Origens i llegendes de Setcases

Seguim parlant de topònims que donen motius per al desenvolupament de certes llegendes. Emprenem de nou el camí del Ripollès i ens aturem un moment a la vila que li fa de capital. Segons els qui hi entenen, el nom  de Ripoll apareix documentat com Ripullo  i Rivipolli al segle IX, topònim en el qual trobem aglutinat els mots llatins riu i pullus (pollancre, àlber) (Bofarull, 1991). Situada a l’encreuament de dos dels rius més importants de Catalunya -el Ter i el Freser- aquesta ciutat va ser construïda en un lloc ple d’arbres de ribera, com són els pollancres o els àlbers.  I aquest tipus de vegetació va quedar fixada en el topònim que encara avui dia, encara que n’haguem perdut la consciència, fem servir per identificar-la.

Ara bé, veritats científiques a part, l’etimologia popular és força més divertida i comprensible per a la gent que de llatí ni en sabia ni en sentia necessitat. Segons la versió popular, un any que ningú no recorda una pagesa anava al mercat per vendre el seu aviram. Com que aquests animals li pesaven molt, va decidir fer tocar de peus a terra els animals de pèl. Els va deslligar de les potes i vinga som-hi!  Els animalons es varen haver de resignar a fer el camí pels seus propis mitjans, però n’hi havia un que era més menut i sempre es quedava enrere. Per fer-lo caminar, la pagesa l’empenyia amb una canyeta que portava i li deia: “arri poll, arri poll”.

Al cap d’una estona, la senyora es va creuar amb un altre home, el qual, interessant-se pel seu estat li demanà on anava. Però com que era sorda com una paretas delicatas (evidentment això no ho diu la llegenda!), sense sentir-lo va continuar: “arri poll”. L’home es va creure que deia que anava a Ripoll i repetint el nom als seus amics, finalment es va acabar per donar aquest nom a la vila que encara creix entre el Ter i el Freser.

Potser us sobtarà, però la veritat és que la gent sempre deia que per aquest motiu l’escut de Ripoll tenia un gall: entre dos rius s’hi veu un pollastre (i no un pollancre). Coses de la història!

De fet, aquesta llegenda ens ha vingut de pas, perquè no pensàvem parlar-vos d’ella, sinó que us volíem dir que un cop a Ripoll agaféssiu la carretera de Sant Joan de les Abadesses i de França. En arribar a Camprodon us hauríeu de desviar per anar fins al bonic clot de món de Setcases.

No cal dir-vos que hores d’ara ja hauríeu d’haver endevinat que el nom del lloc deriva de set cases. Doncs sí, al segle XI apareix com a septem casis (Bofarull, 1991; Moreu-Rey, 1999). De fet, de pobles amb set cases n’hi deu haver hagut molts en la història de Catalunya, però el que ens interessa té una llegenda molt instructiva.

En un temps immemorial, una família de ramaders vivia amb les seves ovelles al Pla dels Hospitalets, just al costat de les instal·lacions de l’estació d’esquí de Vallter. Eren un pare cec i set fills que no feia gaire que havien pujat de la terra baixa. Un dia va començar a fer mal temps i els fills anaren a demanar al pare que, si bé no tenia vista, sabia moltes coses del món. Li digueren que del cel queien un flocs de llana molt blancs i freds que es tornaven aigua i que la terra i els arbres es tornaven blancs. El pare, que no tenia cap interès a muntar una estació d’esquí, els digué que allò era neu i que cobriria els prats  i que havien de marxar de seguida per no morir ells i els seus bestiars. Els digué, a més a més, que s’aturarien allà on veurien el saüc florit.

Baixant baixant arribaren als cortals de Carlat, on deixà de nevar. Una mica més avall veieren el saüc florit i varen decidir quedar-s’hi. Condicionaren el ramat i cadascun dels fills es construí la seva cabana: amb el temps donarien naixença al poble de Setcases.

Aquest tipus de llegenda és força estesa. La trobem, a Catalunya, a Romadriu o a Lles, llocs dels quals s’explicava més o menys una història semblant; fora de Catalunya també es trobava a Banyeres de Bigorra o a Arinsal. En la majoria de casos es parla d’un temps immemorial en què regnava una primavera perpètua.

De fet, alguns casos, com el de Setcases, són molt interessants. Coneixent els llocs i els temes dels quals parla la llegenda, es pot afirmar que es tracta d’una versió simbòlica de la conquesta de la muntanya per a l’explotació ramadera. Hi ha certs indrets en què l’herba creix abundant (el Pla dels Hospitalets, en el nostre cas, a dos mil metres), però que en cert moment de l’any esdevenen inhabitables. Llavors cal quedar-se a viure en un lloc amb un clima determinat, un lloc que indica un arbre, el saüc.

