Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

Aquest article estudia les petjades mítiques que es troben a Catalunya, entenent per petjada mítica qualsevol forma del medi natural que sigui vista com la marca del peu d’algun personatge mític sobre alguna superfície natural, normalment la roca.

Normalment, aquestes petjades han estat atribuïdes a sants, verges, al mateix déu i als dimonis, sense oblidar els casos d’altres personatges més o menys històrics. Moltes vegades donen lloc a referents toponímics i en tots els casos estudiats algun tipus de narració llegendària explica la seva aparició.

Aquest estudi se centra en les primeres manifestacions que s’han pogut documentar i només tracta de manera esporàdica alguns casos referenciats un cop arribat el segle XX. S’ofereix, per primera vegada, un intent d’explicació de la diversitat d’orígens que ha donat lloc a unes formes més o menys semblants sobre la nostra geografia i a les llegendes que les expliquen.

Mots clau: petjades mítiques, geografia mítica, cultura popular, folklore

Gràcies a l'ajut de l'Antoni Llagostera, he pogut recuperar una informació que tenia oblidada sobre les petjades del Comte Arnau al Ripollès. Reprodueixo les fotografies que en va fer Romeu i Figueras als anys quaranta del segle passat, junt amb els seus comentaris.

Val la pena donar un cop d'ull a l'escrit que l'Antoni té penjat a http://usuarios.multimania.es/allagostera/trobadors/arnau.htm

Tinc sobre la taula una obra excepcional, les Llegendes de les Balears d'Andreu Ferrer i Ginart (1, 2). L'obra va tenir la desgràcia de guanyar el segon premi del concurs del Llegendari Català de 1927, i dic la desgràcia perquè en aquest pais ningú es recorda de les bones coses que no passen per ser les millors. Per sort, si més no en aquest cas, el temps ha posat les coses al seu lloc i més de noranta anys més tard aquesta obra ha estat publicada per l'Abadia de Montserrat en una edició a cura de Josep Massot.

No he pogut fer-ne més que una lectura ràpida i del capítol que més m'interessa, que us podeu imaginar que és el de les petjades (pàgines 269-277). Però una lectura de l'índex m'indica que es parla de les petjades de Jaume Primer, molt conegudes, però també que existien unes potades del cavall del comte Mal.

Una de les coses que m'ha critdat l'atenció és la llegenda de les ditades del Cocó, situades a Lloseta. Segons aquesta narració la Mare de Déu rentava la robeta del Bon Jesús sobre una penya que té una forma de barbacana (cova) "i en el paladar de la mateixa s'hi veuen tres foradets semblants a tres ditades. Molta de la gent qui va en el Cocó [capella de la Mare de Déu] vol posar els dits dins aqueis forats perquè creuen que així no surten padastres" (repelons).

Aquesta llegenda presenta diferents aspectes interessants, alguns dels quals sembla que s'han perdut a la nostra terra. El més clar és la utilització sanitària d'aquestes "petjades" (el següent cas és el de la petjada de sant Cristòfol, que servia perquè els nens no morissin de petits), però en aquest moment em vull centrar en el topònim Cocó.

En un altre lloc he recollit la llegenda de la Cadira de Sant Cristòfol a Olesa de Bonesvalls. En buscar informació sobre aquesta "petjada" Xavier Sánchez em  va posar sobre la pista dels cocons. Segons l'Alcover-Moll seria un "Clot natural obert en la roca, dins el qual es posa aigua quan plou o quan hi arriba la mar" i sembla evident que en aquest cas la cadira no seria altra cosa que un cocó (o cocona com es veu aquí), altrament dit una cadolla.

Ara em caldrà llegir amb calma el capítol dedicat a en Cocou, un personatge mític saltador que Andreu Ferrer recull en el seu treball. Podria ser que en Cocou fes cocons o cocones?

