La Ramada Encantada

La llegenda de la Ramada Encantada se situa en les friccions entre pagesos i pastors transhumants al Pla Moixó, quan la gent de la Torre d'Oristà tallava alzines i roures i feia rompuda en aquest indret, fet que limitava el manteniment de les pastures, creant problemes als ramats transhumants que curculaven pel camí. Com a resposta, els pastors escampaven el ramat pel mig dels camps, malmetent així les viandes que hi havia plantades. Així ho explica Jordi Torres, autor del Quadern "Apunts de transhumància"

Segons l'autor, fortes batusses es van viure en l'indret fins que un bon dia van arribar a un acord: els pastors respectarien el sembrat i els pagesos aturarien la rompuda. Per fer-ho possible, es deixaria un tros on pastors i ramats poguessin fer parada i poder passar la nit. Un terreny “que mai ningú se'l podria apropiar, i constaria com a empriu o remolta”.

Però tot i amb l'acord, un pastor conegut com el “Renegaire”, poc amic dels acords i les concessions, va seguir fent la seva i saltant-se l'acord i no fent cas dels avisos i queixes dels pagesos, i entrant als camps si així li anava bé. Torres explica que “era a finals d'octubre, prop de Tots Sants, que un parcer de Pla Moixó va anar a veure si la sembrada ja naixia”. En arribar al lloc, “va veure com un ramat pasturava el seu tros i en voler fer marxar les ovelles es va trobar amb el pastor Renegaire”. La disputa va pujar de to i entre crits i cops de roc el pagès va haver de marxar capcot i emprenyat. El pastor, cregut i xulesc, encara el va humiliar més tot dient-li que “donat que encara hi queda menjar, en lloc de seguir el camí, farem nit aquí mateix i així, amb el menjar que hi ha, les ovelles podran esmorzar quan es llevin”. En sentir l'escarni, el pagès, atribulat, va engegar-li aquesta maledicció, “tant de bo que no us despertéssiu mai més, ni vós ni el ramat”. Jordi Torres acaba la contalla dient “que així va passar. Al matí, pastor i ovelles, gos i bastó s'havien convertit en pedra, és a dir, tal com es van quedar a dormir al vespre. Així és com va ser castigat un pastor malparlat que per allà on passava tot ho malmetia. Des d'aquell dia, la remolta de Pla Moixó es coneix com la Ramada encantada.

(QT/V2. Apunts de Transhumància. Jordi Torres. Adaptació d'Aleix Cardona, per a la rella 260) Extret d'aquí.

Segons el catàleg de patrimoni de la Diputació de Barcelona, es troba en el terme municipal de Perafita.Textualment hi diu:

La Ramada Encantada està situada al límit nord del terme municipal de Perafita i a tocar dels de Lluçà i Sant Agustí del Lluçanès, just sota la carretera BV-4341, en un punt elevat seguint la carena del serrat de les Cabrasses.
Es tracta duna esplanada rocosa de grans dimensions visible des de múltiples punts dels municipis veïns. L'esplanada, que pràcticament no conté cap tipus de vegetació, ocupa una superfície aproximada d'unes 2'5 hectàrees amb una llargada que supera els 300 metres de llarg i els 75 d'ample, seguint una direcció i una orientació sud-oest, que d'altra banda és la mateixa que segueixen la majoria de formacions rocoses de la zona. Al llarg de la gran esplanada hi ha diverses formacions rocoses peculiars, que han donat origen a la llegenda que explica el nom del lloc. Es tracta de trams on la roca mare queda quadriculada per talls perpendiculars que delimiten roques que sobresurten cap enlaire amb formes arrodonides degut a l'erosió. Algunes d'aquestes roques han arribat a desprendre's de la resta a causa de la constant erosió de la zona, totalment exposada a vents i pluges.

En recollir la llegenda, el mateix inventari en diu:

"En una casa de grans propietats del terme de Lluçà, fa molts i molts anys hi havia una noia molt maca, rossa i amb una pell molt fina i blanca com la neu. Tenia el costum de banyar-se a la riera quan feia bon temps, un lloc molt tranquil i d'aigua transparent, un punt on el pastor de la casa portava a beure les ovelles i que també era d'abeurada dels ramats de muntanya.
El pastor era un noi jove, alt i ben plantat. A la filla de l'amo li feia gràcia aquell pastor. Però el pare ja havia triat un fadrí de casa bona per a la noia, encara que d'eixerit no n'era pas gaire, però era de casa bona, que era el que comptava. Al pastor també li feia gràcia aquella noia, però ell sabia molt bé que mai es podria casar amb la pubilla de la casa on guardava el ramat. Tots els dijous d'estiu a la tarda, la noia anava a banyar-se en aquell lloc. Un dia es va escaure que quan el pastor va arribar a la vora de la riera va trobar la noia que es banyava tota nua dintre de l'aigua. El pastor va abeurar el ramat i va continuar el camí com sempre feia, deixant que la noia rossa seguís amb el seu bany, ja que per al pastor la noia era cosa prohibida. Al vespre, després de tancar el ramat, el noi va entrar a la casa i es va trobar amb la noia, i li va dir:

- Mira que ets una noia molt formosa, però encara ho ets molt més quan et banyes a la riera.

