Patrimoni.SPAM

L'altre dia em va arribar el següent missatge, que ens indica fins a quin punt és popular el que se suposa que és popular:

 

Patrimoni.gencat ha enviat un missatge amb el el formulari de contacte a http://francescroma.net/petjades/contact.

Hola,

Des del web Patrimoni.gencat ens volem posar en contacte amb tu per donar-te a conèixer el portal i els seus continguts: agenda, monogràfics, una televisió online, escapades, notícies, fotografies panoràmiques, descobertes, jocs, eines 2.0... El patrimoni català com mai l’has vist!

http://www.patrimoni.gencat.cat

Et volem presentar també el blog dels pat.escèptics per si els vols enllaçar des del teu blog o fer-ne esment en un post. Vols conèixer la cara més divertida i irreverent del portal?

http://elpatrimoninoemdiures.blogspot.com

Gràcies per fer créixer el patrimoni català amb nosaltres!

Una obra de cocons

Tinc sobre la taula una obra excepcional, les Llegendes de les Balears d'Andreu Ferrer i Ginart (1, 2). L'obra va tenir la desgràcia de guanyar el segon premi del concurs del Llegendari Català de 1927, i dic la desgràcia perquè en aquest pais ningú es recorda de les bones coses que no passen per ser les millors. Per sort, si més no en aquest cas, el temps ha posat les coses al seu lloc i més de noranta anys més tard aquesta obra ha estat publicada per l'Abadia de Montserrat en una edició a cura de Josep Massot.

No he pogut fer-ne més que una lectura ràpida i del capítol que més m'interessa, que us podeu imaginar que és el de les petjades (pàgines 269-277). Però una lectura de l'índex m'indica que es parla de les petjades de Jaume Primer, molt conegudes, però també que existien unes potades del cavall del comte Mal.

Una de les coses que m'ha critdat l'atenció és la llegenda de les ditades del Cocó, situades a Lloseta. Segons aquesta narració la Mare de Déu rentava la robeta del Bon Jesús sobre una penya que té una forma de barbacana (cova) "i en el paladar de la mateixa s'hi veuen tres foradets semblants a tres ditades. Molta de la gent qui va en el Cocó [capella de la Mare de Déu] vol posar els dits dins aqueis forats perquè creuen que així no surten padastres" (repelons).

Aquesta llegenda presenta diferents aspectes interessants, alguns dels quals sembla que s'han perdut a la nostra terra. El més clar és la utilització sanitària d'aquestes "petjades" (el següent cas és el de la petjada de sant Cristòfol, que servia perquè els nens no morissin de petits), però en aquest moment em vull centrar en el topònim Cocó.

En un altre lloc he recollit la llegenda de la Cadira de Sant Cristòfol a Olesa de Bonesvalls. En buscar informació sobre aquesta "petjada" Xavier Sánchez em  va posar sobre la pista dels cocons. Segons l'Alcover-Moll seria un "Clot natural obert en la roca, dins el qual es posa aigua quan plou o quan hi arriba la mar" i sembla evident que en aquest cas la cadira no seria altra cosa que un cocó (o cocona com es veu aquí), altrament dit una cadolla.

Ara em caldrà llegir amb calma el capítol dedicat a en Cocou, un personatge mític saltador que Andreu Ferrer recull en el seu treball. Podria ser que en Cocou fes cocons o cocones?

La Relliscada de l'ermita de la Roca

Ermita de la Mare de Déu de la Roca (Mont-roig del Camp)Gràcies a l'ajuda del Centre Miró de Mont-roig del Camp he pogut recuperar la Relliscada del Rei Moro de l'ermita de la Roca. Segons la llegenda, aquest personatge va intentar robar a l'ermita i mentre ho estava fent va començar una tempesta. En no fer-li cas, li va caure un llamp que li va fer caure l'espasa, de manera que va quedar marcada al terra. Unes obres fetes no fa massa anys la varen fer desaparèixer.

El cavall va veure com se li posaven roentes les ferradures i a cada salt que feia en deixava la marca a la roca. Finalment, va fer un gran bot que el dugué a caure a l'altra banda del barranc. El rei hauria caigut en un forat que el dugué a l'infern mentre la roca va quedar amb unes formes particulars. Vegeu el text de Vicenç Toda en els documents adjunts.

Encara avui dia s'anomena Baixada del Rei Moro la part del sender que hi ha just a tocar de l'ermita (entre aquesta i la font de l'Alzina). Des d'una mica més avall, just on el camí que ve de l'aparcament enllaça amb l'antic camí que puja per una mena de carena, poc abans d'arribar a la font, si mireu cap a ponent podreu veure dues figures de grans dimensions com si fossin esculpides a la roca. En realitat es diu que són dues cavitats. La de l'esquerra presenta la forma de les potes del cavall (o d'un elefant, segons la versió), mentre que la de la dreta sembla una figura humana gegant posada al costat del seu cavall.

Es diu que la relliscada es una veta allargada i blanquinosa que es veu en aquest lloc, però nosaltres, tot i buscar-la no la vàrem saber veure.

Una versió menys “literària” de la llegenda -que podeu consultar aquí- diu que el rei volia robar les joies que adornaven la imatge de la verge. Com que li volgué arrencar les arracades, la marededéu va gemegar i l'home, aterrit, va fugir amb el cavall que havia deixat a la porta de la capella. En fer-ho, li va caure l'espasa, que va quedar gravada al sòl. El cavall es va precipitar i va deixar marcada la seva relliscada en un petit cingle que hi ha poc abans d'arribar a l'aparcament.

 

 

Bibliografia:

 

  • "Ressó Mont-rogenc" núm. 22, pàg. 21 (3r trimestre 1987).

  • Estudi onomàstic de la vila i terme de Mont-roig del Camp, de Ferran Jové Hortoneda, pàg. 347.

Volem agrair a Josep Miquel Martí Rom l'ajuda aportada per recollir aquesta informació.

 

La pedra de Sant Vicenç a Catí

Ermita de Sant Vicenç a CatíLa reial vila de Catí, al Mestrat, té el privilegi d'haver estat visitada en diverses ocasions per sant Vicenç Ferrer. Com a mínim el sant hi va ser al 1410, quan la tradició relata que va fer un sermó des de dalt d'una pedra que encara avui dia es conserva i que es va instal·lar en una casa del poble.

