Petjades de sant Tomàs a Sud-Amèrica

Antonio Ruiz de Montoya, nascut a Lima el 13 de juny de 1585, va ser un missioner que va deixar una profunda marca en la història religiosa del Guayrà. En la documentació que es conserva, explica que quan s'acostaven a alguns poblats indis, la gent rebia aquests missioners amb importants mostres d'afecte i eren obsequiats amb diferents coses per menjar.

L'explicació d'aquest comportament és que, segons un antiga creença, Sant Tomé havia passat per allà i en el moment de marxar els havia dit que, tot i que no havien fet cas del seu intent de cristianització, “(...) cuando después de muchos tiempos vinieren unos sacerdotes sucesores míos, que trajeren cruces como yo traigo, oirán vuestros descendientes esta doctrina”.

Segons va recollir Ruiz de Montoya, per tot el Brasil es creia que el sant havia començat la seva evangelització (no massa reeixida per cert), a l'illa de Santos, on es veien les marques de les seves petjades en una gran roca. Montoya diu no haver-les vist, però explica que terra endins hi ha el camí de Sant Tomé i a la ciutat d'Asunción es veuen dues petjades, en forma de sandàlies, que recorden el lloc on l'apòstol va predicar. També explica que el bisbe de Lima va anar a venerar aquestes petjades i que va fer construir una una capella a sobre seu per guardar aquesta mena de relíquia. Segons el mateix Montoya, quan al segle XVI els missioners varen arribar a l'Índia Oriental es varen trobar un grup de cristians de Sant Tomàs, que deien que era aquest sant (que seria el mateix sant Tomé) qui havia fundat la seva església. Sembla que sant Francesc Xavier va utilitzar aquesta tradició per atreure'ls cap a la religió cristiana.(1)

De fet, ja al segle XVI es parlava de Pay Zumé o Tumé, una distorsió fonètica de Tomé. L'editor de la Historia Argentina del descubrimiento, población y conquista de las provincias del Río de la Plata, escrita per Ruy Díaz de Guzmán, el 1612, en una nota indica que els indis Peabeyú rebien aquest nom, que en guaraní voldria dir “per aquí passa el camí antic”, a causa de d'una franja de terra coberta d'herba petita i baixa, molt diferent de la que creix al seu costat, que es creia que era el camí que sant Tomàs havia seguit en el moment de predicar l'evangeli en aquesta regió. L'Editor anota també que, segons el pare Cataldino, es podien veure les petjades del sant impreses en una penya i el camí que travessava els camps i que mai no s'havia tancat, tot i que els indis no el fessin servir.

The Cambridge illustrated history of préhistoric art (P. 10-11) també explica que en la història de Nostra Senyora de Copacabana del pare Alonso Ramos (1621) s'esmenten tres llocs on hi ha petjades atribuïdes a missioners molt anteriors al seu temps, en alguns casos identificats amb sant Tomàs.

Cap a 1620, a Colòmbia, al sud de Bogotà, el pare Simon hi veu signes de creus que ni el temps ni l'aigua no han pogut esborrar. De Zamora, al 1635 esmenta unes figures gravades a Colòmbia associades també a sant Tomàs. Al 1638 Antonio de Calancha, reproduïa un petroglif en una roca propera a Lima en què es veia una petjada d'un peu esquerre que es creia que era de sant Agustí (vegeu imatge).

 Aquesta roca es deia Coyllor Sayana, que voldria dir “el roc on l'estrella es va aturar”, tal com diu aquest llibre “it has this name because a male and a female Indian got up on the stone to perform the veneral acts... The two snsual people who, without respect, offended God over the print of the Saint (...)”. Uns magnífics articles de Sergio Fritz identifiquen aquesta roca amb un símbol del mateix sant Tomàs, perquè l'estrella es referiria, un altre cop a Pay Zumé.

 

 

 

Molt interessant.¡¡ j.

Molt interessant.¡¡
j. Casamajor.

Una altra font

Un article de 1893, escrit per Ricardo Palma (1833-1919), exposa més informació sobre les petjades de sant Tomàs al Perú, i inclou una referència de l'any 1615.Es pot llegir a: http://es.wikisource.org/wiki/La_sandalia_de_Santo_Tom%C3%A1s"En Calango, a diez y seis leguas de Lima y cerca de Mala, existe sobre una ladera una piedra blanca y muy lisa y bruñida. Yo no la he visto; pero quien la vio y palpó me lo ha contado. Nótase en ella, y hundida como en blanda cera, la huella de un pie de catorce puntos, y alrededor caracteres griegos y hebreos. El padre Calancha dice en su Crónica Agustina que en 1615 examinó él esta peña, y que diez años más tarde, el licenciado Duarte Fernández, recorriendo la diócesis por encargo del arzobispo don Gonzalo de Ocampo, mandó destruir los caracteres, porque los indios idólatras les daban significación diabólica. ¡Digo, que es lástima y grande!""En Frías, departamento de Piura, hay una peña que conserva la huella de la planta del apóstol. En Cajatambo vese otra igual, y cuando Santo Toribio hizo su visita a Chachapoyas concedió indulgencias a los que orasen delante de cierta piedra, pues su ilustrísima estaba convencido de que sobre ella había predicado el Evangelio tan esclarecido personaje."