Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

A Espolla (Alt Empordà) hi ha la Pedra Murtra que, segons la llegenda, en realitat seria un monjo del proper monestir de Sant Pere de Rodes, un monjo luxuriós que va trobar una noia que acabava de quedar òrfena a causa d’una nevada. L’home de déu la va agafar a l’esquena i, en tenir mals pensaments, va ser petrificat. De fet, la mateixa història s’explicava del Roc del Frare, entre Prats de Molló i la Presta (Amades, 1941), o del menhir homònim d’Agullana, també conegut com a menhir de can Geli (Fàbrega, 2000). En tots tres casos és la forma de la pedra el que els fa pensar en un home petrificat. Però en els casos de menhirs, hi hem de veure també un intent de buscar explicació a uns elements físics que ningú no sabia entendre que havien estat el resultat d’éssers humans més o menys prehistòrics. Abans que en gent que aixequés monuments de pedra, la cultura popular moderna pensava en sants i verges que duien aquests rocs sobre el cap (i encara els sobrava força i habilitat) o en personatges castigats pels seus mals comportaments.

Le mythopaysage était presque obligatoire pour les classes paysannes en raison de sa position structurelle ; elles ne pouvaient regarder autrement la nature qui les entourait. Comme on l’a vu ailleurs, elles voyaient des sommets que les élites ignoraient, des pierres et des lacs sans importance pour les gens des villes qui participaient d’une culture écrite. Mais les paysans voyaient ces choses en fonction d’un point de vue structurel et donc ils voyaient le monde physique comme un monde social; bref, comme deux mondes analogiques. C’était cette position structurelle qui donnait à voir quelques endroits comme le résultat du travail des minairons –et il ne faut point oublier que ces petits êtres sont comme des humains en miniature- ou des saints qui, eux aussi, présentaient une relation d’analogie avec les personnes car ils étaient sur-humains. Cette formalisation phénoménale des lieux n’était pas livre, et elle ne pouvait pas l’être : quand on arrive au village de Centenys on se rend compte que la punition de Mer qui transforme les champs en de grandes extensions de pierres était évidente. Les paysans ne pouvaient pas douter de ce niveau structurel, écologique, car les pierres sont toujours là, impossible de les en sortir pour les humains.
Mais si les pierres donnaient une sorte de caractère obligatoire à la perception du lieu, la formalisation in visu qui devrait instituer une représentation du lieu, une seconde «nature» par rapport à la réalité physique, était un peu plus libre. Mais jamais absolument libre. Il y a des lieux qui ont besoin d’un nom et d’autres non ; il y a des endroits qui réclament du sens et d’autres qui s’en passent, mais, quand on donne une représentation à un lieu, celle-ci n’est jamais libre : la nature n’est jamais vierge parce que notre regard n’est jamais vide. Il y a des lieux sans sens apparent, mais il y a aussi des lieux qui ont des sens différents, et on ne peut penser ni à une construction médiale du sens qui soit complètement libre ni à des lieux sans sens, à condition qu’ils ne soient pas indicibles. La différence entre le regard des élites modernes sur les montagnes et celui des paysans au fond des rivières et gourgs profonds est que dans un cas on n’en disait rien et que dans l’autre il y avait une série de légendes et de représentations en général qui permettaient de voir ce qui était invisible. Ce n’est pas du tout la même chose, l’invisibilité que l’indicibilité ; dans un cas on peut avoir un monde physique remplacé par une réalité phénoménale et, dans l’autre, il peut y avoir des choses physiquement réelles mais sans formalisation phénoménale, sans regard. On peut porter différents regards sur les mêmes choses, mais dans ces cas différents, nous parlerons de réalités différentes aussi.

Armé romain, le futur saint Martin de Tours (316-397) allait devenir un des premiers symboles de la pauvreté chré­tienne : aux portes d'A­miens, il partagea son manteau avec un pauvre qui tremblait de froid. En outre, sa vie fut une constante lutte contre le paganisme qui régnait sur les campagnes postimpe­riales, lutte entreprise par celui qui descendait lui-même d'une famille païenne, comme nous le montre son nom, Martinus, mis sous la protection du dieu Mars. On le reconnaît, armé d'une hache, abattant un temple très ancien et essayant de faire le même avec un pin voisin devenu objet de vénéra­tion. Placé devant la foule, on lui proposa de se mettre sous la trajectoire de l'arbre pour montrer que son dieu avait raison. "Miraculeusement" l'arbre ne le frappa pas et les païens furent convertis au Christianis­me. Avec saint Martin (et d'autres saints, bien sûr) on voit très clairement comme cer­tains paysans, même s'ils se disaient chrétiens, se livraient à des pratiques dites païennes et comme y renoncer pouvait les condui­re à la sainteté.

