El paisatge en els goigs catalans (segles XVI-XIX)

L'evolució dels goigs des del segle XVI fins al final del XIX permet veure com el sentiment del paisatge va sorgint d'una realitat religiosa que cada cop està més propera a la terra, i potser menys connectada amb les coses celestials.

D'entrada cal dir que no tots els goigs parlen dels santuaris i, quan ho fan, no hi trobem més de quatre mots, breus i concisos, per donar-nos aquest tipus d'informació.

Ara bé, com eren aquestes descripcions?

Per respondre aquesta pregunta començarem per unes Coblas de Nostra Senyora de Bellver, impreses a Girona, l'any 1618, que deien: “En una montanya gran estaveu vos retirada ahont molta gent y van a veure vostra posada”.

En el mateix sentit, els Goigs de Nostra Senyora del Corredor (Barcelona, sense data) parlen també d'una “gran Montanya” on Déu va voler que la Verge fes campanya.

Uns altres goigs de Nostra Senyora de Núria, publicats l’any 1627, diuen que va ser un miracle trobar la Verge “(...) en montanya tan fragosa”. El mateix volum conté uns altres goigs que diuen: “En una freda montaña en lo Bisbat de Urgel està sempre aparellada pera donarnos remey”.

Uns altres Goigs de Nostra Senyora de Nuria (Barcelona, sense data) també diuen que la Verge: “En una freda montanya s'en és volguda pujar (...)”.

En el mateix sentit, uns altres Goigs de Nostra Senyora de Font-Romeu ques cantan en la sua capella, també publicats a Barcelona, sense data, insistien igualment en la fredor a la muntanya: “En una freda montanya del terme de Odelló (...)”.

Per la seva banda, la Verge de la Gleva, segons les Cobles de la Verge Maria de la Gleva (Barcelona, 1635), va ser trobada “(...) jus terra amagada en un lloch de poc valor7. La del Far va voler baixar del cel “(...) En rocas, y montanyas (...)“ i la seva ermita es troba

 

En una terra deserta
es vostra hermita sagrada,
que estant à Deu dedicada
tè del cel la porta uberta.

També la Mare de Déu dels Àngels tenia la seva ermita en un lloc desert. Uns altres goigs, publicats a Barcelona, l'any 1874, també parlen en aquests termes de les rodalies del santuari de Meritxell (Andorra):

 

Per lliurarvos de la sanya
Del infiel perseguidor,
Per molt temps la erma montanya
Encubrí tan rich tresor [la Verge]”.

Els Goigs del gloriós sant Joan Baptista del Herm, publicats a la Seu d'Urgell, sense data, diuen que la imatge de la Verge va ser trobada “(...) en aquest herm (...)”.

Com hem pogut veure amb aquests exemples, els qualificatius dels llocs on es troben els ermitatges normalment solen ser neutres (alt, solitari, fred, gran, etc.) o negatius (erm, desert, de poc valor, etc) i, en general, no acostumen a haver-hi adjectius que facin referència a la bellesa ni a l’amenitat del lloc.

Per contra, sabem que la Verge del Puig de França va ser trobada en un lloc que “santifica” tota una muntanya que és presentada com una “(...) alta montanya rica, Puig de França nomenada”. En aquest cas la muntanya és rica i alta. També unes cobles a Sant Elies, de 1701, parlaven de la muntanya vallesana com d'una muntanya “rica”. Aquests són els dos únics casos en què hem pogut trobar referències a la riquesa dels llocs on es varen bastir aquestes ermites. Essent tan poc pre­sents, caldria creure que no és per una qüestió estètica que la seva situació esdevé important (rica), sinó per ser llocs de valor sagrat. Aquest sentit queda clar en els Goigs del gloriós abat sant Gil (Barcelona, 1675):

 

“(..) jove vinguéreu a Nuria
per fer penitència estranya,
elegint esta montanya
per burlar-vos del món vil (...)”.

En aquest punt és l'allunyament del món el que busquen els ermitans i d'aquesta manera indrets com Núria esdevenen deserts: els mateixos goigs deien:  “Diu-se que, quan habitàreu en aquest aspre desert (...)“.

