Les petjades de Joan Garí

Segons la llegenda, Garí era un ermità que es va retirar en una cova de la muntanya de Montserrat per trobar-se amb Déu. Fou tal la seva dedicació a la pregària que cada cop que anava a Roma les campanes del Vaticà començaven a tocar i fins i tot el papa sabia que aquell sant home arribava a visitar-lo. Un dia, però, el dimoni es proposà de temptar-lo fent-se passar per un altre ermità retirat en una altra cova alhora que endimoniava la filla del comte de Barcelona, Jofre el Pilós.

 

El comte, no sabent altre remei per guarir la seva filla Riquilda, va anar a veure Garí. Un cop guarida, Jofre va demanar que la noia restés amb l’ermità a la cova, per evitar un segon endimoniament. Aconsellat pel seu veí, el diable, Garí acceptà la companyia. Però la carn és feble i Garí després de pecar, va matar la donzella.
Quan varen anar a buscar-la, Garí els digué que havia marxat, però ja la seva pena era tal que decidí tornar a Roma a implorar el perdó papal. Abans d’arribar a Collbató se li va fer de nit i es posà a dormir sobre la roca. El dia següent, quan es va llevar, es va trobar dins d’un clot immens que havia sorgit com a conseqüència del pes del seu pecat: és el Llit de Fra Garí.
El papa de Roma va consultar el cel, el qual decidí no castigar-lo amb la mort, sinó que el convertí en una mena d’animal horrible, pelut i horrorós que caminava de quatre grapes. Amb aquesta aparença tornà a Catalunya i vagà per valls i muntanyes fins que arribà a Montserrat. Un dia, els homes del comte, que estaven caçant, varen trobar aquella estranya bèstia i la hi varen dur. Jofre el posà en una gàbia i els barcelonins s’acostaven a mirar-lo.
Va passar, però, que un dia, quan encara l’infant Miró era un nen, va reconèixer qui era en realitat l’estrany animal i li va dir: alça’t Garí, que Déu t’ha perdonat. Garí tornà a la seva aparença normal i hagué de confessar el seu pecat i on trobarien el cadàver. En anar a recollir-ne les restes, es trobaren amb un cos impol•lut i vivent. Segons va dir la mateixa Riquilda, la Mare de Déu l’havia cuidada tot aquell temps.
Uns anys més tard es va trobar la Moreneta i aquesta es va parar just al lloc on Riquilda havia estat enterrada (on ara hi ha el monestir). D’aquesta manera tothom comprengué que la filla del comte havia de ser l’abadessa del monestir de monges que es bastiria en aquell indret.
La llegenda de Joan Garí correspon al registre culte i ja la trobem en la relació del viatge que Jeroni Muntzer fa al segle XV al monestir de Montserrat. Hi ha prou elements per pensar que es vincula a la llegendística àrab. Com gairebé totes les llegendes té un sentit moral molt clar i en aquest cas ens parla de la fragilitat de la voluntat humana, sempre temptada pel dimoni per assolir convertir les persones en pecadores i d’aquesta manera poder-se-les endur a l’infern. Fins que es va retirar la imatge, aquesta servia per trobar parella amb qui casar-se si s’encertava a tirar-li una moneda.
 

 

Dades històriques

A final del segle XVII, la llegenda i l’ensenyament moral de Fra Garí es feia evident per a un autor anònim a partir de la cova on s’havia retirat aquest ermità (just al davant del monestir de Montserrat):

 

 

"De Juan Guarin la Cueva sobre un Monte con voz muda publica su delito; porque un injusto torpe sacrilegio un Monte sabe pregonarle à gritos.”[1]

 

El mateix Argaiz estava convençut que aquesta història era certa i, com a prova, esmentava la tradició reconeguda pertot Catalunya i la cova, que en aquell moment ja duia el nom de l’ermità, a més que els seus ossos es conservaven com si fossin relíquies d’algun sant.[2]

No deixa de ser interessant que la primera referència a aquesta llegenda –datable al 1239- situés aquest lloc en un indret proper al monestir, que no quedava clar si era la cova o lort de Garí, però que més endavant es va situar molt clarament: la llegendística noucentista va pretendre que el pes de la seva culpa havia quedat imprès sobre la roca de la muntanya. Així, Pau Bertran recollia (per primera vegada?) la llegenda de les petjades de Fra Garí i el lloc on “sobre la roca viva hi va quedar marcat el pes del seu cos, i els seus passos també van quedar estampat pertot arreu, que s’enfonsava amb el pes del seu pecat” (Serra, 2003; 273-275, Bertran, 1989; 159)




[1] Descripcion del sitio de Monserrate, aviendo subido el marquès de Salmeròn, à adorar su Santa Imagen, y pedirle la salud del Rey N. Señor (que Dios guarde). Romance de Arte Mayor. Dedicado al excelentissimo Señor Duque de Alva, su Señor, por el dicho Marquès, con este Soneto. [Saragossa?, S. D. 1696?]

[2] Argaiz, Gregorio de, 1677, La Perla de Cataluña. P. 29-35

 

Com arribar-hi?

Itinerari: Comencem sortint Collbató cap a ponent, passant per davant de l’església, pel carrer Pau Bertran, distingit folklorista nascut en aquest poble l’any 1853. En arribar al carrer de la Drecera l’enfilem fins al final. Algunes marques de pintura us guiaran. Heu de vigilar de seguir la drecera, que s’enfila pel dret, i no el camí Vell, que marxa cap a ponent. Passareu un tros rocallós amb graons picats a la pedra i, en sortir a la carena, veureu la Cadira o Llit de Fra Garí (30 min), on aquest va passar la nit. Si us hi fixeu, una mica més amunt podreu veure les seves petjades marcades a la roca. Es tracta de dos fenòmens geològics interessants, especialment el cas de la cadira, perquè es veu ben clarament que “alguna cosa ha fallat” i que la formigonera de fer el conglomerat es va equivocar per uns moments. L’indret concret té una forma peculiar i feta a la mida d’un cos humà que hagués estat dipositat sobre d’ell i que l’hagués acabat marcant. Quant a les petjades, us confessem que no és gens fàcil de trobar-les i que mai no hem tingut la certesa que fossin les que nosaltres hem vist.

Des del monestir, si voleu caminar un quart d’hora, podeu arribar fins a la cova de Fra Garí: el camí comença, amb forma d’escala a la banda de ponent, més al sud de l’estació del funicular de Sant Joan, després d’una gran reixa de ferro. Esdevé camí i puja de valent per la canal dels Micos, que deixem que pugi, i ens dirigim al nord, a la dreta de la canal. Al final trobareu una petita cova formada entre la paret i una llastra despresa i, una mica més enllà, un mirador no massa visitat i algunes vies d’escalada.

Horari: 4 hores.
Dificultat: fàcil.
Cartografia:
- Editorial Alpina, mapa Montserrat. 1: 10.000.
- Mapa dins del llibre de Ramon Ribera-Mariné: Caminant a Montserrat.
Època recomanable: tot l’any, però sí fa calor, aquesta es nota.