El saüc (Sambucus nigra ; Sambucus racemosa) és un arbre de ribera que creix fins a 1.200-1.500 metres d’altitud i que no és rar en el nostre Pirineu; necessita molta humitat i el fred extrem impossibilita la seva existència. A més creix força bé en les runes de llocs que han estat habitats i això és simptomàtic per al poblament de la vall de Setcases (a 1200 metres).

            Des d’aquest punt de vista, aquesta llegenda explica un poblament en el fons de la vall que es podria veure de forma estacionària o definitiva. Si el prenem com un fet definitiu, la llegenda sembla parlar-nos d’un pas molt important per a la humanitat : la invenció de l’agricultura i el procés de sedentarització que s’hi associa -a neolització.

             Ara bé, l’arqueologia no ens permeten parlar d’una agricultura que baixés cap a les valls, més aviat al contrari. En el nostre cas, com en el d’Arinsal, que ens parla d’un descens a la recerca de l’herba per al bestiar, la llegenda acompanyava el funcionament d’una societat pastoral que necessitava aprofitar les diferències ecològiques derivades de l’altitud desigual de les pastures. En aquest punt sí que l’arqueologia ens dóna algunes evidències.

            Sabem que a la Cerdanya el món preromà estava format per poblacions que van desenvolupar una economia ramadera transhumant (Cura i Morera, M.; Principal i Ponce, J.: “Nous models sòcio-econòmics per a la interpretació del món pre-romà a la Catalunya interior” in Bertranpetit, Jaume; Vives, Elisenda (edt): Muntanyes i població. P. 127-136. La cite a été prise de p. 135.)

            Més tard, l’ocupació humana durant l’edat mitjana va arribar als 2.500 metres. L’estudi dels pòl·lens del Pla de les Salines (2.200 m) indica una reculada molt important dels boscos i un increment de les pastures cap a l’any 800 (Jalut, G: Végétation et climat des Pyrénées méditerranéennes depuis quinze mille ans. Toulouse, 1977. Archives d’Écologie Oréhistorique, 2.)

Tot i això, no en tenim prou per afirmar si es tractava d’un moviment transhumant horitzontal o vertical. Només podem afirmar una forma de ramaderia que necessita pastures per alimentar els xais i cabres. Aquest tipus de medi ambient es troba de forma natural a gran altitud (per sobre dels 2.200 metres) i més avall ha hagut de ser construït. La forma de construcció d’aquestes pastures implica la utilització del foc o l’artigatge dels boscos.

            Molt a prop de l’inici de la nostra excursió n’hem trobat un exemple: a l’oest de l’estació d’esquí hi ha un pla dit de la Coma Ermada, un dels molts llocs construïts al Pirineu per servir de pastures estiuenques per als bestiars. Però aquest topònim també té una història interessant.

 

D'excursió

Itinerari: Aquest itinerari és ideal per fer-lo enganyant algun amic o amiga perquè us dugui a Vallter i us esperi a Setcases, on el podreu convidar a un bon tec. De qualsevol manera, nosaltres el descrivim com una excursió d'anar i tornar.

A poc menys de quatre quilòmetres de Setcases, la carretera que puja a Vallter 2000 fa una gran corba a la dreta. A l’esquerra hi ha lloc per deixar el cotxe. Pugeu per la pista indicada com Coma de l’Orri i seguiu les marques del GR-11 (blanques i vermelles) fins al refugi d’Ulldeter. Si voleu, podeu arribar en cotxe fins a vint minuts del refugi, continuant la pista fins a les primeres instal·lacions de les pistes d’esquí: el GR queda a ponent de les grans corbes que s’enfilen pel Pla dels Hospitalets. En aquest recorregut del refugi al primer aparcament passareu pel pla dels Hospitalets (el lloc on avui comencen les pistes) i baixareu per l’estret de Morens. A mig camí trobareu la Font del Saüc, una sorgència al costat d’un exemplar d’aquesta espècie d’arbust (indicada). Finalment arribareu al lloc on es deixa el cotxe, és a dir, a la carretera asfaltada. Una mica més avall hi ha les bordes de Querlat o Carlat, on, segons la llegenda, va deixar de nevar.

 

Horari: 4 hores

Dificultat: fàcil.

Cartografia:

- Editorial Alpina, mapa Puigmal - Núria. 1: 25.000

- Institut Cartogràfic de Catalunya i Rando Editions, mapa Puigmal- Costabona. 1: 50.000.

Epoca recomanable: millor evitar l’hivern.