Llegendes de Sant Llorenç del Munt

  Tornar a l'índex
 

 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 

 
   
 
  La cova Simanya és una cavitat d’uns 400 metres de llarg, amb una àmplia entrada al inici de la canal del Llor, prop de coll d’Estenalles. A mitjans segle XIX, Víctor Balaguer explicava que aquesta era la cova del drac i dins hi havia una ciutat i els seus habitants encantats. Diuen que homes dones i nenes nus i descalços estaven arrenglerats a les parets com si fóssin en una carnisseria. També hi veien carrers i places. El sacerdot Ermèndia, al segle XVII, s’hi va aventurar i va explicar tot això, fins trobar, en una gran plaça, un munt de fems frescos, que feren sospitar la presència d’una bèstia horrorosa per la qual cosa recularen.
   
   
  Malgrat que a prop d’aquest avenc en trobem dos dels més profunds del massís: el de l’espluga (-127 m.) i el de la Cort Fosca (- 110 m.), la situació d’aquest avenc, a peu mateix del Camí ral, prop del coll del Correu, ha fet que fos especialment temut pels viatgers. Hom diu que servia perquè els bandolers hi llencessin la gent que havien assassinat, però també es conta que era una de les entrades de l’Infern i que cosa o home que hi queia ja no en sortia mai més...
   
 
  Qualsevol amant de l’espeleologia quan sent nomenar la cova del Drac de la Mola,  arrufa el nas... no és una cova sinó un forat que travessa el monòlit del mateix nom (tècnicament és un talweg mort). Doncs aquí, segons la llegenda, hi vivia el drac (veient el forat, massa, massa gran no havia de ser la bèstia...)

 

   
   
  A principis dels anys vuitanta es restaurava la parròquia de Sant Martí de Mura. Aquesta campanya de 1984 pretenia reobrir l’accés del temple primitiu que es trobava tapiat des de feia segles. Al primer cop de maça hom s’adonà que el mur era buit. Emparedat dins la porta hi havia un petit sepulcre medieval de pedra decorat amb creus resplendents inscrites en cercles, coberta d’una tapa de doble vessant. Dins hi trobaren diversos ossos humans entre els que destacava una calavera amb un forat al mig del front. D’aquest forat sortia un manuscrit dels segles XIV-XV. Cal suposar que el misteri d’aquell personatge amb el crani foradat i amb el sepulcre emparedat ho deuria explicar el manuscrit, però això no ho sabrem mai ja que l’operari que va agafar el crani ho va fer amb tan poca traça que li va caure i el fràgil document es va fer miques igual que la calavera . Es va enviar a Vic però va ser impossible reconstruir-lo. Qui devia ser? Quin misteri amagava? 
   
   
  Ens trobem davant un altre cas que esdevé misteriós per manca d’informació. Cap a 1948, uns carboners mentre perparaven el tererny per fer unes carboneres davant Els Òbits, trobaren tres enterraments: dos de teules i un de lloses. A un dels personatges allà enterrats li mancava el crani: no hi havia cap os de les cervicals en amunt, ni tan sols dents que es conserven molt de temps. Al cap de poc grups excursionistes en trobaren d’altres tombes de teules que van ser desmuntades sense cap mena de rigor científic. El més sorprenent és que en aquells enterraments també s’hi trobà gent decapitada.
Mai sabrem què va passar, només que van ser morts amb violència per uns i enterrats amb veneració per altres.  Podrien ser les restes dels monjos del monestir després de ser saquejat per al-Mansur el 6 de juliol de 985?
   
   
  A l’entrada de la Vall d’Horta hi ha les ruïnes de l’anomenada Torre del Moro, Castell o Torrota de la Roca. Conten que fa uns anys mentre uns treballadors extreien terra destinada al forn d’una rajoleria, descobriren un antic dipòsit d’ossos humans, una mena de fossa comuna de grans dimensions. Un altre misteri. Potser una fosa comú originada per l’epidèmia de Pesta negra que assolà Catalunya al final de l’Edat Mitjana?
     

 

 
 
  Igual que les llegendes d’indrets es remunten moltes d’elles a l’època medieval, les de tresors amagats solen remuntar-se a l’època de l’ocupació francesa. Ves a saber per què!
   
 
  Al castell del Farell es veu que els francesos i tenien el quarter general i era allà on anava a parar tot l’or, la plata i les joies que rampinyaven. Quan els catalans es van sublevar ela gavatxos va sortir cames ajudeu-me carregant dos cofres  que no van tenir més remei que deixar amagats a la soca anomenada Roure Gros, entre el Farell i Matarrodona. Anys després van tornar però la soca feia molt de temps que l’havien tallada i el bosc del voltant també per tant van ser incapaços de localitzar el tresor.... que encara hi deu ser!
 
 
  Diuen que als anys vint del passat segle es va presentar un viatger misteriós a Sant Vicenç de Castellet buscant algú que el portés a l’indret anomenat Queixal del Llop. Contractà en Cintet i a l’endemà ben d’hora van sortir cap al lloc. Un cop a lloc, el desconegut va pagar generosament en Cintet i el va fer marxar. El noi s’amagà darrere una matolls i veié com l’home agafava un plànol, comptava passes amunt i avall i, finalment, tragué unes eines d’una bossa i es posà a cavar. Quan el desconegut va marxar, en Cintet va anar al lloc i va veure la terra remoguda, una llosa que fou extreta de la cavitat i, sorpresa!, una moneda d’or de Carles III.
 
 
  Diu la llegenda que la Torrota estava comunicada per un llarg túnel amb la torre circular del cingle Gran, prop de Vacarisses. En temps de les guerres carlines, una nit de llamps i trons de febrer, un militar carlí i el seu assistent venien de La Barata pel camí ral amb una mula carregada d’or. Sense que ningú els veiés van entrar al túnel i van amagar el tresor. L’endemà van ser enxampats i l’oficial mort. L’ajudant va ser deportat a Ceuta on, al veure que mai podria recuperar el tresor va fer-ne confidència a un lladregot de Terrassa amb el que compartia cel·la, anomenat Nas Ratat. Quan Nas Ratat va ser alliberat i va tornar a Terrassa va anar a cercar el tresor però mai el va trobar. Només cal que hi aneu a trenc d’alba i trobeu la trapa que el nas ratat no va saber veure i els primers rajos de sol faran brillar les monedes d’or que encara hi ha amagades. Animeu-vos! Es més fàcil que encertar la primitiva.

 

Extret de http://www.telefonica.net/web2/mitcat/sterra.html