Llegendes de Sils

La llegenda de Pere Porter

Ben segur que en aquest context tan enigmàtic i obscur es degué covar la llegenda de Pere Porter –o Portes-, la qual ha esdevingut tot un símbol per al poble de Sils. Actualment forma part del nomenclàtor de carrers. S’han fet, amb el pas del temps, diverses edicions de la llegenda d’en Pere Porter. En definitiva, la llegenda ja no només simbolitza la més genuïna tradició popular de la zona de Sils, sinó que també representa una bona mostra de literatura catalana.

D’una manera molt sinòptica, diguem que la llegenda recull la història de Pere Porter, un pagès de Tordera que es veié apressat per un deute familiar cancel·lat, però que no havia estat enregistrat pel notari d’Hostalric. De camí a Maçanet, on anava a recollir uns diners per poder pagar el presumpte deute, féu coneixença amb el dimoni, el que el convidà a visitar l’infern per tal de cercar solucions al seu problema. L’entrada a l’infern es va fer a través de l’estany de Sils. Un cop arribat a l’avern, Pere Porter es sorprengué amb la visió de rellevants personatges de la vida terrenal, fins trobar Gelmar Bonsoms, notari d’Hostalric, el qual li indicà el lloc on podia trobar l’acte de pagament del debitori. La sortida de Porter de tan fantàstic i tenebrós indret fou insòlita i ben enigmàtica, i anà a parar a Morvedre, al País Valencià, on va contreure una malaltia que li durà des del primer setembre fins al primer octubre i no arribà a Hostalric fins el dia u de novembre –Dia dels Difunts-. Allà explicà la seva inversemblant aventura davant l’atònita mirada dels vilatans, que veiren confirmada la narració un cop trobat el document notarial en qüestió.

La llegenda, d’autor anònim, fou escrita al principi del s. XVII, però sembla que existia anteriorment, i es conservà mercès a la tradició oral. Conté tots els caràcters propis de les llegendes populars. No hi ha dubte que la narració exigeix una investigació absolutament aprofundida, ja no sols des de la perspectiva del contingut, sinó també del context. Caldrà desvelar tot una sèrie d’elements simbòlics, com ara la coincidència de l’arribada de Porter el Dia dels Difunts, o bé l’aparició d’uns personatges reals, destacats en el passat i que ara patien un turment exemplificador. Gaietà Vidal i Valenciano intueix un sentit moralista de l’obra: “Més bé hi ha motius per a pensar que, mogut l’autor per piadosos sentiments, o fortament impressionat a la vista de tantes malifetes, se proposà evitar la seva repetició, fent públiques les maldats i recordant les penses que han de sofrir en l’altre món aquells que, oblidant el compliment de llurs devers i el de les prescripcions morals, les portaren a efecte sense altre fi que satisfer llurs brutals apetits i malignes inclinacions”.

Del que no hi ha dubte és que la llegenda, com a mínim des dels seus orígens escrits, tingué un gran predicament entre la població.

El culte a la petjada

Un altre aspecte molt propi del foklorisme popular és el culte a les petjades. Aquesta veneració, sovint d’indesxifrable interpretació, restà molt arrelada en la mentalitat camperola.

Un cas d’aquestes característiques troba novament en l’estany de Sils un marc apropiat on desenvolupar-se: Sant Martí mantenia un contenciós amb el diable per veure qui estava més capacitat per guiar les ànimes dels habitants d’aquelles contrades. Concertaren que una solució adient per esbrinar la qüestió seria mesurar la potència d’un salt que farien a través de l’estany de Sils. Òbviament, el diable va caure justament al bell mig de l’estany, d’on no sortí mai més, ja que sens dubte travessà una de les entrades existents al fons de l’estany i anà a parar de dret a l’infern –concomitància evident amb la llegenda de Pere Porter- i segons la creença popular, d’entremig de les aigües s’havien vist sovint flames semblants a una foguera. Sant Martí, d’altra banda, aconseguí l’objectiu d’anar a parar a l’altre costat de l’estany, deixant estampades en forma de creuetes les seves petjades. Diu la tradició que la gent infructuosament intentava de comptar-les una i altra vegada, però mai n’obtenia el mateix nombre. Fins i tot, encara a la darreria del s. XIX, els pobladors de Sils anaven a l’anomenada Pedra de les Creus a comptar les petjades de Sant Martí.

Joan Amades interpreta aquesta llegenda com una barreja entre el culte a la pedra i a les aigües embassades, tot i que potser caldria afegir-hi el culte simplement a la petja humana.

La tradició vincula sovint sant Martí amb la divinització de la petjada. Narracions semblants existeixen a Osor, a la zona de Viladrau i a Riudellots de la Creu, on fins i tot es veneren les petjades del cavall de sant Martí.

És colpidor de comprovar com Joan Amades copsa –encara que sigui molt de passada- l’enorme influència de l’estany en les antigues creences dels veïns de Sils:
“Resulta remarcable el fet de la diversitat de llegendes i creences relacionades amb l’estany de què parlem i el dimoni, que semblen ésser un indici que aquest estanyol, avui desguassat, havia estat poblat per algun geni o esperit anterior al cristianisme, arribat fins a nosaltres sota la figura del domini retut i reduït per sant Martí, un dels succedanis cristians de genis primitius per diversos pobles de cultura romànica”.

La veneració a sant Llop

Sils té representació, tanmateix, en el culte a la petjada animal. Joan Viñolas ha recollit mitjançant la tradició oral l’antiga existència d’una pedra que es trobava a prop de l’església, amb la petja d’un llop. Això permet la formulació d’un seguit d’hipòtesis que relacionin aquesta pedra amb la veneració que fins no fa massa anys es retia a sant Llop.

En un plantejament hipotètic, es pot considerar que l’antiga ermita de santa Maria va ser en èpoques molt reculades dedicada a sant Llop. En tot cas, del que sí tenim constància documental és que al s. XIX existia un altar de la parròquia dedicat al sant. La devoció vers sant Llop arribà fins aproximadament a mitjan segle XX, quan encara es celebrava la seva festivitat. En aquesta diada el capellà de la parròquia oferia als seus feligresos aigua beneita, intercedida prèviament al sant, per al guariment del mal de coll.

És clar que una de les divinitats remeieres de sant Llop són les propietats curatives del mal de coll i l’esquinència (esquinància o angina). Els goigs així ho recullen:

“Puix la real descendència
us obliga a ésser piadós,
guardeu-nos, sant Llop gloriós,
del mal de coll i d’esquinència”

La festa que es feia a Sils es celebrava amb poques variants a la d’altres indrets, com ara el convent de la Mercè, a Barcelona. Però el que cal plantejar-se en el nostre cas és la possible relació de la petjada del llop amb la veneració al sant. Aquest sant protegia els pastors, els quals no havien de patir per les possibles destrosses que ocasionaven els llops en els ramats. Els camps de pastura a Sils es trobaven estesos bàsicament a la zona de l’estany (especialment en èpoques de dessecació) i per tant prop de l’església. ¿És possible que el tradicional culte al sant hagués fet néixer la llegenda de la petja en la imaginació popular? Deixem aquest interrogant i molts d’altres que es podrien plantejar entorn d’aquesta creença i constatem únicament el sentir de la tradició oral.

Extret de http://webspobles.ddgi.cat/sites/sils/Pages_LeftMenu/llegendes.aspx