Geografia_Existencial

Un mas poc més que maleït

 

L'any 1831, el propietari d'una de les grans cases del Brull, demanava no pagar els censos del mas Cargol, perquè aquest, que havia funcionat com una masoveria, estava derruït per l’aigua i diversos accidents.

Per esbrinar si tenia raó o no, es va demanar la participació del que avui dia diríem un perit, Pedro Vidal. En la seva carta-informe de 1832, aquest va assegurar que el mas Cargol era un terreny petit col·locat a sota d'un ribazo i una gran penya que forma el límit del mas del Brull. A sota hi havia una llengua de terreny que arribava fins a la riera d’Avencó i que era del mas Boix.

Segons aquest home, es tractava d'un terreny inculte (un pedregar amb matolls de boix), sense herbes (de pastura, s'entén), els arbres que hi havia eren tan petits que cap d'ells no necessitava les dues mans per agafar-ne el tronc i només hi creixia espígol. A més a més, el terreny havia estat deteriorat per les pluges, perquè era molt pendent, i l’aigua s’havia endut la poca terra que hi havia. A més, estava exposat als despreniments dels cims.

Segons l'amo del terreny, temps enrere hi havia intentat fer una rompuda i, de les set collites que normalment es podien fer en una rompuda, a la tercera ja no li va donar fruit. També deia que antigament aquest terreny era plantat de vinya i sembrats, i que hi havia una casa, però que en aquell moment no en quedava cap mostra i la casa no se sabia on havia estat. Insinuava que segurament havia quedat soterrada per les pedres que es desprenien dels cimals. Aquest terreny no servia per a res al seu propietari, que només el podia fer servir per passar amb el bestiar (tot i que podia fer-ho per altres llocs).

Pedro Vidal va estar a punt de qualificar de maleïda aquella terra, perquè, fora del mas Cargol encara hi havia vinyes , tot i que afirmava que no ho podia creure per diferents raons (suposem que era un home amb un esperit positivista i crític).

Si el document d'on s'ha extret aquesta informació està datat i signat, no passa el mateix amb un paper, que reproduïm a la fotografia, en el qual s'indica la zona i la possible ubicació del mas Cargol. Com es veu, es trobava just en el límit entre les parròquies del Brull i d'Aiguafreda (creiem que la creu del Brull que apareix a la part inferior correspon al que avui dia anomenem creu de Parròquia.

 

 

Mapa

Un gravat segurament iber

Fa dies vàrem penjar en aquest espai unes fotografies d'uns gravats que vàrem trobar al nostre poble. Es tracta de tres panys de paret on es veuen diferents figures, fonamentalment línies rectes. Aquests gravats els vàrem trobar ja fa anys, però no els havíem donat importància fins que, de casualitat, algú ens va dir que podia ser alguna cosa arqueològicament important.

Vàrem demanar opinió a diferents persones i finalment vàrem aconseguir fer una visita al lloc amb dues persones de reconeguda solvència en el tema. El resultat és que la major part dels gravats són d'època imprecisa, possiblement moderna o fins i tot contemporània. Haurien estat gravats fets sobre altres gravats més antics. Fins i tot hi ha un pany de paret on es llegeix la paraula España.

Segurament eren gravats fets per pastors o per picapedrers. La zona en qüestió -que no localitzem per protegir els gravats- sembla que era un camí de pas, que encara estava en funcionament als anys setanta del segle XX. En alguns racons i especialment a les balmes es veu clarament que s'han arrencat pedres, segurament per fer servir per a alguna construcció. Aqueta localització hauria afavorit la progressiva reelaboració dels gravats, que han donat lloc així a un palimpsest.

Al costat d'aquest gran grup, possiblement protegit pel fet de trobar-se a una alçada més gran, han aparegut unes formes que segurament són lletres iberes. De moment, encara en falta la confirmació "oficial", però tot sembla indicar que ha estat així.Si és així, n'haurem de parlar un altre dia.

Us deixem amb la fotografia dels gravats ibers i un reportatge fotogràfic del conjunt.

gravat iber

 

Cingles

L'Afrau del Muntanyà

 9 de gener de 2011 

Avui he anat a seguir la riera de Martinet, més concretament la zona més amunt de l’Afrau.

A partir de la masia, seguir el riu és impossible. Per això he anat al Muntanya i hi he deixat el cotxe. He baixat al torrent fins on acaba la pista que porta a una antiga pedrera. Després he remuntat seguint el torrent: hi havia un corriol!

He arribat a la presa del Molinot i he donat una volta fins al límit sud del camp de golf. Després he pujat al jaciment iber de Montgròs i he baixat a la font dels Empouadors per un camí que tampoc no sortia al mapa (com el tros després de la pedrera). Per no pujar al Bruguer he tornat enrere fins a Montgròs i he continuat fins a baixar al riu. Aquí he trobat un camí que m’ha permès anar baixant fins a l’Afrau (però no seguint el curs del riu, sinó per la riba esquerra).

De la casa he pujat cap al nord, però a mitja alçada he trobat un camí que m’ha dut al baixant de Roquerols i de nou al cotxe. A l’inici del baixant es veuen uns graons excavats a la roca i per la solella del Petges hi ha moltes carboneres, algunes molt grans. 

He vist el que segurament són les restes d’antigues construccions. Arribant a l’Afrau, els pins me n’han delatat la proximitat. 

