Avencó

Un mas poc més que maleït

 

L'any 1831, el propietari d'una de les grans cases del Brull, demanava no pagar els censos del mas Cargol, perquè aquest, que havia funcionat com una masoveria, estava derruït per l’aigua i diversos accidents.

Per esbrinar si tenia raó o no, es va demanar la participació del que avui dia diríem un perit, Pedro Vidal. En la seva carta-informe de 1832, aquest va assegurar que el mas Cargol era un terreny petit col·locat a sota d'un ribazo i una gran penya que forma el límit del mas del Brull. A sota hi havia una llengua de terreny que arribava fins a la riera d’Avencó i que era del mas Boix.

Segons aquest home, es tractava d'un terreny inculte (un pedregar amb matolls de boix), sense herbes (de pastura, s'entén), els arbres que hi havia eren tan petits que cap d'ells no necessitava les dues mans per agafar-ne el tronc i només hi creixia espígol. A més a més, el terreny havia estat deteriorat per les pluges, perquè era molt pendent, i l’aigua s’havia endut la poca terra que hi havia. A més, estava exposat als despreniments dels cims.

Segons l'amo del terreny, temps enrere hi havia intentat fer una rompuda i, de les set collites que normalment es podien fer en una rompuda, a la tercera ja no li va donar fruit. També deia que antigament aquest terreny era plantat de vinya i sembrats, i que hi havia una casa, però que en aquell moment no en quedava cap mostra i la casa no se sabia on havia estat. Insinuava que segurament havia quedat soterrada per les pedres que es desprenien dels cimals. Aquest terreny no servia per a res al seu propietari, que només el podia fer servir per passar amb el bestiar (tot i que podia fer-ho per altres llocs).

Pedro Vidal va estar a punt de qualificar de maleïda aquella terra, perquè, fora del mas Cargol encara hi havia vinyes , tot i que afirmava que no ho podia creure per diferents raons (suposem que era un home amb un esperit positivista i crític).

Si el document d'on s'ha extret aquesta informació està datat i signat, no passa el mateix amb un paper, que reproduïm a la fotografia, en el qual s'indica la zona i la possible ubicació del mas Cargol. Com es veu, es trobava just en el límit entre les parròquies del Brull i d'Aiguafreda (creiem que la creu del Brull que apareix a la part inferior correspon al que avui dia anomenem creu de Parròquia.

 

 

Mapa

Castanyers del Rector

Avui he pogut anar al Solei de la Vinya de la Mora, un espai a la cara sud de la carena que va de Picamena fins al Clot. Primer he pujat fins a la Roca Alta, però deu estar mal situada al mapa de l'ICC, perquè no hi ha cap agulla ni roca important en el lloc on ho indica i, segons les rodalies que tinc mirades, no hauria de ser tan amunt.

Una pedra que promet

El diumenge 22 de maig de 2011, vaig sortir a provar un GPS que m'havia deixat un company de feina. I vaig decidir anar a un lloc a prop de casa que conegués bé. D'aquesta manera, vaig enfilar el camí de la Calma, en direcció a un lloc que de moment no vull precisar.

Només arribar a mitja pujada ja em vaig adonar que m'havia descuidat la màquina de fotografiar a casa i que el dia era radiant. Va ser una llàstima.

Una família de la Calma

El padró de Tagamanent de 1936 recull que al Clot de la Móra hi viu la família d’Andreu Vila Vila (nascut el 30 de novembre de 1880). Es tracta d’un pagès que declara que viu de plantar patates i del bestiar. La seva dona, Concepció Clapés Serra (nascuda l’1 de novembre de 1885) es dedica a les feines de la casa. Tenen 7 fills, els cinc primers nascuts al Brull i els dos darrers a Aiguafreda, fet que ens indica que ha estat una família amb un moviment geogràfic constant, tot i que de poca volada.

30 de març de 2007

Avui he tornat al Saní i he seguit flanquejant cap al nord. El camí nou encara existeix. He trobat un dels baixants i l’he remuntat fins al lloc on hi ha la pista i diu “vista panoràmica”. Des d’allà he seguit un camí que va per sobre del cingle, que ràpidament baixa i que torna al Saní. Em sembla que hi havia passat fa anys, però no ho tinc clar.

