Verdaguer i la imatge de la Muntanya

Indiscutiblement, Jacint Verdaguer es troba entre els excursionistes de més renom del nostre país. I això, malgrat la imatge de poeta ensotanat, conservador i carrincló amb què, avui dia, molta gent se l’imagina.

És cert que no va ser un gran esportista. Però no podem deixar d’evocar algunes de les seves excursions per adonar-nos que “feia més muntanya” que la majoria dels consocis de les entitats en què figurava. Verdaguer va ingressar a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, precedent de l’actual Centre Excursionista de Catalunya, l’any 1878, dos anys després de la seva fundació. En la seva pràctica muntanyenca, Verdaguer petjà, abans que molts altres, els cims de  Canigó, Puigmal, Carlit, Montsent de Pallars, Montardo, Montcalm, Pica d’Estats, Maladeta..., tots ells noms que evoquen els sostres més emblemàtics del “nostre” país. No en va se li atribueixen les primeres catalanes a la Maladeta o a la Pica d’Estats. En el sentit esportiu, Verdaguer s’alinea amb Norbert Font i Sagué (1874-1910) o Jaume Oliveres (1877-1957), personatges com ell pertanyents al món eclesiàstic que no s’estigueren de dur a terme gestes purament esportives (el primer en el món de l’exploració del subsòl i el segon, en el de les altes muntanyes).

            Ara bé, tot i que en certa mesura en fos un practicant, Verdaguer no es pot considerar un pioner de l’alpinisme. Les seves anades i vingudes a la muntanya tenen un altre sentit que podríem qualificat d’excursionisme científic, això sí, amb moltes reserves, perquè, tal com Verdaguer entenia aquesta pràctica, no tenia res a veure amb aquell excursionisme que, en opinió de Jordi Martí[1], buscava un exèrcit de grimpaires a les ordres dels primers homes de ciència. Aquesta manera d’entendre la pràctica muntanyenca és més pròpia de personatges com Norbert Font i Sagué, per exemple. Verdaguer se’ns presenta com un personatge que necessita el contacte amb el món natural per expressar el que sent a través de l’escriptura. Si algú pensa que se’l pot qualificar de científic, és perquè creu que el seu excursionisme no era, com es va dir més endavant, el d’un empassa-quilòmetres.

 

 

L’alta muntanya no massa ben vista

 

Escriptor vinculat al moviment romàntic, per a qui fins i tot les runes parlaven de la mort, Verdaguer sentia la muntanya que trepitjava i l’estimava. A més a més, com digué Josep Iglésies, tenia un coneixement del Pirineu molt superior al que poguessin tenir tots els excursionistes barcelonins del seu moment plegats[2].

            A grans trets, el nostre poeta compartia amb els primers excursionistes una imatge molt precisa de l’entorn. Preocupats més per la realitat humana que pel medi natural, el primer excursionisme no entenia ni admirava l’alta muntanya. En tenim un molt bon exemple en el mateix Verdaguer: l’agost de 1883 anota en el seu quadern de viatge que des del cim del Montcalm,

 

L'espectacle és trist: rocas blancas fereixen la vista per totas bandas, clapejades de congestes més blanques encara; algun estany en lo vessant de las serras (...)”[3].

 

Aquest adjectiu -trist- serà utilitzat per altres excursionistes per qualificar alguns indrets muntanyencs, fins i tot en un moment tan tardà com els anys vuitanta del segle XIX -un cas molt paradigmàtic és el de Francesc Maspons i Labrós (1840-1901),  president del Centre Excursionista de Catalunya.

            Des del Montcalm, Verdaguer contempla les serralades del Pallars, de l'A­rieja, de la Cerdanya, del Cadí i del Canigó, i l’important és que, tot i haver-hi anat, les qualifica de tristes, una tristesa que sabem que es produeix a causa de la manca de vegetació. Aquesta causalitat es veu molt clara quan, en un escrit de pocs dies després, s'enfila al circ de Pessons (Andorra) i anota:

 

Cabalment las serras del voltant no ensènyan al viatger més que tarters, més sechs y tristos que'ls de la vall, puig en esta hi ha alguns pins, molts talabarts y algun clap de gleba ab què cubreixen sa nuesa les pedres balirenques, que allí tenen, sens dubte, sa més abundant pedrera, puig tot allò és granítich, com allí té origen lo Balira[4].