Si hi ha un element que pot castigar els mals comportaments i a més quedar-se com un ecosímbol permanent per recordar la manera com s’han de fer (o no) les coses, aquests són els llacs. Així, a Casau (la Vall d’Aran), una llegenda explica que una colla de lladres de bestiar, formada entre altes per un capellà, va ser castigada pel cel a través de la terra que tenien sota els peus en el moment d’una trobada. Aquesta terra es va convertir en aigua que es va endur els dolents fins al fons d’un llac.

Gràcies a l'ajuda del Centre Miró de Mont-roig del Camp he pogut recuperar la Relliscada del Rei Moro de l'ermita de la Roca. Segons la llegenda, aquest personatge va intentar robar a l'ermita i mentre ho estava fent va començar una tempesta. En no fer-li cas, li va caure un llamp que li va fer caure l'espasa, de manera que va quedar marcada al terra. Unes obres fetes no fa massa anys la varen fer desaparèixer.

El cavall va veure com se li posaven roentes les ferradures i a cada salt que feia en deixava la marca a la roca. Finalment, va fer un gran bot que el dugué a caure a l'altra banda del barranc. El rei hauria caigut en un forat que el dugué a l'infern mentre la roca va quedar amb unes formes particulars. Vegeu el text de Vicenç Toda en els documents adjunts.

Encara avui dia s'anomena Baixada del Rei Moro la part del sender que hi ha just a tocar de l'ermita (entre aquesta i la font de l'Alzina). Des d'una mica més avall, just on el camí que ve de l'aparcament enllaça amb l'antic camí que puja per una mena de carena, poc abans d'arribar a la font, si mireu cap a ponent podreu veure dues figures de grans dimensions com si fossin esculpides a la roca. En realitat es diu que són dues cavitats. La de l'esquerra presenta la forma de les potes del cavall (o d'un elefant, segons la versió), mentre que la de la dreta sembla una figura humana gegant posada al costat del seu cavall.

Es diu que la relliscada es una veta allargada i blanquinosa que es veu en aquest lloc, però nosaltres, tot i buscar-la no la vàrem saber veure.

Una versió menys “literària” de la llegenda -que podeu consultar aquí- diu que el rei volia robar les joies que adornaven la imatge de la verge. Com que li volgué arrencar les arracades, la marededéu va gemegar i l'home, aterrit, va fugir amb el cavall que havia deixat a la porta de la capella. En fer-ho, li va caure l'espasa, que va quedar gravada al sòl. El cavall es va precipitar i va deixar marcada la seva relliscada en un petit cingle que hi ha poc abans d'arribar a l'aparcament.

Bibliografia:

• "Ressó Mont-rogenc" núm. 22, pàg. 21 (3r trimestre 1987).

• Estudi onomàstic de la vila i terme de Mont-roig del Camp, de Ferran Jové Hortoneda, pàg. 347.

Volem agrair a Josep Miquel Martí Rom l'ajuda aportada per recollir aquesta informació.

Són uns clots d'unes pedres properes a la font de san Martí, del terme de Riudellots de la creu. Quan els catalans guerrejaven contra els moros sant Martí se'ls apareixia i els ajudava ardidament. Els moros li tenien molta quimera i un dia li van preparar un parany prop de la dita font. Però el sant se'ls fongué com per encantament i no deixà més que les potades del cavall.

Extret de http://www.festa.cat/?q=histories/veure/640

Sils té representació, tanmateix, en el culte a la petjada animal. Joan Viñolas ha recollit mitjançant la tradició oral l’antiga existència d’una pedra que es trobava a prop de l’església, amb la petja d’un llop. Això permet la formulació d’un seguit d’hipòtesis que relacionin aquesta pedra amb la veneració que fins no fa massa anys es retia a sant Llop.

En un plantejament hipotètic, es pot considerar que l’antiga ermita de santa Maria va ser en èpoques molt reculades dedicada a sant Llop. En tot cas, del que sí tenim constància documental és que al s. XIX existia un altar de la parròquia dedicat al sant. La devoció vers sant Llop arribà fins aproximadament a mitjan segle XX, quan encara es celebrava la seva festivitat. En aquesta diada el capellà de la parròquia oferia als seus feligresos aigua beneita, intercedida prèviament al sant, per al guariment del mal de coll.

