Pallers de Montserrat

A Montserrat també n’hi ha, de pallers de pedra: són els Pallers de Pedra o Pallers de Tot l’Any. Segons la llegenda, en aquell indret montserratí hi habitava una família de gegants forts, audaços i una mica emprenyadors que es deien els Regira-rocs. Diem que eren una mica emprenyadors perquè tenien la mania de robar les coses dels pagesos de la rodalia. Però un any de males collites, les coses varen tenir un desenllaç fatal.
Com que els faltava el blat, els gegants decidiren prendre el que trobaren pels camps dels rodals. El varen batre i amb la palla en feren un parell de pallers d’acord a la seva escala. Com que els pagesos del lloc no hi podien res amb aquells homenassos, varen decidir demanar l’ajut diví i clamaren justícia al cel.
En resposta al seu clam, un dia els pallers dels gegants acabaren convertits en munts de pedres i tothom afirma que els mateixos Regira-rocs varen ser llençats al fons de l’avenc dels Pouetons. S’esperava que tot plegat servís de càstig i de lliçó a les generacions futures, de manera que aprenguessin a respectar allò que és d’altri. Com en el cas anterior, també aquí diuen que en determinades èpoques de l’any se sent gemegar els gegants castigats.
 

Possible origen toponímic

El nom de Regira-rocs suggereix una activitat que, en aquell indret, en altres temps, hagué de ser molt important. Entre els Pallers i l’avenc dels Pouetons es troba una agulla coneguda amb el nom de Miranda de les Boïgues. De fet, una boïga no és altra cosa que una artiga o rompuda, és a dir, un espai de bosc que és desforestat i convertit en camp de conreu. Si pugeu pel camí que us suggerim, veureu que la muntanya va ser artigada fins ben amunt i que, per convertir el bosc en camp conreable calia construir feixes i bancals, moure terres i separar-ne els blocs de pedra. En definitiva: regirar rocs.
Que els gegants es diguessin Regira-rocs ja ens diu alguna cosa, potser que aquells boïgaires no eren tan grans com la llegenda ens vol fer creure. Ara bé, gegants llegendaris i boïgaires tenen en comú, en aquest cas, la seva pobresa. Els uns han de robar per no morir de fam un any de males collites; els altres, per sobreviure, han de conrear les pitjors terres de la regió, les més allunyades i improductives, les primeres que s’abandonen quan la població disminueix.
 

Una foto