La noia, que feia temps que es moria de ganes del pastor, li va contestar:

- Si en tens ganes, pots banyar-te allà on jo em banyo, pots venir que m'hi trobaràs cada dijous a la tarda fins la posta de sol.

El dijous següent el pastor, quan encara el sol era un xic alt, va encaminar les ovelles cap el lloc on la filla de l'amo tenia el costum de banyar-se. Allà va trobar la noia dintre de l'aigua. Va deixar que les ovelles pasturessin tranquilament l'herba fresca i tendra que hi havia vora de l'aigua, es va llevar la roba i va saltar dintre l'aigua a fer companyia a la noia.

A partir d'aquell dia, cada dijous es trobaven, però això va durar fins el dia que el pretendent de la noia va descobrir que la que un dia havia de ser la seva dona es banyava nua a la riera acompanyada del pastor. El qui per mandat dels pares havia de ser el marit de la noia, després de veure la parella completament nus a dintre de l'aigua, va anar a casa de la noia i va explicar el que havia vist a la riera. La filla, com cada dijous, arribava a casa seva plena de joia, a causa de les bones estones que passava amb el noi del qual estava enamorada. Però aquell dia les coses van anar molt malament, el pare va dir a la seva filla:

- Entra a dintre de casa i no en surtis fins que jo no et doni permís.

Quan va arribar el pastor i va tenir les ovelles encorralades, l'amo va dir:

- Demà agafes el ramat i el portes a pasturar a la finca que tinc a Perafita i no et moguis de la finca fins que jo et doni l'ordre. Si no ho compleixes, hauràs de buscar feina a llunyanes terres.

El pastor va quedar molt sorprès, perquè no sabia a què es devia l'actitud de l'amo. El noi no va tenir altre remei que creure i anar a guardar el ramat a Perafita. La noia va continuar tancada a casa seva, només en podia sortir amb el permís del pare i acompanyada d'una persona de confiança, li era totalment prohibit d'anar a la gola on abans es banyava. Al pastor tampoc li era permès sortir del terme de Perafita sense el consentiment de l'amo. En cas que, per alguna raó, ho hagués de fer, llavors hauria d'anar acompanyat també d'una persona de confiança del pare de la noia. Això ho feia perquè els dos joves no es poguessin veure i amb el temps la noia acceptés l'home que ell li havia designat. Així van passar l'hivern. Quan va arribar el bon temps la noia va ser presa d'una gran tristesa i desgana. Tenia una gran necessitat d'anar a banyar-se on havia anat sempre, però la prohibició era total. La noia no podia aguantar més aquell suplici i un dia va dir al seu pare:

- Si no puc anar fins a vora de la riera em moriré.

En sentir això, al pare li va agafar

Aquí acaba el relat de l'inventari, i ens deixa amb la intriga al cos. Per sort, els alumnes de l'Escola Vedruna de Tona ens en donen el final:

 

"El pare va agafar un rampell i li va dir:

- "Maleïda siguis, vés a la gola i queda't per sempre dins l'aigua, ja mai més no tornis".

La noia va ser transportada com per una força misteriosa fins a la gola. El mosso de la casa va ser testimoni de tot això i com que era molt amic del pastor, va anar a Perafita a explicar-li tot al pastor. En arribar, el pastor no va veure res i es va asseure sobre la roca que hi havia al costat de la riera, tot recordant les tardes que havien gaudit junts.

Llavors va aparèixer la noia de dins l’aigua i el va convidar a entrar a l’aigua. El pastor li va dir que si les ovelles se li movien i entraven al terme de Lluçà, el seu pare el faria fora i ningú el voldria llogar. Ella li va respondre que si entrava dins l’aigua amb ella, el ramat no es mouria del lloc on estava, ni necessitaria menjar ni beure, perquè les ovelles restarien convertides en pedres mentre durés la maledicció que li havia fet el seu pare." (font)

 

Com es veu, semblaria que els llocs on se situa la llegenda no coincideixen. Per això reproduïm una observació que conté l'inventari de la Diputació:

Observacions: La llegenda és molt coneguda tot i que a vegades es confon amb la llegenda també anomenada "la ramada encantada" que es situa al Pla Moixó d'Oristà.

Com diu el mateix inventari, aquesta llegenda explicaria l'origen de la ramada encantada, una curiosa formació rocosa situada a l'extrem nord del terme municipal de Perafita, prop dels termes municipals de Sant Agustí de Lluçanès i Lluçà. De manera que hi ha dos topònims iguals a la mateixa comarca. Una cerca per internet us permetrà trobar-los.

De tota manera, un dels llocs es troba a tocar de la carretera BV-4131, punt quilomètric 1'400. Segons uan projecció feta des de l'ordinador, podria estar al voltant del punt 42º 04' 455 - 002º 06' 444.

L'altre, segons la informació de Wikiloc, es troba al punt 41º 58' 767 - 002º 03' 133.

Si hi aneu, ja ens ho explicareu!