Despossessió i paisatge

Avui he tornat al Saní. La meva idea era pujar fins a la carena i baixar cap a l’avenc que vàrem trobar a la Vinya Boja. Però només arribar a la casa he trobat que hi havia un camí nou. De fet, es tracta del camí que havia seguit abans i que ressegueix la vall a mitja alçada.
Amb el temps que ha passat, algú l’ha estassat i, a més a més, s’hi ha fet una mena d’autopista. Feia molta calor, i el recorregut ha estat llarg.

Anàlisi dels rodals del Saní

Avui he anat del Brull al collet de Cerdanya, passant pel molí de dalt. He pujant seguint una carena per on havien esmatassat el límit i hi havien posat cartells d’acotat de caça. Es tracta d’un alzinar carbonejat, però en arribar a dalt he trobat el que em sembla que era una artiga. Es veu pel canvi en la vegetació. De la pista cap avall hi ha:

 

 

Una zona de bosc alt i tancat amb:   

De nou al Saní (9 de maig de 2001)

Avui hem anat amb la Carme i l’Eckart a la Serra de l’Arca. Els ha interessat molt el cas de can Bauma. Al Saní hem trobat tres persones que s’han quedat tan sorpreses com nosaltres de veure’ns. Ens han explicat que volen continuar la pista fins al Saní, perquè serà un primer pas per conservar i recuperar la zona. També que a la Casanova de Canyelles hi estan fent un alberg. Ens han explicat que entre la Casanova i Sant Miquel hi ha un poblat ibèric. Hauré d’anar a trobar-lo.

7 de maig de 2001

Avui he tornat a fer el Baixant de la Figuera, però aquest cop venint des de dalt, des del Baixant de la Creu (?). De fet, enmig del baixant he trobat un camí magnífic que anava flanquejant fins a enllaçar amb el de la Figuera. Està ple de carboneres i en una he trobat una intrusió magmàtica molt interessant. Després he pujat pel Solà. Al costat del Solà he trobat un forn de calç abandonat i diversos camps ara reboscats.

Sobre els baixants (1 de maig de 2001)

Avui havia quedat amb l’Eckart i la Carme per anar a la serra de l’Arca i ensenyar-los algunes coses, però els mal temps ens n’ha fet desistir. Però com que una cosa són les previsions i una altra el temps atmosfèric, aquest matí he pogut escapar-me una estona.

De nou a l'Avencó

Després d’anys de no anar-hi, he tornat al treball de camp existencial. Amb el meu fill gran, en Martí, hem pujat fins a can Serra de l’Arca. L’abandonament, patent anys enrere, ha estat abandonat. Una màquina ha entrat dins del pati de la casa i se n’ha endut una mica de runa. Els camps dels voltants han estat netejats a cops de màquina.

26 d’abril de 2001

Avui he tornat al Saní i he pujat directe cap a ponent, sortint a sobre el cingle, a la Creu de Parròquia. Estava buscant una manera de portar l’Eckart a visitar la zona, però el darrer tros està massa malament. Un cop a dalt, just al costat de la Creu de Parròquia he trobat un corriol que baixava un altre cop en direcció a la vall. L’he seguit i m’he trobat un camí esborradís que anava per sota del cingle. Hi ha diverses feixes i alguns camps abandonats.

22 d'abril de 2001

Avui he anat a Llers (Alt Empordà) a fer una cursa d’orientació i hem corregut per un terreny que era ple de murs de pedra de fins a dos metres d’ample. Aquí he vist més clar que a l’Avencó que l’acció humana ha donat forma a l’espai.

23 d’abril de 2001

Avui he anat des de can Serra de l’Arca fins al coll del pla de la Creu, passant pel Saní. Després d’haver-ho provat en dues ocasions anteriors, avui he pogut trobar aquest camí que el mapa de López Cortijo indica clarament. Al costat de les runes del Saní hi ha una font que encara es podria aprofitar. Els senglars hi van a abeurar-s’hi. La font està col•locada en el contacte entre la calcària (a sobre) i els materials triàsics (pedra d’esmolar, pedra sorrenca).

17 d’abril de 2001 - Serra de l'Arca

He pujat des de la Bisbal, pel camí de can Serra de l’Arca. On s’ha de deixar la pista m’he desviat i l’he seguida. No tarda a baixar i creua un rierol. Aquí hi ha un munt de corriols de senglar que arriben per beure una mica d’aigua que queda en un petit clot. Passat un tap de bardisses, la pista continua, però al cap de poc l’he deixada perquè he trobat les restes d’un antic camí d’uns dos metres d’ample. Està escortat per murs de pedra.