Al deixar Catí, la gent el va acompanyar fins al coll on dos segles més tard s'edificaria una ermita en el seu honor, “(...) donde les dejó como recuerdo y confirmación de su doctrina una piedra como un pan, en la que hizo con su dedo pulgar una cruz, como si fuera sobre blanda cera”.

Aquesta pedra l'any 1618 es va col·locar en un nitxo de la paret de la capella que es va començar a construir al 1610. Malauradament, avui dia ha desaparegut.

La primera missa a l'ermita de sant Vicenç va tenir lloc al 1620 i pocs anys més tard, al 1627 i 1629, coincidint amb un moment de sequera, el poble hi va pujar en processó per implorar la pluja. Hi ha qui diu que va ser llavors que es va col·locar la pedra amb la creu gravada al nitxo de la dreta de l'altar major.

 

En una de les parets laterals de l'ermita, la de ponent, hi ha un forat on la gent introduïa la mà i part del braç per sol·licitar la gràcia del sant (vegeu foto). Es diu que també hi havia un altre lloc on els devots introduïen el cap de manera que aconseguien que no els tornés a fer mal durant la resta de la seva vida.

Forat on s'introdueix el braç per a la seva curació

L'any 1722 es va fer entrega a la parròquia d'una relíquia del sant i a partir de 1725 la imatge del sant va ser baixada amb freqüència amb motiu de rogatives per la pluja. L'any 1773 també se li va edificar una capella en un dels portals de la ciutat.

 

 

Informació extreta de:

http://www.catimenu.com/santvicent.htm

http://www.catimenu.com/ermites.htm

 

 

Dues petjades al Baix Camp

Roca de la Ferradura d'EscornalbouAprofitant aquestes festes, hem visitat el monestir d'Escornalbou i l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, al Baix Camp. L'objectiu era trobar les petjades que se suposa que havien deixat un parell de personatges que la nostra llegenda qualifica de “moros”, una en cadascun dels llocs.

Al monestir, avui dia convertit en museu, hem pogut observar una ferradura esculpida a caire del cingle que dóna a Vilanova d'Escornalbou. S'ha de demanar que us l'ensenyin, perquè només es veu des de dins d'una part de monestir que normalment no es visita, obrint una finestra. Ens han dit que podria ser que hagués estat feta molt recentment (després de la guerra). De tota manera, a la bodega del monestir hi ha unes pintures noucentistes que il·lustren la llegenda segons la qual un rei moro, que va segrestar la princesa i el seu cavall, en la fugida va relliscar i es van precipitar pel cingle, deixant aquesta empremta a la pedra.

De tota manera, sembla que aquí hi hauria “gato encerrado”, perquè Josep Mèlic, que coneix molt el lloc, ens va dir que la ferradura es trobava en un altre lloc, a mig camí de l'ermita de Santa Bàrbara (a sobre del monestir, al cim del turó piramidal) en un revolt ample de l'escalonat  que hi ha. Cal sortir del camí uns quatre o cinc metres i anar cap a la roca plana que forma un singlall una mica perillós: un esplèndit mirador damunt la vall de l'Argentera. Amb aquestes indicacions he trobat el lloc, però no puc dir que hagi trobat la ferradura, perquè la roca presenta alguns clots que ho podrien ser i en la roca plana que ens han indicat, justament no n'hi ha cap. El que sí que he trobat a prop del lloc han estat tres creus gravades en la roca, que segurament correspondrien a alguna estació del viacrucis. Pintura a la bodega del monestir d'Escornalbou

 

D'altra banda, a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, de Mont-roig del Camp, he parlat amb una dona que m'ha indicat on es trobava l'espasa i la relliscada del cavall del rei moro que volia robar les joies que adornaven la imatge de la verge. Com que li volgué arrencar les arracades, la marededéu va gemegar i l'home, aterrit, va fugir amb el cavall que havia deixat a la porta de la capella. En fer-ho, li va caure l'espasa, que va quedar gravada al sòl (segons aquesta dona entre la porta del santuari i una font que hi ha poc abans, pujant a la banda esquerra del camí). El cavall es va precipitar i va deixar marcada la seva relliscada en un petit cingle que hi ha poc abans d'arribar a l'aparcament. Tal com ens ha dit la dona, qui no ho sàpiga no ho coneixerà; i així ha estat: no hem pogut reconèixer ni la marca de l'espasa ni la relliscada. Però deixem constància que aquesta llegenda encara existeix (si en voleu saber alguna cosa més, mireu aquest article, que us farà pensar en la deessa Isis).

 

Petjades de les vaques de sant Isidre

Buscant per internet he trobat una petjada de les vaques de sant Isidre, que es trobaria a Jambrina, al nord de Castella i Lleó. Segons la llegenda:

"(...) decía la mi’abuela como San Isidro Llabrador, un santu muy querío y apreciao nel pueblu, puis cuando llega la sua festividá, cellébrase a lo grande, fácese un buen convite pa tol pueblu, y tien por costume, repartir pan y queisu.
Con esto rememoran, como San Isidro yendo conas suas vacas a arar, pisaron unas peiñas, y elli deijaron las suas cazuñas marcadas. A consecuencia d’esto, d’estas pisadas brota constantemente augua. Que nin en branu para.
Asina celebran nel pueblu la fiesta, con una cofradía bien grande y devota al sou patrón
." Font

Conflicte pel bosc a Sant Hipòlit de Voltregà, 1790

El 23 de novembre de 1790 al bosc del mas Casanova de Dalt de Sant Hipòlit de Voltregà es produeix una topada entre dos grups. D'una banda un grup de 18 persones que tallen llenya sense permís de l'amo del bosc; de l'altra, l'amo i uns quants mossos que es queixen que fa temps que hi estan fent tallades en contra de les ordenances de monts i que han insultat i atemptat contra l'amo (Pau Senmartí i Gallissans).

