El Gorg Negre de Sobremunt

Segons la llegenda, un home molt curiós un dia va voler comprovar la seva profunditat i va començar a lligar una pedra a l’extrem d’un cordill molt llarg. Quan el fil se li acabà, va poder sentir una veu que deia “descabdella que descabdellaràs, que mai al fons no arribaràs”. Aquesta llegenda es repeteix una mica pertot arreu i mai no se sap que s’hagi arribat a poder saber la veritable profunditat del gorg.
També s’explica que una nit fosca hi passava un pagès que va veure un moltó molt gras en un lloc proper al gorg. El va agafar, el va lligar amb la seva faixa a la cua del cavall i se l’enduia cap a casa, però, al passar a prop del gorg, l’animal va començar a tibar de manera que gairebé s’emporta el cavall i el pagès cap a dins del toll. Per sort, l’home va exclamar: “valga’m les témpores de sant Tomàs!” al temps que tallava la faixa amb un ganivet. Fou llavors que el moltó li contestà: “sort que dejunades les has”, i desaparegué.
L’expressió només s’entén si sabem que per Sant Tomàs era tradició de fer una temporada de dejuni. Va ser el compliment d’aquest precepte religiós el que salvà aquest pobre pagès del Lluçanès i la missió del gorg, a través de la seva llegenda, era de recordar aquest deure cristià.
Hi ha una altra versió que diu que aquest pagès es deia Pere Mas i que, en passar a prop del gorg sentí una veu que deia: “Satanàs, a on vas?”, i una altra que contestava: “A cavall d’en Pere Mas!”. Com que l’home s’espantà de veure que havia agafat el mateix dimoni, decidí desfer-se’n. I sort en tingué que la seva dona, que l’acompanyava, va tenir la idea de fer el nom del Pare al cabrit.
El cabrit sortí corrent cap al gorg, on s’enfonsà com si fos un ferro roent. I la llegenda explica que, des d’aquell dia, en Pere Mas -que sempre s’havia caracteritzat per tenir les mans una mica més llargues del compte- no va tornar a prendre res que no fos seu. Vet aquí un altre ensenyament que es desprèn del mateix indret.
 

 

Referència de finals del XIX

Un manuscrit de Joaquim Salarich i Verdaguer, escrit al 1871 i guardat actualment a l'ABEV, en descriure la plana de Vic, parla de la riera de Sorreits (sic), “(...) celebre por su Gorch negre origen de cien temporales y cuya profundidad desconocida es poblada, segun la imaginacion de los payeses del contorno, de brujas y espectros, origen de sus pedriscos (...)”.