Menhirs humanitzats

A Espolla (Alt Empordà) hi ha la Pedra Murtra que, segons la llegenda, en realitat seria un monjo del proper monestir de Sant Pere de Rodes, un monjo luxuriós que va trobar una noia que acabava de quedar òrfena a causa d’una nevada. L’home de déu la va agafar a l’esquena i, en tenir mals pensaments, va ser petrificat. De fet, la mateixa història s’explicava del Roc del Frare, entre Prats de Molló i la Presta (Amades, 1941), o del menhir homònim d’Agullana, també conegut com a menhir de can Geli (Fàbrega, 2000). En tots tres casos és la forma de la pedra el que els fa pensar en un home petrificat. Però en els casos de menhirs, hi hem de veure també un intent de buscar explicació a uns elements físics que ningú no sabia entendre que havien estat el resultat d’éssers humans més o menys prehistòrics. Abans que en gent que aixequés monuments de pedra, la cultura popular moderna pensava en sants i verges que duien aquests rocs sobre el cap (i encara els sobrava força i habilitat) o en personatges castigats pels seus mals comportaments.