L’Estany de Montcortès (Pallars Sobirà)

Igual que al cas de l’estany d’Engolasters, aquí també hi hauria una ciutat engolida sota les aigües. Pallars, que aquest era el nom de la ciutat, va ser engolida per les aigües quan els seus habitants varen negar el menjar a Jesús que hi passava vestit de captaire. També per sant Joan se senten les veus dels pallaresos negats i es pot veure una dona, amb una pastera al cap, que recorre la riba del llac.
També s’explicava que un hivern, el comte de Pallars, tot caçant, es va endinsar sobre la capa de gel que cobria l’aigua tot perseguint una presa. Va tenir tan mala sort que el gel es partí i estigué a punt de morir ofegat. Si no ho va fer va ser perquè va invocar la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres.
Però el murri del comte, havent sortit del mal tràngol amb l’ajut virginal, va pensar que tot quedava en res i, quan el seu escuder li preguntà què volia fer, li digué “Aigua passada, Mare de Déu enganyada”, volent dir que la terra no li pensava donar. De cop es quedà cec, i no va tornar a veure-hi fins que va arreglar els seus comptes amb la Verge. Els metges ja li’n donaven de solucions, però ell ni les provava, convençut com estava de conèixer l’origen del seu mal.
Segons la llegenda, el poble de Comte, no massa lluny de Montcortès, seria el lloc on aquest noble es va retirar després de fer la donació de les seves millors terres, les del bosc de Pentina.
Jacint Verdaguer (1992) va recollir els anys 1882-1883 aquestes llegendes d’una manera molt confusa o barrejada:

"Una dona hi entrava [al llac de Montcortès], per passar a l'altra banda, quan era glassat, ab una pastereta al cap per salvar la població (tal volta hi havia fam?). La gent, des de la vora, li deya: "No't gires, no't gires"; ella se girà, y, trencant-se-li lo glas, s'enfonzà, y diu que ara surt, la nit de S. Joan, a passejar-se pe[r] l'estany amb la pastereta al cap" (Verdaguer, 1992).

A Peramea, segons diu la tradició, tenien unes relíquies dels Sants Innocents que duien a l'Estany de Montcortès i les submergien en l'aigua per fer ploure (Bellmunt, 1997).