Les feixes

Les feixes són un exemple de com el medi ambient, sense deixar de ser ell mateix, esdevé un medi humanitzat. Per fer una bona feixa, el primer que cal és fer un mur que segueixi de prop les corbes de nivell del terreny i que eviti així la pèrdua del sòl laborable. En aquest procés, els rocs que es troben enmig del futur camp serveixen per construir el marge i alhora, la seva utilització, evita que facin nosa en el terreny que serà conreat.
Originàriament, aquelles pedres formaven part de la natura del lloc, però amb l’acció humana es converteixen en un element artificial, en un instrument rudimentari que serveix per projectar el nostre cos medial en el medi ambient. Mentre eren enmig del prat, del bosc o fins i tot d’un camp, aquells rocs no eren altra cosa que natura. En el moment que s’individualitzen i es posen en els marges de pedra seca, es converteixen en un element que forma part de la cultura. Físicament, però, segueixen essent les mateixes. Ara bé, a partir d’aquell moment, endur-se-les pot suposar un robatori. Si fins llavors podien ser del primer que les agafés, quan ja formen part del marge corresponen a l’amo o la mestressa del terreny. A més a més, moure-les de lloc és fer malbé alguna cosa, mentre que el seu primer moviment (que les apartava del mig del camp) només podia ser vist com un benefici.
Les pedres dels marges, doncs, han canviat radicalment la seva natura a través del seu contacte amb l’existència humana que s’acosta a ella a través del nostre cos medial. A mesura que passa el temps, els marges necessiten ser refets o si més no mínimament endreçats. Cal vigilar que conservin la seva forma i que les pedres que els formen no s’enderroquin i es converteixin un altre cop en un roc qualsevol enmig del camp.
Aquest nou medi culturalitzat que trobem en els marges de pedra seca, acaba per convertir-se en el lloc on viuen algunes plantes i determinats animals. Alguns rèptils (serps, llangardaixos, sargantanes), cargols, llimacs, conills, ocells, etc. ocupen els intersticis que deixen les pedres entre elles. I això acaba atraient alguns dels seus depredadors. Es tracta d’un conjunt d’espècies que viuen en una natura que només ha pogut ser engendrada a partir de la cultura. Els i les ecòlegs saben la importància que aquest tipus d’hàbitats tenen de cara a la biodiversitat de certs ecosistemes.
L’abandonament i el posterior enderrocament suposa per aquestes pedres una tornada al medi natural. Primer les herbes creixen, les bardisses i gavarreres ho cobreixen tot i la mateixa matèria orgànica que aquestes espècies i alguns animals van dipositant al peu del mur fa que el pendent sigui menys pronunciat. Pot acabar passant que el mur desaparegui de la nostra vista perquè ha quedat cobert per un gruix important de terra sobre la qual ha reprès la vida vegetal. També pot passar que el mur acabi cedint, fet que fa més clar el trencament del pendent originari. Quan això passa, les pedres seques esdevenen de nou el que eren al principi -i que mai no han deixat de ser-, simples rocs. Amb el pas del temps poden fins i tot arribar a quedar enterrat a causa dels moviments de les capes superficials de la terra. O poden ser arrossegats per les forces erosives cap a altres indrets. En qualsevol d’aquests casos, es fa molt difícil de donar-los una categoria cultural.