Les patates de la Calma

Durant bona part de l’edat mitjana i moderna els cereals foren una de les fonts d’aliments més habituals. Amb l’arribada de la patata d’Amèrica i la seva difusió entre totes les classes socials, aquest tubercle es convertí en un magnífic aliment que en algun cas (Irlanda, especialment) va ajudar a salvar la vida de capes socials molt àmplies.

Les vinyes (16 de abril de 2001)

El llibre d’Enric Garcia-Pey sobre la toponímia de Tagamanent, en el seu índex toponomàstic, conté 50 referències per a l’entrada vinya. Entre elles, les vinyes del Bellit, les del Montcau, les de Picamena, de Puig-agut, del Purgatori, del Soler, etc. Indrets tots ells que avui dia ens semblen qualsevol cosa excepte una vinya. En tot cas, pinedes o alzinars han substituït aquesta liana (Vitis vinifera) altra hora tan estesa. Brucs, alzines, pins i altres arbres i arbustos ocupen el lloc dels ceps que la fil•loxera no va poder matar.

16 d’abril de 2001

He recorregut la zona NW d’Aiguafreda. He estudiat les terrasses i parets seques que hi ha al costat del GR-2. Primer, només sortir de les darreres cases de la urbanització, he vist una gran quantitat de feixes, algunes d’un metre i mig, com a molt, d’ample. Després he passat per una cabana de vinya que hi ha just al costat del GR. Davant d’aquesta cabana hi ha un antic camp amb el sòl pla.

Toponímia i antroponímia

Els fogatges de l’edat moderna, en el cas que estudiem, contenen diverses qüestions molts interessant en aquest sentit. La primera és el fet que en el fogatge de 1515 es confonen les cases i les persones. D’aquesta manera, a Sant Cebrià de la Móra hi vivien persones com Andreu Clot, Samion Perera o Pere Joan Codina, persones físiques que representaven agrupaments humans (famílies o unitats domèstiques) i que eren inscrites al costat que cases senceres, com per exemple “Lo mas Figuera”.

Les pedres

Aquests petits fragments de roca i minerals no són altra cosa que una part del substrat mineral que forma la vall de l’Avencó. De fet, en el fons, no són altra cosa que petites parts d’una massa rocallosa que podem dir que és la mateixa muntanya. Per diferents processos fisicoquímics, el substrat mineral que forma el sòl -que no és uniforme en tot el terreny estudiat- es va esquerdant i finalment se’n desprenen petits o grans blocs. Així apareixen les pedres.

Sant Cebrià de la Móra

Sant Cebrià de la Móra és el cas més clar de conversió d’un part del medi ambient en un element cultural. L’edifici, de clara construcció romànica, es va construir a partir de la pedra d’esmolar vermella que composa el substrat on s’aixeca l’església. Poc a poc, arrencant carreus al medi, es va anar construint un objecte que deixava de ser un element natural per convertir-se en un element cultural.

Les feixes

Les feixes són un exemple de com el medi ambient, sense deixar de ser ell mateix, esdevé un medi humanitzat. Per fer una bona feixa, el primer que cal és fer un mur que segueixi de prop les corbes de nivell del terreny i que eviti així la pèrdua del sòl laborable. En aquest procés, els rocs que es troben enmig del futur camp serveixen per construir el marge i alhora, la seva utilització, evita que facin nosa en el terreny que serà conreat.

Pedres sobreres

Quan es vol explotar agrícolament un espai, algunes de les coses que fan nosa són la vegetació i les pedres. La vegetació, des de la invenció del foc, no suposa cap problema important. En canvi, les pedres sempre ha estat més complicat de fer-les desaparèixer.

Els colors

Els colors canvien quan la roca o els arbres es mullen. L’escorça d’un pi, en estat sec, sembla blanquinosa, però esdevé fosca quan es mulla. Tot el paisatge canvia quan es mulla, perquè deixa de transmetre’ns les mateixes sensacions.

Un camí depèn de nosaltres i d’ell mateix

16 d’abril de 2001:

Contingut sindicat