Petjada del Dimoni de Comiols

Furgant per la xarxa he trobat la petjada del dimoni de Comiols. Era en un web més que recomanable, el http://www.artesadesegre.net/ de Ramon I. Canyelles.

Segons ens explica en Ramon, “Conten encara avui la gent gran que, segons la tradició, el diable voltava per les serres i el Bosc de Comiols, fent tota classe de maldats. La gent van fer moltes pregàries per fer-lo fora del terme i de la població i finalment ho van aconseguir. El diable va sortir corrent, esperitat, del poble en direcció sud, va continuar cap a l'església de Sant Romà, va continuar cap avall girant a la dreta cap al cap del Cinglo que dóna al barranc, i des d'allí, va fer un gran salt cap a l'altre costat del barranc i el van perdre de vista per sempre més. Però a l'indret on va prendre embranzida i va fer el gran salt, fou tanta la força que va fer que va deixar una urpada marcada a la pedra. Aquesta urpada és la petjada del Diable, que encara avui es pot veure i que la gent de Comiols, sempre que tornen a l'antic poble encara van a visitar per quedar convençuts que el diable havia marxat per sempre.”

En tenim unes quantes fotografies a http://www.artesadesegre.net/MARQUESAT2008-08-11UEP/index.htm Aquesta petjada està entrant al poble pel costat sud, per on porta la pista, just al damunt de la pujada que mena al pla on es troba la població. Està indicada per una petita fita de pedres.

El Peu de Crist de Guissona

L'any 1623, Pere Alsina, un frare franciscà natural de Guissona, torna a aquesta vila després de passar quatre anys a Jerusalem. Amb ell arriben diverses relíquies,
“(...) entre les quals aportà la forma y planta del peu de Cristo quan sem pujá lo dia de la Senció lo Sel i la qual deixá emprentada a la montanya del monte Oliveti (...)", "(...) una forma i pitjada del peu de Cristo, la cual dona asi a Nostra Senyora del Claustra de Guissona (...)”.

El pas de Sant Serni

Sant Serni, patró del poble, va passar per Ogern predicant la religió cristiana. Cansat de caminar, es va aturar a reposar al cap d'una roca al lloc dit el Pas de Sant Serni. Diuen que és vora la rasa, a l'altra banda de la Baell i a sota mateix de l'església de Salsa.
Tant sant era l'home i tan feixuc es trobava pel cansament que, en seure a la roca viva, van quedar marcades per sempre les empremtes (dels peus i del cul) de pa positura d'estar assegut”.

Retaule del Roser de Riner

Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona s'exposa un retaule del segle XVII on una de les escenes representa l'ascensió del Senyor i s'hi veuen perfectament les seves petjades sobre el terra del mont de les Oliveres.

Segons el catàleg del fons del museu, és el retaule de la Mare de Déu del Roser de la parròquia de Sant Martí de Riner i podria ser que hagués estat obra de Pedro Fernández entre 1625 i 1640.

 

Petjada de Sant Marc

Segons va publicar C. A. Torras en la seva guia del Berguedà de 1905, sant Marc va travessar d'una camada des de la serra de la seva ermita (Sant Marc de Brocà) fins a Falgars posant un peu a Santa Cecília. Aquí hi va quedar la marca del seu peu.

Diu Torras: "No fa pas molt temps se mostrava encara una pedra ont hi havia marcada una petjada de mig pam de profunditat, la qual se atribuïa al peu de dit sant"

Petjada de Sant Martí de Vidreres

Joan Amades va recollir una llegenda l'any 1915 de boca de mossèn Planes que diu que “En un cingle del camí ral de Lloret a Vidreres hi ha una altra petjada d'aquest sant. Sant Martí féu juguesca amb el Diable de qui faria un salt més llarg. El Diable, en saltar, caigué al mig de l'estany de Sils i sant Martí anà a caure a l'Esparra. Per fer un salt tan gran hagué de prendre molta embranzida i deixà marcades les petges arran del cingle”.

 

 

 

 

 (continua...)

 

Una excursió aprofitada!

El món és petit i boterut. Ho demostra que rodant amb la bicicleta he conegut el Carles, que ja havia fet una aportació en aquest web i que m'ha tornat a insistir en l'origen medieval d'alguns peus de déu, concretament els del Berguedà.
M'ha convençut! Els peus de déu de Bagà serien una part d'un tipus de premsa de vi medieval.

Llegendes dels Minairons

Petjada de la Marededéu de Santa Margarida (2)

 

Amb el guiatge del Xevi Roviró he aconseguit trobar la petjada de la Marededeu de Santa Margarida d'Ardola. Segons sembla, tot i que caldrà verificar-ho, als anys quaranta es feia una processó a la font quan hi havia necessitat d'aigua i s'hi banyava una imatge. Tal com es pot veure a la foto, el dipòsit d'aigua de la font té una forma que recorda lleugerament el d'un peu força més gran del compte. 

