El Pou del Diable i el turó del Viure

Al Castell de Santa Maria i a Sendomir, a la Segarra, s’explica encara la llegenda del Pou del Diable. Segons aquesta, un bruixot va encomanar a un home de dur un canut de canya a una persona de Calaf, això sí, dient-li que mai dels mais no l’hauria d’obrir. Però en passar prop de Sant Guim de Freixenet el bon home no pogué resistir la temptació i el va acabar obrint. Quina una no en va fer!

De l’interior del canut li anaren sortint grills i més grills que només cridaven què farem? L’home no sabia pas quina cara posar-hi, però per sort els mateixos insectes varen dir-se: fem pou! Poc a poc, aquells animalons es varen anar convertint en dimonis que començaren a gratar la terra per fer-hi un gran forat. La terra que en treien la duien amb coves fins a Mallorca. Segons asseguren els segarrencs, amb la terra que hi duien, en aquella illa es va fer una muntanya de sorra on creix el timó, planta molt típica de la Segarra i que se suposa que abans d’aquests fets no existia a l’illa. 

Però va arribar un moment que el cove els va dir prou i es va trencar o bé, segons altres versions, es va fer de dia i els diables varen fugir esperitats. El cas és que ho varen deixar tot de qualsevol manera i la sorra que es va abocar del cabàs, en caure a terra, va donar lloc al Turó de Viure.

Avui dia encara es pot veure el turó i, el que és més espectacular, el pou del diable. Segons els entesos, es tracta d’un ensorrament tectònic a causa de l’acció erosiva o dissolutiva de les aigües subterrànies, tot i que sempre ens ha fet la impressió que es tracta d’una obra treballada per mans humanes. Segons la gent del poble, en determinats moments se sentia al seu interior soroll d’aigua corrent, fet que ajudaria a explicar el seu origen geològic. 

El treball d’un curs d’aigua subterrània hauria anat desgastant les capes superiors de la roca fins que aquestes, desfalcades, varen acabar cedint. Això explica l’origen del pou, però aquesta explicació no té l’encant de la que havia imaginat la gent del lloc.

Aquesta llegenda té una relació molt directa amb el tema dels minairons, petits éssers llegendaris que també viuen tancats dins d’un canut i que, quan en surten, demanen feina. Són treballadors d’allò més i, com veurem en un proper apartat, també eren capaços de canviar la forma de les muntanyes.

 

Accés al lloc

Itinerari: Per arribar-hi, sortiu de Sant Guim de Freixenet en direcció a Calaf per la carretera BV-1001. Aproximadament un parell de quilòmetres més enllà veureu que la via del ferrocarril corre paral·lela a la carretera que seguiu, durant uns quatre-cents metres. Durant aquest espai, els plans s’interrompen i un petit bosc apareix. El pou és enmig d’aquest bosc. Deixeu el cotxe a l’inici de la pista que duu a can Biure o can Benviure i camineu enrere, en direcció a Sant Guim, entre la carretera i la via. A uns dos-cents metres trobareu el pou. Atenció a no caure-hi, si badeu!

L’indret actualment està en un estat lamentable, perquè durant anys ha estat utilitzat com a abocador incontrolat. Actualment està prohibit llençar-hi runes, però el seu fons és, senzillament, fastigós. Una vergonya que, de moment, malgrat les peticions, ningú no ha pogut (no volem creure que no s’hagi volgut) solucionar.

El Turó de Viure és a l’altra banda de la via del ferrocarril. Es un petit turonet sense massa importància enmig de camps de secà. Podríem dir que no val la pena arribar-s’hi. En canvi, on sí que us aconsellem d’apropar-vos és a can Bonviure. La casa, amb fonaments romans, ha estat molt acuradament restaurada i convertida en una mena de museu particular i centre d’estudis de l’entorn.

 

Horari: 1 hora.

Dificultat: sense cap problema

Cartografia: Institut Cartogràfic de Catalunya, mapa Segarra. 1: 50.000.

Època recomanable: Tot l’any.