 

            Verdaguer fou un dels primers personatges catalans que caminaren enmig d'un Pirineu verd i humit i que foren capaços d'admirar-lo, però això no treu que se sentís una mica “desorientat” quan s'acarava a l'alta muntanya -desorientat des del nostre punt de vista actual. Mossèn Cinto, si més no en la intimitat dels seus quaderns, abans que els cims, preferia les ribe­res arbra­des dels rius i els camps de blat de les valls pirinen­ques. En el primer sentit, comentem que baixant de la Seu cap a Organyà, Verdaguer escriu:

 

Verament los rius embelleixen sobre manera los païssos; eixas montanyas, nues en gran part, rocosas y calcàreas, reben del Segre una alenada de vida que las engallardeix, y, ab la faixa de verdor que estén lo riu aurífer a sos peus, són tota una altra cosa[5].

 

            L’estima pels camps conreats es pot veure també en una descripció de la Cerdanya:

 

Veig aquexa hermosa plana de Cerdanya per tercera o quarta vegada, y may no m'havia semblat tan bella com avuy, que la he contemplada a la llum del sol, que s'enfonsa tristament derrera la montanya de Maranges. Los segadors estan en la fogarada del seu penós treball. ¡Que n'han feta, de feyna! (...) Lo sol, que's pon en un cel serè com uns ulls de doze anys, abaxa ses derreres llums a la encantadora plana, y la rossor dels blats creix y's daura y sobredaura ab la rossor de sos raigs (...)”[6].

 

Verdaguer i la descoberta del paisatge

 

            D’origen rural, Verdaguer -com la majoria dels primers excursionistes- admirava la terra capaç de fruitar i estimava aquells que n’havien fet el seu ofici. Però el darrer quart del segle XIX, quan Verdaguer fa la major part dels seus viatges a zones muntanyenques, es produeix a Catalunya una gran pressió sobre les masses forestals i els espais naturals. La reculada del bosc i l’avanç de les noves artigues que es produeix en aquell moment no ha tingut comparació en la història de Catalunya. En aquell context, per a la majoria de la gent del nostre país -rural i urbana- era agradable allò que produïa alguna cosa, especialment si, com en el cas de l’agricultura, es podia fer fruitar el que abans havia estat considerat el no-res -muntanyes, boscos, deserts, etc. Enmig de tot plegat la veu d’alguns excursionistes catalans es trobarà entre els primers clams per la gestió més acurada del medi ambient i la protecció de les superfícies forestals. Entre elles, el mateix Verdaguer que, l’estiu de 1883, parlant del Cadí, deixa sentir clarament aquesta estima pel món forestal:

 

Tota la serra és de pedra de cals, que'ls temporals y plujas van desfent y arrossegant a las valls. La vegetació, en alguns punts, sempre és estada nul·la; en altras ha sigut exterminada sense pietat per la codícia del gobern, la major part, o dels propieta­ris, que, per fer quatre sous, han deixat fer en sos boscos una tallada que serà la darrera, puig hi han deixada la terra nua, que l'aygua va escorxant y portant-se'n rost avall, deixant veure despullats los ossos de la serra. No solament llévan aixís la riquesa a nostre desgobernat país, sinó l'esperan­sa de tornar-la a tenir, la bellesa y atractiu, conver­tint un paradís en un areny, d'ahont los habi­tants ja van fugint, per no poder-s'hi guanyar la vida. Los que això càusan o això permeten són merei­xedors del nom de lladres y homicidas, si ningú ho és[7].

 

L’areny, doncs, esdevé improductiu, però també desagradable (per la manca de bellesa i atractiu); no pot formar part del paisatge, si, com en la major part dels nostres treballs, entenem per paisatge una forma de relació amb el medi natural en què aquest és percebut com una cosa bella, agradable, amena, etc. Per a Verdaguer, la riquesa i la bellesa desapareixen d’una muntanya desforestada i d’aquí que calgui prendre algunes mesures (que ell mateix no explicita).

En aquest context, alguns autors proposaren la repoblació forestal, altres la creació de zones protegides, un tercers recorrien el país amb intenció d’escalar les seves muntanyes... Tots plegats, però, valoraven positivament allò que fins feia relativament poc havia estat menyspreat i anorreat. I, en aquest procés d’estima -mediambiental i estètica- per la muntanya, Verdaguer hi va jugar un paper essencial.

