Les pedres de Sant Fruitós (Tarragona)

Amadeu-J. Soberanas recull en el seu llibre sobre les llegendes històriques de Tarragona que al que era la seu de la Diputació (actualment ajuntament de Tarragona) hi havia dues pedres grans en una de les quals es deia que s’endevinava el retrat de sant Fructuós. Segons la llegenda, Fructuós i els seus diaques, Auguri i Eulogi, esperaven l’execució de la seva sentència a mort, dictada pel governador de Tarragona, lligats a dues pedres que es trobaven al centre del Circ Màxim de la ciutat. Després de ser cremats, “unes mans pietoses volgueren esculpir la imatge de Sant Fructuós a la pedra on havia estat lligat el Sant; l’autor, tanmateix, no va poder acabar l’obra per por de ser descobert i deixà a mig desbastar l’estàtua”.
Aquestes pedres apareixen en una documentació de 1669, on ja es deia que eren les pedres on els personatges sans havien estat martiritzats, i no va ser fins al 1937 quan, en construir un refugi antiaeri, es varen localitzar i estudiar. Malgrat que es va provar de salvaguardar-les, l’any 1943 ja es deia que havien estat tallades per la meitat per facilitar-ne el transport i que es trobaven en un replà de les grades de la façana de l’Ajuntament. D’aquí varen desaparèixer i no se’n va saber res més (Nogués, 1943). Se’n pot veure una fotografia en el treball de Nogués i sembla ser que tenien un origen romà.

L’any 1950, Josep Sánchez afirmava i documentava que no es tractava del lloc on havien cremats els màrtirs sinó d’un monument que s’hauria construït en el seu honor. A més a més, dubtava que poguessin ser les pedres d’origen romà anteriorment esmentades. Segons ell, aquest monument probablement hauria estat aixecat amb posterioritat a 1572, perquè en aquell moment el llibre de Ponts d’Icart no en parlava. Al 1642, un oficial d’artilleria que es trobava malalt va demanar l’ajut del sant i en agraïment va voler excavar el lloc on es trobaven les pedres fins que va trobar un empedrat i unes cadenes. Va decidir de fer-hi una església que tindria l’altar en aquest lloc.
L’exemple es va estendre i la pedra era rascada i trossejada per ser beguda mentre la gent intentava recuperar la salut malmesa (Sánchez, 1950).
Finalment, amb la guerra de la Independència, l’església va ser destruïda i les pedres varen desaparèixer, com a mínim fins als nostres dies.
Malgrat això, el llibre de Soberanes encara diu que es troben a l’edifici de la Diputació, on ens han assegurat que no hi són.

 

Bibliografia
-Nogués Ferré, Antoni, 1943, “Las piedras de San Fructuoso”. Boletín Arqueológico. Tarragona, Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, juliol-setembre de 1943.
-Sánchez Real, José, 1950, “La capilla y las piedras de San Fructuoso”. Boletín Arqueológico. Tarragona, Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, gener-març de 1950.
-Soberanas, A-J, 2002, Llegendes històriques de Tarragona. Tarragona, El Mèdol.
 

Més informació: a la Biblioteca de Catalunya es conserva un manuscrit de Bernat Rivera datat el 1463 sota el títol: Translació de los cossos sants dels gloriosos màrtirs S. Fructuós, bisbe, S. Auguri i S. Eulogi, diaques seus, fins Manresa, que es pot consultar a
http://www.santfruitosdebages.org/patrimoni/santfruitos/cossos/cossos.html
Vull agrair a la Carme les gestions que ha fet per a la realització d’aquest article i la informació que m’ha proporcionat.