Etimologies populars

Tenim un exemple molt interessant d’etimologia popular en el cas de la riera del Tenes (Vallès Oriental). Segons Maria de Bell-lloc (1882), prop de Bigues hi havia les runes d’uns edificis que es deia que eren el que restava de la vila d’Atenes. Segons la llegenda, l’existència d’aquesta ciutat hauria donat nom a la riera de Tenes, però de fet ens adonarem que en realitat el procés va haver de funcionar a la inversa. El nom del riu hauria donat, per analogia, llum explicativa al de la vila llegendària. En aquest cas hem de notar que feien falta dues coses: d’una banda, la presència d’unes runes i, de l’altra, l’existència d’un topònim perquè els intercanvis entre ambdues realitats fossin possibles. I, a més, calia una cultura que fos capaç de conèixer la ciutat d’Atenes i la seva importància en el passat. De fet, aquesta cultura era la mateixa que havia explicat l’origen del nom de Sant  Miquel del Fai tot fent derivar el qualificatiu fai no de fall (cascada, en celta, diuen alguns filòlegs), sinó de faig. Segons la llegenda, el nom li vindria d’aquest tipus de bosc que antigament se suposa que era molt estès en aquesta regió. La proximitat del poble de Sant Quirze de Safaja servia per acabar de justificar el topònim, perquè era clar que aquest nom venia de l’existència de fages (faigs).

En aquest cas, com en l’anterior, veiem que la cultura popular té a mà uns elements per descodificar allò que en principi se li fa estrany i, al mateix temps, en desconeix uns altres. Mancats de coneixements de filologia, els grups socials que no sabien llegir ni escriure disposaven d’una cultura pròpia per entendre el món en què vivien. Que aquesta forma d’interpretar la realitat avui dia ens pugui semblar falsa, és un altre debat.

En aquests primers casos hem vist que existeix una etimologia popular que sovint ha estat negligida pels estudiosos. Així sabem que moltes paraules que en català comencen per les síl·labes san o sen han estat interpretades com si es referissin a algun sant. Això és fàcil d’entendre si pensem que en la cultura popular que estem resseguint la religió hi tenia un pes molt important.

En aquest context, aquesta manera de tractar les etimologies va fer que aparegués una Santa Linya que en realitat deriva del llatí saltus  (bosc) del ilex (roure), documentat com a de saltu elzinie l’any 1167, topònim que ha donat lloc a un nom de santa inexistent. També coneixem el cas de Santa Galdana, igualment inexistent i que derivaria del guad (riu) àrab en contacte amb una capella dedicada a santa Anna. O bé un Sant Marçal que al segle IX era un villar Mansaldi; o fins i tot d’una Santa Pau que podria derivar de pago. Encara més exemples: una rocallada esdevé La Roca Lladra, expressió que no té ni cap ni peus, però que sí que en tenen les paraules que la formen; una Pereguda (pedra aguda) pot esdevenir l’Apareguda i així explicar-ne fins i tot llegendes, etc. (Moreu-Rey, 1999).