El paper de Verdaguer resulta essencial perquè, a través de la seva literatura, va actuar de manera inconscient sobre els desitjos dels seus coetanis. En aquest sentit, en popularitzar la imatge de la muntanya catalana que els Jocs Florals havien establert, es convertia en un pont entre les classes més humils i els sectors lletraferits del nostre país. A través de la literatura de Verdaguer i de l’impuls que aquesta suposa de cara a la descoberta real dels llocs que evoca, molta gent ha pogut conèixer la realitat muntanyenca de casa nostra. Això és bastant clar a partir dels darrers anys de la seva vida, especialment arran de la ruptura amb la família Güell i del seu confinament a la plana de Vic. La seva “defensa pròpia” el convertí en un personatge conegut de gairebé tot Catalunya, com quedà palès el dia de la seva mort. Des d’aquell moment, encara que no haguessin llegit les seves obres, molta gent del nostre país sabia que hi havia uns llocs que es deien Canigó, Montserrat, Montseny, etc. I això incità a les noves generacions, cada cop menys vinculades al vell model excursionista, a descobrir-les in situ. De fet, la mort de Verdaguer coincideix amb el tomb més important que ha patit el nostre excursionisme d’abans de la guerra: l’obertura plena al marc muntanyenc i al medi natural (l’excursionisme, fins llavors, havia estat una qüestió més pròpia de folkloristes, historiadors, artistes i lletraferits).

 

 

 

 

Formalitzant la nostra mirada

 

Josep Iglésies[8] va escriure que molta gent van (o potser millor, anaven) al Canigó impulsats per la lectura del poema de mossèn Cinto. En un sentit anàleg, avui dia sabem que Verdaguer va elaborar algunes de les imatges a partir de les quals el segle XX ha descodificat el nostre medi muntanyenc. Certament, no fou l’únic, però potser sí el més important. Així, l’any 1892, Josep Aladern reconeix que el paisatge dels rodals de Coll de Nargó li semblaven “una decoració del Guillermo Tell[9], és a dir, una obra de teatre els decorats de la qual havien inspirat les pintures murals del Liceu després de la reconstrucció posterior a l’incendi de 1861 (aquesta pintura havia estat feta per Joan Vicens i Cots[10] (Barcelona 1830-1886), escenògraf i professor de Llotja). En el mateix sentit, quan arriba a la Seu d'Urgell i les rodalies de la població se li fan pintoresques, la seva mateixa visió el duu a recordar el Canigó de Verda­guer: Verdaguer, doncs, l'havia proveït d'un model, d'una “geografia” per interpretar l'in­dret.

A aquest procés de proveïment de models estètics i normatius per descodificar el nostre medi ambient l’anomenem formalització, pel fet que, des del punt de vista fenomenològic, és el que dóna la forma apropiada a la realitat. Doncs bé, segurament Verdaguer va ser un dels agents més important en la institució de la nova mirada paisatgística en el nostre país.

            Aquest procés de formalització de la mirada queda molt clar en el tòpic que el primer volum de l'Album meravella utilitzava per parlar del Montseny (i, de retruc, de Montserrat), perquè en el seu text es fa patent la consciència del paper de constructor de mirades que Verdaguer va jugar:

 

[El Montseny] “Es una muntanya venerable, si fa o no fa, com el Montserrat: estoig de patris afectes d'ençà que Mossèn Cinto la va cantar, i niu de belleses natu­rals no superades i sovint cobertes amb la blanca cabellera de la neu[11].

 

Verdaguer, tal com mostren aquests exemples, va contribuir sobremanera a fixar alguns dels tòpics que encara avui dia apliquem a bona part del nostre medi muntanyenc. Si Montserrat, en afortunada expressió de Jordi Martí, és o ha estat el nostre recer místic; el Montseny, un símbol de longevitat i el Pirineu, la preservació de la raça, en bona part, va ser Verdaguer qui va fixar molts d’aquests tòpics. O, si més no, a través de la poesia de mossèn Cinto, Catalunya va tenir a la seva disposició uns noms que excitaven la seva curiosi­tat i li feien posar-hi atenció. Verdaguer, posant nom a les coses, descrivint-ne algunes, convidava a visitar i a re-visitar; a veure i a retrobar una part del país.

            En aquest sentit, el seu paper medial va ser molt important. En un altre lloc[12] hem demostrat que el primer jocfloralisme era poc donat a les muntanyes, encara que fos el propulsor de la idea de muntanya catalana. Si posteriorment el sentiment de la muntanya per ella mateixa va anar traient cap es va deure, en bona part, al paper que varen jugar els excursionistes. I potser el més important de tots sigui, precisament, Verdaguer. No oblidem que va existir una important relació entre els Jocs Florals i les primeres entitats excursionistes, homenatjant els autors premiats, o dotant-hi premis, sense tenir en compte la coincidència que hi havia en molts dels personatges que dirigien ambdós fets.

