Sant Pere Màrtir a l'Estany

Fa anys que vaig publicar un article sobre la geografia de la caritat, basat en bona part en un treball etnogràfic en diferents llocs del nostre país. De totes les entrevistes, potser les dues més inte­res­sants són les que es varen fer a Santa Maria de l'Estany (Bages, tocant a Osona). A l'est del poble hi ha el puig de la Caritat (1010 m):

            "El puig de la Caritat (...) Jo li he sentit a dir sem­pre, hi ha una creu a dalt al cim i abans, el dia tres de maig, que és santa Creu hi anàvem l'Estany amb el mossèn diguem i Sant Fe­liuet. Resàvem les lletanies dels sants i no sé què i quan érem allà dalt ens aju­ntàvem els dos capellans i llavors bene­ïen els termes i baixàvem cap aquí a l'Estany resant el rosari. Jo això ho dic perquè ho he vist, però ja no he pas crescut més. Ja fa temps que no es fa".

            -I això de beneir el terme què era?, li demanem.

            "Perquè, per l'anyada, sí i llavons com que per ... em sembla que és el vint-i-nou d'abril és sant Pere ... no me'n recordo pas"

            -Sant Pere Regalat pot­ser?

            "Ah potser sí, perquè diu "Si plou per sant Pere rega­lat, quaranta dies de ruixat...". Em sembla que era el vint-i-nou d'abril, també s'anava a l'iclé­sia, es beneïa l'olivera que diu que fa creu i lla­vors la gent vivíem més de la page­sia que ara, di­guem, anàvem a fer crestalls abans que beneïssin el terme, anàvem a tots els camps i hi plantà­vem un trosset de..."

            -D'olivera?

            "De l'olivera. I sé que havíem de dir un pare­nostre a Déu o bé a sant Pere Màrtir. Ah, sant Pere Màrtir, veu ara? Sant Pere Màrtir. Un cop ho havies plantat, això ens ho havien ensenyat a fer, eh? Ara tot això s'ha perdut.. Per desg­ràcia, però també era, mira estava bé". "Ara, el perquè en diuen el puig de la Cari­tat jo no ho sé, perquè jo no en sé res".

            -Perquè, quan pujaven, la missa la feien a baix i pujaven després en processó.

            "Inclús hasta anaven amb aquella creu de plata que ara hi ha al museu, que es veu que és, d'això, un model únic, espec­ta­cular i tot això, doncs hasta aque­lla creu hi portàvem (...) i el mossèn anava amb aquella capa (...). La missa en tor­nar la dèiem, ara sí que m'enrecordo...

            -Devien repartir algún panet o alguna cosa així, o no?

            -No.
            -No?
            -No.

            -Es que en alguns llocs repartien panets després de la missa i n'hi deien cari­tats en aquests panets.

            "Aquí, aquí ho feien, de repartir uns panets, que jo també ho havia aconse­guit això: un senyor que es va morir; que li deien en Pa­rre­lla; i va venir a morir en aquesta casa i va deixar de testament que ho deixava tot en aquí; que mentres l'amo visqués vien de dar un panet i això era per sant Sebas­tià.

            -Per sant Sebastià?
            -Era el pa de sant Se­bastià, el pa del Parrella.

            -Quan el donaven, al sortir de la missa?.

            "El donaven només sor­tir de l'iclésia. Abans diu, no sé si ho ha deixat es­crit, que no sé si havia de fer dos-cents grams, però potser en feia cent vint (...) de nanos hi teníem una afició a anar a missa, a missa de sant Sebastià pel pa del Parrella (...). Llavon­ses en daven, però jo no, aquest dia no [refe­rint-se que per Sant Pere Màrtir no es re­partien cari­tats]. I llavon­ses, baixant del puig, els capellans (...) les seves parròquies feien la missa eixerida, amb sorolls de timbals, campanes, i a la tarda, a les quatre de la tarda, en professó, repica­ven les cam­panes i els anà­vem a despedir fins aquí sortint del poble (...) Els anàvem a despedir fins allà i nosal­tres ens entornàvem i els altres a peu cap a sant Fe­liuet perquè abans totes aquelles cases eren ple­nes de gent. Ara... Tot ha can­viat molt... Ara, jo, puig Caritat, jo això... (no sé què dir). No sé el llibre de la història si en parla per­què en tenim un, però no el llegeixo mai (...)".

            Una segona senyora que es va poder entrevistar, tam­poc no sap de què ve el nom del cim pel qual preguntem, però ens confirma que allà dalt s'hi pujava en proces­só:

            "Ah sí, i tant, era quan beneïen els termes. Perquè el rosa­ri, jo encara m'enrecordo, [algú deia] "Sant Pere Màrtir" i els altres contestaven "Ora pro no­vis", mira que és que era maco, eh? I llavors s'a­na­ven a beneir (...) d'olivera que les portàvem al camp de la sembradura i llavonses (...) de Sant Pere Màrtir que [vigilés?] l'anyada... Però era molt maco, molt maco... Encara que fes fred, que plogués s'hi anava".

            -Això ho feien al camp?

            "No, sortint de l'i­clésia i cap aquí dalt al puig de la Cari­tat. Llavors hi ha una creu i beneíem tot el terme".

            -I les oliveres...
            "Llavors penjàvem un ram d'oliveres a la creu. Sí, lli­gat".

            -I això que em deia que resaven el parenostre, també ho feien a dalt?

            "No, no, igual pel camí. Era una processó (...) I [a dalt] llavors esperàvem (...) el rector de sant Fe­liuet. Es trobaven el rector d'aquí i el d'allà, però ells pujaven pel bosc. Oh, ja era maco, ja (...)"

            -I llavors això de pla­ntar l'olivera què era?

            "Perquè, diguem, Sant Pere Màrtir ens protegís l'an­yada. I em penso que això és degut a (...) una epi­dèmia (...) Com una pro­metença (...)".

            Si ens voleu fer el favor, pujarem al darrer puig de la Caritat, el de l'Estany. Aquí, com al de Surroca, hi ha una gran creu de pedra. En una petita es­querda algú ha penjat una flor boscana... Just al collet, abans d'iniciar la darrera pujada, hi ha les restes d'una esglesiola: l'ermi­ta de Sant Pere Màrtir.