 

 

 

 

 

 

El Roc de Sant Urbici a Serrateix

Enmig dels camps que hi ha al sud-est del poble es troba un bloc aïllat conegut amb el nom de Roc de Sant Urbici. Segons la llegenda, sant Urbici hauria estat martiritzat en aquest indret i com a prova s'esmenten unes marques vermelloses que hi ha sobre la roca. Una altra versió diu que en aquest lloc es va trovar el cos sant, després que li deixés un boig procedent de Bordeus amb el cadàver del sant a coll.

Huellas de santo y su uso didáctico: un clàssic del tema

En los caminos que conducen a los santuarios de Serrablo, con relativa frecuencia los romeros pueden observar marcas en las piedras que según la tradición corresponden a huellas del titular del templo cercano. Així comença el magistral text d'Enrique Satué que es pot consultar aquí: http://www.serrablo.org/las_huellas_de_santos_y_su_uso_didactico

Petjada de la Marededéu de Santa Margarida

Segons va recollir Xevi Roviró, una vegada, la Mare de Déu va passar per la font de la Petjada de la Mare de Déu de Santa Margarida i com que feia molta calor i tenia set va anar a buscar-hi aigua i hi va deixar marcada la petjada.

"La petjada, ja força desgastada, encara es pot veure al peu mateix de la font. El fet que hi anés la Mare de Déu a assedegar-se fa que aquesta sigui considerada com la font amb l'aigua més bona de la contrada".

Petjades osonenques

 Repartits pel territori català es troben, amagats per alguns racons, cingleres o vorals de camí, uns clots o solcs –també coneguts com cassoletes- a les roques als quals se’ls associa alguna llegenda. Generalment es tracta de narracions que atribueixen aquests forats a petjades deixades en moment de juguesca entre un sant i el dimoni.

Així comença l'interessant article que Joan Arimany ha escrit sobre unes petjades de sant Martí i de sant Antoni a Osona. Ho podeu llegir aquí: http://devocioteca.blogspot.com/2008/07/de-quan-els-sants-caminaven-per-osona.html

 

 

La Pedra de Sant Gabriel a Veciana (segle XVIII)

Segons un document que podria haver estat escrit al 1772 per Pere Pasqual Cabanach, franciscà i ecònom de Veciana, un pastor estava desahogant sa corrent naturalesa sobre una pedra sota la qual hi havia un rètol que deia “Sant Gabriel”. En fer això, es va quedar lligat de peus i mans a la roca i només se’n desféu gràcies a l’ajut del sant. En vista del prodigi, els habitants de Veciana hi anaren en processó i decidiren dur la pedra a l’església parroquial, fet que no fou possible malgrat intentar-ho dues vegades, perquè cada cop es desencadenaven fortes tempestes de llamps i trons. El bisbe de Vic va donar permís per edificar-hi una ermita, erigida amb la col·laboració de tot el poble,[1] en el procés d’erecció de la qual es manifestà per dues vegades la intervenció del sant en proveir l’aigua necessària per a aquesta acció.[2]

El Peu d'Adam al paradís de Ceilan

En el capítol 35 de la Curiosa filosofía y tesoro de maravillas de la naturaleza examinadas en varias questiones naturales de Juan Eusebio Nieremberg (Madrid, 1639), es parla de la illa de Ceilan i es diu:

Petjades de Sant Miquel dels Sants!

El relat del viatge topogràfic que va fer Julio Serra al 1890 per les Guilleries és interessant perquè, en passar prop del santuari de Sant Segimon, parla d’unes petjades atribuïdes a sant Miquel dels Sants i de la cova on aquest s’hauria retirat.

Costum ripollesa

Seguint la receca sobre el tema dels peus, transcrit, i mantinc el títol original, un costum de Ripoll, ja perdut que va recollir Ramon Bonet en el seu llibre Vida i culte de Sant Eudald (publicat a Ripoll l'any 1984).

Els peus de déu al mont de les Oliveres

En la Vida de Nuestro Señor Jesucristo y de su santísima madre, escrita per Jean Croisset i traduïda per José Maria Díaz l'any 1862, es diu:

 

Primera notícia de la Petja de Sant Salvi

L’any 1890 apareix la primera referència que coneixem a la Petja de Sant Salví, al límit municipal entre Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu.[1] Segons l’obra Las Guillerías, publicada per Julio Serra al 1891, es tracta de

Relíquies dels peus de Crist


Tot i les prevencions del Concili de Trento, la documentació moderna parla d’una profusió de relíquies escampades per la nostra geografia, algunes de les quals corresponen a pedres relacionades amb les petjades de personatges sants, i concretament de Jesucrist.

 

La Petjada del Dimoni de Sant Hilari Sacalm

Gràcies a l'ajuda a distància del Joan Arimany (http://devocioteca.blogspot.com), que em va proporcionar una fotografia dels anys setanta, he pogut localitzar aquesta petjada, de la qual recordo haver llegit alguna cosa en un número de la revista Muntanya dels anys setanta. El Joan em diu que a la pàgina 79 del llibre de Xavier Fàbregas, Tradicions, mites i creences dels catalans (Barcelona: Edicions 62, 1979) hi diu “Prop de Sant Hilari Sacalm, després d’un parell de revolts de la carretera d’Anglès, un dimoni que fugia descalç hi va deixar una gran petjada: el seu peu, segons podem constatar, és una mica més gran que el de l’home”.

