Filosofia del medi ambient. Idees per no desentendre la natura

Visió des de lluny: Des de l’estació de Sant Martí de Centelles, la vall de l’Avencó sembla rodejada d’altes muntanyes de colors verds. Les cases del poble, en primer terme, ens semblen un element forani, radicalment diferent de la natura que forma el teló de fons. Són cases unifamiliars, arrenglerades una al costat de l’altra. Cases sense personalitat. Només una, amb els porticons de colors, denota una certa imaginació. És la meva, la de l’autor d’aquesta recerca. Però això, ara de moment, no ve al cas.
El que ve al cas és destacar aquest contrast entre les cases modernes, construïdes als anys noranta, i el rerafons muntanyenc. Primer la cultura; al fons, la natura. Una natura monolítica, sense fissures: un bosc continu que, cap als cims que la calitja permet endevinar, es va fent més petit, més suau.
Si el visitant que arriba a l’estació de Sant Martí ha estat advertit, enmig de tant bosc hi veurà arbres, i entre els arbres, camins, corriols fins i tot; masies, pedreres en explotació, algun camp. Si el temps acompanya -si no hi ha calitja i si, a més a més, tenim la sort que sigui primavera-, mirant cap a can Serra de l’Arca, es poden veure els pins de colors diferents, ruboritzats perquè fins ara ens han amagat un secret que ara acabem de descobrir: els pins s’hi troben fora de lloc, com si no els toqués ser allà. El seu color denota que són quelcom sobreposat a un mantell format per boixos, farigoles, romaní, algunes gatoses..., un mantell d’un color verd més fosc. Semblarien una perruca en un cap mig pelat.
Si el visitant que arriba a l’estació de Sant Martí segueix mirant, enmig de tant bosc veurà algunes pedres. En un costat, cap a Serra de l’Arca, parets grisoses de roca calcària destaquen enmig del verd postís dels pins que broten a la primavera. Cap a la carena de Fondrats la roca apareix d’un color més fosc, com si li brollés un raig de sang de color vermellós. Diuen que és la presència de ferro i que denota un contacte passat amb un medi ric en oxigen. Al visitant que arriba a l’estació de Sant Martí, però, se li farà un crit desesperat de la muntanya esbudellada, esventrada per extreure-li’n carreus que serviran per ornamentar les cases. Avui dia no serveixen ni tan sols per fer cases, només per ornar-les. Abans les cases es feien de pedra -ja en parlarem-, però avui es fan de ciment i totxos. Quan algú vol aparentar més, se la fa recobrir de pedra natural. Ah, natural, el mot ja és prou expressiu. Què hi deu haver de natural en esbadellar la terra? Això ens farà més propers a ella? ¿És que aquells carreus, com escates mortes de la pell d’un dinosaure, no ens deixaran sentir els clams de la mare terra? Mare profanada un cop i altre per fer més maca una casa que només serveix per anar-hi a passar quatre dies a l’any. I el visitant que arriba a l’estació de Sant Martí sentirà vergonya per aquells que són incapaços de llevar la pell d’una vaca, però que vesteixen peces fetes de cuir. I nosaltres sentirem, amb ell, com el bosc que era de tots ha estat descarnat per extreure’n unes escates que haurien d’avergonyir els seus propietaris. Però ells, els amos i mestresses d’aquests refugis de plaer, no podran entendre que la seva casa va ser, fins fa quatre dies, una part de la terra, del medi natural. Ho va ser fins que algunes persones varen decidir convertir-la en una altra cosa. El medi era de tots, però les despulles que en folren les cases només serveixen per cobrir les vergonyes d’uns quants. Aquesta és, en resum, la història de la invenció de la propietat. La història del dret a quedar-se el lloc on un té els peus, on creixen els arbres que donen fruits per a tothom.

