobre alguns elements religiosos i la seva relació amb el control meteorològic, acabo de publicar el treball Entre el folklore i la història.

L'obra, que se centra en el Bisbat de Vic dels segles XVII i XVIII, comença parlant de diferents rituals que eren utilitzats per aconseguir la pluja, o per aturar-la o per protegir-se de les pedregades. Més endavant es planteja la importància d'aquests fets, perquè el mal temps podia portar a crisis socials prou importants com les revoltes del pa de 1789 o la conversió en pobres de les capes socials més desafavorides.

Amb el pas del temps, però, la protecció dels sectors més febles va ser posada en qüestió, tot i que l'església va mantenir durant el període estudiat la seva defensa, per exemple, permetent el dret d'asil en alguns dels seus edificis.

De tota manera, el sorgiment d'una pagesia benestant, contraposada a la gran massa de jornalers i petits propietaris, va suposar canvis també molt importants. L'obra planteja que va ser aquest sector pagès qui va promocionar algunes figures sagrades, com sant Isidre o sant Antoni Abat.

En aquest context, alguns sants, com sant Miquel dels Sants o sant Ignasi de Loiola, varen ser utilitzats per protegir-se del mal temps.

En aquest treball, també s'examina com el "paisatge" català es va anar cristianitzant i se'n mostren exemples lligats als Sants Màrtirs vigatans i altres personatges. En aquest sentit, l'estudi de la toponímia històrica sembla ser prou concloent.  El darrer capítol està dedicat a parlar de les petjades de sants que hi ha en el Bisbat, on aporta documentació inèdita fins al moment (exceptuades les referències  que se n'havien donat en aquesta pàgina). 

El treball, publicat per Bubok Publising, es pot trobar en versió paper o en format digital a http://www.bubok.es/libro/detalles/18869/Entre-el-folklore-i-la-historia...

Si el llegiu, qualsevol comentari serà benvingut.

Contingut sindicat