A la primera meitat del segle XVIII, Feliu de la Penya diu que al castell d’Orís “(...) en romper qualquier piedra de la Peña, se halla en ella una Concha, como las que llevan los Peregrinos”.[1]

Aquesta idea va ser continuada per Pere Serra i Postius en un llibre sobre les meravelles rares de Catalunya (Siete maravillas raras del Principado de Cataluña, publicat a Barcelona vers 1745) on recollia alguns elements del meravellós que corrien per la societat barcelonina. Aquest llibre conté un capítol titulat conchas de la montaña de Orís en el qual es parla del fet que en trencar alguna pedra d'aquest lloc apareixien al seu interior unes petxines:

“En una inaccessible Montaña, en el Termino de Oris, Obispado de Vique, en qualquiera estacion, y dia del año, (...) se puede ver, y observar una famosa maravilla: y es, que rompiendo qualquier pedazo de las grandes peñas que por ella se encuentra, se halla dentro de el como esculpida una perfecta Concha, ya grande, ya pequeña, como aquellas que llevan en el sombreo, y escl[a]vina los Romeros, y Peregrinos”.

Avui dia sabem que es tracta de fòssils, però Serra i la societat del seu temps ho va interpretar com un signe que sant Jaume havia passat per aquell lloc segles enrere. Segons un manuscrit, degut a la ploma del jurisconsult Lluís de València, que Serra afirma haver consultat al 1715, els amos del castell, “unos Cavalleros de la mas conocida, y antigua Nobleza de Cataluña”, haurien hostatjat sant Jaume. La prova, a banda de la tradició que ho explicava, era que “(...) siempre que se rompen con un martillo alguna piedra de la peña sobredicha, en la proporcion rompida, ò que queda, se vè figurada una Concha, que es la insiginia del Santo Apostol (...)”. Aquest manuscrit donava unes referències de l'any 1690, una a la ciutat de Barcelona i una altra provinent d'un causídico[2] d'Orís mateix, el qual li hauria fet notar que l'escut del castell d'Orís contenia una petxina. El mateix Serra explicava que després va experimentar-ho personalment l'any 1710 quan es trobava a Vinyoles i que es va endur una pedra a casa seva, tot i que la va perdre en el setge de 1714, quan la seva casa va ser bombardejada.

Aquest llac, segons la llegenda, es va formar sobre una antiga ciutat que un dia va desaparèixer sota les aigües de l’estany. Diuen que, quan Sant Pere anava pel món, un dia va arribar a la ciutat d’Engolasters demanant caritat i un tros de pa. Totes les cases el varen engegar, excepte la de la fornera. Aquesta li va voler donar, però quan el va tenir fet li va fer llàstima haver de regalar-lo, i proposà a sant Pere, que anava disfressat de pobre rodamón, de fer-li’n un altre.

Segons la llegenda, un home molt curiós un dia va voler comprovar la seva profunditat i va començar a lligar una pedra a l’extrem d’un cordill molt llarg. Quan el fil se li acabà, va poder sentir una veu que deia “descabdella que descabdellaràs, que mai al fons no arribaràs”. Aquesta llegenda es repeteix una mica pertot arreu i mai no se sap que s’hagi arribat a poder saber la veritable profunditat del gorg.
També s’explica que una nit fosca hi passava un pagès que va veure un moltó molt gras en un lloc proper al gorg. El va agafar, el va lligar amb la seva faixa a la cua del cavall i se l’enduia cap a casa, però, al passar a prop del gorg, l’animal va començar a tibar de manera que gairebé s’emporta el cavall i el pagès cap a dins del toll. Per sort, l’home va exclamar: “valga’m les témpores de sant Tomàs!” al temps que tallava la faixa amb un ganivet. Fou llavors que el moltó li contestà: “sort que dejunades les has”, i desaparegué.
L’expressió només s’entén si sabem que per Sant Tomàs era tradició de fer una temporada de dejuni. Va ser el compliment d’aquest precepte religiós el que salvà aquest pobre pagès del Lluçanès i la missió del gorg, a través de la seva llegenda, era de recordar aquest deure cristià.
Hi ha una altra versió que diu que aquest pagès es deia Pere Mas i que, en passar a prop del gorg sentí una veu que deia: “Satanàs, a on vas?”, i una altra que contestava: “A cavall d’en Pere Mas!”. Com que l’home s’espantà de veure que havia agafat el mateix dimoni, decidí desfer-se’n. I sort en tingué que la seva dona, que l’acompanyava, va tenir la idea de fer el nom del Pare al cabrit.
El cabrit sortí corrent cap al gorg, on s’enfonsà com si fos un ferro roent. I la llegenda explica que, des d’aquell dia, en Pere Mas -que sempre s’havia caracteritzat per tenir les mans una mica més llargues del compte- no va tornar a prendre res que no fos seu. Vet aquí un altre ensenyament que es desprèn del mateix indret.
 