 Pel procés judicial que es conserva a l'Arxiu Episcopal de Vic se sap que el que va passar aquell dia només era un dels punts finals d'un procés que feia anys que durava. Però aquella vegada, els fets varen tenir una dimensió nova que va acabar amb quatre persones a la presó, com a mínim del 12 d'abril fins al 5 de juliol.

Petjada de Santa Caterina

A Torroella de Montgrí hi ha l'ermita de Santa Caterina. Segons la tradició, l'haurien fundada tres monjos o ermitans del monestir de Montserrat. També va ser l'escenari que va inspirar i potser ambientar la novel·la més famosa de Víctor Català, Solitud.

Però, fent una passejada virtual per la xarxa acabo de descobrir que la santa a la que està dedicada l'ermita també va deixar la seva petjada en aquest espai tan singular.

Segons es llegeix en el web les Gavarres,

Conta la tradició popular que els soldats romans -o sarraïns, mai ho he tingut clar- perseguien Santa Caterina per la muntanya que porta el seu nom, al terme de Torroella de Montgrí, seguint la ruta avui marcada pel GR 92 i que segueix l'itinerari de les capelles fins a la Creu, desviant-se després cap al Castell i cap a l'ermita de Santa Caterina.
En aquesta persecució, degut a l'empenta i a la força sobrenatural de la Santa, quedà la seva petjada marcada a la roca, essent visible encara en el dia d'avui
. (Font)

De moment, encara no l'he visitada, però la foto indica que realment existeix.

Més informació sobre l'ermita i algunes llegendes.

Què és això?

Pensajant per Sant Llorenç del Munt, al cami ral, vaig trobar aquesta pedra. És al mig del camí, en una superfície més o menys plana. Malgrat que he intentat que algú em digui què és, no ho he aconseguit.

Teniu alguna hipòtesi?

Una que vàrem descartar era que fos simplement un gravat per no reslliscar, però cal tenir en compte que són forats (cassoletes) i no bonys.

Una altra que també caldria descartar (?) és que sigui massa antic, perquè aquest tipus de roca es fa malbé molt ràpidament quan està a la intempèrie.

Roca de la Ferradura d'Escornalbou

Després de l'èxit de la Roca de la Ferradura del Cavall de Sant Marc i de la Pedra de la Ferradura de Montalt, vaig animar-me a buscar més informació sobre altres petjades d'aquest estil. I una cerca per internet m'ha dut a la roca de la Ferradura, al castell d'Escornalbou. Segons una versió,

 

La roca de la Ferradura, amb la petja gravada, ens recorda la llegenda del rei moro, que va segrestar la princesa i el seu cavall, en la fugida va relliscar i es van precipitar pel cingle (font)

 

Una segona versió parla del Salt del Dimoni, que sembla que s'hauria de trobar al costat de la font del Sarraí:

 

De fet, aquest espai, junt amb el camí que hi condueix, és l’escenari on transcorre la llegenda d’amor entre un sarraí i una cristiana. Diu la història que durant l’ocupació islàmica de la muntanya, el fill de l’emir de la zona i la dona del castlà d’Escornalbou es van enamorar. Un dia que els amants s’havien de trobar a la font, la dama, tement un atac del marit gelós, quan va veure l’enamorat dalt del cavall, va córrer a muntar-hi damunt. El cavall va començar a córrer camí amunt fins a l’indret que actualment es coneix amb el nom del Salt del Dimoni, es va aturar i va saltar daltabaix. Es diu que mai van aparèixer els cossos dels enamorats ni del cavall als peus de l[a muntanya? I que] el dimoni els estava esperant a baix per endur-se’ls a l’infern.

 

Per esbrinar el tema, m'he posat en contacte amb el castell, que actualment forma part del Museu d'Història de Catalunya, i m'han dit que la petjada existeix efectivament, que es veu des d'una finestra del mateix castell, però que cal demanar-ho perquè normalment no s'ensenya en la visita guiada que hi fan. També m'han dit que el Salt del Dimoni està al costat de la font, però que es tracta d'una altra cosa.

Mentre no se'm posa bé una escapada familiar, si algú hi va i en diu alguna cosa, sempre serà benvinguda.

El paisatge en els goigs catalans (segles XVI-XIX)

L'evolució dels goigs des del segle XVI fins al final del XIX permet veure com el sentiment del paisatge va sorgint d'una realitat religiosa que cada cop està més propera a la terra, i potser menys connectada amb les coses celestials.

D'entrada cal dir que no tots els goigs parlen dels santuaris i, quan ho fan, no hi trobem més de quatre mots, breus i concisos, per donar-nos aquest tipus d'informació.

Ara bé, com eren aquestes descripcions?

Evolució dels goigs a l'edat moderna

Si deixem de banda els aspectes relacionats amb la salvació de l'ànima, durant l’edat moderna, les necessitats existencials més importants de les persones se situaven en el terreny de la salut i de la meteorologia. Això és el que es desprèn de l'estudi dels goigs datats de l'edat moderna, els resultats del qual permeten dividir el període que s’està estudiant en dues fases clarament delimitades (vegeu el gràfic).

La ferradura del cavall de sant Marc (Berguedà)

