Mediança

La Ramada Encantada

La llegenda de la Ramada Encantada se situa en les friccions entre pagesos i pastors transhumants al Pla Moixó, quan la gent de la Torre d'Oristà tallava alzines i roures i feia rompuda en aquest indret, fet que limitava el manteniment de les pastures, creant problemes als ramats transhumants que curculaven pel camí. Com a resposta, els pastors escampaven el ramat pel mig dels camps, malmetent així les viandes que hi havia plantades. Així ho explica Jordi Torres, autor del Quadern "Apunts de transhumància"

Segons l'autor, fortes batusses es van viure en l'indret fins que un bon dia van arribar a un acord: els pastors respectarien el sembrat i els pagesos aturarien la rompuda. Per fer-ho possible, es deixaria un tros on pastors i ramats poguessin fer parada i poder passar la nit. Un terreny “que mai ningú se'l podria apropiar, i constaria com a empriu o remolta”.

Però tot i amb l'acord, un pastor conegut com el “Renegaire”, poc amic dels acords i les concessions, va seguir fent la seva i saltant-se l'acord i no fent cas dels avisos i queixes dels pagesos, i entrant als camps si així li anava bé. Torres explica que “era a finals d'octubre, prop de Tots Sants, que un parcer de Pla Moixó va anar a veure si la sembrada ja naixia”. En arribar al lloc, “va veure com un ramat pasturava el seu tros i en voler fer marxar les ovelles es va trobar amb el pastor Renegaire”. La disputa va pujar de to i entre crits i cops de roc el pagès va haver de marxar capcot i emprenyat. El pastor, cregut i xulesc, encara el va humiliar més tot dient-li que “donat que encara hi queda menjar, en lloc de seguir el camí, farem nit aquí mateix i així, amb el menjar que hi ha, les ovelles podran esmorzar quan es llevin”. En sentir l'escarni, el pagès, atribulat, va engegar-li aquesta maledicció, “tant de bo que no us despertéssiu mai més, ni vós ni el ramat”. Jordi Torres acaba la contalla dient “que així va passar. Al matí, pastor i ovelles, gos i bastó s'havien convertit en pedra, és a dir, tal com es van quedar a dormir al vespre. Així és com va ser castigat un pastor malparlat que per allà on passava tot ho malmetia. Des d'aquell dia, la remolta de Pla Moixó es coneix com la Ramada encantada.

(QT/V2. Apunts de Transhumància. Jordi Torres. Adaptació d'Aleix Cardona, per a la rella 260) Extret d'aquí.

El paisatge en els goigs catalans (segles XVI-XIX)

L'evolució dels goigs des del segle XVI fins al final del XIX permet veure com el sentiment del paisatge va sorgint d'una realitat religiosa que cada cop està més propera a la terra, i potser menys connectada amb les coses celestials.

D'entrada cal dir que no tots els goigs parlen dels santuaris i, quan ho fan, no hi trobem més de quatre mots, breus i concisos, per donar-nos aquest tipus d'informació.

Ara bé, com eren aquestes descripcions?

Evolució dels goigs a l'edat moderna

Si deixem de banda els aspectes relacionats amb la salvació de l'ànima, durant l’edat moderna, les necessitats existencials més importants de les persones se situaven en el terreny de la salut i de la meteorologia. Això és el que es desprèn de l'estudi dels goigs datats de l'edat moderna, els resultats del qual permeten dividir el període que s’està estudiant en dues fases clarament delimitades (vegeu el gràfic).

La natura de les llegendes

A diferència dels contes, les llegendes sempre tenen algun vincle amb un lloc concret i amb uns personatges que haurien pogut ser reals (Van Gennep, 1982). Això no vol dir que el que ens expliquen sigui cert, ni tan sols possible, però sí que hauria de ser creïble. I precisament per fer creïbles certs fets llegendaris, la geografia del lloc esdevé essencial. En alguns indrets se senten veus que confirmen o recorden el que la llegenda vol explicar.

16 d’abril de 2001

He recorregut la zona NW d’Aiguafreda. He estudiat les terrasses i parets seques que hi ha al costat del GR-2. Primer, només sortir de les darreres cases de la urbanització, he vist una gran quantitat de feixes, algunes d’un metre i mig, com a molt, d’ample. Després he passat per una cabana de vinya que hi ha just al costat del GR. Davant d’aquesta cabana hi ha un antic camp amb el sòl pla.

AUGUSTIN BERQUE o la natura ecosimbòlica de la natura

En aquest treball em proposo donar a conèixer els plantejaments teòrics i les bases epistemològiques del tipus de geografia cultural que Augustin Berque utilitza per parlar del tema del paisatge. M’atreveixo a dir que actualment l’obra de Berque és pràcticament desconeguda dins de les universitats espanyoles, situació aquesta que prova el gran canvi de punt de referència que està vivint la geografia a casa nostra.

Les Pyrénées Maudites

Les récits de la série "punition du refus d'hospitalité"

 

La natura humana

En la natura que concebem els humans res no pot existir en si; al contrari, tot està referit a l'existència humana. Les coses no existeixen si no és en tant que l'ésser humà els dóna sentit per la seva pròpia existència (Berque, 1996). La natura és sempre simultàniament d'ordre ecològic i d'ordre simbòlic: és ecosimbòlica. A través d'aquest procés es projecta a les formes sensibles la mateixa cosa que s'hi creu veure i que ens retorna com si fos natural.

Quan el paisatge era una moral

Quan el paisatge era una moral
per Augustin Berque
pròleg a
Els Pirineus maleïts
de Francesc Roma i Casanovas

  

Mediança

"Cap natura no és mai verge, perquè la nostra mirada mai no és buida" (Roger, 1978). Des d’aquest punt de partida, creiem que podem trobar els valors més importants d'una societat en el seu medi ambient i en la seva manera de relacionar-s'hi. Perquè hi ha la tendència a veure com naturals les coses, els valors, més necessaris de tota societat; naturalitzats, objectificats, els valors formarien part alhora de les relacions entre els éssers socials i entre ells i tots els elements "objectius" que els envolten.

Contingut sindicat