Petjades de Jaume I a les Illes

Ja fa temps que en tenia referències, però em sembla que ha arribat el moment de parlar-ne. Més que res perquè Caterina Valriu i Tomàs Vibot varen recollir en cinc itineraris per Mallorca tots els llocs relacionats amb la llegenda de Jaume el Conqueridor.

Entre aquests llocs hi ha diverses petjades del rei o del seu cavall, entre les quals esmento Ses Potadetes (Esporles), Sa Potada des Cavall (Banyalbufar), Sa Potada des Cavall del Rei en Jaume (Sóller), Sa Roca del Rei en Jaume (Campanet) i Sa Pota del Rei (tres indrets amb el mateix nom). Això sense comptar altres topònims i lloc que fan referència a aquesta figura però que no es refereixen a petjades.
Cal reconèixer el valor del treball de Valriu i Vibot, que han fet un treball erudit i alhora rigorós. Erudit en el sentit que hi ha les diferents referències a aquestes petjades que s'han pogut conèixer. Rigorós perquè cada indret segueix un mateix esquema i s'acompanya d'una fotografia. D'aquesta manera no hi ha dubte que el lloc realment existeix.

 

Informació de l'obra: http://ccuc.cbuc.cat/record=b3536218~S23*cat

Els gegants de la neu

Al començament, els gegants regnaven sobre les muntanyes pirinenques i els humans hi varen pujar cercant cacera. Perquè no entressin en els seus dominis, el gegant Puigmal els va ensenyar a fer formatge. D'aquesta manera la humanitat va aprendre a viure a baix, al fons de la vall. Però un dia hi van pujar de nou perseguint un ramat de cérvols i varen matar el gegant.

Una cosa semblant es deia de l'Aneto: aquest gegant hauria ensenyat als humans la indústria de la llet. Tots dos han estat convertits en muntanyes, l'una al Ripollès, l'altra entre el Vall d'Aran i la vall de Benasc.

Aquesta llegenda i algunes altres ens parlen d'una possible població dalt de la cadena muntanyenca, fet que planteja alguns problemes. És possible que aquestes llegendes tinguin un sentit ecosimbòlic que ens parli d'un cert tipus de societat?

Cadira del Dimoni de Nagol

Gràcies a la interessant pàgina del Jordi Casamayor he tingut coneixement de l'existència de la Cadira del Dimoni de Nagol, a Sant Julià de Lòria. Tal com diu el Jordi, es tracta d'una pedra de premsa de vi que conserva les marques per ajustar-la bé a la premsa. La gent de Nagol creien que assegut sobre aquest roc, el diable vigilava les seves vinyes.

D'aquesta premsa també se'n parla en el llibre de Michel Martzluff i Sergi Mas (Premses i vinyes d'Andorra, publicat per l'Institut d'Estudis Andorrans, pàg. 47), però en aquest cas no es donava cap explicació al topònim.

No és l'únic cas de premsa de vi, sòcol o quintà que apareix en aquesta pàgina, però sí que és l'únic en què hi ha un mínim de construcció llegendària. Per veure els altres casos i tancar d'una vegada l'origen d'algunes d'aquestes petjades, només heu de posar la paraula "premsa" en el seu buscador.

Queda clar, doncs, que algunes de les petjades que apareixen en la nostra geografia haurien estat contrapesos o quintàs de premses, algunes d'elles procedents de l'època medieval, tot i que tenien arrels (sembla ser) en el món grec.

Fotografia extreta de la pàgina web de Jordi Casamajor, que m'ha autoritzat a reproduir-la.

El Roc Foradat i la Cadira d'en Galceran

A Santa Maria de Merlès, però tocant a Prats de Lluçanès, hi ha dues pedres que fa temps que em criden l'atenció, tot i que són força conegudes. La primera és el roc Foradat, que hi ha qui pensa que va ser un lloc de culte, relacionat amb el món dels ramats. En la roca s'endevinen dues fornícules comunicades per un petit forat. Però la tradició diu que aquest era el lloc on s'estava la Napa, o on guardava les gallines que robava, una bruixa que va ser acusada de matar una nena l'any 1766. A casa seva es va trobar un braç de la criatura i el fetge cuit amb sang. Per aquest motiu va ser executada l'any següent.

No massa lluny d'allà hi ha la Cadira d'en Galceran, que podria ser que també fos un lloc de culte. El nom, però, li ve del fet que el dirigent carlí Josep Galceran i Escrigues, fill de Prats de Lluçanès, hi fou ferit mentre dirigia les operacions de les seves tropes. De tota manera, en un dels costats de la roca hi ha una representació fàl·lica força evident que podria reforçar la idea que estem davant d'un lloc de culte a la fecunditat.

Més informació:

http://www.feec.es/Informacio%20Gral/sender/fitxes/prova/fitxa_etapa.php...

http://guiaeix.com/guiaeix/zonanord/guia3/itinerari1/pag5.htm

 

 

 

 

  

.

