La muntanya maleïda (Vall de Benasc)

La llegenda de la Maladeta parla d’un tipus de petrificació, el resultat de la qual és el naixement d’una tartera, és a dir, d’una certa forma de paisatge que va aparèixer en el moment que els habitants d’aquell indret varen ser castigats per la justícia divina. Com veiem, hi ha un interès per fer complir la justícia i perquè els resultats d’aquesta siguin visibles i coneguts de tothom. En aquest cas es tracta d’una sèrie molt estesa, que Paul Sébillot (1983) ha qualificat de "càstig de la negació de l'hospitalitat", i que parla d’un lloc maleït després de no donar acolliment o menjar a un passavolant.

Segons sabem, a la Vall d’Aran i a les zones de Benasc, del Pallars i comarcades del costat francès de la frontera s’explicava que un dia un pobre va arribar a les bordes que els pastors tenien enmig de la muntanya. Era un lloc paradisíac, verd, ric d’aigua i pastures; un paradís per als pastors. Enmig de tan bell i formós paisatge, el passavolant va demanar aliment i acolliment per passar la nit, perquè es feia fosc i tenia fam. Ningú no el va voler ajudar, fins que finalment, en la darrera cabana, algú el va acollir i alimentar. El dia següent, el pobre va despertar el pastor que dormia i li va dir que agafés el seu bestiar i que marxés del lloc. Així que fou fora, una gran tempesta va esclatar i el lloc quedà convertit en un  pilot de rocs i de gel i neu, tal com avui dia el podem veure. Segons diu la llegenda, els blocs granítics que allà es veuen són els pastors, els gossos i el bestiar que pasturaven, convertits en pedra.

Més endavant veurem que aquesta història es repeteix, gairebé fil per randa, en altres llocs, fins al punt que, si agaféssim tot el Pirineu, arribaríem a una vintena de casos, tots ells amb petites modificacions. Ara bé, cal dir que el que fa excepcional el cas de la Maladeta és el fet que sigui l’únic que coneixem en tot el Pirineu en què la llegenda dóna com a resultat un paisatge de pedra i gel. El més normal és que la tempesta sigui d’aigua i doni lloc a un llac (com a Engolasters o Montcortès).

En canvi, si anéssim als Alps, ens trobaríem que el model més estès és el que hem explicat i que allà la llegenda serveix per explicar el naixement de moltes geleres. Això, evidentment, s’explica a partir del costat físic i ecològic de la realitat llegendària, perquè al Pirineu l’extensió de les geleres no ha estat mai comparable a la dels Alps.

            En aquest cas, també ens interessa aturar-nos en el topònim del lloc. Les primeres referències que en coneixem en parlen com de la muntanya maleïda. Així ho trobem en un document de l'any 1586 en què ja es parlava de la "Peña maldita" (Relación, 1793). Un quart de segle més tard, Jeroni Pujades (1609), en la seva crònica, fa una descripció del Pirineu en què parla de la muntanya com de la Muntanya maleïda, tot i que no diu res de la llegenda.

Des del punt de vista de la cultura popular, el topònim, com la llegenda, participa de la missió de fer veure la realitat: quan se sap el nom de la muntanya no es pot fer altra cosa que preguntar-se el motiu de la maledicció. Llavors, quan se saben els fets que se suposa que varen succeir en aquest lloc, la morfologia d’aquest espai pren sentit i els productes de la maledicció són visibles pertot. Ara bé, això també passa -i potser més fàcilment- quan se sap el nom de la muntanya. Però en aquest cas podria ser que, de nou, ens trobéssim davant d’un cas d’etimologia popular perquè, segons Enric Moreu-Rey (1999), aquest topònim, com la majoria dels que contenen el radical mal, podria derivar d’un  mot indoeuropeu que indicaria una paret vertical o bé una muntanya.

            Certa o no, el cas és que, a través del topònim, la gent del lloc recordava els fets llegendaris que hem explicat i, evidentment, recordava també la norma moral que calia complir: ajudar els desvalguts.