Segons la llegenda, Garí era un ermità que es va retirar en una cova de la muntanya de Montserrat per trobar-se amb Déu. Fou tal la seva dedicació a la pregària que cada cop que anava a Roma les campanes del Vaticà començaven a tocar i fins i tot el papa sabia que aquell sant home arribava a visitar-lo. Un dia, però, el dimoni es proposà de temptar-lo fent-se passar per un altre ermità retirat en una altra cova alhora que endimoniava la filla del comte de Barcelona, Jofre el Pilós.

El comte, no sabent altre remei per guarir la seva filla Riquilda, va anar a veure Garí. Un cop guarida, Jofre va demanar que la noia restés amb l’ermità a la cova, per evitar un segon endimoniament. Aconsellat pel seu veí, el diable, Garí acceptà la companyia. Però la carn és feble i Garí després de pecar, va matar la donzella.
Quan varen anar a buscar-la, Garí els digué que havia marxat, però ja la seva pena era tal que decidí tornar a Roma a implorar el perdó papal. Abans d’arribar a Collbató se li va fer de nit i es posà a dormir sobre la roca. El dia següent, quan es va llevar, es va trobar dins d’un clot immens que havia sorgit com a conseqüència del pes del seu pecat: és el Llit de Fra Garí.
El papa de Roma va consultar el cel, el qual decidí no castigar-lo amb la mort, sinó que el convertí en una mena d’animal horrible, pelut i horrorós que caminava de quatre grapes. Amb aquesta aparença tornà a Catalunya i vagà per valls i muntanyes fins que arribà a Montserrat. Un dia, els homes del comte, que estaven caçant, varen trobar aquella estranya bèstia i la hi varen dur. Jofre el posà en una gàbia i els barcelonins s’acostaven a mirar-lo.
Va passar, però, que un dia, quan encara l’infant Miró era un nen, va reconèixer qui era en realitat l’estrany animal i li va dir: alça’t Garí, que Déu t’ha perdonat. Garí tornà a la seva aparença normal i hagué de confessar el seu pecat i on trobarien el cadàver. En anar a recollir-ne les restes, es trobaren amb un cos impol•lut i vivent. Segons va dir la mateixa Riquilda, la Mare de Déu l’havia cuidada tot aquell temps.
Uns anys més tard es va trobar la Moreneta i aquesta es va parar just al lloc on Riquilda havia estat enterrada (on ara hi ha el monestir). D’aquesta manera tothom comprengué que la filla del comte havia de ser l’abadessa del monestir de monges que es bastiria en aquell indret.
La llegenda de Joan Garí correspon al registre culte i ja la trobem en la relació del viatge que Jeroni Muntzer fa al segle XV al monestir de Montserrat. Hi ha prou elements per pensar que es vincula a la llegendística àrab. Com gairebé totes les llegendes té un sentit moral molt clar i en aquest cas ens parla de la fragilitat de la voluntat humana, sempre temptada pel dimoni per assolir convertir les persones en pecadores i d’aquesta manera poder-se-les endur a l’infern. Fins que es va retirar la imatge, aquesta servia per trobar parella amb qui casar-se si s’encertava a tirar-li una moneda.
 

A casa nostra tenim un exemple molt semblant al del llac de Lucerna, del qual parlàvem tot just de començar aquesta obra. Es tracta de l'Estany Mal, a costat del de Malniu (la Cerdanya), un topònim que tenim documentat com a mínim l’any 1612 (Galceran & Solé, 1985). Segons la llegenda, després de la traïció, Pilat arriba en aquest indret fugint del que ha fet.