La Pedra Dreta de can Giralt

L'any 1996 es va publicar un llibre sobre llegendes del Bages en el que es recull una llegenda d'Aguilar de Segarra que diu així:

 

A Còdol Rodon, hi ha moltes pedres, algunes de molt grosses. Un dia el propietari d'aquelles terres volia fer-hi un camp, però hi havia una roca molt grossa allà al mig. El pagès va dir que si algú treia aquella roca d'allà, ell li pagaria com a recompensa deu pessetes, que en aquell temps eren molts diners. Van anar-hi homes de tota mena i condició però ningú no podia moure la pedra. Finalment el pagès, cansat de tota aquella història, va decidir no fer el camp.

L 'endemà, però, se li va presentar un vellet molt pobre que li va dir al pagès: "Puc provar de treure d'allà aquella grandiosa pedra?".

I el pagès va contestar:"Proveu,proveu, però no podreu." El vellet, indignat, va anar fins a la pedra, la va aixecar misteriosament i la va tirar tan lluny que va anar a parar a cal Giralt. El pagès ho va veure i espantat va fugir corrents. El vellet, molt content, decidí d'anar a buscar el pagès perquè li donés les deu pessetes de recompensa, però com que no el va trobar es va quedar aquell fabulós camp, que encara avui es sembra.

 

La mirada humana i el mitopaisatge

Le mythopaysage était presque obligatoire pour les classes paysannes en raison de sa position structurelle ; elles ne pouvaient regarder autrement la nature qui les entourait. Comme on l’a vu ailleurs, elles voyaient des sommets que les élites ignoraient, des pierres et des lacs sans importance pour les gens des villes qui participaient d’une culture écrite. Mais les paysans voyaient ces choses en fonction d’un point de vue structurel et donc ils voyaient le monde physique comme un monde social; bref, comme deux mondes analogiques. C’était cette position structurelle qui donnait à voir quelques endroits comme le résultat du travail des minairons –et il ne faut point oublier que ces petits êtres sont comme des humains en miniature- ou des saints qui, eux aussi, présentaient une relation d’analogie avec les personnes car ils étaient sur-humains. Cette formalisation phénoménale des lieux n’était pas livre, et elle ne pouvait pas l’être : quand on arrive au village de Centenys on se rend compte que la punition de Mer qui transforme les champs en de grandes extensions de pierres était évidente. Les paysans ne pouvaient pas douter de ce niveau structurel, écologique, car les pierres sont toujours là, impossible de les en sortir pour les humains.
Mais si les pierres donnaient une sorte de caractère obligatoire à la perception du lieu, la formalisation in visu qui devrait instituer une représentation du lieu, une seconde «nature» par rapport à la réalité physique, était un peu plus libre. Mais jamais absolument libre. Il y a des lieux qui ont besoin d’un nom et d’autres non ; il y a des endroits qui réclament du sens et d’autres qui s’en passent, mais, quand on donne une représentation à un lieu, celle-ci n’est jamais libre : la nature n’est jamais vierge parce que notre regard n’est jamais vide. Il y a des lieux sans sens apparent, mais il y a aussi des lieux qui ont des sens différents, et on ne peut penser ni à une construction médiale du sens qui soit complètement libre ni à des lieux sans sens, à condition qu’ils ne soient pas indicibles. La différence entre le regard des élites modernes sur les montagnes et celui des paysans au fond des rivières et gourgs profonds est que dans un cas on n’en disait rien et que dans l’autre il y avait une série de légendes et de représentations en général qui permettaient de voir ce qui était invisible. Ce n’est pas du tout la même chose, l’invisibilité que l’indicibilité ; dans un cas on peut avoir un monde physique remplacé par une réalité phénoménale et, dans l’autre, il peut y avoir des choses physiquement réelles mais sans formalisation phénoménale, sans regard. On peut porter différents regards sur les mêmes choses, mais dans ces cas différents, nous parlerons de réalités différentes aussi.

La geografia mítica i el sentit de l'ecumene

Des pierres avec des formes étranges, des endroits bizarres, des faits morphologiques ou météorologiques difficiles à exprimer pour une mentalité paysanne agissent comme des prises pour permettre le déploiement de sens écouménal que les mythes proposent. Alors, ils deviennent des échantillons de géographie mythique qui nous transmettent une série de valeurs, ce qu’on a appelé mythopaysage. C’est une réponse à la nécessité humaine de maîtriser ce qui nous entoure, l’environnement.

Fait milieu, l’environnement devient compréhensible, prévisible, acquiert une échelle humaine. Mais l’environnement n’est pas uniquement une série de lieux et de choses dures, fortes, visibles ; il est aussi ce qu’il n’est pas à un moment donné. Les structures à niveau environnemental, les écosystèmes si l’on préfère, ne se forment pas uniquement à partir du présent, mais du futur et du passé.