            Si ens permeteu, ens entretindrem encara una mica més sobre aquesta llegenda, perquè a la primera meitat del segle XVIII va fer anar de corcoll bona part dels intel·lectuals barcelonins. Sabem que els fets es prenien com a reals i que fins i tot un d’ells va enviar un criat per tal d’arrencar un d’aquells xais petrificats, però no ho pogué fer. Fins i tot l’alcalde d’un poble pallarès -Francesc Sauci- hauria signat un paper dient haver-hi anat i haver vist el remat petrificat (Serra, 1745). Però abans d’aquesta “primera expedició etnogràfica”, els ressons de la llegenda havien arribat a les orelles de Narcís Feliu de la Penya. Aquest autor va escriure:

 

"El altissimo Monte, que llaman Maldecido, se halla en los Pirineos entre Castell-Leon, y Puertos de Benasch, es de los mas eminentes de Cataluña, y una Piramide, y claro espejo de la Divina Justicia, por el ejemplar castigo, que se executò en este Monte, en el qual se hallan muchos Pastores, varios ganados, y algunos perros convertidos en piedra, en diversas posturas, que son las proprias en que se hallaron, quando el Cielo executò el justo castigo. El motivo, segun la tradicion de aquellos Lugares vezinos fue, que passando el Cura de una de aquellas parroquias, con el Santissimo Sacramento, le echaron los perros los Pastores, para que los acometiessen; otros refieren, que los Perros instigados por los Pastores, acometieron a unos pobres, que passavan por aquel lugar, y que luego Pastores, ganados, y perros se conviertieron en piedras, quedando alli para exemplo de los venideros siglos" (Feliu, 1709).

 

Un fet ens sembla interessant de remarcar sobre la informació que Feliu aporta: a diferència del que passa en la major part del seu treball, en el que diu sobre la Maladeta, no hi apareix cap cita. És a dir, que segurament coneixia el discurs llegendari a través d’una tradició oral. Fixem-nos, a més a més, que els motius del càstig es troben en què els pastors atien els gossos contra el capellà i el Santíssim Sacrament o bé contra uns pobres que passen per l’indret. Amb les reserves que tota hipòtesi implica, podem pensar que la llegenda encara no s’havia acabat de formar només de començar el segle XVIII.

En canvi, a mitjan segle, concretament l’any 1745, Pere Serra i Postius escrivia que:

 

"Lo que alli sucediò, segun la publica voz, y anti­gua tradi­cion de aquellos Lugares vezinos, fuè, que perdido por aquella Montaña un pobre, fatigado del cansancio, y medio muerto de hambre, pidiendo un pedazo de pan à unos Pastores, que en chozas, y cabañas guardavan su ganado, en ninguno hallò pie­dad, ni caridad; antes bien en algunos tal rigor, è inhumani­dad, como enstigarle los perros, à cuya barbaridad acudiò prompto, y severo el Cielo, convirtiendo en piedra Pastores, ganado, y perros" (Serra, 1745)

 

De fet, el manuscrit de l’obra de Serra i Postius, que també és de principis de segle XVIII, no varia el sentit que dóna a aquesta llegenda. De manera que ens trobem davant de dues causes diferents de maledicció: l’atemptat contra la religió i els Sacraments o la desatenció dels desvalguts. Ara bé, el que ens hem de demanar és la raó d’aquesta necessitat de trobar una història factible que permetés explicar el que algú havia fet malament. Segurament la causa es trobaria en el mateix topònim del lloc: si la muntanya es feia dir maleïda, alguna raó hi havia d’haver hagut. Però no només el topònim va crear la necessitat d’aquesta llegenda etiològica. Segurament hi degué de contribuir la morfologia estranya de la muntanya: l’esterilitat dels tarterars i els blocs erràtics que s’hi compten a milers.

Nosaltres, que ens ho mirem una mica de lluny, veurem que en realitat es tracta dels blocs que formen les morrenes de la gelera, que quan presenten formes arrodonides es diuen precisament roques amoltonades. Suposem que els geòlegs, quan els varen donar aquest nom, ja no creien en la llegenda, però sobre això no en sabem res.