Entre la Pobla de Lillet i el santuari de Falgars, en el camí ral que uneix aquests dos llocs, es troba una petita escletxa a la paret calcària la forma de la qual recorda en certa manera una ferradura de cavall. Segons la llegenda, en un temps molt llunyà sant Marc cavalcava per aquesta zona i es va aturar en aquest lloc per poder fer una mirada a la vall. Abans de marxar, va decidir anar a la serra de Falgars per visitar la Mare de Déu i demanar-li la devoció dels poblatans pel fet de deslliurar-los de la pesta. Des d'aquell dia de 1348  cada any pujarien a fer una visita al santuari de Falgars. Per recordar-ho va posar la petjada del cavall a manera de signatura.
Aquesta és la versió que en dóna Lluís González l'any 2008 en la reedició del llibre de Ramon Anglerill sobre la història de la Mare de Déu de Falgars.
Cal recordar que ja al segle XIX es parlava de petjades de sant Marc entre les ermites de Santa Cecília i Sant Marc de Brocà, però no sembla que estigui parlant d'aquesta en concret.
La ferradura es troba en el mateix camí ral, poc després del que avui dia s'anomena el Primer Grau, just després de passar el tros més complicat del camí. Efectivament, entre la Pobla i el santuari de Falgars hi ha uns dos-cents metres força complicats de passar amb animals, i és aquí on es troba la ferradura.
L'he poguda trobar perquè hi ha una pintada al terra que indica on és, però tot i això no l'he sabuda veure fins que se m'ha ocorregut mirar dins de l'esquerda (la petjada fa com una butxaca de cangur): hi he trobat diverses monedes. No hi ha dubte, doncs, que és la que us poso a la foto. I les monedes més antigues eren pessetes dels anys vuitanta del segle passat, o sigui que poc ajuden a datar la cronologia.
Ara, però, caldria intentar fer una hipotètica explicació d'aquesta petjada. Tot i que sóc força reaci a aquest tipus d'interpretacions, aquesta vegada em sembla que ens trobem davant d'un ritual de protecció en un pas difícil del camí. Deixar el tribut monetari era una manera de demanar la protecció del sant en aquest mal pas, o d'agrair-li, segons si es pugés o baixés. De tota manera, és només una hipòtesi. Si algun dia la poguéssim comprovar, es podria pensar que podria ser que aquestes monedes fossin recollides pels caminants que pugessin i que les deixessin a l'ermita, en alguna obra pia (l'aplec de Sant Marc era un dels importants allà). Com a mínim, Erkoreka n'ha descrit algun cas que funcionava d'aquesta manera al País Basc.

Tot i que és molt fàcil de trobar, diguem que la ferradura es troba en el punt 0414932 - 4676435 - 1055

Mapa ICC
El mapa de l'Alpina no la documenta.

Les Demoiselles vigatanes (1807)

El 27 de novembre de 1806 va aparèixer un pasquí anònim a la porta de la casa de Joan Puig, batlle del terme de Gurb (vegeu foto). El va trobar un colon, Isidre Codina, que li va dur. El dia següent, el batlle va decidir posar el cas en coneixement del corregidor i de la Sala del Crim de manera que s'interrogués a Codina sobre la informació que en pogués tenir.

El masover del mas Puig va declarar que el dia 27, abans que sortís el sol, es va dirigir a casa de Joan Puig per demanar-li un ase que necessitava per treballar. En fer això havia trobat l'escrit al terra, però semblava que anteriorment havia estat fixat en alguna paret o porta. No sabia qui li havia deixat ni va ser capaç de reconèixer la lletra del seu autor o autora. A instància del fiscal de l'audiència del Principat es va continuar amb les investigacions.

L'11 de desembre, un certificat de la sala del Crim establia que aquella nota amenaçava la vida del batlle de Gurb “(...) si dá auxilio á los Arrendatarios del tres, y tercio por ciento de los frutos que no pagan diezmo” i feia intervenir en l'afer al corregidor de Vic.

 

Aquesta és l'única referència que permet vincular aquest fet a un altre de molt més greu que va tenir lloc dies més tard. El fets varen tenir lloc el 30 de gener de 1807, quan “una partida de personas tisnadas de la cara y disfrazadas [havia] apedreado y apaleado á los Arrendatarios del tres y tercio por ciento”.

Catàleg de petjades a Euskal Herria

Acabo de descobrir un treball publicat l'any 1995 per Anton Erkoreka titulat Catálogo de las “huellas” de personajes míticos en Euskal Herria.

Erkoreka (Bermeo, 1950) es doctor en medicina, professor universitari i actualment director del Museu Basc de la Història de la Medicina i la Ciència. En el seu treball cataloga mig centenar llarg d'aquestes mostres, en descriu algunes dades i les data en moments tan dispars com la prehistòria o l'edat mitjana, sense oblidar que algunes són objectes d'origen natural.

Pel que fa a la seva classificació més formal, estableix sis tipus de petjades:

 

  • Cavitats o cassoletes d'origen natural que són interpretades com un producte d'un personatge mitològic o religiós.

  • Excavacions o escultures amb forma de peu humà fetes per un picapedrer en una llosa de pedra.

  • Alineacions de forats o cassoletes arrodonides, situades moltes vegades en monuments prehistòrics, sense llegendes associades.

  • Petjada de la peülla d'un animal en un camí de muntanya, normalment en un pas estret del sender i sobre una roca plana, que permet als animals que hi passen recolzar-se en aquest forat i salvar l'obstacle.

  • Incisions allargades en forma de cassoleta, formant sèries lineals i realitzades per picapedrers per tallar pedres (segons Erkoreka, no acostumen a anar associades a cap llegenda).

  • Marques en algunes pujades atribuïdes a les llantes d'un carro o a les petjades d'una serp gegant.

 

 

El treball acaba amb petjades en monuments i amb petjades domèstiques, sobre les quals no ens entretindrem.

Si voleu saber més coses sobre Erkoreka, cliqueu aquí.

Si voleu consultar l'article, cliqueu aquí.

 

Un llibre on es parla de petjades i altres coses

Després de més de dos anys de recerca sobre alguns elements religiosos i la seva relació amb el control meteorològic, acabo de publicar el treball Entre el folklore i la història.

L'obra, que se centra en el Bisbat de Vic dels segles XVII i XVIII, comença parlant de diferents rituals que eren utilitzats per aconseguir la pluja, o per aturar-la o per protegir-se de les pedregades. Més endavant es planteja la importància d'aquests fets, perquè el mal temps podia portar a crisis socials prou importants com les revoltes del pa de 1789 o la conversió en pobres de les capes socials més desafavorides.

Amb el pas del temps, però, la protecció dels sectors més febles va ser posada en qüestió, tot i que l'església va mantenir durant el període estudiat la seva defensa, per exemple, permetent el dret d'asil en alguns dels seus edificis.

De tota manera, el sorgiment d'una pagesia benestant, contraposada a la gran massa de jornalers i petits propietaris, va suposar canvis també molt importants. L'obra planteja que va ser aquest sector pagès qui va promocionar algunes figures sagrades, com sant Isidre o sant Antoni Abat.

En aquest context, alguns sants, com sant Miquel dels Sants o sant Ignasi de Loiola, varen ser utilitzats per protegir-se del mal temps.

