Som el medi perquè ens el mengem i ens el bevem.

Segons les darreres formulacions de la física, les molècules que formen el nostre cos físic es renoven totalment en uns períodes de temps que es poden determinar. D’aquesta manera, mantenim la nostra unitat tot canviant completament. Seguim essent els mateixos fins i tot quan les cèl•lules i les molècules que ens formen van canviant constantment. A aquesta manera d’entendre la realitat se l’anomena biodansa.
La biodansa ens demostra la importància del nostre Jo simbòlic en la constitució del nostre Self: fins i tot el nostre cervell deixa de ser el mateix a nivell molecular, però això té poc a veure amb el fet que canviem d’opinió o que canviem de fesomia. Tampoc el canvi molecular no ens obliga a aprendre les nocions més elementals de la nostra existència individual i col•lectiva.
Humanament som els mateixos i les mateixes tot i que físicament no ho siguem.
Físicament la renovació molecular del nostre cos passa a través dels intercanvis que duem a terme amb el nostre medi ambient, l’alimentació en primer lloc. Som allò que mengem, podríem dir.
Ara bé, en societats de tipus tradicional allò que es menjava era allò que una família podia produir o que rebia en interncanvi amb els seus veïns i veïnes o/i familiars. Això vol dir que el que es menjava era el que un o una (o algú com ells) podia produir. No hi havia supermercat per anar a comprar, ni mitjans tècnics per congelar el menjar; la sal calia fer-la dur de lluny... En aquest context, la gent menjava el que produïa en un radi de pocs quilòmetres a la rodona. O potser encara més petit. De fet, la gent menjava del seu hort i del seu estable.
A través de l’hort, les molècules que composaven el sòl, que geològicament eren les mateixes que formaven la muntanya originària, passaven a formar part dels vegetals conreats, i d’aquests al cos de les persones. Per això hem d’interpretar en un sentit molt més profund alguns topònims com l’hort de ***. No només es tractava d’una relació de propietat, sinó que aquell hort físicament havia format, formava i formaria part del mateix cos de la gent que en consumia els productes.
D’altra banda, el mateix cos tornaria a formar part del medi a través de l’hort. La suor, les deposicions, els cabells i altres parts lligades al cos humà acabaven al femer i d’aquí a l’hort. En aquest sentit, la cèlebre frase d’haver mantingut una terra amb la suor del front adquireix un clar sentit quan pensem que perdre-la era també perdre una mica del que un -no només simbòlicament, sinó també físicament- havia anat construint.
De manera que entre medi i cos humà hi ha una gran relació d’intercanvi mutu. Ara bé, amb la mort, el cos no torna a qualsevol lloc del medi ambient, com ho fa el dels animals. Les despulles humanes, quan no són altra cosa que un objecte físic que ha perdut l’ànima, s’enterren en un espai sagrat, el cementiri, i les seves cendres no han de sortir-ne per donar esplendor a l’hort, i encara menys al medi. El cristianisme va establir com a obligació sepultar els morts, si podia ser en terra sagrada. Quan això no podia ser, una creu o algun altre símbol ajudarien a comunicar aquest fet i a fer transcendir la natura profana d’aquell indret.
Sembla com si el cementiri, en conservar en un espai finit i delimitat tots els cossos sense vida, hagués de servir per acumular parts del medi que han esdevingut humanitzades i que mai no haurien de tornar a formar part del medi natural. Potser per això s’entén la sacralització de l’espai al voltant de l’església, amb tot el que suposava de protecció contra les agressions físiques al cos dels qui s’hi acollien. El cementiri guarda un capital humà que poc a poc s’ha anat extraient del medi i que no s’espera que mai més hi hagi de tornar.
En les societats dites tradicionals, les persones, molecularment, eren el medi més proper perquè el seu cos, en un marc d’autosubsistència, difícilment podia formar-se a partir de les molècules dels kiwis neozelandesos, per posar un exemple. El més llunyà que es podia imaginar eren les artigues en què el bosc o la muntanya es barrejaven, per un temps, amb l’hort. O, a tot estirar, la sal que arribava de més lluny, i fins i tot algunes espècies. Amb tot, la part principal de la seva composició molecular era local: o l’havien heretada directament de les mares i pares, o l’havien consumida a la taula a partir de productes autòctons. En això trobem un clar paral•lelisme amb l’assignació de topònims al territori: la gent coneixia allò que li era més proper i allò que li servia de referència. Eren aquests elements els que tenien un nom propi i la seva densitat disminuïa a mesura que augmentava la distància respecte de la casa. Dins d’aquesta tothom sabia què volia dir l’habitació de dalt o l’habitació dels pares, fins i tot el festejador o el calaix de dalt del quarto. Nogensmenys era fàcil posar-se d’acord amb els elements que permetien situar-se espacialment dins de les corts, a l’era o en els camps. Una mica més lluny, no tots els arbres tenien nom, ni totes les pedres; els camins, els edificis, algunes coses més concretes, però, eren encara individualitzades i servien per moure’s i gestionar l’espai que s’habitava. Finalment, més lluny, hi havia algunes coses que tenien nom, però no pas totes: el Roc de les Onze Hores, el Turó dels Reis, etc. A vegades hi havia noms que se suposava que tenien coses, però que estaven tan lluny que mai no s’havien vist: Montserrat, Barcelona, Madrid, el París de la França. I, a l’altra banda del món, les antípodes, on vivien tot de races i gens estranyes, amb comportament considerats desviats.
Menjar, beure o respirar el medi vol dir que físicament ens el fem una mica nostre. Avui dia, menjar costelles de xai, embotits o productes gastronòmics locals també ens acosta més al medi que estem visitant, tant si anem d’excursió a peu com si fem un viatge organitzat com a turistes. És una manera més de conèixer-lo, d’entrar-hi en contacte, de conèixer-ne la seva essència i de fer-la, també, un poc nostra.
 

Sobre el coneixement del medi

Hi ha un aspecte que sempre m'ha cridat l'atenció: el desconeixement del medi que avui dia en sembla proper per part d'algunes persones de pagès.
Tenim la imatge que la gent de pagès coneixia molt bé el seu espai més proper. Doncs la veritat no és aquesta.
Fa anys anava en bicicleta per la Roca del Vallès i vaig demanar a unes dones per on s'anava a Granollers (evidentment no per quina carretera) i em varen dir que els semblava que per allà, perquè així ho deien els homes. Elles, pobres, no s'havien mogut del marc més local!
Anys més tard vaig anar a Osor, buscant un topònim força conegut i en vaig desistir perquè un caçador "de tota la vida" em va dir que no n'havia sentit a parlar.
Més tard, quan vaig fer la recerca de què parla aquest article (http://francescroma.net/petjades/node/44), parlant amb l'avi Siset de Pidevall em va explicar la llegenda i em va indicar on era i la forma que tenia, però també, em va confessar, que mai no hi havia estat! Ningú més de la família no ho sabia.