Sant Cebrià de la Móra

Sant Cebrià de la Móra és el cas més clar de conversió d’un part del medi ambient en un element cultural. L’edifici, de clara construcció romànica, es va construir a partir de la pedra d’esmolar vermella que composa el substrat on s’aixeca l’església. Poc a poc, arrencant carreus al medi, es va anar construint un objecte que deixava de ser un element natural per convertir-se en un element cultural. El medi, agrest i improductiu a vegades, esdevenia un lloc important, allà on la gent es reuniria per trobar-se amb allò més veritable de la seva existència. El que originàriament eren rocs es convertien en recer del mal temps i en porta oberta a l’acompliment de certs favors. De la seva natura natural, originària, en conservaria la textura i els colors, però, canviant la posició secular que els carreus havien tingut entre ells, es donava forma a un espai sagrat que acollia els veïns i servia per defensar-los de les agressions del mateix medi.


D’allí en sortiria l’aigua beneïda que protegiria els llindars de les cases a través del ritual del salpàs; allà entrarien branques de llorer o d’olivera i en sortirien objectes que protegirien contra l’acció dels elements. El medi, convertit en església, canviava la seva natura i era capaç de canviar la natura d’algunes parts del mateix medi. Aquells carreus vermellosos i granelluts servien també per aguantar una campana amb nom propi, beneïda per la jerarquia eclesiàstica, que el capellà feia tocar quan s’acostava una tempesta que amenaçava no només les collites, sinó la integritat física dels veïns. Les tempestes les provocaven les bruixes i bruixos i eren ells qui les dirigien contra les propietats dels veïns. Però la gent de la Móra sabia que les bruixes eren la part oposada a l’Església i confiava en el seu poder per deslliurar-se’n. Mai no entrarien en aquell indret sagrat, mai no podrien anorrear aquella part que havia pertangut al medi natural. La bruixa personificava la maldat del medi i la petita església enmig dels camps era una de les poques parts del medi que havia estat sostreta al seu poder. Un cop construïda l’ermita, mentre es mantingués dempeus, el medi podria ser cridat a l’ordre, a respectar l’existència humana. Si un dia els homes i les dones l’abandonaven, aquells carreus tornarien a esdevenir pedres esparses enmig dels camps i, poc a poc, tornarien un altre cop a ser una part del medi ambient. La divinitat s’havia posat en elles, però elles mai no havien estat la divinitat. Només havien permès que aquesta es transformés en el cos i la sang de Crist. Com el pa i el vi, en passar per dins de l’església, es convertien en una altra cosa, també el llorer, l’olivera o la sal esdevenien altres realitats. El medi aportava pa, vi, sal o branques de llorer i d’olivera, i en rebia a canvi uns objectes sagrats dotats de poders especials. Aquests objectes sagrats servien per estendre més enllà dels murs constituïts per aquells carreus vermellosos i granelluts la protecció de què en origen només era dipositari l’espai restringit de la Casa de Déu. Allò que havia passat per l’interior de l’església es convertia en recer contra el mal temps; allò que havia passat pel que originàriament només eren pedres esdevenia protecció contra els elements atmosfèrics.
L’existència d’aquells pagesos i pageses necessitava el contacte continuat amb el seu medi, però calia que aquest pogués ser controlat d’alguna manera. Per això li havien de donar algun sentit i per això el convertien, poc a poc, en alguna altra cosa: camps, eres, camins; però també, ermites, creus, espais sagrats en general en què es manifestava la sortida de la humanitat més enllà d’ella mateixa (l’existència humana). Per això s’entén que quan, segons la llegenda, la Mare de Déu de Tagamanent va ser duta a Barcelona les herbes i els arbres dels camps de les rodalies es varen tornar mustis. Va caldre tornar aquella imatge al seu lloc perquè poguessin recuperar el seu aspecte habitual.