Les animaux et les végétaux s’adaptent à vivre 365 jours pendant une année. Ils peuvent être le souvenir fossile d’autres époques climatiques ou peuvent se trouver en risque de disparition par l’effet d’un changement des caractéristiques chimiques du sol ou de l’air. Quand on s’approche de ces mécanismes physico-chimiques pour les comprendre, sans coupure, sans qu’on perçoive le saut, on entre dans le monde du milieu, de l’écoumène. On arrive à quelque chose qui ne va pas de soi, mais qui va avec le Nous. Comme Bernard Lassus nous l’a enseigné, les eaux contaminées d’une rivière peuvent faire un beau paysage. Le buis des ermitages peut vivre pendant des siècles grâce à l’action numineuse de la Vierge. Les masses d’air et d’humidité qui circulent dans l’atmosphère deviennent ainsi des êtres personnifiés; même le climat prend des formes humaines. Ce n’est pas seulement que quelques paysans pensent que quand il neige quelqu’un est en train de plumer les oies ; le phénomène est plus subtil : sans s’en rendre compte, les cycles écologiques ou climatiques ont porté les sociétés à habiter dans un monde humanisé. En convertissant la montagne en lieu de notre écoumène on a donné forme et explication au fonctionnement de la planète et de la biosphère ; et, en faisant de quelques parties de la nature le lieu de notre résidence, on a construit les villes et villages, les cabanes et abris qui ont changé la morphologie de la planète et parfois le fonctionnement de la biosphère.

 

La Roca del Cavaller (Sant Llorenç del Munt)

A Sant Llorenç del Munt, entre el coll del Correu i els Hostalets del Daví el camí ral s’estreny i avança per una zona ombrívola i escarpada.

Aquest tram havia estat escenari de nombrosos crims i robatoris protago­nitzats per bandolers, ja que era de pas obligat en el recorregut de Barcelona a Manresa. És entre aquests dos punts on es troba la roca del Cavaller, entre el cingle i el camí, fet que impedia qualsevol escapatòria.

Segons la llegenda, en aquest indret un cavaller que feia de correu va ser sorprès per uns bandolers que pretenien assaltar-lo. Veient-se atrapat, va esperonar ben fort el seu cavall i aquest va fer un gran salt sobre la roca i el barranc. Així va poder escapar dels bandits, que van quedar del tot boca­badats.

Segons diuen, la força amb què el cavall va saltar va deixar al terra una marca en forma de ferradura, que encara avui es pot observar.1

Segons les notes aportades per la font referenciada, aquest lloc també rep el nom de roca del Cavall o salt del Tinent, perquè un tinent de l'exèrcit s'hauria escapat de dos bandolers fent un salt pel barranc.

Aquesta informació procedeix de fonts orals, segons aquesta font. Però no deixa de ser curiós que l'estructura de la llegenda segueixi gairebé fil per randa el que en digué Antoni Ferrando i Roig en el llibre Les sendes dels Bandolers (P. 179), publicat anteriorment, llibre que, a part de situar millor la roca, no fa esment de la petjada.

Petjada de Sant Martí i el seu cavall a la Guàrdia

Segons una llegenda que va recollir Lluís Vilà i Collell als anys cinquanta, a finals del segle XIII, un minyó del mas Gonfaus de Santa Maria de la Guàrdia (avui municipi de Sagàs) afirmava que havia vist passar sant Martí de Tours sobre el seu cavall i que en el moment que arribava a un indret a un centenar de metres de l'església, al pla de la Guàrdia, el cavall s'havia agenollat i sant Martí havia fet el mateix abans de marxar. Sembla que això havia passat més d'una vegada fins que un dia el noi va veure que un dels bous que guardava es quedava quiet davant d'una cova a prop del lloc on el sant s'agenollava i pregava. Encuriosit, en anar-hi, hi va trobar la imatge de la Marededéu de Santa Maria de la Guàrdia.
Més endavant s'hi va aixecar l'església actual, que recordaria el lloc i el fet de la trobada. Vilà, hi afegia que “el poble devot i fidel veu, encara avui, el pas de Sant Martí amb el seu corcer, en les petjades o forats, en forma de ferradura, que són de veure en les roques del Pla de la Guàrdia”.

Dit això, només em cal agrair al Josep Sánchez la informació d'aquesta petjada i el material que m'ha enviat i, anar d'excursió a la Guàrdia....

Visita a Còdol Dret

Avui hem anat a l'ermita de Còdol Dret, a Roda de Ter, de la qual no puc dir més que el que ja va publicar Joan Arimany a la Devocioteca.

