La natura en les llegendes tradicionals

Tot i que a casa nostra existeix una mitologia sobre l’origen del nostre planeta, la forma general de la terra va preocupar molt poc els pagesos i les pageses de la societat tradicional catalana. En canvi, hi va haver una major preocupació per explicar l’origen i les formes d’altres realitats d’escala mitjana o petita, com poden ser pedres, rius, edificis, etc. En aquest terreny, els estudiosos estem d’acord a acceptar que passem del món de la mitologia al de la llegenda.

 

Doncs bé, si repassem la llegendística catalana que fa referència a molts elements de la nostra geografia, ens adonarem que al seu darrera hi ha una sèrie de missatges morals. Segons Ramon Violant i Simorra, els habitants de la vila de Prades creien en l’existència d’un ocell molt gran que vivia dins del bosc i que cantava “Justíiiiiicia1. I és que, en el fons, el medi que formava Catalunya estava compost per una sèrie d’elements connotats amb missatges morals molt clars. Normalment, aquest missatges giraven entorn de qüestions tan importants com la manera de fer-se ric o els comportaments considerats justos o injustos.

Per a aquesta llegendística calia continuar sent pobre abans que ric, sobretot si la riquesa era aconseguida per mitjans de moralitat dubtosa. De qualsevol manera, el més important sempre era abastar un terme mitjà. En aquest context geogràficomoral, la lluna no era un simple astre, sinó que de la seva “lectura” se’ns desprenien ensenyaments morals. Pel Solsonès s’explicava la història d’un boïgaire que havia de treballar cada dia per no morir de fam. Com que ho va fer fins i tot el dia de Corpus, Déu el visità i el castigà a treballar per sempre més, però el deixà triar entre treballar a la claror de la lluna o al sol. L’home va decidir ser castigat a la lluna per no rostir-se a l'estiu. Segons la llegenda, encara avui s’hi veu, treballant sense parar. Aquest és l’origen de les taques que es veuen a la Lluna. En altres indrets hi ha petites variacions, com que l’home va a robar arços (Malgrat), raïms (Ribera d’Ebre), etc.

Tot plegat dibuixa el que s’ha anomenat una economia moral que menyspreava la riquesa aconseguida a qualsevol preu i més encara si suposava la pobresa de la resta de la comunitat. Però, a més de recordar les obligacions morals, els elements de l’entorn geogràfic servien també per castigar els comportaments desviats. En molts casos, un roc, la lluna, una tempesta o el mateix diable s’encarregaven d’escarmentar els desviats.

Els diners, segons Amades, es rovellaven i es convertien en insectes o pedres, o sigui, elements del medi geogràfic. Per això calia fer-los córrer, no s’havien de guardar. En alguns indrets, certs fòssils eren considerats diners petrificats. Però els diners eren alguna cosa que tenia que veure amb els dimonis, com declaraven algunes dones acusades de bruixeria.

Per obtenir riqueses calia anar a un lloc de la muntanya de Montserrat durant la nit de Nadal. El premi era, no la riquesa, sinó l’obtenció de bones collites durant tota la vida. És l’economia dels béns limitats. Endemés, per fer diners s’havia de saber repartir-los: fer caritat als set primers pobres que arribessin a tota casa nova era una norma gairebé obligatòria; quan s’havia perdut alguna cosa, calia fer almoina als pobres, etc.

Això volia dir que calia distingir els objectes comunals, que fruitaven per a tothom2 dels productes que només es podien prendre sota certes condicions: el fruit que cau a terra ja no és del propietari de l’arbre, els bolets i els diners trobats són de qui els troba, els animals de caça no són de ningú en particular, etc.

De fet, per sobreviure, no hi havia res com el treball i el respecte a aquesta normativa consuetudinària. Segons recull Joan Bellmunt (1993), al Solsonès, una casa molt forta va fer els seus béns amb un gressol, un llum d’oli que els havien donat les dones de fum i aigua: aquest llum cremava sense gastar oli i així podien fer doble jornada de treball sense haver de tenir despeses d’oli.

Des del punt de vista de les classes populars rurals, el medi muntanyenc estava impregnat de valors humans, uns valors que no eren de caire estètic (com avui dia, quan gairebé tot passa a través de la contemplació paisatgística) sinó socioeconòmics. El medi ambient els deia com havien d’actuar i què els podia passar si no ho feien.

En aquest sentit, les manifestacions d’alguns fets geològics eren interpretades com a missatges d’una justícia sobrehumana. A la comarca de la Selva hi ha una antiga parròquia que es diu Lloret de la Selva o Lloret Salvatge, segons la llegenda. Segons Moreu-Rey, aquest topònim deriva del nom d’una planta, el llorer, tot i que avui dia no trobem cap bosc completament dedicat a aquesta planta en l’àmbit geogràfic on se suposa que varen tenir lloc aquests fets llegendaris. D’altra banda, l’adjectiu salvatge té alguna relació amb el fet de trobar-se a la comarca de la Selva i en alguns casos hem trobat referenciat aquest lloc com Lloret de la Selva.

Però la gràcia consisteix a trobar l’explicació que en dóna la llegenda: en un temps remot va coincidir el pas d’una processó o d’un enterrament amb un ball que se celebrava a la plaça d’aquest poble. El capellà va demanar als músics i balladors d’aturar la dansa mentre passava l’acte litúrgic, però va ser endebades. Seguint la consigna d’un capdanser, va continuar la festa, fins que la terra s’obrí i engolí els músics i dansaires impenitents. Encara avui dia resten condemnats dins del subsòl, els uns a tocar perpètuament els seus instruments i a dansar per tota l’eternitat, els altres. Si poseu l’orella contra el terra encara en podreu sentir la fressa.

Aquests fets tenen una clara connexió amb la història geològica recent de la zona -i això ens duu a pensar que la llegenda seria l’acompanyament simbòlic d’aquests fets geològics. El 23 d’abril de 1427, una sèrie de terratrèmols (d’intensitat VI) sacsegen la Garrotxa i el seu epicentre se situa a Lloret de la Selva. A resultes d’això, el terra s’esquerdà i començaren a sortir-ne focs i fumaroles pestilents que mataren animals i emmetzinaren persones, alhora que socarraven arbres i plantes. A resultes d’això la parròquia de Lloret fou completament destruïda, fins i tot l’església (vegeu el llibre de Fontserè & Iglésies sobre aquest tema).

La relació ecosimbòlica entre aquesta llegenda i els fets que històricament coneixem és més que probable, sobretot perquè sabem que els fets meteorològics o geològics com a càstigs a comportaments considerats com a moralment desviats és una constant en la cultura popular. Des d’aquest punt de vista, el món és l’escenari d’una certa idea de justícia, i parla directament o indirectament del que els humans han de fer i de com s’han de comportar. En el cas de Lloret, es diu que si poseu l’orella al terra, encara avui podreu sentir les veus i les músiques que condemnaren els sacrílegs.

En el món de la llegenda, no es poden separar els elements objectius dels subjectius. El medi ambient està impregnat d’uns valors que dibuixen el que anomenem economia moral.

1 Violant i Simorra, Ramon: Etnografia de Reus i la seva comarca. P. 790.

2 El comú es de tothom i no és de ningú. El comú és per mi i és per tu. Béns del comú no són de ningú. Del comú, no en mana ningú. El comú no es priva a ningú. (Amades, Joan: Justícia popular. P. 22.)

 

 

Llegendes???

No teniu pas alguna llegenda d'aquestes de catalunya com els MINAIRONS?
Apa gràcies!