L’estany d’Engolasters (Andorra)

Aquest llac, segons la llegenda, es va formar sobre una antiga ciutat que un dia va desaparèixer sota les aigües de l’estany. Diuen que, quan Sant Pere anava pel món, un dia va arribar a la ciutat d’Engolasters demanant caritat i un tros de pa. Totes les cases el varen engegar, excepte la de la fornera. Aquesta li va voler donar, però quan el va tenir fet li va fer llàstima haver de regalar-lo, i proposà a sant Pere, que anava disfressat de pobre rodamón, de fer-li’n un altre. Però aquest també li va sortir massa bo, i també li va negar. No ens sabem estar de copiar-ne una versió de principi de segle:

"Fa ja molt temps varen veure per aquí una dòna ab una pastera al cap el dia de Sant Joan, y diuen que una vegada en els cortals que aquí hi havia va passar Nostre Senyor a estil de pobre, y va trobar en un d'ells una dòna que pastava, y que al veure'l va dir-li si volia fer el favor d'anar a cercar-li una escampa de boix pera escombrar el forn, que li faria una coqueta. Aquella coca se li va fer gran, tant gran que li va omplenar tot el forn, y llavors li va dir "Té l'hauria prou feta una coca, però s'és tornada tant gran que sols t'en vui donar un bocí". I prou li donà un bocinot, més aquell pobre li va dir: "Poseu-vos la pastera al cap y escapeu-vos, y si sentiu soroll no us gireu pas endarrera". I aleshores se va sentir un gran terratrèmol y s'hi va fer un estany com una coca; y així's diu que una vegada hi va haver gent que van veure'l matí de Sant Joan una dòna al mitg de l'estany ab una pastera al cap" (Armet, 1906).

En altres casos es diu que el sant hauria omplert el forn de la mestressa de la casa, però com que no li hauria mostrat cap mena d’agraïment, aquest l’hauria castigada.
D’una manera o de l’altra, el cas és que Déu o sant Pere no varen poder suportar el rebuig que varen rebre i varen decidir castigar tot el poble: va començar una violenta tempesta i una pluja d’estels filants -d’aquí el nom de l’estany- que varen crear l’estany en anar-s’hi a precipitar els uns darrera els altres. Encara avui, quan s’arriba cap a Sant Joan, se senten veus que criden “Féu caritat als pobres” i quan les aigües són baixes es poden endevinar els edificis de la ciutat al fons de l’estany.