Si el visitant que acaba d’arribar a l’estació de Sant Martí ja en té prou, pot començar a caminar en direcció al riu Congost. Si es deixa endur pel carrer de Sant Jaume, se sentirà en un altre lloc. Cases blanques, estretes, la majoria d’elles construïdes als segles XVII o XVIII l’escortaran a la seva dreta. Un cop a la plaça de l’Abella, podrà creuar el riu per un pont d’aparença medieval. Un pont per sobre del pont el farà conscient de l’estratigrafia del temps. Als seus peus un pont d’aspecte medieval, amb un únic arc, descansa sobre el llit calcari del riu. El temps s’escola en forma d’aigua i en deixa testimoniatge en les formes arrodonides del llit del riu. El temps humanitzat ha pintat de colors les aigües que per aquí passen.
Per sobre del llit del riu, a la riba dreta, encara es veuen les restes d’un antiga calçada romana. Diuen que anava de Barcelona cap a Vic. Ara ni va ni ve d’enlloc. La varen trobar casualment en fer les obres de la nova carretera, es va excavar d’urgència i ara les herbes se l’estant tornant a menjar.
Per sobre de la calçada, just on el visitant que acaba d’arribar a Sant Martí té els peus, el pont d’aspecte medieval que encara serveix per als transeünts. A sobre de tot plegat, el nou traçat de la carretera nacional, avui C-17. Tot plegat un disbarat estètic i ecològic que es basa en un desconeixement.
Segurament el visitant que ha arribat a Sant Martí sempre havia pensat que aquella població es deia Aiguafreda. Possiblement algun treballador de RENFE li hagi fet saber que l’estació, en realitat, es troba a Sant Martí de Centelles. Oh, Sant Martí! El poble fantasma que se’ns presenta vestit amb el llençol de ser una barriada d’Aiguafreda. Per als tècnics del Ministeri d’Obres Publiques seguia essent un fantasma, perquè quan varen decidir desdoblar el que en aquell moment era la N-152, varen creure que calia enviar el projecte a l’ajuntament d’Aiguafreda, per si hi volia fer al•legacions. No en varen fer cap, perquè de fer la carretera no passa pel seu terme municipal. Quan a Sant Martí se’n varen assabentar, ja era tard.
Aquesta carretera forma la capa superior de l’estratigrafia del temps en aquesta entrada natural al congost del riu Congost. Un centenar de metres més avall del pont, en direcció al sud, el riu rep l’aigua que ve de la riera d’Avencó. De fet, la rep quan en porta suficient. No és que la riera s’assequi, sinó que hi ha una mena de pacte de silenci sobre on va a parar la seva aigua.
Fora d’èpoques de fortes pluges, les aigües que arriben per la riera d’Avencó desapareixen una mica més avall dels pous de glaç, on avui dia hi ha el càmping. És com si la terra se les empassés. Segurament no s’enfonsen massa, perquè el nivell freàtic ha de ser poc més avall. Però el cas és que mai més no se sap on van a parar. Segons l’explicació tradicional, fan un trajecte de diversos quilòmetres per sota de terra i apareixen a les Barbotes i l’Avencó, en el terme municipal de Bigues i Riells. Allà, d’una manera no menys inexplicable, l’aigua surt d’uns forats a la roca i s’aboca al riu Tenes. Són dos fenòmens similars en un marc geogràfic d’escala comarcal que presenten característiques complementàries, d’aquí que s’hagi dit que l’aigua que es perd en un indret va a sortir a l’altre. Mai no s’ha demostrat, i no falten els científics que han defensat que aquesta connexió és impossible.
De qualsevol manera, el misteri de l’Avencó segueix per explicar i la creença tradicional no s’està de proposar relacions de causa-efecte per demostrar la veritat del seu plantejament. Segons aquesta, l’aigua sortia pels brolladors de Bigues vint-i-quatre hores després que plogués a la vall d’Aiguafreda. I fins i tot s’explicava que els moliners d’ambdós indrets havien pactat que quan al de Bigues li’n feia falta, el de l’Avencó n’hi enviaria una molinada, la quantitat suficient per poder moldre al dia següent. Avui dia, ningú s’ho creu.
Si creua el pont amb aparença medieval, el visitant que ha arribat a Sant Martí es trobarà al terme d’Aiguafreda. A la seva esquerra hi ha el barri de les Ferreries, que rep aquest nom del fet que la població del poble s’havia anat consolidant al voltant dels negocis dels ferrers que havien posat el seu establiment al costat del camí ral de Vic.