És clar que una de les divinitats remeieres de sant Llop són les propietats curatives del mal de coll i l’esquinència (esquinància o angina). Els goigs així ho recullen:

“Puix la real descendència
us obliga a ésser piadós,
guardeu-nos, sant Llop gloriós,
del mal de coll i d’esquinència”

La festa que es feia a Sils es celebrava amb poques variants a la d’altres indrets, com ara el convent de la Mercè, a Barcelona. Però el que cal plantejar-se en el nostre cas és la possible relació de la petjada del llop amb la veneració al sant. Aquest sant protegia els pastors, els quals no havien de patir per les possibles destrosses que ocasionaven els llops en els ramats. Els camps de pastura a Sils es trobaven estesos bàsicament a la zona de l’estany (especialment en èpoques de dessecació) i per tant prop de l’església. ¿És possible que el tradicional culte al sant hagués fet néixer la llegenda de la petja en la imaginació popular? Deixem aquest interrogant i molts d’altres que es podrien plantejar entorn d’aquesta creença i constatem únicament el sentir de la tradició oral.

Extret de http://webspobles.ddgi.cat/sites/sils/Pages_LeftMenu/llegendes.aspx

La reial vila de Catí, al Mestrat, té el privilegi d'haver estat visitada en diverses ocasions per sant Vicenç Ferrer. Com a mínim el sant hi va ser al 1410, quan la tradició relata que va fer un sermó des de dalt d'una pedra que encara avui dia es conserva i que es va instal·lar en una casa del poble.

Al deixar Catí, la gent el va acompanyar fins al coll on dos segles més tard s'edificaria una ermita en el seu honor, “(...) donde les dejó como recuerdo y confirmación de su doctrina una piedra como un pan, en la que hizo con su dedo pulgar una cruz, como si fuera sobre blanda cera”.

Aquesta pedra l'any 1618 es va col·locar en un nitxo de la paret de la capella que es va començar a construir al 1610. Malauradament, avui dia ha desaparegut.

La primera missa a l'ermita de sant Vicenç va tenir lloc al 1620 i pocs anys més tard, al 1627 i 1629, coincidint amb un moment de sequera, el poble hi va pujar en processó per implorar la pluja. Hi ha qui diu que va ser llavors que es va col·locar la pedra amb la creu gravada al nitxo de la dreta de l'altar major.

En una de les parets laterals de l'ermita, la de ponent, hi ha un forat on la gent introduïa la mà i part del braç per sol·licitar la gràcia del sant (vegeu foto). Es diu que també hi havia un altre lloc on els devots introduïen el cap de manera que aconseguien que no els tornés a fer mal durant la resta de la seva vida.

L'any 1722 es va fer entrega a la parròquia d'una relíquia del sant i a partir de 1725 la imatge del sant va ser baixada amb freqüència amb motiu de rogatives per la pluja. L'any 1773 també se li va edificar una capella en un dels portals de la ciutat.

Informació extreta de:

http://www.catimenu.com/santvicent.htm

http://www.catimenu.com/ermites.htm

Dos herejes, Helvidio y Joviniano, y un judío, habían escrito un libro lleno de blasfemias contra la Virgen y, como respuesta viva y aplastante, surgida al calor del amor y veneración del Santo a la Madre de Dios, nació el tratado de “La Perpetua Virginidad de María Santísima”.

Roca amb forma de butaca on la llegenda diu que va seure Sant Cristòfor. Esta situada al llit de la riera, un xic per sota del límit de terme amb Olesa (http://www.begues.cat/begues.php?id=8)

Topònim documentat l'any 1864 (www.tesisenxarxa.net/TESIS_UB/AVAILABLE/...//11.MVT_CAP_10.pdf)

Demanant-nos què podria ser, hem arribat a descobrir que podria ser un cocó, que l'Alcover-Moll diu que seria un "Clot natural obert en la roca, dins el qual es posa aigua quan plou o quan hi arriba la mar".

A continuació podreu veure la llegenda en versió moderna (per cert, que també parla de les petjades del sant):