Arimany esmenta la llegenda recollida per Amades de la font de Sant Salvador, segons la qual aquest i sant Dalmau Moner tenien set i Salvador va tocar una penya amb el palmell de la mà i hi va brollar un raig d'aigua fresca i cristal·lina. Es tracta de la font de Sant Salvador que hi ha als afores de Santa Coloma de Farners.Vegeu-ne algunes dades més a http://www.francescroma.net/petjades/node/17. Sobre sant Salvador d'Horta, vegeu http://www.francescroma.net/petjades/sites/default/files/sant_salvador.jpg

 

Les petjades de sant Martí

Armé romain, le futur saint Martin de Tours (316-397) allait devenir un des premiers symboles de la pauvreté chré­tienne : aux portes d'A­miens, il partagea son manteau avec un pauvre qui tremblait de froid. En outre, sa vie fut une constante lutte contre le paganisme qui régnait sur les campagnes postimpe­riales, lutte entreprise par celui qui descendait lui-même d'une famille païenne, comme nous le montre son nom, Martinus, mis sous la protection du dieu Mars. On le reconnaît, armé d'une hache, abattant un temple très ancien et essayant de faire le même avec un pin voisin devenu objet de vénéra­tion. Placé devant la foule, on lui proposa de se mettre sous la trajectoire de l'arbre pour montrer que son dieu avait raison. "Miraculeusement" l'arbre ne le frappa pas et les païens furent convertis au Christianis­me. Avec saint Martin (et d'autres saints, bien sûr) on voit très clairement comme cer­tains paysans, même s'ils se disaient chrétiens, se livraient à des pratiques dites païennes et comme y renoncer pouvait les condui­re à la sainteté.

 

Una petjada a Querós

L'any 2003, Jaume Carbonés Parramon, nascut al 1916, en una entrevista publicada al web de l'Associació Amics de Querós (vegeu-la aquí), parlava del collet del Bagatell, on "segons la tradició popular és aquí on hi ha una pedra amb la petjada de Sant Martí".

De moment no n'hem pogut saber res més, però agrairem qualsevol informació.

Sant Jaume al castell d'Orís

A la primera meitat del segle XVIII, Feliu de la Penya diu que al castell d’Orís “(...) en romper qualquier piedra de la Peña, se halla en ella una Concha, como las que llevan los Peregrinos”.[1]

Aquesta idea va ser continuada per Pere Serra i Postius en un llibre sobre les meravelles rares de Catalunya (Siete maravillas raras del Principado de Cataluña, publicat a Barcelona vers 1745) on recollia alguns elements del meravellós que corrien per la societat barcelonina. Aquest llibre conté un capítol titulat conchas de la montaña de Orís en el qual es parla del fet que en trencar alguna pedra d'aquest lloc apareixien al seu interior unes petxines:

En una inaccessible Montaña, en el Termino de Oris, Obispado de Vique, en qualquiera estacion, y dia del año, (...) se puede ver, y observar una famosa maravilla: y es, que rompiendo qualquier pedazo de las grandes peñas que por ella se encuentra, se halla dentro de el como esculpida una perfecta Concha, ya grande, ya pequeña, como aquellas que llevan en el sombreo, y escl[a]vina los Romeros, y Peregrinos”.

Avui dia sabem que es tracta de fòssils, però Serra i la societat del seu temps ho va interpretar com un signe que sant Jaume havia passat per aquell lloc segles enrere. Segons un manuscrit, degut a la ploma del jurisconsult Lluís de València, que Serra afirma haver consultat al 1715, els amos del castell, “unos Cavalleros de la mas conocida, y antigua Nobleza de Cataluña”, haurien hostatjat sant Jaume. La prova, a banda de la tradició que ho explicava, era que “(...) siempre que se rompen con un martillo alguna piedra de la peña sobredicha, en la proporcion rompida, ò que queda, se vè figurada una Concha, que es la insiginia del Santo Apostol (...)”. Aquest manuscrit donava unes referències de l'any 1690, una a la ciutat de Barcelona i una altra provinent d'un causídico[2] d'Orís mateix, el qual li hauria fet notar que l'escut del castell d'Orís contenia una petxina. El mateix Serra explicava que després va experimentar-ho personalment l'any 1710 quan es trobava a Vinyoles i que es va endur una pedra a casa seva, tot i que la va perdre en el setge de 1714, quan la seva casa va ser bombardejada.

 


[1] Feliu de la Penya y Farell, Narciso, 1709, Anales de Catalunya. P. 13.

[2] Segons el diccionari de la RAE, “Procurador o representante de una parte en un proceso.”

 

Sobre el castell, vegeu http://www.salillas.net/castellscatalans/oris.htm

 

Sant Jaume al segle XVII

L'any 1623, Joan Garcia de Caralps parlava de dues llegendes relacionades amb petjades de sants. En aquest cas es tracta de dues petjades atribuïdes a sant Jaume, una a Galícia i l’altra a Lleida, tot i que aquesta darrera no sembla tenir una plasmació directa en el medi geogràfic. Caralps diu que aquestes dues petjades les havia inclòs en una recopilació que es diu De Canonizatione sanctorum, publicada també al 1623. La primera és el peu del romeu de Lleida:

 

En la ciudad de Lérida, hizo muchos milagros S Jayme, y entre otros sanò un pie a un peregrino, en cuya memoria està instituyda en essa ciudad una capilla, que en su lengua es llamada del peu del romeu, o del pelegri. Y en memoria de tantos milagros, cada año despues aca en el dia de san Jayme, compran los niños unas lanternillas de papel de varios colores, las quales nombran san Jaumet: y encendidas con unas candelillas de cera, reluzen aquellos colores maravillosamente en la noche, y disputan qual san Jaumet es mas hermoso.”