 

És la fugida del món físic el que trobem darrere d'aquesta manera d'entendre el medi ambient, fugida d'un món vil, aspre i desert a la recerca d'una riquesa espiritual. Aquesta és la riquesa que la muntanya podia aportar, segons els goigs. En aquest sentit, unes Coblas del gloriós prophetà (sic) sant Eliàs (Barcelona, 1701) deien:

 

En esta rica montanya terme de Vilamajor, los devots ab gran fervor os fabricaren la hermità, Santa-Susanna ha imitat, gosant per ço los favors (...)”.

 

La riquesa de l'ermita no és el seu paisatge, sinó els favors que els elements sagrats comuniquen a través seu. Així els Goigs de la gloriosa verge y màrtyr santa Madrona (Barcelona, 1677) deien:

 

O montanya molt dichosa,
bé merexeu ser lloada,
puix pedra tant preciosa
dintre de vós s'és trobada (...)”.

La muntanya que ha de ser lloada, no ho és per ella mateixa, sinó pel fet d'haver contingut el record d'alguna persona santa. Com ja hem vist, la voluntat divina es manifesta en les muntanyes on alguns personatges sants s'han retirat per fer penitència: 

 

La divina Omnipotència
volgué que en esta montanya
de la alta Brufaganya
fésseu aspra penitència (...)”.

En aquest sentit, la mirada des del cim no havia de ser una mirada física i generadora de plaer, sinó una mirada moral: 

 

Estau en alta montanya
y mirau de totas parts,
veheu los mals de la plana,
de montanyas y poblats,
remediau las soledats
de aquell qui-us té fel (sic) criat, etc.

Els santuaris són llocs de comunicació amb el més enllà, amb els éssers sobrenaturals, que es troben en llocs deserts o allunyats del que se suposa el centre del món. Però, per la seva qualitat sagrada, esdevenen el centre autèntic del món, si més no en certs moments que també han de ser sagrats.

No sempre, però sí en força ocasions, els llocs apareixen en els goigs. D’aquesta manera, les Cobles al gloriós bisbe y martyr Sant Martyria (Girona, 1668) diuen “Arribats a una Costa baix la qual hi ha un Estany de aygua corrent, y dolça (...)”, per referir-se a Banyoles. Els goigs de nostra Senyora del Gresolet (Barcelona, 1669) expliquen que Maria vol ser venerada “(...) en aquest lloch tan quiet (...)”. És curiós constatar que uns altres goigs dedicats a la mateixa verge, impresos a Girona per Jeroni Palol (1670), comencen més o menys com els que hem vist abans de la Verge del Far:

 
Pus en rocas, y montanyas heu volgut baxar del Cel en aquest lloch tan retret siau nostra intercessora Maria de Grasolet”.
 

En aquests dos goigs, Maria s'ha volgut manifestar en roques i muntanyes, però el santuari del Gresolet conserva la seva peculiaritat: el fet de ser un lloc retret. L'impressor o l'autor d'aquesta cobla es va voler assegurar que deixava clara la solitud del paratge, perquè aquest mot apareix cinc vegades en el goig. Aquest lloc “tan retret”, és a més desert:

 

En una terra deserta
es vostra sagrada Hermita,
que estant a Deu dedicada
tè del Cel la porta uberta.

Aquesta és una segona coincidència que trobem en ambdues glosses. Però la solitud del lloc no era repetida, com tampoc no ho és la petita “situació” de l'ermita: “A vista de tres montanyas Pedraforca, Cadi, y las Costas estau Divina Amazona remediant necessitats nostras preservannos de pecats”.

 

Uns goigs de Nostra Senyora de Finestres (1704) insisteixen en la soletat del lloc: “En tan aspra soledat està la vostra capella (...) La muntanya que s'empina Finestres va demostrant (...)”.

 

Com anem veient, malgrat seguir models comuns, els goigs han de fer concessions als llocs o a les especificitats dels sants locals. Però de moment, pel que fa al que a nosaltres ens interessa, no trobem res més que unes notes fredes per situar el gojaire en el seu lloc. Es també el cas dels Goigs a Nostra Senyora de Montserrat molt devots (Barcelona, 1673):

 

Vostras divinas Montanyes
que par que serrades son,
per ser tan altas, y estranyes
tenen fama en tot lo mon;
sobre tot ningu ignora
ser major vostre pietat.

