Els límits del món i els mapes mentals

El meu fill ha dibuixat espontàniament el pic del Carlit (a la Cerdanya) després d’haver-ne fet l’ascensió. Es veu una muntanya vertical, amb dos cims i una creu a cadascun d’ells, separats per una gran canal central.
Després li he demanat que ampliés el dibuix, i hi ha aparegut un llac, el camí i la tartera.
No hi ha dubte: és el que se’n diu un mapa mental. Cap dubte!
Diuen que es tracta de la visió personal del món que ens rodeja. Fins aquí, d’acord.
Però hi ha més, hi ha, en els mapes mentals, una expressió de l’existència, perquè la imatge que ha dibuixat el meu fill no es veu només des de la parada de l’autobús que ens ha dut a l’inici del nostre recorregut. El que ha dibuixat sobre el paper és un collage construït a partir dels elements que més li han cridat l’atenció: l’enforcadura a prop del cim, les creus a dalt de tot, el perfil simètric, el llac, la tartera... tot plegat fruits de l’excursió, de la passejada, d’un petit tram de la seva existència que s’ha quedat allà i que es reprodueix sobre el paper.
Com a futur bon muntanyenc, no hi ha dibuixat res de la cara oest, per on hem baixat. Tot i que hi hem passat molta estona perquè és un tram força costerut i estàvem molt cansats. Tampoc jo no recordava res de la cara est, per on fa vint anys vaig baixar. En canvi, tenia un record –segurament esbiaixat- molt present del nostre lloc de descens. Recordo haver-hi pujat dos cops, una amb neu i l’altre a l’estiu, però cap dels dos no era com aquesta vegada. Un altre joc s’estava jugant aquest cop; uns altres objectius hi havia plantejats.
La muntanya no és el que diuen els mapes dels cartògrafs.
La muntanya no és el que la muntanya diu; sinó el que nosaltres hi veiem.
Com deia Wittgenstein, si més no en la seva primera fase, els límits del meu llenguatge són els límits del meu món: la muntanya és el que veiem en ella (hi veiem). Sense nosaltres la muntanya no hi és; només hi ha la xiuladissa del vent.
O alguna cosa així! (perquè els límits del meu llenguatge també són els límits del meu pensajar).