Sobre els baixants (1 de maig de 2001)

Avui havia quedat amb l’Eckart i la Carme per anar a la serra de l’Arca i ensenyar-los algunes coses, però els mal temps ens n’ha fet desistir. Però com que una cosa són les previsions i una altra el temps atmosfèric, aquest matí he pogut escapar-me una estona.
He deixat el cotxe a la font d’en Vinyes i he pujat fins al pont de Ferro. Volia travessar la riera del Pujol i enfilar-me per la solella que continua del Saní fins al Brull, però m’ha estat impossible a causa de la vegetació de ribera. Aquí he vist que alguns arbres, especialment alzines i verns, de les vores del riu han vist com “algú” els ha matat les ridortes que s’enfilaven pels seus troncs.
Des del pont de Ferro m’he enfilat per la banda de llevant de la serra de l’Arca i, al costat del que semblen ser un parell de petits camps abandonats (de Ferreres o del Pujol), he trobat un corriol que segueix el curs de la riera del Pujol avall. Es passa per un tros d’alzinar magnífic. Després he trobat un camí que s’enfilava cap a ponent. Està força abandonat, fins al punt que no surt en cap mapa. Però el tros que estava en més males condicions ha estat estassat no fa gaire mesos, o sigui que algú encara el coneix com a camí. De fet, el desgast del sòcol paleozòic permet endevinar el curs del camí. Força amunt, gira cap al nord, passa al costat d’algunes antigues carboneres i surt a una antiga pista. Just en aquest lloc hi ha el contacte amb l’arenisca triàsica.
Mentre feia el camí anava pensant que es podia tractar d’un camí ramader, fins i tot em venia al cap la idea d’un baixant. Un baixant seria un “pasturer(...) dels baixos de les muntanyes” (Costa, 1987; 168) o un indret “per on els ramats retrocedeixen cap a pastures millors” (Moreu-Rey, 1999; 98). En aquest cas, però, no s’hauria d’entendre en aquest sentit, perquè a la part baixa de la muntanya no hi ha verd: els materials paleozòics es disgreguen en petites pedres i no donen lloc a sòls que puguin permetre el creixement dels vegetals necessaris per alimentar els bestiar. Tampoc no sembla que s’hagin creat prats artificials. En tot cas, aquest camí conduiria els animals de la vall als plans que es trobem al cim del serrat de la Peça.
El que sí és clar, però, és el pas del bestiar. La morfologia vacil•lant i indecisa del camí, que encara es pot veure, gairebé no ofereix dubtes. Ara per un costat del fil de la carena, ara per l’altre; esquivant arbres i pedres, aquest baixant seria un camí ampli, o més aviat, un conjunt de camins estrets posats l’un al costat de l’altre. Sobre el terreny pensava en el cas del serrat Cendrós, que s’enfila just a l’altre costat de la riera, per sobre del Pujol i que, passant per Serradussà, duia els animals cap al pla de la Calma. Fa mesos que hi vaig anar i allà es veia clarament que aquell camí era un autèntic camí de remats. De fet, quan abans havia anat al pla de la Calma i m’havia trobat amb el pastor de la Castanya, havíem baixat fins a la masia per un d’aquests camins de cabres, uns camins fets per aquests animals que cada dia han de baixar a la casa per ser munyits. A diferència de les ovelles, que passen llargues temporades a la Calma, les cabres han de baixar cada dia a la casa per ser munyides. Després d’extreure’ls-en la llet, els animals tot sols se’n tornen a la Calma, a trobar les ovelles que els fan de companyes de ramat que mentrestant es troben en els amorriadors.
En cas que aquest camí fos un antic baixant, aquí no es tractaria d’una ramaderia transhumant, sinó d’una pastura feta pels bestiars de les cases de la rodalia, pensava. Quan he sortit del camí, he consultat el mapa i, efectivament, el nom que dóna a aquest indret és el del Baixant de la Figuera. Possiblement, en aquest indret, tingui raó l’explicació de Vila (1998; 45) que simplement diu que un baixant és un “pendent del terreny”. Hauré de comprovar que hi ha al Baixant del Pla de la Creu.
Aquest camí acaba en una pista vella que marxa planejant cap al nord, en direcció a la masia del Solà. Passa just per sobre del que el mapa de Cortijo anomena la Carena Pelada. Es tracta d’una massa rocallosa, segurament una caliça silúrica, que ha resistit l’erosió del riu i que li fa fer alguns salts. Caldrà tornar-hi, perquè el lloc sembla ser interessant. Des de sobre de la Carena Pelada es veuen perfectament els camps per sota de la masia del Pujol. En canvi, a Ferreres, no s’hi coneix res.
En arribar a sota el Solà, m’ha sorprès un mur de pedra molt gran i un camí encara molt ben conservat. Hi tornaré des de dalt per visitar aquella zona.