En aquest treball, també s'examina com el "paisatge" català es va anar cristianitzant i se'n mostren exemples lligats als Sants Màrtirs vigatans i altres personatges. En aquest sentit, l'estudi de la toponímia històrica sembla ser prou concloent.  El darrer capítol està dedicat a parlar de les petjades de sants que hi ha en el Bisbat, on aporta documentació inèdita fins al moment (exceptuades les referències  que se n'havien donat en aquesta pàgina). 

El treball, publicat per Bubok Publising, es pot trobar en versió paper o en format digital a http://www.bubok.es/libro/detalles/18869/Entre-el-folklore-i-la-historia...

Si el llegiu, qualsevol comentari serà benvingut.

Pedra de la Ferradura

Avui he anat al Montalt (entre Arenys de Munt i Sant Vicenç de Montalt), a veure si trobava la Pedra de la Ferradura. I, efectivament, l'he trobada.

Es tracta d'una gran roca, posada en un coll on se separen aquests dos termes municipals i el del Dosrius, tot al Maresme.El gravat no se sembla massa a una ferradura, i així m'ho ha fet veure l'home amb qui he parlat i que m'ha indicat el camí. Tampoc no en coneix cap llegenda ni que se'n digués res d'especial.

Segurament es tracta d'una marca que delimitava antigues parròquies. Però tampoc no seria de descartar que tingués algun tipus de referència al lloc on se suposa que es troba: el dibuix podria suggerir la muntanya del Montalt, tot i que no s'entén què vol dir el traç vertical del mig. De fet, aquesta forma se sembla molt a l'escut de Sant Vicenç de Montalt (tot i que és dels anys vuitanta). Per altra banda, un petit escrit signat per un nen o nena que es deia Pau, en el llibre registre que hi ha al cim de la muntanya, va dibuixar de manera gairebé idèntica la muntanya on havia pujat.

Mai no m'hi havia parat a pensar-ho, però ara, en vista d'això, potser caldrà tornar-hi a barrinar.

En fi, si hi voleu anar, la trobareu al punt 0458138 - 4606148 - 521 (com que la lectura podria ser dubtosa, poso les coordenades que surten del mapa de l'ICC: 458181.57 - 4606395.04).

S'hi pot arribar amb poc més de mitja hora des de Torrentbò, un barri d'Arenys de Munt. Podeu deixar el cotxe a l'aparcament d'un restaurant que hi ha a la dreta i només heu de continuar la pista cap amunt. És fàcil si se sap localitzar el lloc. El mapa de l'Alpina del Montnegre-Corredor és de gran ajuda.

Petjades del diable a Xile

Oreste Plath, en la seva obra Geografia del mito y la leyenda chilenos (Grijalbo,1994) parla de la Patada del Diablo i diu:

"Varios obreros construían un fuerte en Corral. Uno de ellos era muy rendidor en el trabajo, a la vez que un tanto silencioso. No se sabía de dónde había llegao ni cuál era su nombre. En fin, sería uno de esos tantos pat'e perro.

A la hora del rancho, siempre sobraba el puesto que le correspondía al individuo aquel. Le buscaban; pero no se le encontraba en ninguna parte. Pronto las sospechas empezaron a actuar; y fue así como en cierta ocasión, los trabajadores hicieron una pequña cruz y montráronsela. El diablo, que éste era el personaje en cuestión, se enojó mucho; lanzó un puntapié y ahí quedó la señal, y reventó dejando el olor a azufre"

 

En un altre lloc, també parla de la "pata del diablo": "Entre San José de Maipo y Melocotón, en la piedra del cerro, está impreso profundamente el pie, porque aquí se apoyó para dar el salto sobre el río". D'aquesta llegenda en podeu trobar dues versions aquí i encara una altra aquí.

Sant Pere Màrtir a l'Estany

Fa anys que vaig publicar un article sobre la geografia de la caritat, basat en bona part en un treball etnogràfic en diferents llocs del nostre país. De totes les entrevistes, potser les dues més inte­res­sants són les que es varen fer a Santa Maria de l'Estany (Bages, tocant a Osona). A l'est del poble hi ha el puig de la Caritat (1010 m):

El Relliscall del Cavall

Amb aquest nom tan estrafolari, l'ICC anomena el que en un altre lloc hem dit la petjada de sant Miquel de la que parlava un poema de Magí Morera. De fet, no hi ha res com tenir amics i conèixer gent interessant, perquè consultant el tema amb el Carles, em va dir que es tractava de l'ermita de Sant Miquel de Montclar, a la Conca de Barberà.

Buscant per internet, el Carles em va fer veure que es parla d'aquesta petjada dient que es tracta d'un petit solc en l’espadat anomenat la Relliscada de Sant Miquel. Hom diu que és un senyal de la ferradura del cavall que duia el sant, el qual s’estava a la capella del castell de Queralt i, com que no volia romandre-hi, en fugí fent un salt, per damunt de la vall del Gaià, i anà a petar de potes contra el cingle del Montclar. (Font).

En un altre lloc es diu que pel que explica la llegenda popular, va saltar des del Castell de Queralt (un punt igualment elevat que es veu a l'Est) fins aquest indret. Si davallem uns metres per sota del cache podrem endevinal la famosa relliscada encara dibuixada sobre la roca (Font).

També en parla l'Enciclopèdia Catalana: hi ha un petit solc en l’espadat conegut com la Relliscada de Sant Miquel, de la qual la tradició diu que és un senyal de la ferradura del cavall del sant, que, saltant la vall del Gaià, topà de potes contra el cingle de Montclar.

Total, que amb aquesta informació, un dia ventós, m'he decidit a pujar-hi. Arribar al lloc ha estat fàcil, una mica més de mitja hora des del coll de Puig dels Gaigs, que es pot escursar si es vol seguir una mica més amb el cotxe. El paisatge és espectacular, amb unes àmplies vistes.

La relliscada es troba a un centenar de metres cap al nord-est, seguint un esperó que prolonga l'absis de l'ermita. El lloc és molt visible, perquè és una placa inclinada cap a la nostra esquerra (nord), força llisa. Es troba en el punt 0362049 - 4592068 - 914 , a la part inferior de la placa.

