Un camí depèn de nosaltres i d’ell mateix

16 d’abril de 2001:
En el primer sentit, un dia vàrem poder seguir el camí des del pont que hi ha una mica aigües amunt del molí de l’Avencó fins a la masia del Purgatori. Des d’allà volíem pujar fins a Tagamanent, seguint un camí que apareix en una de les primeres edicions del mapa de l’Editorial Alpina. Com que ens va faltar temps, no vàrem poder arribar al collet de Sant Martí, i vàrem haver de tornar enrere. Quan, setmanes més tard, volguérem acabar de fer tot el camí, ens va resultar impossible, i vàrem decidir deixar-ho molt abans d’arribar al Purgatori.
En el segon sentit, un camí depèn d’ell mateix. Si en el cas anterior va ser la nostra representació del lloc el que ens féu enrere la segona vegada, a voltes és el mateix camí el qui ens fa enrere. Això pot ser perquè les condicions de la vegetació a la primavera facin el camí impenetrable. En un sentit contrari, simplement pot passar que en un moment determinat els senglars hagin decidit utilitzar aquell passatge com a camí per a les seves correries. Des d’aquell moment, el terra ens apareixerà com trepitjat, com si la gent hi passés. Fins i tot serà net de vegetació.
D’altra banda, els camins no sempre han passat pel mateix lloc. Un camí va d’un indret a un altre, i passa per un seguit de punts intermitjos. Geomètricament es poden traçar un nombre infinit de variants i històricament, si bé no ha estat una infinitat, hi ha hagut força alternatives que han funcionat en moments històrics diferents. Aquest fet es fa manifest en diferents llocs, però un que avui he vist molt clar és el camí que anava d’Aiguafreda a can Serra de l’Arca, passant per can Bauma. Aquest camí actualment ha estat més o menys fixat pel traçat del GR-2, però quan el seguim amb afany d’explorar a banda i banda del sender ens trobem que hi ha restes de solucions antigues que passaven, més o menys, a tocar de les actuals. Així, el camí passava just pel costat de can Bauma, per sota del petit penya-segat de pedra d’esmolar. Avui dia la pista i el GR van per sobre del penya-segat. I és clar: can Bauma pràcticament no existeix. Nosaltres hi havíem passat moltes vegades a tocar i mai no l’havíem vista, fins i tot quan apareix representada en el mapa.
Un altre bon exemple de la fluctuació en el pas concret dels camins es veu en el camí que duia a la Codina i la Figuera des de can Perellada. Aquí, en alguns indrets, el desgast de la roca o l’arranjament del camí han deixat la seva marca sobre la pedra del substrat rocallós. Si ens hi fixem, però, veurem que el camí a vegades sembla tenir dos recorreguts paral•lels, recorreguts que a vegades s’entrecreuen o que no acaben de connectar. Són fantasmes dels itineraris antics. El camí era el mateix tot i no ser el mateix.
Més enllà, passat el lloc conegut com les Vinyes, seguint la pista amunt i després del revolt, a la nostra dreta, es troba un magnífic camí encaixat entre roques i terra, enmig d’un bosc d’alzines. Aquest camí no va ni ve d’enlloc; és un tros de corriol sense origen ni final. Potser era la continuació del tram que abans he descrit anterior, però no és del tot clar. Més amunt, quan tornem a travessar la pista, torna a passar el mateix: trossos d’antics camins que no duen enlloc testimonien aquesta fluctuació en el traçat dels camins de muntanya.
Amb tot, els camins sempre estan fins a cert punt determinats per la morfologia del lloc. D’aquesta manera, és clar que el camí que puja del Pujol a Serradussà ha de seguir la carena del Serrat Cendrós i no apartar-se’n. Dins d’aquesta direcció general, el camí pot decidir passar per una banda del fil de la cresta o per l’altra, donar un tomb darrere d’un arbre o no fer-ho, etc. I sembla que històricament hi ha hagut moments en què li ha vingut més de gust fer una cosa que una altra. El mateix passa, per exemple, per anar des del collet de la Nit fins a la masia de Fondrats.