Gorg Negre de Gualba

            Aquest gorg és conegut d’antic, però nosaltres només volem portar uns mots de Jeroni Pujades (1609), en què parla de l’essència del lloc:

 

En lo lloch ahont [l’aigua] cau, se fa una baça, que diuen los vehins no trobar-li fondo. Té a l’entorn una praderia prou gran, ahont còmptan haver-se vistes antiguament algunes terribles y diabòliques visions y que solían las bruxas y bruxos venir aquí a dançar y ballar, fer ses adoracions y reverèncias al dimoni, vehient los vehins visiblement los balls y danças y sentint los crits, alarits y sons de aquella confusa canalla. Diu-se que si en aquella aygua se llànçan alguns bastons en forma de creu, se mou un bulliment de ella tan gran que no cessa fins [que] aquella creu és fora de la aygua”.

 

            Diguem, doncs, que tradicionalment el lloc era lligat a la presència de bruixes i que, per acabar amb aquestes, s’hi va plantar una creu que encara avui dia és visible. Però el que ha fet més famós el gorg de Gualba és la presència de les encantades.

            Segons la llegenda, l’amo de can Prat va anar a aquest gorg un dia al vespre i va trobar una dona de llarga cabellera que es pentinava a la vora de l’aigua. Se’n va enamorar tan profundament que, malgrat les seves llargues, l’acabà convencent perquè es casessin. Ella li va imposar una condició: mai dels mais no havia de retreure-li el fet que fos una dona d’aigua.

            Un cop casats, varen tenir un nen i una nena preciosos. Però un dia, marit i muller discutiren sobre el que calia plantar en un dels seus camps. Encès, l’hereu de can Prat li va dir que callés, que una dona d’aigua no hi entenia, de temes agraris. Com que havia trencat la prohibició, l’encantada va fugir per sempre més i es va anar a precipitar, de nou, al gorg. L’hereu no la va veure mai més, però els seus fills rebien cada nit la seva visita per tal de cuidar-los. Diuen que unes llàgrimes se li escapaven dels ulls i, en contacte amb l’aire, es convertien en perles, que la gent de la casa recollia cada matí.

            Una història semblant s’explicava de les encantades de Val-de-Ros, també al Vallès Occidental.