Quan hi he arribat he trobat un forat que m'ha semblat que era una petjada. Com que encara no hi tocava el sol, he decidit esperar una mica per veure si amb llum directa quedava la foto una mica millor. Com que feia vent i no em sé estar quiet, he decidit explorar pels voltants. Així que he pujat fins a la carena i, en baixar, amb una nova il·luminació, he vist clarament al terra gravades unes línies, com una U gegant. Això té mes forma de relliscada que no el primer que havia vist.

És clar que això és el que buscava. El que no sé, i no en tinc ni idea, és que devia ser, més enllà de la relliscada del Cavall de Sant Miquel.

Alguna pista?

Cartes divines

Pau Porcet (1788-1856) va ser un pagès de Sant Boi de Llobregat que va escriure un dietari amb molta informació de la seva vida i el seu context, que va ser editat per Jaume Codina l'any 1995 (1). El text conté una gran quantitat d'informació que serveix per entendre el funcionament de la cultura popular a inicis del segle XIX.

Una de les coses que m'ha cridat l'atenció d'aquest document és la referència que s'hi fa a dues cartes que varen baixar del cel i que Porcet va copiar en el seu dietari. Abans de passar a veure-les amb més deteniment, crec interessant exposar que la segona carta va arribar al seu poder l'any l'any 1811 i que la primera es refereix a uns fets que suposadament haurien tingut lloc el 1803; l'interès radica en què Porcet no les va transcriure fins a l'any 1817, quan una gran sequera duia de corcoll la pagesia del pla de Barcelona.

Petjada del cavall de sant Miquel

En un poema de Magí Morera i Galícia que duu per títol El Cavall de Sant Miquel es llegeix:

“A dalt de Sant Miquel s’es tan a prop del cel que boi no es veu la terra (...)
D’un núvol que duu el vent, el bes del sol ponent ne fa un cavall d’escuma
Que amb un fantàstic salt se’n va fins a Queralt... com si cerqués els comtes.
(...)
De tot aquell passat, tot just si n’ha quedat retalls d’una llegenda.”
“L’arcàngel Sant Miquel un jorn baixà del Cel sobre un cavall de plata.
(...)
Els moros, per tot lloc, el veien traient foc botant de cingle en cingle;
I es diu que, en fer un salt des de Monclà a Queralt, lliscà sobre una roca.
Encara al lluny se veu l’altivol pic on jeu l’antic castell a trossos,
I encara es veu el tall que el ferro del cavall deixà en la relliscada.
Tot lo demés s’ha fos: fins el cavall gloriós de Sant Miquel arcàngel”.

 

Algú en sap alguna cosa?  Qualsevol informació serà benvinguda.

Llegendari català triat per Carles Riba Bracons. Barcelona, Editorial Catalana SA, 1920.

Un purgatori entre Vic i Manlleu

Domingo Torrent i Garriga va ser un notari manlleuenc que l'any 1902 va publicar un llibre titulat Las leyendas de mi pueblo, fruit de la seva col·laboració amb la premsa local. Una de les llegendes que explica parla de la casa del Purgatori i explica l'origen d'aquest topònim.
Segons diu, aquesta història li havia explicat un capellà missioner que va morir a Austràlia en l'acte de convertint infidels, un dia que anaven a peu de Manlleu a Vic.
La llegenda diu que un grup d’estudiants del seminari de Vic van cap a Manlleu i se’ls uneix un cavaller que fa el mateix camí que ells amb motiu del comerç. A mig camí se’ls fa fosc i senten el toc d’ànimes de l’església de Sant Esteve de Granollers. Llavors, un estudiant proposa resar en honor de les ànimes i el cavaller hi assenteix tot dient que si no s’hi guanya res, tampoc hi ha res a perdre.
Acabada l’oració, el cavaller demana als seus acompanyants si creuen que el purgatori existeix, perquè ell considera que deu ser un invent dels capellans per tenir diners, que es diuen sufragis per les ànimes sense saber si són al purgatori o en un altre lloc, etc.
Això fa que entrin a discutir el tema a fons, fins que arriben a un lloc del camí que es diu Call Fondo. Aquí els apareix de cop

“(...) una viva y espantosa representación del purgatorio. Grandes llamas obstruían el camino, y en medio de ellas, ardían infinidad de personas, que, con las manos levantadas, clamaban al cielo misericordia, varias de las cuales habían sido conocidas de unos ú otros de los que absortos contemplaban aquel extraño suceso. Al poco rato cesó la visión, volviendo á quedar el camino del todo á oscuras”.

Tots plegats continuen el camí sense dir res i en arribar a Manlleu, després de passar el pont, el cavaller li dóna la mà tremolosa a l'estudiant i li reconeix que el purgatori existeix.
Aquesta és la història que li va explicar aquest seminarista i Torrent hi afegeix que a prop d'aquest lloc, a mà dreta venint de Vic a Manlleu pel camí antic, hi ha una casa de camp que es diu el Purgatori,

“(...) la que, según nos aseguró el mismo compañero, debe su nombre al singular suceso que nos refirió, y nosotros acabamos de contar á nuestros lectores”.

Algú en sap alguna cosa més?

Per exemple, on es troba?

Petjada de Sant Cristòfol al Sant Sepulcre (Penedès)

L’any 1893, a Vilafranca del Penedès, es publicaven uns Recorts de la infantesa. Fets histórichs y qüentos tradicionals de la meva terra que se suposa que foren escrits per Pere Alagret, un erudit local de notable interès.
Alagret dedica una part de la seva obra a parlar de l’ermita del Sant Sepulcre, al costat d’Olèrdola, i diu:

Prenem ab calma aquest curt revolt que té la pujada de la Serreta, ja que no’ns es posible avuy tot pujant pel dret, posar la nostra planta en lo peu de Sant Cristófol, petjada que al passar per eix lloch deixá enmotllada tal sant, segons la tradició, qual idéntica forma desaparesqué al obrirse no fa molt las modernas pedreras que per banda y banda del camí se afondeixen.”