En aquest cas, les muntanyes són altes i estranyes, però l'important, allò que ningú no oblida, és la pietat de la Verge. La Verge del Port de Barcelona, segons uns Goigs de 1688, va ser trobada “(...) à la cova alli junt à la marina; baix de la montanya alta (...)” de Montjuïc. Els Goigs del glorios Sant Sagimon Martyr, y Rey de Borgonya (Barcelona, 1697) també insisteixen en què la muntanya és alta, en aquest cas eminent:

 

En Vich Ciutat afamada rebereu los Sagraments; demanant per fer jornada les montanyes eminents”.

 

Eminent i també alta, perquè sant Segimon, en tornar a la seva terra, va deixar “(...) lalta montanya (...)”. Les Coblas de Nostra Senyora de Callar de la Parroquia de Villalonga (1703) diuen també que 

 

Es la vostra santa Casa
en la Coma del Callar,
à vista de Ter que hi passa,
y prou mal cami que hi ha,
molts desastres succehexian (sic)
mes ningu pres mal no hi ha.

L'any següent, a Girona, es publicaven els Goigs de la molt gloriosa santa Magdalena situada en la parròquia y montanya de Sant-Privat de Bas, bisbat de Gerona, que també fan referència a una penya alta:  

 

Als qui-us van a visitar
en aquella alta penija (sic)
vullau-nos sempre ajudar (...)”.

En el cas d'uns goigs citat per Antoni Comas, la muntanya de Núria esdevé “freda”, “Una muntanya escarpada, mig any coberta de neu, volgué pendre per estada la Mare del Fill de Déu”.

El mateix sentit el trobem en els Goig de Nostra Senyora de Gracia (Escaldes, la Cerdanya), impresos a Perpinyà, l'any 1724:

 

En una freda montanya
Dels altissims Pyrineus
En la terra de Cerdanya
(...)
En lo lloch de las Escaldas,
Es vostra Santa Capella.
De la montanya en las faldas
Naix aquella Font tan bella (...)”.

Per completar tot el que hem vist en l’estudi detallat dels goigs, direm que l'any 1657 es publicava el Jardín de María de Narcís Camós, obra en què la muntanya on se situen les verges i on passen les seves llegendes hi és molt poc present. Per a Camós, la Verge “alegra”, “suaviza”, “adorna”, “enriquece y adorna” els diferents santuaris marians de l'Urgell. I és que, per exemple, la imatge de la Mare de Déu de Caldes de Boí va fer aparició per “(...) suavizar con ella la aspereza del lugar (...)”, i la de Font-Romeu, “Suaviza un desierto y áspero lugar de la parroquia de san Martín de Odello (...)”.

 

En els goigs que hem vist, la Verge es manifesta, doncs, en llocs freds, deserts, generalment erms, apartats i, sobretot, desagradables. Llocs de contacte amb la divinitat, però extraordinaris, llunyans, fins i tot temuts. Només la seva presència serveix per suavitzar l’indret i fer-lo més humà (o, precisament, sobrehumà). 

 

Ara bé, si fem un salt temporal i ens situem a la segona meitat del segle XIX, trobarem canvis interessants. Els goigs segueixen essent més o menys el mateix que havien estat, però alguns d'ells presenten trets diferents i que a nosaltres ens interessen sobremanera. El primer del qual parlarem és un Himno que la Ven. Tercera Orden del S. P. S. Francisco, imprès a Vic l'any 1855. En ell es llegeix:

 

Destierras cual bálsamo
Del pecho tristura,
Ornando natura
De gracia gentíl

El lóbrego páramo
Dulzura le riega
Semeja la vega
Hermoso pensíl”.

 

És possible que aquí hi trobem un sentiment paisatgístic amagat? És possible que el páramo esdevingui, per acció del sant, hermoso pensil?