 

La segona és la marca del cos del sant que es conservava prop de Padrón (Galícia):

 

Por personas dignas de fe, se tiene relacion de la antiquissima tradicion, que tienen los naturales de aquella tierra de Galicia: y particularmente los Cardenales de aquella santa Iglesia, como el barco , y vaxel en el qual fue llevado el venerando cuerpo de S. Jayme de Jerusalen a España, despues de su martirio, es de piedra, y no de madera. Encima desta grande piedra, pusieron los dispicuplos de San Jayme su cuerpo santo, y diò la piedra lugar al santo cuerpo como si fuera de cera, y se hizo honda a manera de sepulcro, que todo el cuerpo dende los pies a la cabeça quedò dentro de la dicha piedra, hecha a manera de sepulcro, que no lo hizieran manos de hombr con tanta hermosura y proporcion. Noten este otro milagro, que nade la piedra como si fuera madera, en honra de san Jayme, y de sus discipulos. Y que los romeros y peregrinos que yvan a visitarle, rompian algunos pedaços del dicho barco, por su devocion, como a Reliquias. Dizen fue forçado meter la dicha piedra al hondo de un rio, cerca del Perdron, el qual (en el menguante del mar, donde desembarcaron los discipulos de san Jayme con el cuerpo santo) viene casi a descubrirse el dicho barco, que los romeros con sus bordones y palos llegan muy facilmente a tocar al dicho barco, o sepulcro de piedra, echo de manera de arca o barco.”

 

(Font: Garcia de Caralps, Juan: Historia de S. Oleguer. P. 145 i 147)

 

Petjada al Sant Misteri de Cervera

Segons Valeri Serra i Boldú, a l'esglesia del Sant Misteri de Cervera hi havia una petjada d'un dimoni. Segons la tradició, tot va començar un dia en què estaven traient el dimoni d'un endimoniat i quan li varen preguntar per on volia sortir, aquest va contestar que volia sortir pel dit gros del peu.

Total, que així fou. I en record, diu Serra, la gent ensenyava, mig en broma i mig seriosament, la petjada d'un peu marcada en una columna del púlpit, que seria la sabata de l'esperitat que va sortir disparada.

 

 

El dimoni de Devonshire

Es tracta d'una llegenda molt coneguda que va succeir al 1855, quan a Devon varen aparèixer una sèrie de petjades sobre la neu que mai s'ha sabut l'origen que varen tenir.

"The Devil's Footprints is a name given to a peculiar phenomenon that occurred in Devon, England, in 1855: after a light snowfall, trails of hoof-like marks appeared in the snow, following primarily straight lines for over 100 miles. The footprints were so called because some superstitious people believed that the footprints were the tracks of Satan, as they were allegedly made by a cloven hoof."

El fet ha estat fins i tot recollit per la wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Devil%27s_Footprints

Segons el diari The Sun, aquests fets s'haurien repetit al 2009: http://www.thesun.co.uk/sol/homepage/news/article2317157.ece

 

Petjades Pirineu enllà

Aprofitant quatre dies que ens hem escapat cap al Pirineu, hem anat a caure a la vila de Tarbes, a prop de Lourdes. La meva guia parlava d'un museu que es trobava al parc Massey, però el museu està tancat. De tota manera, també deia que en el parc hi havia un claustre amb un capitell que explica la història (diuen que ja es troba a la llegenda daurada) del pelegrí de Sant Jaume a qui acusen de robar en un hostal i que condemnen a ser penjat a la forca. A la tornada, el seu pare passa pel lloc i el troba encara viu.

 

 

Doncs això era el que buscava i, quina no seria la meva sorpresa quan vaig trobar una petjada en un dels capitells! Es tracta de la ja repetida Ascensió. Aquest claustre es va formar a partir de les restes de dos monestirs destruïts al segle XVI durant les guerres de religió. En podeu seguir la història a http://www.triesurbaise.com/cheflieu/histrie/cloitre.htm

Més informació: http://www.flickr.com/photos/10699036@N08/2406289664/

Deu ser que les petjades em persegueixen (tot i que crec que sóc jo qui les persegueix a elles), perquè em vaig comprar la tesi doctoral de Jean-François Soulet, de l'any 1974, que conté a la portada una escena de l'Ascensió.

De tornada, parada a Viella, i visita a l'església de Sant Miquel, i us ho creureu si us dic que en el retaule que hi ha també hi ha apareix una escena de l'Ascensió?

