La petjada del diable de Rubió

A Rubió (la Noguera) hi ha una petjada i altres signes del diable, en un indret que Joan Bellmunt anomena Cova del Diable, però que no és cap cova. Segons la llegenda, per tal d’aconseguir alguna ànima, el dimoni provoca una sèrie de mal temps per fer renegar la gent del poble i així endur-se’n les seves ànimes per sempre més. Volem fer notar que aquesta història és molt semblant a la de la Roca del Diable d’Aspa (vegeu http://francescroma.net/petjades/node/154), perquè en ambdues es troba el vincle entre el mal temps i el comportament inadequat per part dels humans. Es tracta d’una prova que cal saber superar correctament, com ho varen fer els habitants d’aquest petit poble, avui abandonat. Segons la llegenda de la Noguera, els rubionencs no varen caure en el parany i el diable va haver d’abandonar l’indret. Abans de fer-ho, però, hi va voler deixar la seva marca: es tracta del seu peu, d’una rodona en forma de lluna (la gent en diu de mitja lluna) i d’altres marques, al costat del seu seient. Nosaltres, amb ulls geològics, no hi veurem altra cosa que unes intrusions dins de la roca mare calcària d’un mineral diferent que no ens atrevim a definir. Aquest mineral, a més d’una evident cristal•lització, té la característica de ser de color fosc, gairebé negre. Va ser aquesta diferència de color i la seva forma particular el que va generar la necessitat de trobar una explicació: d’una banda el color fosc, que recorda el foc etern; de l’altra, un peu i mitja lluna, que es poden atribuir al mal. Total: una petjada del dimoni, personatge que poblava aquella cultura i en la figura del qual es resumien totes aquestes característiques que la pedra del lloc oferia.
 

Per cert, aquesta petjada és la que fa de logo d'aquest web i que teniu a dalt a l'esquerra.

Com anar-hi?

Des d’Artesa de Segre, agafeu la carretera que duu a Montsonís i al santuari de Santa Maria del Salgar. En la bifurcació, deixeu la carretera de Montsonís que marxi a la nostra esquerra i agafeu la direcció de Salgar i del càmping. Passeu el santuari i arribeu al lloc d’acampada.
Just al davant de l’entrada del recinte, cap al sud, a la nostra esquerra, surt una pista que de seguida travessa el barranc del Salí. Agafeu-la i no la deixeu fins al cap d’un quilòmetre i dos-cents metres. Aquesta pista primer puja i quasi al final de la pujada té una bifurcació menys fressada que s’enfila cap a l’oest (dreta): deixeu-la de banda. Nosaltres hem de seguir la principal (esquerra), que no tarda a baixar seguint el curs del barranc del Salí.
Deixeu el cotxe en el lloc on la pista torna a pujar. En aquest indret es creuen dos barrancs i la pista passa per sobre d’un petit pont fet de tubs de ciment; a la dreta hi ha una pollancreda i un espai per deixar el cotxe.
La petjada és a uns dos-cents metres del vehicle, en el barranc de ponent (el que té els pollancres). Des del cotxe es veu el lloc aproximat perquè és al costat d’una sabina que és ben visible. En tot cas, remunteu el barranc un centenar de metres, sense travessar la torrentada, fins que arribeu a uns primers camps. La petjada és uns 10 metres per sobre dels camps, en un clap rocós i és molt fàcil de trobar.

Horari: mitja hora.
Dificultat: cap.
Cartografia: Institut Cartogràfic de Catalunya, mapa La Noguera. 1: 50.000.
Època recomanable: tot l’any.
Observacions: normalment el santuari de Salgar està tancat.