La potada del mal esperit (la Garrotxa)

Una altra petjada es trobava al riu Flu¬vià. En aquest darrer cas, les petjades del maligne recorden la fúria del dimoni que no pogué posseir l’ànima d’un jove a qui el capellà havia aconsellat de seguir sent pobre en comptes de vendre la seva ànima al diable.
Segons Joan Amades (1997), en la gorja del mateix nom, hi havia dos fadrins, un ric i un pobre que volien casar-se amb una mateixa noia. El pobre, veient que perdria, va demanar ajut al diable, el qual no dubtà a prometre-li riqueses i la fidelitat de la jove a canvi de l’ànima. Varen signar l’acord amb sang, però de seguida el jove se’n penedí.
Així és que es confessà al capellà. Aquest li aconsellà que es desdís del pacte, però ell no sabia com fer-ho. Al final decidiren que el capellà l’acompanyaria. En el moment que es trobaren, els dimonis tibaven el noi per un costat i el capellà per l’altre. Finalment el cos del malaguanyat jove es partí en dos i el dimoni fugí, però, rabiós, deixà marcada la seva empremta de boc damunt d’una pedra.
La versió de Joan Amades s’inspira clarament en la Josep Berga (1994), però ha oblidat dir una cosa que per a nosaltres és essencial: que el capellà aconsella al jove que es resigni a quedar-se pobre, si vol ser feliç. D’altra banda, per a Berga, el resultat no és una petjada, sinó el desviament del curs anterior del riu Fluvià.
 

Més informació: http://www.festa.cat/index.php?q=histories/veure/380