Amb aquestes dues precondicions -un topònim que insinua una maledicció i una morfologia estranya- es podia buscar una explicació, però, com hem vist en d’altres passatges d’aquesta obra, la cultura popular no era lliure de pensar el que volgués, sinó que havia de recórrer a una sèrie de models que li semblaven pertinents. Es tracta d’una mena de magma en què certs elements llegendaris estan disponibles per actuar sols o junt a altres per explicar el que va passar. Aquest cas ho veurem molt clar en el discurs que va recollir Jacint Verdaguer sobre el cas de l’estany de Montcortès. Allà, el seu informant barrejava coses que avui dia ens semblen completament diferents: la història de la maledicció del llac i la del comte a punt d’ofegar-s’hi quan se li va trencar el gel sobre el qual es trobava.

            És el mateix Jacint Verdaguer qui, l'any 1882, recollí per boca del rector de Surri, a la Ribera de Cardós, la següent versió de la llegenda que ens ocupa:

 

            "En la Malehida hi havia uns pastor[s] que guardàvan sos ramats. Un vespre se'ls presentà un pobre a demanar-los almoyna; un rebadà li'n féu, y·ls altren l·i negaren. Los ne tornà demanar, y res: no n'hi volgueren dar molla. L'endemà, lo pobre digué al pastor benefactor: "Anem·s-en. Crida·l remat y no·t gires fins a baix". Obehí y, al ser baix, vegé los ramats dels pastors que havían negada l'almoyna convertits en roques, cada ovella y gos tornat de pedra, y los pastors, davant, empedreïts" (Verdaguer, 1992).

 

En el document de Verdaguer apareixen clarament dos elements que fins ara no havíem vist: el detall que és un rabadà qui ajuda el passavolant i la prohibició que aquest, en marxar del lloc, es giri enrere. No ens hi entretindrem, però sí que cal explicar que aquest nou episodi sorgeix directament del món bíblic: es tracta de la història de la destrucció de Sodoma i Gomorra, quan es prohibeix als elegits de girar-se. Com sabem, acabaren convertits en estàtues de sal. Doncs bé, al Pirineu es convertiren en monòlits rocallosos (segurament perquè no hi ha formacions salines d’importància). Aquest pas es veu, un parell d’anys més tard, en el discurs que recollí el naturalista Artur Bofill.

 

            "Una vegada passava Jesús per aquella montanya demanant caritat á uns pastors los quals l'hi abordáren los gossos; pero un altre pastor, noy de pochs anys que hi havia per allí, impedí que se l'hi abrahonessin los animals enfuriasmats. Jesús preguntà al noy si tenia ovellas y haventli contestat aquest que tant sols unas pocas, -ja pots triar las que vulgas de las de aquells y empórtartelas, l'hi digué, pero vésten, que no tardará en sentirse un terremoto; y t'adverteixo que no t' giris á las horas.- En efecte, al poch rato hi hagué un estrépit com si lo mon finis; lo noy, oblidant las paraulas de Jesús, torná lo cap enrera, y al acte quedá petrificat, lo meteix que los altres pastors, los gossos y las ovellas. Desde las horas ningú ha pogut anar allí y á la montanya l'hi ha quedat lo nom de Malehita" (Bofill, 1884).

 

Per tant, la cultura popular té uns models que li serveixen per explicar-se certes parts del medi ambient, però aquests models no són utilitzats ni tots alhora, ni de bon principi, ni per les mateixes persones. La llegenda, si alguna cosa té, és una estructura determinada, feta de possibilitats, que permet reconstruir un discurs i vehicular unes regles morals. Fora d’aquests elements comuns i quasi obligats, el recitador és lliure de controlar el tempus del discurs, d’afegir o treure passatges, de patir oblits, etc. La llegenda es composa i es recomposa en el temps, canviant i mantenint-se invariable alhora.