Les pedres de Sant Fruitós (Tarragona)

Amadeu-J. Soberanas recull en el seu llibre sobre les llegendes històriques de Tarragona que al que era la seu de la Diputació (actualment ajuntament de Tarragona) hi havia dues pedres grans en una de les quals es deia que s’endevinava el retrat de sant Fructuós. Segons la llegenda, Fructuós i els seus diaques, Auguri i Eulogi, esperaven l’execució de la seva sentència a mort, dictada pel governador de Tarragona, lligats a dues pedres que es trobaven al centre del Circ Màxim de la ciutat. Després de ser cremats, “unes mans pietoses volgueren esculpir la imatge de Sant Fructuós a la pedra on havia estat lligat el Sant; l’autor, tanmateix, no va poder acabar l’obra per por de ser descobert i deixà a mig desbastar l’estàtua”.
Aquestes pedres apareixen en una documentació de 1669, on ja es deia que eren les pedres on els personatges sans havien estat martiritzats, i no va ser fins al 1937 quan, en construir un refugi antiaeri, es varen localitzar i estudiar. Malgrat que es va provar de salvaguardar-les, l’any 1943 ja es deia que havien estat tallades per la meitat per facilitar-ne el transport i que es trobaven en un replà de les grades de la façana de l’Ajuntament. D’aquí varen desaparèixer i no se’n va saber res més (Nogués, 1943). Se’n pot veure una fotografia en el treball de Nogués i sembla ser que tenien un origen romà.

La petjada de Batzop (Vilamitjana, Pallars Jussà)

Diu la llegenda que Batzop era un home molt gran que vigilava o tenia compte de la regió. Tant gran era que va deixar la seva petjada marcada a la roca. Al seu costat s’hi veuen els forats dels peus del seu ase, que anava molt carregat, i del bastó que duia.
També hem sentit a dir que aquesta petjada podria ser atribuïda a Jesús, però el nostre informant, que ha tingut l’amabilitat d’acompanyar-nos fins al lloc, no en sabia res.
Pel que ens ha dit, aquesta llegenda no hauria estat publicada mai.

Petjada de Batzop (esquerra) i detalls de les petjades del seu ase (les dues extremes) i del bastó que duia (forat rodó del mig).

La Pedra Blanca de l’ermita de la Font de la Salut

A Sant Feliu de Llobregat hi ha l’ermita de la Salut, dita antiguament de la Font de la Salut. Segons la llegenda, hi havia una família molt rica de Sarrià que tenia moltes terres i molts béns, i es deia Través; eren famosos pels seus ramats de cabres, que anaven a pasturar per Sant Feliu.
Era un any molt dolent, les collites no eren bones a causa de la sequera, i hi havia molta fam i pesta.
Un dia, el pastor es va adonar que una de les cabres més petites del ramat no deixava de furgar amb les potes un dels racons del camp on menjaven herba. A més a més, estava agenollada com si estigués fent reverències a algú, no mirava ningú i estava amb el cap cot.
Avisat l’amo del ramat de tant estrany comportament, es va posar a cavar fins que van trobar una imatge de la Mare de Déu.
A partir de llavors, aquesta imatge ha servit per curar les malalties i per assegurar les collites. També donava fertilitat a les dones. Segons la llegenda, l’amo Travé, quan va veure tota la devoció i l’amor a Maria que havia despertat aquesta imatge, va fer donació del camp de pastures on s’havia trobat la imatge i va fer-hi construir un Santuari.

Petjada de la Reina Móra

A Siurana de Prades, es pot veure el peu del cavall de la reina móra que fugia dels cristians que anaven a prendre la fortalesa a l’assalt: és el Salt de la Reina Mora. Segons la tradició, la reina hauria preferit estimbar-se abans que caure en mans dels cristians. Hi ha versions que afirmen que la reina s’estava banyant en el moment que sentí els crits dels cristians clamant el seu cabdill -Canagó- que havia conquerit la vila. En veure’s sorpresa, nua mateix, va cavalcar i es llençà a l’abisme. Al terra encara es pot veure la marca del seu cavall.

Podeu llegir la llegenda a http://www.cornudellaweb.com/siurana/llegendes.htm

D'aquesta llegenda ja en parla Manuel Milà i Fontanals en la seva obra Observaciones sobre la poesía popular, publicada al 1853 (pàg. 96, nota 11): "(...) y se muestra todavía la huella del casco del bruto y el sepulcro de la reina, que así se llama un grande ataud arribado á su antiquísima iglesia bizantina".

Seria aquesta la tomba? 

Aquest mateix topònim també el trobem al castell de Verdera, a prop de Port de la Selva (Alt Empordà), però en aquest cas no sabem que existeixi cap petjada. Segons la llegenda, la reina hauria agafat el cavall per sortir a socórrer el seu marit que estava a punt de perdre la batalla. Però ella va caure del cim on encara avui dia es conserven les restes del castell. Les nits sense lluna, la gent del poble deia que sentien els gemecs de la reina (Pla, 1946).

