Les pedres de Santa Fe

L’essència ecosimbòlica de la realitat és veu molt clarament en les pedres de santa Fe, les quals us convidem a visitar, anant fins a Organyà (Alt Urgell). 

La vila d’Organyà es coneguda perquè durant molts anys ha estat considerada el bressol dels primers mots escrits en català. Però, abans que tot això passés, les pedres del lloc ja parlaven, i sense problemes de llengua. Segons els geòlegs, aquestes pedres no són altra cosa que fòssils, però la tradició popular hi ha vist altres coses.

Per al primer Cristianisme, la fe era un dels valors que més calia promoure. Però com que els encara no cristians o els primers afectes a la nova religió eren una mica enzes o resistents, es va considerar la possibilitat de fer-ne una mica de marketing. De manera que fe, esperança i caritat es varen convertir en tres germanetes personificades. A més a més, se les va convertir en màrtirs i així el producte podia vendre més.

El cas és que a santa Fe la perseguien els infidels una mica pertot arreu. A l’Alt Urgell, la gent d’Organyà la perseguien a cops de roc. Però ella els aturava amb les mans i després els deixava caure a terra. Encara avui dia les serres dels voltants d’Organyà són plenes d’aquestes pedretes; les reconeixereu perquè tenen una forma arrodonida i hi ha gravades les marques dels dits de la santa. Es tracta d’una mena d’estrella (si no ens equivoquem deu ser un avantpassat d’un eriçó fossilitzat) amb cinc braços gravats damunt d’aquesta roca que sembla un gran botó.

Un text de l'any 1883, que devem a la ploma de Jacint Verdaguer, ajuda a entendre l’analogia entre el medi ambient i el món social de què abans parlàvem. Segons ell, a Organyà, els ensenyaments de la importància d’acceptar la fe es podien extreure bé directament d’aquests fòssils bé dels retaules que hi havia pintats a l’ermita:

  "En Santa Fe se tròban castanyas de mar petrificadas, hont la gent creu veure gravats los dits de la santa, y diu que son las pedras que li tiràvan y que ella copsava al vol, estampant-hi sa hermosa maneta. En eixa actitut està representada en l'altar major en una pobre i sencilla escultura a una banda d'ell, y, en l'altre, en l'acte de ser degollada. En la pared del temple hi ha penjat un enorme serpent enbalsamat; te de vint-i-cinch a trenta palms de llarch, y l'envià de l'Africa un missioner fill d'aquest pahís" (Verdaguer, 1992).

 

Pel que diu Verdaguer, veiem clarament que el mateix s’havia d’entendre mirant el retaule com mirant una castanya de mar petrificada. El medi ambient comunica certes coses a la gent, com ho fan els retaules o les llegendes. Qui en podia dubtar, doncs, si l’Església i les pedres emetien el mateix discurs?  Una cosa semblant passava amb la pell de serp que hi havia penjada a la paret de la capella.

            Aquesta pell, que sembla que realment hi existia, va ser un ex-vot aportat per algun fidel. Ara bé, segons la llegenda, dos germans havien sortit a caçar i es varen asseure a sobre d’un tronc per esmorzar. En aquestes estaven quan varen sentir que el seient es bellugava i fou llavors quan s’adonaren que es tractava d’una serp monstruosa. Com que abans de matar-la haurien invocat santa Fe, la seva pell va ser duta a l’ermita en senyal d’agraïment. Origen ben diferent, per cert, al que li atribuïa Verdaguer, que la feia venir de l’Africa enviada per un missioner del país. En qualsevol cas, veient les restes d’aquell rèptil, qui podia dubtar de la veracitat de la llegenda?

Com moltes de les santes i sants que es veneren en diferents ermites del nostre país, santa Fe era invocada contra les malalties de l’oïda, dels ulls, les hèrnies, febres, etc. Segons la tradició, el fet de posar dins de les orelles oli de la llàntia que hi ha a la capella evita la sordesa i el mal d'orella.

            Segons un altra tradició popular, santa Fe seria germana de Santa Pelaia i de Sant Ponç, ermites situades al capdamunt de la vall de Perles, i de Santa Carràmia, pel costat de Boixols. Per això les seves capelles a Organyà, Cambrils i Alinyà haurien estat edificades en llocs elevats de manera que els tres germans es puguin veure sempre.