Anada de sant Miquel al Montseny

Sant Segimon del MontsenyL’any 1862 sant Miquel dels Sants va ser canonitzat i la ciutat de Vic ho va celebrar amb una gran participació popular. Tal com deia Eduard Junyent, des d’aquell moment sant Miquel va passar a ser considerat el patró de la ciutat ocupant el lloc dels Sants Màrtirs.

En altres llocs hem parlat de les seves petjades a prop de Sant Segimon (el Montseny) i hem mostrat el nostre escepticisme sobre aquesta qüestió. Ara, havent trobat noves dades, creiem que podem entendre una mica millor aquest cas. Recordem que no és fins a 1890 que Juli Serra en parla i que al 1884 el geòleg Jaume Almera recull la tradició popular segons la qual en la seva infantesa s’hauria retirat en una cova propera a Sant Segimon.

Aquestes dates són alhora prou properes i prou llunyanes al moment de la seva canonització com per poder dir que les festes que varen tenir lloc a la ciutat varen desencadenar l’interés per aquest lloc i per la presència allà del sant.

El 8 de maig de 1862, el periòdic vigatà El Ausonense publicava una carta anònima datada a Sant Segimon el dia 30 d’abril en què es parla de l’aplec de Sant Segimon. El seu anònim autor diu que una de les idees que més el “preocupaven” era visitar la cova on havia fet penitència Sant Miquel, però que a tothom a qui havia demanat –fins i tot l’ermità- no li’n sabien donar raó i la seva pregunta causava sorpresa. “Y aun una persona anciana me ha contestado con singular enfado –no vino aquí el B. Miguel; yo soy de la comarca y nunca oí hablar de tal cosa”. Però el cronista no va parar fins a trobar el que buscava: el masover de can Gat es va oferir a acompanyar-li i així va poder trobar la cova:

 

La cueva que me ha dicho ser del Beato está poco distante de la de S. Segismundo; mas el camino, si es que merezca tal nombre el sendero por donde hemos pasado, es muy malo y asaz espuesto: la cueva es doble, una arriba y otra abajo sin comunicacion entre sí; la de arriba que parece una de tunel tiene siete metros de profundidad por uno de altura y de diámetro; la inferior es mas ancha y menos profunda... A esta traen los cerdos la temporada que pastan en la montaña”.

 

L’escrit acaba amb un consell que és alhora una premonició: ara que el sant serà canonitzat, seria desitjable que els seus devots donessin a la cova la veneració que es mereix, “poniendo alli alguna cosa que recordase aquel paso admirable de su vida y facilitando el camino á los peregrinos”.

Encara no un mes més tard, Marià Fàbregas anunciava en el mateix periòdic l’obertura de l’ermitatge durant aquella temporada i recordava l’article anterior explicitant que a poca distància del santuari hi ha la cova i demanant que s’endrecés el camí que hi duia.

Les festes de la canonització del sant foren ben sonades i segons la premsa, durant el seu transcurs, podria ser que hagués tingut lloc un miracle quan una noia de la casa de caritat, a qui el metge deia d’amputar una cama, va somiar que el sant li deia que s’aixequés i anés a missa. En fer-ho es va trobar curada. El Ausonense en va fer un seguiment molt detallat, però es va descuidar d’esmentar el pas que s’havia fet al carrer de Gurb. Gràcies a aquest oblit sabem que en aquest carrer s’havia representat una escena amb el sant al desert o cova del Montseny quan el seu pare el va trobar agenollat davant la creu.

L’anada a Sant Segimon ja era un fet i al setembre una crònica de la festa de canonització que va tenir lloc a Viladrau justificava l’acte pel fet que el sant havia “pisado este territorio tan niño, pues apenas contaba seis años cuando vino al Montseny para imitar los ejemplos del Rey anacoreta el glorioso S. Segismundo”. El sermó i l’ofici d’aquell dia el feren uns germans trinitaris, de la mateixa congregació que era sant Miquel, els quals varen fer referència a quan el pare va trobar el seu fill “en la choza ó gruta del Montseny, arrodillado delante una cruz”. Quedava així acceptat el santuari com a espai viscut per sant Miquel.

D'aquí a localitzar-hi les seves petjades, només hi havia un pas.