Es fa estrany veure pins pinyers enmig d’un alzinar tan dens i tan a prop del bosc de ribera. Però per sota dels pins es detecten traces d’antigues feixes. Suposo!

Visita al Purgatori de Tagamanent

Aquestes festes he anat dues vegades al Purgatori. Volia fer-hi una petita exploració per veure què hi trobava.
Els antecedents són fàcils d’entendre: vaig parlar amb un home de Centelles que em va dir que el salt del Purgatori rebia aquest nom perquè allà hi purgaven la llana. Purgar la llana era rentar-la.

El Roc Foradat i la Cadira d'en Galceran

A Santa Maria de Merlès, però tocant a Prats de Lluçanès, hi ha dues pedres que fa temps que em criden l'atenció, tot i que són força conegudes. La primera és el roc Foradat, que hi ha qui pensa que va ser un lloc de culte, relacionat amb el món dels ramats. En la roca s'endevinen dues fornícules comunicades per un petit forat. Però la tradició diu que aquest era el lloc on s'estava la Napa, o on guardava les gallines que robava, una bruixa que va ser acusada de matar una nena l'any 1766. A casa seva es va trobar un braç de la criatura i el fetge cuit amb sang. Per aquest motiu va ser executada l'any següent.

No massa lluny d'allà hi ha la Cadira d'en Galceran, que podria ser que també fos un lloc de culte. El nom, però, li ve del fet que el dirigent carlí Josep Galceran i Escrigues, fill de Prats de Lluçanès, hi fou ferit mentre dirigia les operacions de les seves tropes. De tota manera, en un dels costats de la roca hi ha una representació fàl·lica força evident que podria reforçar la idea que estem davant d'un lloc de culte a la fecunditat.

Més informació:

http://www.feec.es/Informacio%20Gral/sender/fitxes/prova/fitxa_etapa.php...

http://guiaeix.com/guiaeix/zonanord/guia3/itinerari1/pag5.htm

 

 

 

 

  

.

De nou a l'Avencó

Després d’anys de no anar-hi, he tornat al treball de camp existencial. Amb el meu fill gran, en Martí, hem pujat fins a can Serra de l’Arca. L’abandonament, patent anys enrere, ha estat abandonat. Una màquina ha entrat dins del pati de la casa i se n’ha endut una mica de runa. Els camps dels voltants han estat netejats a cops de màquina.

26 d’abril de 2001

Avui he tornat al Saní i he pujat directe cap a ponent, sortint a sobre el cingle, a la Creu de Parròquia. Estava buscant una manera de portar l’Eckart a visitar la zona, però el darrer tros està massa malament. Un cop a dalt, just al costat de la Creu de Parròquia he trobat un corriol que baixava un altre cop en direcció a la vall. L’he seguit i m’he trobat un camí esborradís que anava per sota del cingle. Hi ha diverses feixes i alguns camps abandonats.

22 d'abril de 2001

Avui he anat a Llers (Alt Empordà) a fer una cursa d’orientació i hem corregut per un terreny que era ple de murs de pedra de fins a dos metres d’ample. Aquí he vist més clar que a l’Avencó que l’acció humana ha donat forma a l’espai.

Toponímia i antroponímia

Els fogatges de l’edat moderna, en el cas que estudiem, contenen diverses qüestions molts interessant en aquest sentit. La primera és el fet que en el fogatge de 1515 es confonen les cases i les persones. D’aquesta manera, a Sant Cebrià de la Móra hi vivien persones com Andreu Clot, Samion Perera o Pere Joan Codina, persones físiques que representaven agrupaments humans (famílies o unitats domèstiques) i que eren inscrites al costat que cases senceres, com per exemple “Lo mas Figuera”.

Som el medi perquè ens el mengem i ens el bevem.

Segons les darreres formulacions de la física, les molècules que formen el nostre cos físic es renoven totalment en uns períodes de temps que es poden determinar. D’aquesta manera, mantenim la nostra unitat tot canviant completament. Seguim essent els mateixos fins i tot quan les cèl•lules i les molècules que ens formen van canviant constantment. A aquesta manera d’entendre la realitat se l’anomena biodansa.

Els colors

Els colors canvien quan la roca o els arbres es mullen. L’escorça d’un pi, en estat sec, sembla blanquinosa, però esdevé fosca quan es mulla. Tot el paisatge canvia quan es mulla, perquè deixa de transmetre’ns les mateixes sensacions.

Un camí depèn de nosaltres i d’ell mateix

16 d’abril de 2001:

Els camins

Els camins es perden quan en realitat els tens a quatre metres. No són realitats lineals, geomètriques, sinó realitats que depenen de la nostra percepció. Però no només depenen d’això, sinó també dels cicles ecològics perquè a la primavera el creixement de la vegetació els pot tapar. A l’hivern els boscos semblen més transparents; sembla que es pugui passar a través seu.

Filosofia del medi ambient. Idees per no desentendre la natura

Visió des de lluny: Des de l’estació de Sant Martí de Centelles, la vall de l’Avencó sembla rodejada d’altes muntanyes de colors verds. Les cases del poble, en primer terme, ens semblen un element forani, radicalment diferent de la natura que forma el teló de fons. Són cases unifamiliars, arrenglerades una al costat de l’altra. Cases sense personalitat. Només una, amb els porticons de colors, denota una certa imaginació. És la meva, la de l’autor d’aquesta recerca.

Contingut sindicat