Per veure-ho clar fixem-nos en un altre cas molt interessant, el que ens ofereix la Despedida a la Verge de Font-Romeu, obra impresa a Perpinyà, sense data, però que l'ortografia permet situar a la frontissa dels dos segles. En aquest cas hi llegim uns primers versos que han estat copiats, com el mateix goig reconeix, de la Despedida a la Verge de Montserrat (1860) de la qual tot seguit parlarem. El que la fa interessant, més que els termes copiats, és el fet que va acompanyat de tres gravats: una vista de Font-Romeu a principi de segle XIX, una vista moderna i una pujada al Calvari. Aquests dibuixos són clarament allò que avui dia entenem com a paisatges, fet que queda més clar si llegim els versos que abans esmentàvem:

 

Bonica es la montanya,
bonica en soledat,
bonica per sas galas
que sembla un etern maig”.

 

Fins aquí la Despedida de Font-Romeu, un lloc que ja no cal que la Verge suavitzi, com hem vist en Camós, perquè ja és un lloc agradable. La muntanya ja és bella per ella mateixa. Ara bé, la Despedida a la Verge de Montserrat, publicada a Barcelona l'any 1860 i que -com hem dit- li havia servit de model, continuava: .

 

Ditxoses puntas altas, que Deu vos ha aixecat per ser de nostra Mare la guarda natural

 

Tot i que, si ho jutgem per la fredor sentimental de la descripció, semblaria que haguéssim perdut el sentiment d’estima immanent per la muntanya, no oblidem que aquest va ser l'original que començava dient “Bonica es la montanya”. Per si això fos poc, cal dir que el text s'acompanya d'un gravat que duu per títol Covas de Montserrat sobre Collbató, il·luminadas ab fochs de bengala. El gravat permet parlar d’un descentrament de l’espai sagrat montserratí, que ja no giraria al voltant de la Santa Cova o del monestir, sinó d’un element profà com són les coves de Collbató. El títol del goig (despedida) és molt rellevant i més que un comiat ens trobem davant d'un acomiadament de la Verge!  

En el mateix sentit, el mateix any 1860, també a Barcelona, s'imprimia un goig que duu per títol Cansó dels dos Romers en què apareix un gravat (que ocupa mig goig) titulat: Montanyas de Monserrat, vistas desde Manresa. Aquí fins i tot el monestir hem perdut de vista! Només la muntanya tota sola ocupa el lloc abans sagrat. 

Sembla clar, doncs, que a final de segle XIX hem fet el salt de la religió al paisatge, del valor moral en sentit estricte al valor moral tenyit d'estètica. I, en aquesta estètica, la muntanya va prenent el seu lloc.

En aquest context entenem les Coblas de Monserrat, impreses a Manresa i a Giro­na, l'única tirada datada de les quals que hem pogut trobar és la de Girona, 1899. En aquestes es llegeix:

 
Son fetas ab gran primor
las costas de Monserrat
per la gala de Maria
y de son fill amat”.

 

Possiblement ja en tenim prou per afirmar que a la darreria del segle XIX alguns goigs ja no són el que foren: les costes de Montserrat són fetes amb primor! El sentiment religiós ha permès l'entrada d'alguns motius paisatgístics. En aquest cas, el cant religiós, sense deixar de ser un cant al més enllà i essencialment sagrat, ha donat entrada a un àmbit de representació fins llavors “negat”. I és que el goig, no podia desacralitzar-se sense deixar de ser ell mateix. En canvi, com potser veurem un altre dia, la literatura hagiogràfica podia parlar dels personatges i dels llocs sagrats sense deixar de ser literatura.

En resum, si durant l'edat mitjana i moderna difícilment s'hagués parlat de les ermites i santuaris muntanyencs com a llocs que poguessin produir plaer estètic, des del segle XIX aquesta nova mediança va ser possible a Catalunya. Així a la darreria del segle XIX el goig comença a canviar i, sense deixar de ser un goig produït per referir-se a elements sagrats, inclou en la seva materialització diferents elements paisatgístics.

 

Podeu trobar una versió amb les referències bibliogràfiques adequades a http://francescroma.net/web/tesiuab.pdf (Pàgines 390 i següents).