Segons la llegenda, en un temps remot va coincidir el pas d’una processó o d’un enterrament amb un ball que se celebrava a la plaça d’aquest poble. El capellà va demanar als músics i balladors d’aturar la dansa mentre passava l’acte litúrgic, però va ser endebades. Seguint la consigna d’un capdanser, va continuar la festa, fins que la terra s’obrí i engolí els impenitents músics i dansaires.

A Rubió (la Noguera) hi ha una petjada i altres signes del diable, en un indret que Joan Bellmunt anomena Cova del Diable, però que no és cap cova. Segons la llegenda, per tal d’aconseguir alguna ànima, el dimoni provoca una sèrie de mal temps per fer renegar la gent del poble i així endur-se’n les seves ànimes per sempre més.

Avui he tornat a fer el Baixant de la Figuera, però aquest cop venint des de dalt, des del Baixant de la Creu (?). De fet, enmig del baixant he trobat un camí magnífic que anava flanquejant fins a enllaçar amb el de la Figuera. Està ple de carboneres i en una he trobat una intrusió magmàtica molt interessant. Després he pujat pel Solà. Al costat del Solà he trobat un forn de calç abandonat i diversos camps ara reboscats.

Avui havia quedat amb l’Eckart i la Carme per anar a la serra de l’Arca i ensenyar-los algunes coses, però els mal temps ens n’ha fet desistir. Però com que una cosa són les previsions i una altra el temps atmosfèric, aquest matí he pogut escapar-me una estona.

“Quan Barcelona era un prat, el bosc de Tosca era ciutat”. Segons la llegenda, antigament en el lloc conegut com a Bosc de Tosca hi havia una ciutat que, ningú no ens ha sabut dir perquè, va desaparèixer. La gent no en sap explicar les causes. Com a molt arriben a insinuar el possible pas d’un volcà.

L'any 1623, Pere Alsina, un frare franciscà natural de Guissona, torna a aquesta vila després de passar quatre anys a Jerusalem. Amb ell arriben diverses relíquies,
“(...) entre les quals aportà la forma y planta del peu de Cristo quan sem pujá lo dia de la Senció lo Sel i la qual deixá emprentada a la montanya del monte Oliveti (...)", "(...) una forma i pitjada del peu de Cristo, la cual dona asi a Nostra Senyora del Claustra de Guissona (...)”.

Als afores de Viella, encara avui són ben visibles els resultats d’una baralla entre Sant Miquel i el dimoni.
A la ribera oriental del riu Nère, es troba un roquissar blanquinós amb unes petites coves o forats. Segons la llegenda, un dia sant Miquel va trobar el diable i, engrescats, varen decidir fer una competició a veure qui tenia millor punteria. Es tractava de llençar pedres i aquell qui fes més impactes en un lloc predeterminat s’enduria, com a premi, les ànimes dels aranesos.

Avui he anat a Llers (Alt Empordà) a fer una cursa d’orientació i hem corregut per un terreny que era ple de murs de pedra de fins a dos metres d’ample. Aquí he vist més clar que a l’Avencó que l’acció humana ha donat forma a l’espai.

Segons va publicar C. A. Torras en la seva guia del Berguedà de 1905, sant Marc va travessar d'una camada des de la serra de la seva ermita (Sant Marc de Brocà) fins a Falgars posant un peu a Santa Cecília. Aquí hi va quedar la marca del seu peu.

Diu Torras: "No fa pas molt temps se mostrava encara una pedra ont hi havia marcada una petjada de mig pam de profunditat, la qual se atribuïa al peu de dit sant"

Avui he anat des de can Serra de l’Arca fins al coll del pla de la Creu, passant pel Saní. Després d’haver-ho provat en dues ocasions anteriors, avui he pogut trobar aquest camí que el mapa de López Cortijo indica clarament. Al costat de les runes del Saní hi ha una font que encara es podria aprofitar. Els senglars hi van a abeurar-s’hi. La font està col•locada en el contacte entre la calcària (a sobre) i els materials triàsics (pedra d’esmolar, pedra sorrenca).

Al Lluçanès també hi ha el pla de la Mala Junta, un camp que es creu que cada any per santa Àgata s’hi posa la boira i on cada estiu hi cau alguna pedregada. La raó d’aquests fets es troba en què un pagès va anar a treballar-lo fins i tot quan un pobre li havia recordat la data que calia celebrar. Déu el va castigar fent obrir el sòl i fent que aquest s’empassés l’home i els animals (la junta) (Mestre; Montañà; Planes, 1998).