Després de parlar d’aquesta petjada, el recorregut figurat d’Alegret arriba a l’ermita, on hi ha una figura d’una cabra col•locada en un forat obert a la paret darrere d’una urna, que treu el cap com si estigués mirant els fidels. Aquesta figura, diu el nostre autor, recorda la història d’un pastor que tenia una cabra que cada dia s’aturava a una esquerda i la feia fugir a pedrades. Un dia es va decidir a cavar i hi va trobar una imatge del Sant Crist, mort ,de mida natural i tot sencer.
El pastor ho va anar dient a tothom i es va reunir una multitud de gent que volia veure la imatge miraculosa. Més endavant s’hauria decidit de construir el temple.

Pau Estorch: serps, pedres i tamborins

Pau EstorchJoan Amades diu que el granit duu el nom de pedra d’ull de serp o bé de l’ull d’Abel perquè es creu que Caín va matar el seu germà aixafant-li el cap entre una d’aquestes pedres que li servia de coixí i una altra que li tirà al damunt. D’aquesta manera, els ulls d'Abel varen restar gravats per sempre més a la pedra. En una altra versió es diu que Caín hauria provat l’eficàcia del seu mètode, abans de posar-lo en pràctica, sobre el cap d’un d’aquests rèptils (Amades, 1994). Segurament la forma que té aquesta roca -la forma porosa i l’existència de petits cristalls de mica, que li donen una forma motejada amb un color fosc- va ser el que va permetre l’analogia entre el discurs llegendari, fortament inspirat en la bíblia, i aquest tipus de material.

Doncs bé, Pau Estorch i Sigués va publicar l'any 1858 una obra sobre la pedra escorsonera o serpentina. De moment deixem per més endavant qui era aquest personatge i llegim una mica el que deia de la pedra.

El Purgatori

El purgatori de CentellesEntre Centelles i Sant Martí de Centelles es troben dos topònims força curiosos.

D'una banda hi ha el salt de Ca i, una mica més avall el del Purgatori (vegeu mapa). Fins al moment només tinc un record molt vague del primer topònim al segle XVII, però el segon no recordo haver-lo vist en la documentació històrica que he consultat.

De tota manera, avui m'han ofert dues explicacions per a aquests topònims, que segurament provenen de la cultura popular (podrien ser etimologies populars?). Les explicacions són les següents:

 

  • El Salt de Ca rebria aquest nom perquè allà anaven a llançar els gossos daltabaix quan els volien matar.
  • El sot o salt del Purgatori tindria aquest nom perquè antiguament s'hi havia "purgat" la llana.

Segons em deien, purgar la llana seria rentar-la per eliminar-ne les impureses, extrem aquest que encara no he pogut documentar. Segons el meu informant, aquest procés s'hauria fet aprofitant l'aigua de la font Gran, que raja no massa més avall del salt del Purgatori. Fins i tot m'han dit que encara es conserva una de les basses que es feia servir per aquestes necessitats.

Serà qüestió de tornar-hi un dia d'aquests!

El Salt de la Reina Móra de Siurana

Petjada de la Reina MóraDèiem en un altre lloc que Antoni de Bofarull havia parlat de la petjada de la Reina Móra de Siurana en una obra publicada al 1846. Ara n'oferim més detalls.

Bofarull diu que "Inmediato al castillo, y á cuatro pulgadas solamente del precipicio, se halla en la peña un hueco semejante al que dejaria la pata de un caballo al pisar el barro.” (P. 45)

A més, continua aquest autor, el temps havia fet pedre moltes coses de l'antigor, però no havia pogut “(...) borrar ó extinguir el hueco ó señal que dejó estampado con la pata, desde la juntura al sobrepié, el caballo de la excelsa fugitiva. ¡Hasta los niños respetan la piedra de la señal que está al borde de la montaña, al llegar á cuyo punto no hay quien se atreva, sin horror, á asomar el rostro, y mirar el inmenso despeñadero que sirvió para el salto de la Reina Mora!” (P. 48).

Per completar la informació, en una nota diu que la llegenda l’ha treta de “(...) varios curiosos que han visitado el castillo y en especial de una pequeña memoria que escribió un amigo del Autor. El castillo se conserva aun, la creencia del salto de la Reina Mora sigui viva tambien y la marca ó señal del caballo puede verse fácilmente, pues, sin ponderacion, no hay en Ciurana quien ignore su significado y es mas que sumo el respeto con que se mira la piedra.” (P. 131)

Pel que sembla ens trobem davant d'una llegenda amb un contingut popular força clar, que era coneguda per la gent de la contrada i que, ja en aquell moment, algun estudiós o curiós havia publicat. De moment no hem pogut localitzar l'obra, però ja sortirà....

El que també sembla confirmar-se és que per la posició arran de cingle i la descripció que en fa, s'està referint al que mostrem en la imatge adjunta i no a realitats geogràfiques de major escala que a vegades han volgut ser identificades com el salt (en alguns casos sembla que es parli d'un releix en el cingle, en altres del mateix mirador...).

Font: Bofarull y Brocà, Antonio de, 1846, Hazañas y recuerdos de los catalanes

Petjades de Buda

For four centuries after Gautama’s death (approx. 483 BC), legends and facts about the Historical Buddha, his dialogues and his sayings, were preserved only in the memories of monks and followers. There were no written records or artistic representations. Like the Hindu Brahmins, the early Buddhists believed that religious knowledge was too sacred to be written down, too sacred to be etched in stone or wood. In those early years, when overt representations of the Buddha image were taboo, the main artistic vehicle for symbolizing the Buddha’s presence was to show the Buddha's “footprint.” These footprints of early Buddhist artwork can be found throughout Asia, often in narrative reliefs depicting key episodes in the Buddha's life, and thereby indicating his personal presence.

These footprints are often engraved with various Buddhist symbols. One of the most frequently used symbols in early Buddhism was the Svastikah 卍 -- which many centuries later was unfortunately modified and subsequently misused as the symbol of Nazi Germany (Swastika).

