Pau Estorch: serps, pedres i tamborins

Pau EstorchJoan Amades diu que el granit duu el nom de pedra d’ull de serp o bé de l’ull d’Abel perquè es creu que Caín va matar el seu germà aixafant-li el cap entre una d’aquestes pedres que li servia de coixí i una altra que li tirà al damunt. D’aquesta manera, els ulls d'Abel varen restar gravats per sempre més a la pedra. En una altra versió es diu que Caín hauria provat l’eficàcia del seu mètode, abans de posar-lo en pràctica, sobre el cap d’un d’aquests rèptils (Amades, 1994). Segurament la forma que té aquesta roca -la forma porosa i l’existència de petits cristalls de mica, que li donen una forma motejada amb un color fosc- va ser el que va permetre l’analogia entre el discurs llegendari, fortament inspirat en la bíblia, i aquest tipus de material.

Doncs bé, Pau Estorch i Sigués va publicar l'any 1858 una obra sobre la pedra escorsonera o serpentina. De moment deixem per més endavant qui era aquest personatge i llegim una mica el que deia de la pedra.

En primer lloc, cal dir que aquesta obra, que es titulava El iman de los venenos, ó sea tratado de la piedra escorsonera o serpentina, su origen, aplicacion, usos, etc., va ser el resultat d’un any de feina per veure com eliminar el verí inoculat en el cos humà per les pessigades de serp. El text no és massa clar quant a la paternitat de l'invent, però Estorch afirma que la utilitat de la pedra ja s'havia comprovat a l'Índia dels Bramans. En el món espanyol, la primera notícia l'hauria donada el pare Feijoo, que n'havia aconseguit una d’un xinès que en distribuïa (segurament a Amèrica). També sembla que ja es feia servir al segle XVII, segons Feijoo, per a qui no era més que un tros d’aspa de cérvol.

Per això Estorch rebutja que se’l consideri autor del descobriment, tot i que en aquell moment l'estava explotant comercialment (o si més no, ho intentava).

Segons explica ell mateix, en una excursió l’agost de 1857 per alguns pobles de muntanya del Principat, que no cita, per casualitat, va veure una curació obtinguda amb l’aplicació de la pedra dita escorsonera o serpentina, dita així en record de la serp “(...) para la curacion de cuyas mordeduras fué conocida hasta ahora como un talisman por algunos catalanes.”

En aquesta excursió, Estorch va veure una nena que es va curar del dolor i la inflamació del braç mossegat i va aconseguir que li donessin  un tros d’una pedra que qui feia la cura ja no utilitzava i que s’havia trencat al caure al terra. De retorn a Barcelona, va busca l’opinió d’alguns professors  i farmacèutics, però ningú no en sabia res. Així que va publicar una nota al Diario de avisos. La carta es va reproduir a Madrid, però sembla que no va donar resultat. Amb tot, el nostre home va seguir experimentant fins que va aconseguir fabricar una pedra que va posar a prova donant-ne alguns exemplars a alguns professors i a la “clase pobre”. D'aquesta manera va aconseguir un grapat de persones curades per la pedra i va decidir tirar endavant l'explotació comercial del seu remei terapèutic. La xarxa de distribució s'estenia per Catalunya, però també per algunes capitals de província de la resta d'Espanya i fins i tot tenia un representant a Cuba.

En l'obra, que actuava com a prospecte de la seva pedra, s'esmentaven tot un seguit de curacions, d'entre les quals n'hi havia a Sant Joan de les Abadesses, Muntanyola, Moià, Ridaura, la Vola, Sant Privat [d'en Bas], Palou (entre Vic i Olot), Vic, Ripoll i Olesa de Montserrat

En aquest prospecte es recull que el nostre metge, durant la infantesa, havia sentit a dir que hi havia una serp que duia al cap un imant de molt valor, que el deixava a la vora del riu quan volia beure i que qui li prenia era ric des de llavors, que la serp es tirava al riu quan el trobava a faltar “(...) y otras sandeces por el estilo”. Com segurament sabreu, aquesta llegenda era força coneguda arreu de Catalunya, però tenia una manifestació molt popular a Manlleu (vegeu el serpent de Manlleu).

Llavors qui era Pau Estorch i Sigués?

Ja hem dit que era un metge. Ara afegirem que havia nascut a Olot al 1805 i que va morir a Barcelona el 1871. Al 1836 es va matricular al Reial Col·legi de Medicina, però no va aprovar cap assignatura (2). En el terreny literari era conegut com el Tamboriner del Fluvià.

Anna Guix (3) el presenta com a membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, resident a Barcelona des de 1858:

Cursa estudis de Filosofia a Girona i de Medicina a Cervera, València i Barcelona, on es llicencia el 1831. Malgrat la seva tasca com a metge -exerceix la professió a Mataró i durant 23 anys a Olot- i presenta alguns treballs sobre "La Pedra Escorçonera" (1858) dirigits a curar la ràbia i no gaire ben acollits per les Reials Acadèmies de Medicina i Cirurgia de Madrid, Barcelona i París, la figura de Pau Estorch i Siqués ha reeixit especialment en l'àmbit literari.

Estorch es pot considerar seguidor dels iniciadors del moviment de la Renaixença, especialment de Rubió i Ors. No és en va que, a imitació d'aquest, signi la seva obra poètica i part de la teatral amb el pseudònim "Lo tamboriner del Fluvià", escrigui en català la poesia i el teatre posteriors als anys '50 del segle XIX i publiqui obres de caire didàctic com "Elements de poética catalana y diccionari de sa rima" (1852), "Gramática de la Lengua Catalana" (1857) i "Beceroles catalanes i castellanes" (1858).
Pel que fa al teatre, gènere amb el qual s'estrena com a escriptor, fa tant drama com comèdia, empra primer el castellà i posteriorment el català, alterna vers amb prosa, fa producció pròpia però també tradueix, sobretot del francès.
(...)
El 1915, l'ajuntament d'Olot el nomena, pòstumament, fill il·lustre de la ciutat.
Anna Guix

Més informació