Peça clau en aquest entrellat seria la figura de Jacint Verdaguer. El seu Canigó és una obra de 1886 en què la història, les tradicions, les llegendes, la geografia i els fets naturals es barregen adquirint forma de poema. En l'obra d'aquest “geógrafo poe­ta[13], el món pirinenc hi és ben present. El mateix podríem dir de Montserrat, la plana de Vic, etc. Verdaguer co­neix molt bé Catalunya, els seus costums i tradicions, coneix, ens diu un comentarista de la seva obra, “(...) la Catalunya de las montanyas, que es catalana de debó (...)”[14]. El seu primer i principal mestre hauria estat la natura. Però el paisatge que Verdaguer amava era pintat de verd i d'humi­tat, de ruïnes i de tradicions pairals. Els tarters de l'alta muntanya se li feien tristos.

Tot i això, la seva obra fou molt important en posar noms a l'indicible, en desvetllar l'interès pels llocs fins llavors innomenats i desconeguts. Fins al punt que Jaume Massó advertia, l’any 1921, que l'èxit de les primeres edicions dels seus Croquis pirinencs havia estat causat, en bona part, pel “(...) màgic nom de Pirineu[15] que, afegim-hi, devia molt al treball previ de Verdaguer.

            El mateix Pere Alsius es demanava per què hauria de fer-se’ns estrany que la gent estimés l'estany de Banyoles si dos poetes com Jacint Verdaguer o Dolors Monserdà de Macià i un pintor com Urgell s'hi havien inspirat. Com diu Alsius[16], res d'estrany que la gent, especialment els forasters, mostressin aquesta predilecció per uns llocs que tots aquells artistes havien divulgat i formalitzat  En aquest sentit, i valgui només com a exemple, el que havia dit la fada de Banyoles sobre els voltants d’aquesta vila en el poema Canigó[17] no feia altra cosa que anomenar llocs que després passarien a formar part del nostre “paisatge” muntanyenc.

            En definitiva, artistes com mossèn Cinto, tot reproduint el món, haurien produït la mirada dels nostres avis, els haurien ensenyat a mirar un món fins llavors descone­gut. Verdaguer, com diu el seu cèlebre Virolai, havia aconseguit il·luminar la catalana terra tot guiant-nos cap al cel.

 

 

Sant Martí de Centelles, març de 2002



 

 

 


[1] Martí, Jordi: L’excursionisme científic. Barcelona, Alta Fulla, 1994.

[2] Enciclopèdia de l’excursionisme. Barcelona, Rafael Dalmau, editor, 1964. Vol 1, pàg. 91.

[3] Verdaguer, Jacint: Excursions i viatges. Barcelona, Barcino, 1992. Vol. III, pàg. 241.

[4] Verdaguer, Jacint: Excursions i viatges. Op. cit. Pàg. 260.

[5] Verdaguer, Jacint: Excursions i viatges. Op. cit. Pàg. 201.

[6] Verdaguer, Jacint: Excursions i viatges. Op. cit. Pàg. 291.

[7] Verdaguer, Jacint: Excursions i viatges. Op. cit. Vol. III, pàg. 195.

[8] Enciclopèdia de l’excursionisme. Barcelona, Rafael Dalmau, editor, 1964. Vol 1, Pàg. 359.

[9] Aladern, Joseph: Cartas andorranas. Reus, Tip. de C. Ferrando, 1892. Pàg. 14.

[10] Muñoz Morillejo, Joaquín: Escenografia española. Madrid, Imp. Blass, SA, 1923. Pàg. 213.

[11] Album meravella. Llibre de prodigis d'art i natura. Barcelo­na, Editorial Ibèria, 1929. Pàg. 195.

[12] Roma i Casanovas, Francesc: La construcció medial de la muntanya a Catalunya (segles XV-XX). Una mirada al paisatge des de la geografia cultural. Bellaterra, UAB, 2000. Editada en format microfitxa.

[13] L'expressió correspon a Joaquín Ciria y Vinent: Excursiones en la provincia de Barcelona. Madrid, Imp. de S. F. de Sales, 1911. Pàg. 12.

[14] Masferrer y Arguimbau, F. de P.: “Bibliografia. Cansons de Montserrat. Llegenda de Montserrat”. La Veu del Montserrat, 44. 30 d'octubre de 1880. Pàg. 363-364.

[15] Massó i Torrents, J.: Croquis pirinencs. Barcelona, Edt. Selecta, 1947. Advertència.

[16] Alsius, Pere: “L'estany” in Calendari-Guía de Banyolas y sa comarca per l'any del Senyor 1891. Barcelona, Estampa la Renaixensa, 1890. Pàg. 124.

[17]  Per debanar lo meu fil / tinc belles debanadores, / les muntanyes de Begur, / les de Begur i Armen-Roda, / les serres de Puigneulós, / les del Mont i Rocacorba. / La plana de l'Empordà / mai ha dut millor corona, / corona de raigs de llum / trenats amb lliris i roses; / semblava un pagó reial / obrint sa florida roda”.