Continuar llegint

Imatge:

Copyright Mark Schumacher,
http://www.onmarkproductions.com/assets/images/footprints-buddha-miho-musuem-TN.jpg

 

Petjades de sant Tomàs a Sud-Amèrica

Antonio Ruiz de Montoya, nascut a Lima el 13 de juny de 1585, va ser un missioner que va deixar una profunda marca en la història religiosa del Guayrà. En la documentació que es conserva, explica que quan s'acostaven a alguns poblats indis, la gent rebia aquests missioners amb importants mostres d'afecte i eren obsequiats amb diferents coses per menjar.

L'explicació d'aquest comportament és que, segons un antiga creença, Sant Tomé havia passat per allà i en el moment de marxar els havia dit que, tot i que no havien fet cas del seu intent de cristianització, “(...) cuando después de muchos tiempos vinieren unos sacerdotes sucesores míos, que trajeren cruces como yo traigo, oirán vuestros descendientes esta doctrina”.

Segons va recollir Ruiz de Montoya, per tot el Brasil es creia que el sant havia començat la seva evangelització (no massa reeixida per cert), a l'illa de Santos, on es veien les marques de les seves petjades en una gran roca. Montoya diu no haver-les vist, però explica que terra endins hi ha el camí de Sant Tomé i a la ciutat d'Asunción es veuen dues petjades, en forma de sandàlies, que recorden el lloc on l'apòstol va predicar. També explica que el bisbe de Lima va anar a venerar aquestes petjades i que va fer construir una una capella a sobre seu per guardar aquesta mena de relíquia. Segons el mateix Montoya, quan al segle XVI els missioners varen arribar a l'Índia Oriental es varen trobar un grup de cristians de Sant Tomàs, que deien que era aquest sant (que seria el mateix sant Tomé) qui havia fundat la seva església. Sembla que sant Francesc Xavier va utilitzar aquesta tradició per atreure'ls cap a la religió cristiana.(1)

De fet, ja al segle XVI es parlava de Pay Zumé o Tumé, una distorsió fonètica de Tomé. L'editor de la Historia Argentina del descubrimiento, población y conquista de las provincias del Río de la Plata, escrita per Ruy Díaz de Guzmán, el 1612, en una nota indica que els indis Peabeyú rebien aquest nom, que en guaraní voldria dir “per aquí passa el camí antic”, a causa de d'una franja de terra coberta d'herba petita i baixa, molt diferent de la que creix al seu costat, que es creia que era el camí que sant Tomàs havia seguit en el moment de predicar l'evangeli en aquesta regió. L'Editor anota també que, segons el pare Cataldino, es podien veure les petjades del sant impreses en una penya i el camí que travessava els camps i que mai no s'havia tancat, tot i que els indis no el fessin servir.

The Cambridge illustrated history of préhistoric art (P. 10-11) també explica que en la història de Nostra Senyora de Copacabana del pare Alonso Ramos (1621) s'esmenten tres llocs on hi ha petjades atribuïdes a missioners molt anteriors al seu temps, en alguns casos identificats amb sant Tomàs.

Cap a 1620, a Colòmbia, al sud de Bogotà, el pare Simon hi veu signes de creus que ni el temps ni l'aigua no han pogut esborrar. De Zamora, al 1635 esmenta unes figures gravades a Colòmbia associades també a sant Tomàs. Al 1638 Antonio de Calancha, reproduïa un petroglif en una roca propera a Lima en què es veia una petjada d'un peu esquerre que es creia que era de sant Agustí (vegeu imatge).

 Aquesta roca es deia Coyllor Sayana, que voldria dir “el roc on l'estrella es va aturar”, tal com diu aquest llibre “it has this name because a male and a female Indian got up on the stone to perform the veneral acts... The two snsual people who, without respect, offended God over the print of the Saint (...)”. Uns magnífics articles de Sergio Fritz identifiquen aquesta roca amb un símbol del mateix sant Tomàs, perquè l'estrella es referiria, un altre cop a Pay Zumé.

 

Toponímia del Purgatori

El 10 d'octubre de 1810, els metges Josep Pascual, Antoni Pasqual, Antoni Bertran, Josep Casas i Josep Ball signaven una resposta a una consulta dels consellers de la ciutat de Vic sobre com calia actuar davant una epidèmia “mui malgina i contagiosa” que es donava a la ciutat de Girona.

Els autors de l'informe varen demanar que es controlés la gent que sortia de Girona i que es blindés el corregiment de Vic, apostant en els camins vigies de nit i de dia per evitar l'entrada de gent estranya i així evitar el contagi. Una altra mesura -la que ara ens interessa- era la creació d'una “casa de observación” on s'havien de quedar per poc temps les persones que vinguessin de Girona i que poguessin haver estat contagiades. També es proposa que “(...) aÿa otra vecina en donde se recogiesen los más sospechosos, o enfermos”.

L'informe aconsella que la primera casa s'estableixi a la capella de Sant Sixt i la segona a la Talaia (1), “(...) previniendo que aÿa algunas tablas para camas de aquellos, alguna prevencion para alimento i que se les subministre del modo mas acomodado lo que convenga para la posible comodidad y asistencia”.

Podeu trobar una transcripció del document en l'article de Frederic Sena, “Dades per a una història de la sanitat a Vic”, publicat en la revista Ausa, 118-119, de 1987, disponible a http://www.raco.cat/index.php/ausa/article/view/38479/38353

 

La pregunta, hores d'ara, és si aquest fet podria tenir algun tipus de relació amb l'aparició de tres noms de casa -Cel, Infern i Purgatori- que hem estudiat en un altre lloc. Podria ser que la Casanova de l'Armengol canviés el seu nom pel de Purgatori arran d'aquests fets? Recordem que la primera referència que en tenim es troba en el padró de 1875.

Si això fos així, es podria entendre que els topònims de l'Infern i del Cel, atribuïts a Puig-Oriol i Bellavista respectivament, apareguessin uns anys més tard (el primer ho fa al 1888 i el segon al 1904).

Aquestes preguntes només es poden intentar respondre tornant a l'arxiu, cosa que haurem de fer ben aviat.

 

1 - La Talaia correspon a la casa actualment coneguda com a Talaia del Xiprer, que en documents de principis de segle XX hem vist com a Talaia d'en Xifré.

 

 

Contingut sindicat