Segons la llegenda, un dia -possiblement al segle XVII- un pastor va veure una cosa que no acabava de reconèixer. A mida que s’hi acostava pogué sentir una veu que li deia: jo sóc sant Martí i vull que vagis al poble i que diguis als teus veïns que pugin fins aquí i que m’hi facin una capella. El pastor, però ningú no el cregué.

Unes petjades atribuïdes a sant Miquel, es trobaven al afores del poble de Rupit. L’escenari de la lluita entre el dimoni i el sant són els rodals del cim anomenat Castell de l’Envestida. Segons la tradició, el patró del poble, complint el seu deure, es barallava amb el dimoni. Quan aquest darrer va veure que anava a perdre, es va llençar cingle avall i es va escapar cap al gorg de la Trapa.

Segons una llegenda que recollim de Joan Amades (1997), un parell de lladregots, penedits de llurs malifetes, varen decidir d'anar a fer penitencia a les asprors del Canigó. Però les bones intencions varen durar poc, i ràpidament es varen deixar portar per la temptació de tornar a la mala vida. Com que no tenien diners, decidiren robar al primer que trobessin. I aquest primer va ser sant Martí!

Enmig dels camps que hi ha al sud-est del poble es troba un bloc aïllat conegut amb el nom de Roc de Sant Urbici. Segons la llegenda, sant Urbici hauria estat martiritzat en aquest indret i com a prova s'esmenten unes marques vermelloses que hi ha sobre la roca. Una altra versió diu que en aquest lloc es va trovar el cos sant, després que li deixés un boig procedent de Bordeus amb el cadàver del sant a coll.

A diferència dels contes, les llegendes sempre tenen algun vincle amb un lloc concret i amb uns personatges que haurien pogut ser reals (Van Gennep, 1982). Això no vol dir que el que ens expliquen sigui cert, ni tan sols possible, però sí que hauria de ser creïble. I precisament per fer creïbles certs fets llegendaris, la geografia del lloc esdevé essencial. En alguns indrets se senten veus que confirmen o recorden el que la llegenda vol explicar.

He recorregut la zona NW d’Aiguafreda. He estudiat les terrasses i parets seques que hi ha al costat del GR-2. Primer, només sortir de les darreres cases de la urbanització, he vist una gran quantitat de feixes, algunes d’un metre i mig, com a molt, d’ample. Després he passat per una cabana de vinya que hi ha just al costat del GR. Davant d’aquesta cabana hi ha un antic camp amb el sòl pla.

En aquest treball em proposo donar a conèixer els plantejaments teòrics i les bases epistemològiques del tipus de geografia cultural que Augustin Berque utilitza per parlar del tema del paisatge. M’atreveixo a dir que actualment l’obra de Berque és pràcticament desconeguda dins de les universitats espanyoles, situació aquesta que prova el gran canvi de punt de referència que està vivint la geografia a casa nostra.

Els fogatges de l’edat moderna, en el cas que estudiem, contenen diverses qüestions molts interessant en aquest sentit. La primera és el fet que en el fogatge de 1515 es confonen les cases i les persones. D’aquesta manera, a Sant Cebrià de la Móra hi vivien persones com Andreu Clot, Samion Perera o Pere Joan Codina, persones físiques que representaven agrupaments humans (famílies o unitats domèstiques) i que eren inscrites al costat que cases senceres, com per exemple “Lo mas Figuera”.

Aquests petits fragments de roca i minerals no són altra cosa que una part del substrat mineral que forma la vall de l’Avencó. De fet, en el fons, no són altra cosa que petites parts d’una massa rocallosa que podem dir que és la mateixa muntanya. Per diferents processos fisicoquímics, el substrat mineral que forma el sòl -que no és uniforme en tot el terreny estudiat- es va esquerdant i finalment se’n desprenen petits o grans blocs. Així apareixen les pedres.

 Repartits pel territori català es troben, amagats per alguns racons, cingleres o vorals de camí, uns clots o solcs –també coneguts com cassoletes- a les roques als quals se’ls associa alguna llegenda. Generalment es tracta de narracions que atribueixen aquests forats a petjades deixades en moment de juguesca entre un sant i el dimoni.

Així comença l'interessant article que Joan Arimany ha escrit sobre unes petjades de sant Martí i de sant Antoni a Osona. Ho podeu llegir aquí: http://devocioteca.blogspot.com/2008/07/de-quan-els-sants-caminaven-per-osona.html