Visita al Museu Diocesà de Tarragona

Aprofitant que havia de "baixar" a Tarragona per motius de gestió que potser algun dia explicaré, vaig muntar-me un dilluns de retrobament de velles amistats i de visita cultural a la ciutat.

Vaig veure muralles romanes, i turistes francesos i russos, però de tot plegat em quedo amb una peça del Museu Diocesà. Encara que de mala qualitat, us adjunto la imatge que en té penjada el museu en el seu web. Es tracta, un cop més d'una escena de l'Ascensió on es veuen els peus de Jesucrist en el moment d'enfilar-se al cel.

Segons l'audioguia que em varen proporcionar, es tractaria d'una part d'un retaule procedent d'Alcover, fet per Jaume Ferrer segon al 1457. Però el sistema de referenciació que fa servir el museu és tan precari que no ho puc assegurar. Ens ho vàrem mirar amb una persona del museu i em va suggerir que ho demanés a l'arxiu. Estic pendent que el mateix museu em respongui, cosa que no ha passat de moment.

A la vista de tants peus de déu en retaules, llibres i pintures la pregunta és com és que n'hi ha tan pocs en la nostra geografia?

Peus de Déu i premses medievals

Fa dies que em varen dir que algunes petjades, concretament els peus de Déu del Berguedà, podrien ser antigues peces de premses medievals. La veritat és que he buscat informació i no ho tinc clar, tot i que és una hipòtesi que segurament es demostrarà que és certa.

En tot cas, estic gairebé segur que, per la seva forma, tenen algun tipus de relació amb unes il·lustracions que apareixen al segle XVI en uns flos sanctorum editats en català. És possible?

 

L’estany d’Engolasters (Andorra)

Aquest llac, segons la llegenda, es va formar sobre una antiga ciutat que un dia va desaparèixer sota les aigües de l’estany. Diuen que, quan Sant Pere anava pel món, un dia va arribar a la ciutat d’Engolasters demanant caritat i un tros de pa. Totes les cases el varen engegar, excepte la de la fornera. Aquesta li va voler donar, però quan el va tenir fet li va fer llàstima haver de regalar-lo, i proposà a sant Pere, que anava disfressat de pobre rodamón, de fer-li’n un altre.

El Roc de la Forca (Andorra)

Les petjades de Joan Garí

Segons la llegenda, Garí era un ermità que es va retirar en una cova de la muntanya de Montserrat per trobar-se amb Déu. Fou tal la seva dedicació a la pregària que cada cop que anava a Roma les campanes del Vaticà començaven a tocar i fins i tot el papa sabia que aquell sant home arribava a visitar-lo. Un dia, però, el dimoni es proposà de temptar-lo fent-se passar per un altre ermità retirat en una altra cova alhora que endimoniava la filla del comte de Barcelona, Jofre el Pilós.

 

El comte, no sabent altre remei per guarir la seva filla Riquilda, va anar a veure Garí. Un cop guarida, Jofre va demanar que la noia restés amb l’ermità a la cova, per evitar un segon endimoniament. Aconsellat pel seu veí, el diable, Garí acceptà la companyia. Però la carn és feble i Garí després de pecar, va matar la donzella.
Quan varen anar a buscar-la, Garí els digué que havia marxat, però ja la seva pena era tal que decidí tornar a Roma a implorar el perdó papal. Abans d’arribar a Collbató se li va fer de nit i es posà a dormir sobre la roca. El dia següent, quan es va llevar, es va trobar dins d’un clot immens que havia sorgit com a conseqüència del pes del seu pecat: és el Llit de Fra Garí.
El papa de Roma va consultar el cel, el qual decidí no castigar-lo amb la mort, sinó que el convertí en una mena d’animal horrible, pelut i horrorós que caminava de quatre grapes. Amb aquesta aparença tornà a Catalunya i vagà per valls i muntanyes fins que arribà a Montserrat. Un dia, els homes del comte, que estaven caçant, varen trobar aquella estranya bèstia i la hi varen dur. Jofre el posà en una gàbia i els barcelonins s’acostaven a mirar-lo.
Va passar, però, que un dia, quan encara l’infant Miró era un nen, va reconèixer qui era en realitat l’estrany animal i li va dir: alça’t Garí, que Déu t’ha perdonat. Garí tornà a la seva aparença normal i hagué de confessar el seu pecat i on trobarien el cadàver. En anar a recollir-ne les restes, es trobaren amb un cos impol•lut i vivent. Segons va dir la mateixa Riquilda, la Mare de Déu l’havia cuidada tot aquell temps.
Uns anys més tard es va trobar la Moreneta i aquesta es va parar just al lloc on Riquilda havia estat enterrada (on ara hi ha el monestir). D’aquesta manera tothom comprengué que la filla del comte havia de ser l’abadessa del monestir de monges que es bastiria en aquell indret.
La llegenda de Joan Garí correspon al registre culte i ja la trobem en la relació del viatge que Jeroni Muntzer fa al segle XV al monestir de Montserrat. Hi ha prou elements per pensar que es vincula a la llegendística àrab. Com gairebé totes les llegendes té un sentit moral molt clar i en aquest cas ens parla de la fragilitat de la voluntat humana, sempre temptada pel dimoni per assolir convertir les persones en pecadores i d’aquesta manera poder-se-les endur a l’infern. Fins que es va retirar la imatge, aquesta servia per trobar parella amb qui casar-se si s’encertava a tirar-li una moneda.
 

