Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

A Santa Maria de Merlès, però tocant a Prats de Lluçanès, hi ha dues pedres que fa temps que em criden l'atenció, tot i que són força conegudes. La primera és el roc Foradat, que hi ha qui pensa que va ser un lloc de culte, relacionat amb el món dels ramats. En la roca s'endevinen dues fornícules comunicades per un petit forat. Però la tradició diu que aquest era el lloc on s'estava la Napa, o on guardava les gallines que robava, una bruixa que va ser acusada de matar una nena l'any 1766. A casa seva es va trobar un braç de la criatura i el fetge cuit amb sang. Per aquest motiu va ser executada l'any següent.

No massa lluny d'allà hi ha la Cadira d'en Galceran, que podria ser que també fos un lloc de culte. El nom, però, li ve del fet que el dirigent carlí Josep Galceran i Escrigues, fill de Prats de Lluçanès, hi fou ferit mentre dirigia les operacions de les seves tropes. De tota manera, en un dels costats de la roca hi ha una representació fàl·lica força evident que podria reforçar la idea que estem davant d'un lloc de culte a la fecunditat.

Més informació:

http://www.feec.es/Informacio%20Gral/sender/fitxes/prova/fitxa_etapa.php...

http://guiaeix.com/guiaeix/zonanord/guia3/itinerari1/pag5.htm

.

Després d’anys de no anar-hi, he tornat al treball de camp existencial. Amb el meu fill gran, en Martí, hem pujat fins a can Serra de l’Arca. L’abandonament, patent anys enrere, ha estat abandonat. Una màquina ha entrat dins del pati de la casa i se n’ha endut una mica de runa. Els camps dels voltants han estat netejats a cops de màquina.

Avui he tornat al Saní i he pujat directe cap a ponent, sortint a sobre el cingle, a la Creu de Parròquia. Estava buscant una manera de portar l’Eckart a visitar la zona, però el darrer tros està massa malament. Un cop a dalt, just al costat de la Creu de Parròquia he trobat un corriol que baixava un altre cop en direcció a la vall. L’he seguit i m’he trobat un camí esborradís que anava per sota del cingle. Hi ha diverses feixes i alguns camps abandonats.

Avui he anat a Llers (Alt Empordà) a fer una cursa d’orientació i hem corregut per un terreny que era ple de murs de pedra de fins a dos metres d’ample. Aquí he vist més clar que a l’Avencó que l’acció humana ha donat forma a l’espai.

Els fogatges de l’edat moderna, en el cas que estudiem, contenen diverses qüestions molts interessant en aquest sentit. La primera és el fet que en el fogatge de 1515 es confonen les cases i les persones. D’aquesta manera, a Sant Cebrià de la Móra hi vivien persones com Andreu Clot, Samion Perera o Pere Joan Codina, persones físiques que representaven agrupaments humans (famílies o unitats domèstiques) i que eren inscrites al costat que cases senceres, com per exemple “Lo mas Figuera”.

Segons les darreres formulacions de la física, les molècules que formen el nostre cos físic es renoven totalment en uns períodes de temps que es poden determinar. D’aquesta manera, mantenim la nostra unitat tot canviant completament. Seguim essent els mateixos fins i tot quan les cèl•lules i les molècules que ens formen van canviant constantment. A aquesta manera d’entendre la realitat se l’anomena biodansa.

Els colors canvien quan la roca o els arbres es mullen. L’escorça d’un pi, en estat sec, sembla blanquinosa, però esdevé fosca quan es mulla. Tot el paisatge canvia quan es mulla, perquè deixa de transmetre’ns les mateixes sensacions.

16 d’abril de 2001:

Els camins es perden quan en realitat els tens a quatre metres. No són realitats lineals, geomètriques, sinó realitats que depenen de la nostra percepció. Però no només depenen d’això, sinó també dels cicles ecològics perquè a la primavera el creixement de la vegetació els pot tapar. A l’hivern els boscos semblen més transparents; sembla que es pugui passar a través seu.

Visió des de lluny: Des de l’estació de Sant Martí de Centelles, la vall de l’Avencó sembla rodejada d’altes muntanyes de colors verds. Les cases del poble, en primer terme, ens semblen un element forani, radicalment diferent de la natura que forma el teló de fons. Són cases unifamiliars, arrenglerades una al costat de l’altra. Cases sense personalitat. Només una, amb els porticons de colors, denota una certa imaginació. És la meva, la de l’autor d’aquesta recerca.