 

La petja de Sant Martí II

Avui he anat fins a Osor per mirar de trobar la petja de Sant Martí que hi ha en aquesta població. No ha estat fàcil, però al final crec que ho he aconseguit.

Si no vaig errat, es troba al punt UTM 0467066 – 4644644 – 242. S'hi accedeix des del pont de les Pedreres, que es troba poc abans del punt quilomètric 4 de la carretera que va d'Anglès a Osor. Es pot deixar el cotxe a l'altra banda del riu, on hi ha aparcament per 4 o 5 vehicles. Un cop aquí, cal tornar a la carretera i prendre un corriol que s'enfila just per l'altre costat (hi ha una petita tanca i un engornal per a l'aigua) i segueix, brut i ple d'esbarzers, el que era el camí tradicional. Primer puja fins que arriba a una mena de collet on comença a baixar. En aquest punt, a la banda esquerra, cal buscar una fita indicadora dels límits municipals.

Petja de Sant Martí (Osor)

Un magnífic treball dedicat a la toponímia d'Osor recull la llegenda de la Petja de Sant Martí i de la Cadira del Diable, en documenta el topònim històricament i en descriu l'emplaçament.

La natura en les llegendes tradicionals

Tot i que a casa nostra existeix una mitologia sobre l’origen del nostre planeta, la forma general de la terra va preocupar molt poc els pagesos i les pageses de la societat tradicional catalana. En canvi, hi va haver una major preocupació per explicar l’origen i les formes d’altres realitats d’escala mitjana o petita, com poden ser pedres, rius, edificis, etc. En aquest terreny, els estudiosos estem d’acord a acceptar que passem del món de la mitologia al de la llegenda.

 

Pedra de Sant Ignasi a Viladordis (Bages)

Un altre cas que podria tenir un cert interès és la pedra sobre la qual havia estat resant sant Ignasi al santuari de la Salut, a Viladordis, als afores de Manresa, però no n'hem pogut trobar cap referència històrica moderna. Fins i tot Fidel Fita (1872; 57) explicava que abans de marxar de Manresa, Sant Ignasi havia passat per Viladordis i amb aquest motiu transcrivia un text de 1632, escrit en un retaule de l'altar, que parlava de què el sant freqüentava el santuari, però no feia cap referència a la pedra.

Els màrtirs de Sellers o els Cossos Sants de Cardona

Gràcies al devocionista Joan Arimany (http://devocioteca.blogspot.com) he pogut arribar a un llibre publicat a Barcelona l'any 1594 on he trobat una referència a la petjada del cavall dels Cossos Sants de Cardona. En aquest document es diu que els màrtirs de Cardona eren molt amics del senyor de Sellers, “(...) y axi fugint dels Jueus saltaren ab sos cavalls en la terrra de Sallers de una montanya a altra, y ab un salt passaren mes de doce[nt]es passes: segos vuy dia se veu en les pitjades dels cavalls q resten en perpetua memoria esculpides en la terra.”

De peus i relíquies virtuals...

Val la pena donar un cop d'ull a l'article que s'ha publicat al Piscolabis Librorum.

 

Xiprer, símbol d'acolliment

A Catalunya hi ha una sèrie de contes i de llegendes que es refereixen al dret que tenien els pobres de passar la nit i d'hostatjar-se en algunes masies. Al Montseny, Martí Boada (1992) explica la llegenda de l'hereu de Figueroles, masia on se seguia el costum d'hostatjar els pobres. El mateix tema el trobem en Busquets i Punset, l’any 1903: a la masia de Viletes els pobres i viatgers s'hi podien hostatjar, i se'ls donava el sopar i el pa per a l'endemà.

Topònims de la caritat

Elvis Mallorquí (2003; 249) planteja la hipòtesi que la crisi demogràfica baixmedieval, les repercussions del concili de Trento i la política de pobres i expòsits del segle XVIII varen permetre “(...) una visió del món molt més influïda pel discurs ideològic de l’església, que acabaria traduint-se en la formació de topònims de contingut més explícitament religiós.” Les dades de què es disposa actualment així semblen indicar-ho.

Roc de Sant Hilari

Segons la llegenda que va recollir Mercè Lleonart, el dia de sant Hilari -patró del poble- un pagès de Vidrà anava al tros a treballar en comptes d’anar a missa. Un pobre que troba pel camí li recordà la data, però al pagès li va semblar que la feina no podia esperar. Així que va començar a treballar fins que un gran roc es va desprendre de la muntanya i el sepultà. Quan es visita el lloc, ens adonem que es tracta d’un bloc que fa anys -potser segles- que es va despendre del cim de la muntanya. En aquest punt cal remarcar que la gent de l’indret ignora la llegenda, com ens ha fet saber Maria Mercè Lleonart i com hem tingut ocasió de comprovar nosaltres mateixos.

Contingut sindicat