La Roca del Diable d’Aspa

Segons la llegenda, al poble d’Aspa, a les Garrigues, hi ha una pedra marcada amb la mà del diable. El diable, per guanyar ànimes condemnades, va provocar un període de temps en què se succeïren ventades, sequeres, nevades, pestes i finalment una gran tempesta d’aigua i llamps. Suposem que l’objectiu, com en altres llocs, era fer renegar els habitants del poble, però no ho va aconseguir. L’únic que va passar va ser que, trobant-se el diable a la vora del riu Set, el va atrapar la tempesta en el moment que un llamp feia desprendre’s la pedra. Per tal que no li caigués al damunt, la va haver de deturar amb la mà. Per això, des d’aquell dia, els seus dits hi restaren gravats (Bellmunt, 1987).

A Aspa sembla que això de les pedres llegendàries que es despenyen per culpa del mal temps els va agradar, perquè també s’explica la història de la Roca dels Set Minyons que, segons Joan Bellmunt (1987) rebria aquest nom a causa de què hi ha set minyons enterrats a sota. Segons la nostra recerca sobre el terreny, es tracta d’uns joves que s’hi varen refugiar d’una tempesta fins que la roca va cedir i els va sepultar a tots plegats.
Prop d’allà, al Cogul, Joan Bellmunt ha descrit la Roca de l’Estamenya, que deriva de l’estam, la llana un cop pentinada, pel fet que un traginer d’estam va morir-hi despenyat. Encara per Sant Joan s’hi senten els crits del traginer, crits que se sentiran mentre al món hi hagi lladres (Bellmunt, 1987).
La pedra i els crits, doncs, ensenyen una moral, moral que també és present en una altra pedra del veí poble del Cogul. Segons aquesta llegenda, la pedra diria: “el que m’aixecarà, diner en trobarà, i ara que estic tombada, n’estic molt descansada”. Per si algú s’atrevia a aixecar-la, la llegenda ja deia que s’hi podria llegir: “l’esforç més gran de l’home estarà fet per la cobejança, car si no el mogués l’ànim de posseir no hagués fet l’esforç d’aixecar-me, torna’m a posar tombada que el vostre egoisme em deixa marejada” (Bellmunt, 1987).

 

Potada del Diable de Mieres

"Hi ha una altra Potada del Diable en terme de Mieres, vora el riu. El diable es proposava fer una grossa muralla per contenir l'aigua del riu i inundar el poble de Sant Miquel de Montmajor (sic). El diable treballava de nit i sant Martí de dia li desfeia la feina. A les tres o quatre nits de treballar, el diable, enfurit, abandonà l'empresa i de ràbia deixà marcades les petjades en la pedra. Tenia un peu de gall i l'altre de boc".

D'aquesta manera recollia Joan Amades una llegenda que li havia explicat mossèn J. Casassa. La llegenda, però, se situa a Sant Miquel de Campmajor, al Pla de l'Estany. Ha estat gràcies a les indicacions de J. P. que he pogut localitzar l'indret.

 

Potada del Diable de Sant Miquel e Campmajor Església de Loreto de Briolf

 

Petja dels Tres Dimonis

A Sant Aniol de Finestres hi ha l'anomenada petja dels Tres Dimonis. Es tracta d'una grossa llosa plana amb tres forats rodons, formant un triangle.

"Expliquen que per allà van passar tres diables i van deixar marcat a la roca la petjada del seu unglot. L’avi dels Saiols explicava als néts, a la vora del foc, que el diable es va trobar Nostre Senyor i aquest li féu el senyal de la Creu; el dimoni, impotent, no va poder evitar de caure de genolls i de cap a terra. De la ràbia, va treure tant de foc que deixà foradada la llosa per sempre més. Els masovers dels Saiols diuen que passar de nit per aquest indret feia malastrugança."

 

La petjada del diable del Capsacosta

Segons la llegenda, una noia de prop de Girona havia de casar-se amb un jove que vivia a l’altre costat del Ter, però el dia de la boda el riu anava gras i no podia arribar-hi. En aquestes que se li presentà el dimoni oferint-li fer un pont abans que el gall cantés a mitjanit, això sí, a canvi de l’ànima.

Contingut sindicat